login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Marc Pérez: “Els franquistes van fer tot el mal que van poder“ (Curs 2010/11)

"Els franquistes van fer tot el mal que van poder"

Presentació

Juan Esteban Sánchez, nascut a Tabernas, província de Almeria, el 22 de Juliol de l'any 1930, és el meu avi i és a qui he entrevistat.

Jubilat, viu a Terrassa des de fa 45 anys per motius que tractarem dins l’entrevista, i és pare de dos filles i avi de 4 néts. Està casat i viu amb la seva senyora des de molt jove.

Personalment pensa que la postguerra és el pitjor tram de tota la dictadura i que això ens ha impedit créixer en molts aspectes.

Comencem per situant-se... Quants anys tenia durant la guerra?

Al començament tenia 6 anys i, tot i que no sembli normal, me’n recordo dels tants i tants bombardeigs que vaig sofrir, i de les pors i la misèria que regnava a tota Espanya.

Amb quina ideologia se sentien més identificats els teus pares?

Els dos eren republicans, tot i que és cert que de diferent manera. La meva mare, per exemple, no tenia problema en acceptar-ho. En canvi, el meu pare no volia problemes, per els greus problemes que havia sofert.

Problemes per expressar la seva ideologia republicana?

No, simplement perquè va anar a una mesa de eleccions abans de la dictadura (obligat com es fa ara), i quan va entrar el franquisme, jo i la meva família vam quedar desterrats a fora del poble, i varem anar cap a un poble de Granada. Aquest és un simple exemple de les "tonteries" que arribaven a fer els feixistes.

Parlem de la guerra... On la va passar i amb qui?

Per sort, vaig ser un “afortunat” i la vaig poder passar mínimament bé al costat dels meus tiets. El meu tiet treballava en els jutjats i llavors no vivien del tot malament. La vaig passar a Almeria, on encara recordo tots i cada un dels refugis que hi havia.

Amb això vol dir que va patir molts bombardeigs?

Si... Encara pateixo quan ho recordo. Almeria a més va ser un dels llocs més castigats de tota Espanya. Sempre recordaré el soroll del timbre de la fàbrica que anunciava la vinguda de l’aviació nazi.

Recorda cap acte (bombardeig, atemptat ..) que hagi passat a Almeria de gran magnitud?

El que més recordo va ser un protagonitzat pels nazis. Un dia abans del bombardeig, un munt de camions russos havien aparcat dins la plaça de toros ja que ocupaven massa espai a fora d’aquesta. Doncs, el dia següent va venir l’aviació nazi i tot el que era la plaça de toros i el barri del costat va quedar fet pols.

Un altre assassinat que recordo tot i ser molt més petit, va ser quan el torero Manolete, molt famós per aquells temps, el vaig veure assassinar a republicans per l’esquena enmig d’Almeria. No m’ho podia creure.

Durant aquest període, a nivell d'educació va poder gaudir d’algun ensenyament?

Durant la guerra ningú va anar a l’escola i ningú tenia professors. Més tard, i és aquí on recau la meva sort, el meu avi em pagava un professor, el qual cobrava 3 pessetes al mes. Encara estic agraït al meu avi per l’esforç que va fer.

Tota la informació que es treu a la llum de tants morts i injustícies comeses durant aquell temps de guerra i postguerra, arribaven a la vostre oïda?

Nosaltres a casa llegíem cada dia el diari, per tant si que ens informàvem de moltes coses, però clar està que era des del punt de vista que el règim volia.

Passem ja a la Postguerra. Quins efectes directes va sofrir juntament amb la família?

Simplement, la pitjor etapa que li pot passar qualsevol persona. Els pitjors temps que hem passat en la vida. No hi havia queviures, no hi havia treball, no hi havia res.

Durant aquest període tant difícil, com ho fèieu per sobreviure?

Els meus pares treballaven al camp i jo feia el que podia per ajudar-los.

Davant d’aquesta situació, vas allistar-te en algun bàndol o grup?

No, i sincerament ni ganes. L’únic que vaig fer va ser anar a la Mili, que vaig a anar a Mallorca.

Recordes prohibicions i obligacions a les que estaves obligat exercir durant el franquisme?

Si, com ara aixecar obligat el braç, cantar el “Cara al sol”.... Coses significatives i inútils que es feien abans.

Té algun familiar o amic que hagi sigut assassinat per lluitar contra el franquisme o simplement per no complir alguna de les obligacions?

Si, un tiet. Sense motiu . Només perquè tenia idees diferents. Això causava una por terrible entre la nostre família.

També a un amic del poble, el qual va ser assassinat per no anar a la missa de l'enterrament d’un peix gros del poble.

I en quant al altre costat, té algun conegut que hagi patit marginacions per part del republicans?

Si, el meu sogre. Tot i que no era franquista els republicans el van obligar a marxar del seu poble ja que ell no va acceptar un “cortijo” que li van oferir els republicans que havien agafat. Un amic el va haver de refugiar a casa seva.

Si ens centrem en el franquisme,que pensa del sistema polític de la dictadura en quant a llibertat?

Llibertat? Nul·la. Era realment perillós que et veiessin amb un grup de més de 4 o 5 en una carretera perquè ja es podien pensar que estaves tramant alguna cosa contra el Generalíssim.

I en quant als republicans i les seves maneres, que en pensa?

Tot i que jo em sentia bastant més identificat amb aquest bàndol, també són motiu de crítica molts dels mètodes empleats per aquests. Un dels cops que em vaig quedar més parat va ser quan un dia caminant per Almeria, al arribar a un convent, veig desenes de nadons morts enmig del carrer. Eren els nens dels avortaments fets per les monges que en aquell temps no sortien d’allà. Els havien tret al carrer els republicans per tal de denunciar el que feien des de l’església, i tot i que no és culpa seva, les maneres són molt xocants.

Així doncs, afirma que els republicans no cuidaven les maneres?

Els republicans van fer coses. Però els franquistes van fer tot el mal i més que podien. Una persona que pertany a un grup diferent que al del règim s’ha de matar?

Quan va començar a veure un futur millor?

Per mi personalment a partir de l'any 45. Els temps anaven canviaven poc a poc i ja no hi havia tanta misèria, tot i que evidentment encara estava molt present la guerra. A més, aquest any i el següent va ser un any bastant plujós a Almeria, cosa que va facilitar molt els aliments.

Tot i així, va haver d’abandonar Andalusia...

Si, així és. Espanya estava estancada i la dictadura seguia amb el seu model econòmic estancat, per tant vaig decidir anar a treballar a Bilbao, on vaig estar treballant en una fàbrica. Bilbao en aquells temps estava més avançat econòmicament que Andalusia.

I com és que no es va voler quedar allà?

Vaig estar 1 any allà i vaig decidir tornar perquè a Andalusia hi havia més vida, més moviment. Més tard, vaig decidir correctament i vaig venir cap aquí, a Terrassa.

I com és que aquí a Catalunya?

Perquè aquí hi havia més mitjans de vida i la visió de futur era molt important. Tot i que jo allà a Almeria tenia treball, aquí tindria un futur millor. Jo llavors tenia 47 anys i tenia que espavilar per treure endavant la meva família.

A que és dedicava al venir aquí?

A la construcció primerament, fins que vaig tenir un greu accident i vaig decidir treballar en una fàbrica que es dedicava al mon del tèxtil.

Entre els veïns era normal venir cap aquí?

Tot i que hi va haver molta immigració, en el nostre poble vam ser els únics juntament amb un altre senyor.

Va veure cap cop a Franco?

Si, aquí a Terrassa i no va ser perquè jo volgués. Estava treballant a la fàbrica i ens van fer sortir per anar a rebre’l.

Moltes Gràcies per tota la informació.

Conclusions

Al acabar de parlar amb el meu avi, em va tornar a recordar la “sort” que va tenir de la família que va tenir.

Sempre m’ha dit que és impossible que estigui del costat dels franquistes perquè el seu model es basava en la injustícia.

Amb la frase que va acabar va ser: "Quan va morir Franco vaig poder descansar una mica millor"

Comentaris (2)19-07-2012 14:48:12quart A

Roger Centrón: Entrevista (curs2010/2011)

Entrevista a Mª Teresa Monrós Bonich

Nascuda el 19 de novembre del 1935, a l’Hospitalet de Llobregat. Tot i que no era de família que s’impliqués gaire en els assumptes polítics i que era molt petita quan va esclatar la guerra encara se’n recorda de moltes coses.

-Com recordes la Guerra Civil, o sigui, recordes alguna cosa, algun detall, etc.?

Bé, tots els detalls que vulguis. Jo me’n recordo que estava a casa de la meva àvia, si estàvem al pati i si no se sentia soroll ni res, doncs estàvem allà fora, però quan venien els avions, la meva àvia tenia en el menjador posada una taula i llavors tot de matalassos a sobre, i ens feien ficar a sota dels matalassos fins que havien passat els avions i si havien tirat trossos de metralla i coses que hi havia escampades “por ai”. I després me’n recordo que ens feien anar a comprar el pa i les coses però anàvem amb llibretes de racionament, i de menjar hi havia molt poc, el “papa” (referint-se al seu pare) treballava, però hi havia poc aliment i una truita per tots quatre, patates bullides, farinetes es el que menjàvem. I mira, molta misèria que hi havia. I que me’n recordi més doncs, que el meu pare estava a la guerra i no estava a casa, estava a fora, i el meu oncle també, i tot anava així.

-De quin bàndol éreu a la família?

Això si que ja no sé de quin bàndol érem, ells ( es refereix al seu pare i al seu oncle) feien el que havien de fer, i si els feien anar a la guerra, doncs a la guerra. El meu oncle va estar un temps tancat a la plaça de toros de Santoña (Cantàbria), allà tancat. I molta misèria. I això és el que me’n recordo. Després, poc a poc, ja van anant arreglant-se les coses, va entrar Franco aquí, per la Diagonal de Barcelona van entrar els militars o com se diguin, jo ja no sé el que eren i així vam passar la guerra, passant misèria, però mira, després vam anant poden treballar i poden fer les coses, i després ja va anar passant la cosa. Me’n recordo que havia de treballar, feia d’aprenenta, de perruquera, li fregava l’escala a la veïna per poder guanyar 10 cèntims i així vam anar sortint de tot.

-Quina és la pitjor època que recordes?

La pitjor és quan era petita, després ja quan em vaig anar fent més gran ja vaig poder treballar, el meu pare treballava, la meva mare també i llavors ja vam anar una miqueta més bé, però quan era petita és quan més malament estava, teníem poc menjar (farinetes), i no hi havia com ara que vosaltres (es refereix a les noves generacions) teniu de tot, llavors era impossible; menjàvem pa am xocolata, però la xocolata era de garrofa, o sigui, imaginat quina xocolata més bona era.

-O sigui, hi havia escassetat de recursos durant la guerra?

Clar, anàvem amb llibretes de racionament i no et donaven més del que havies de menjar, i et donaven pa negre (no era pa bo), i el blat de moro, i de tot el que havíem d’anar menjant.

-I durant la postguerra també hi havia escassetat de recursos?

Postguerra és després de la guerra?

-Si.

Doncs és quan vam anar buscant feina i poder anar sortint una mica, treballant molt, moltes hores i així es va poder anar tirant endavant.

-Però vivíeu bé o éreu una família de pocs recursos?

I tant pocs recursos, teníem el que guanyava el meu pare, i havíem d’anar fent el que pugéssim. Unes espardenyes l’any unes sabates l’any i un abric cada tres anys perquè no hi havia per cada any, te’n feien un de gran i així ja durava per tres o quatre anys.

-I la família s’havia hagut de refugiar?

No , refugiar no. Estàvem tots a casa i si havíem d’anar a un refugi és quan venien els avions.

-Hi havies anat?

Si.

-Com et vas sentir amb la mort de Franco?

Jo que vols que et digui de la mort de Franco, mira pobre home, tots ens hem de morir, i va morir, doncs mira. Jo mentre es van anar arreglant les coses vam anar tirant. Jo estava millor quan estava Franco que ara (físicament), perquè estava bé treballava molt i amb el que guanyàvem ens vam poder fer la torre, vam poder fer un negoci maco, i tot va venir bé; però treballant molt, eh?, no perquè estigués Franco estàvem bé però, a mi m’és igual que moris Franco que la “Franca” (diu irònicament). La qüestió era treballar i poder-nos guanyar la vida.

-I participàveu de la vida política?

No, no, de política res.

-O sigui, no fèieu manifestacions ni res?

No, nosaltres no érem del blanc, del negre, ni el verd (diu irònicament). La qüestió era treballar, treballar per poder guanyar un duro.

-Doncs, moltes gràcies.

A tu.

Conclusions

He après com vivien a la època i com se les arreglaven per aconseguir qualsevol cosa que ara ho tenim totalment accessible, respecte això també he après que s’ha de treballar per aconseguir el que vulguis i que t’ho has de guanyar.

També he après que hem tingut sort de néixer en temps de pau, ja que a la guerra es passava gana i va morir molta gent.

De tot això he tret la conclusió de que som bastant afortunats.

Garrofa: fruita que es feia servir per fer xocolata antigament

Exemple de una cartilla de racionament

Entrada dels nacionals a Barcelona per la Diagonal

Comentaris (0)18-07-2012 00:02:06quart A

Berta Ruiz: Anys de patiment

INTRODUCCIÓ

L’entrevistat és el meu tiet avi, en Martí Lloveras. Va néixer al 25 de Juny de 1933, és a dir que a l’esclat de la Guerra Civil tenia només 3 anys i un mes, per ser exactes. Tot i haver passat la guerra sent realment petit, ell encara conserva molts records d’aquests tres anys tant durs, que ha pogut anar complementant al llarg del temps amb altres fets i històries que els seus pares li han explicat. El que si que ens pot explicar detalladament són els controvertits anys de la postguerra ens els que la dictadura franquista va ser la protagonista fins a l’arribada de la democràcia.

ENTREVISTA

  • A l’inici de la guerra, quina era la vostra situació familiar?

Bé, doncs vivíem en una casa unifamiliar de Terrassa. Érem els pares i jo com a únic fill en aquell moment. Podríem dir que érem una família de classe mitja dintre del que seria Terrassa, propietària d’un petit negoci familiar en el ram tèxtil, en el que treballaven el pare i la mare juntament amb 5 o 6 empleats.

  • Per començar, m’agradaria saber quin és el bàndol que defensava la teva família.

A casa meva la única cosa que se sabia fer era treballar. Mai havia sentit a casa converses de tendències polítiques.

Catalunya, com ja deus saber, va quedar englobada en el bàndol dels rojos, és a dir, la major part d’habitants eren d’esquerres. La meva família per el fet de tenir negocis, va ser expropiada de totes les seves pertinences. A conseqüència d’això si hagués de dir en quin bàndol es van posicionar, hauria de dir que el seu desig era recuperar allò que havia estat fruit del seu treball i esforç. I això era el que teòricament prometia el bàndol nacional.

  • Consideres que la gent de Terrassa també donava majoritàriament suport al mateix bàndol?

Definitivament no. A terrassa casi tothom era d’esquerres. Cosa totalment comprensible ja que es tractava d’una ciutat industrial amb un gran nombre de treballadors empleats, els quals combregaven amb la propaganda dels partits d’esquerres en el sentit de repartiment de béns, col·lectivització, etc.

  • L’esclat de la guerra va suposar molts canvis en la manera de viure i forma de fer?

És clar que si, perquè ens van col·lectivitzar el negoci, tot era de tots. Gràcies encara que la mare era de plantilla i cobrava setmanada. Les persones que tenien un petit negoci, ho tenien tot a perdre, perquè van passar a ser un treballador, com tots.

  • Tot i així, a casa mai veu arribar a passar gana, no?

No, ben bé gana, no. La gana es va passar més aviat després de la guerra. Era un país destrossat, no hi havia collites, no hi havia res. Durant la guerra, més o menys vam anar tirant, però gana no hi havia.

  • Quins eren els aliments més habituals durant aquesta època?

En aquesta època no es menjava gaires delicadeses, moltes sopes de pa i encara gràcies. Moltes patates, mongeta, patates i mongeta i molta vianda i cansalada. Excepte a la festa major, que portaven unes plates de carn, pollastres, carn de xai...de tot. Però la resta de l’any sempre el mateix.

  • Durant la guerra, la relació entre familiars, veïns i coneguts va canviar en algun aspecte?

No, no. Els que no opinàvem igual, doncs callàvem, i no hi havia problema. La majoria dels amics i veïns eren d’esquerres, però no van oblidar mai que érem veïns de tota la vida i la relació entre nosaltres continuava sent la mateixa. És més, moltes vegades ens protegíem i ajudàvem entre nosaltres, el que posava de manifest que les persones estàvem per sobre de les idees polítiques.

Tot i que també és cert que en algunes famílies si que hi havia conflictes, però no va ser el cas.

  • Durant la guerra vas perdre a alguna persona estimada?

No, per sort no. Les pitjors coses que van passar a la família van ser l’empresonament de la meva mare, dona forta de caràcter, que un dia treballant a la fàbrica, fastiguejada dels abusos, va fer algun comentari que va provocar que una de les operàries la denunciés per “feixista”, el que va provocar el seu ingrés a la presó. I cap al final de la guerra, el meu pare, encara que era cap de família, va ser reclutat obligatòriament , però afortunadament no va patir cap mal físic.

  • Quin és el record que més t’ha marcat de tot aquest període?

Home, doncs la veritat és que no m’agradava massa haver-me d’amagar sota del matalàs quan sonaven les alarmes dels bombardejos...Els pares em feien estar-me allà sota, i encara recordo la sensació d’ofegar-me, de no poder respirar per tenir el matalàs de llana a sobre.

Un altre record que vaig tenir és que vam anar amb el meu avi a passejar. Anàvem per Terrassa, exactament per la carretera de Martorell. I allà baix a una riera que baixava hi havia un pont. Aquell pont l’estaven minant, estaven fent els forats per posar les mines i volar el pont. Jo, sense saber què feien, li vaig dir a l’avi: “Avi, avi, què fan aquests homes?” I ell em va respondre: “Res, res, anem maco, anem.” Vàrem marxar d’aquella zona.

El que feien era anar explotant tots els ponts de les carreteres perquè les tropes enemigues no poguessin avançar.

  • Quan vas anar a l’escola, hi havia alguna cosa que us fessin fer relacionada amb la dictadura?

Havíem de cantar “Cara al sol”. Deia així: “Cara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste no se que...jajaja! Banderas victorioses..” Era una formació politicomilitar orientada cap al règim.

Hi havia una assignatura que es deia “formación del espiritu nacional”.

Als escolapis hi havia dues classes d’alumnes: “permanencias” i “no permanencias”. Els que pagàvem érem “permanencias” i els que no, eren “no permanencias” i érem grups separats. Però al curs equivalent al que seria actualment batxillerat, ja si que anàvem tots junts.

  • Consideres que la vida de la gent que vivia al camp i de la que vivia a la ciutat era molt diferent?

Doncs si, a les cases del camp no tenien ni electricitat ni aigua. Anar al camp era tota una aventura. No calia anar massa lluny per trobar-se en aquestes circumstàncies. Recordo que nosaltres anàvem a una casa de Senmenat en la que havies de treure l’aigua del pou, no hi havia llum elèctric, i ni tan sols hi havia lavabo. Una de les coses que em cridava més l’atenció era una mena de fusta enganxifosa que penjava del sostre del menjador i en la que quedaven enganxades les mosques; resultava una mica fastigós acostumat a casa nostra a Terrassa on disposàvem de més comoditats.

  • Em podries parlar una mica sobre els maquis?

Els maquis eren gent d’esquerra que no van arribar a anar-se’n a França i es van quedar per les muntanyes, i que van continuar lluitant contra els nacionals un cop aquests havien conquerit el territori. Aquella pobre gent malvivien a la muntanya menjant el que podien, arrels si convenia. En molts casos van ajudar a travessar la frontera francesa a moltes persones que havien de fugir del nou règim del Franco. En alguns casos se’ls va considerar com a lladres i gent de mala vida, però realment robaven per sobreviure i van ajudar a molts companys seus a fugir d’una mort casi segura.

CONCLUSIÓ

Cada vegada que ens diuen de fer un treball per mi és un pes més, no és gens agradable... Amb aquest treball, al dir-nos que l’havíem de realitzar, la reacció no va ser diferent. Però a mesura que l’he anat fent he vist que aquest ha estat diferent, que m’ha servit per comprendre moltes coses que llegint-les simplement en els llibres no les pots arribar a comprendre, no et pots imaginar com va arribar a ser de dura aquella realitat no tan llunyana com ens sonava abans.

El fet de poder escoltar totes les històries viscudes, els fets passats, la forma de viure, els problemes... moltíssimes coses a afrontar que va suposar aquest període, explicades des de primera persona, te n’adones dels mals anys que van arribar a passar. Així és quan realment aprens més.

Aquest treball m’ha ajudat molt a fer-me una idea de com eren aquells temps i m’ha atorgat molts nous coneixements.

DOCUMENTACIÓ

Comentaris (1)17-07-2012 14:51:54quart B 2012

Arnau Raventós: LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

La història de la meva família materna, del meu besavi i la meva besàvia.

El meu besavi es deia Tomàs i va néixer el 1895 a Castellfort (Castelló), vivia en un poble petit, de camperols, en aquest poble no es podia progressar, vivies del que tenies, del camp. Amb la revolució industrial i les immigracions als nuclis urbans, ell i la seva família, van decidir emigrar cap a Catalunya, concretament a Terrassa. El 1910 quan ell tenia 15 anys juntament amb 11 germans i la seva mare van agafar un carro a la seva població natal tirat per una mula i van marxar cap a Terrassa (lloc on es desenvolupa tota l’historia familiar per part de la mare). En arribar aquí el germà del meu besavi i ell van trobar feina, eren els més grans dels germans i poc a poc van anar independitzant-se. Ell va trobar feina en una fàbrica tèxtil de Sabadell.

Paral·lelament a la vida del meu besavi, quan ell tenia 5 anys, en un petit poble del Baix Aragó, va néixer la meva besàvia a Nonasp, un poble al peu del riu Matarranya (que és un afluent del riu Ebre), el seu poble també era un poble de conreu. La seva família estava formada per 7 germanes, ella era la gran, i va decidir anar al món industrial, a la ciutat, així que ella sola, va venir aquí a Terrassa i va començar a treballar de minyona a la Masia Freixa.

Les vides dels meus besavis es van trobar una mica abans del 1922, i ja en aquest any es van casar.

La meva besàvia un cop es va casar, va tornar al poble a buscar la seva germana petita per donar-l’hi la possibilitat de portar una vida diferent que la que tenia allà . Tal es així que van tornar aquí i van anar a viure (el meu besavi, la meva besàvia i la seva germana) a una casa molt propera a l’estació del Nord. El meu besavi seguia treballant a la fàbrica i va fer una gran amistat amb l’amo, tot i que ell era analfabet, la comptabilitat la dominava moltíssim, i va esdevenir la seva mà dreta. El meu besavi, alhora va començar a treballar en un bar per portar més diners a casa. La seva feina no era de cambrer en el bar. En la planta baixa jugaven els homes al domino sobre taules de marbre (les fitxes lliscaven més) i en la segona planta tenien un lloc reservat i il·legal de joc, per tant ell era una espècie de crupier i repartia les cartes; la seva missió principal era aconseguir què gairebé sempre guanyés “la casa”. Aquest local se’n deia Bar Estellador. Al tenir més diners la meva besàvia podia anar a comprar al Mercat modernista de la Independència (construït el 1903 per ordre de l’alcalde Pelegrí Matalonga). Llavors ja estaven més acomodats i tenien suficient com per viure modestament, van tenir dos fills. La meva avia, va néixer el 1927 i el seu germà l’any 1931.

Cinc anys abans de que nasqués la meva avia, al 1922 va néixer el meu avi, en un poblet de València conegut com Enguera. Però no serà fins després de la Guerra que arribarà a Terrassa.

El meu besavi va comprar al 1933 una masia amb terres a les afores de Terrassa (actualment és el barri de les Arenes) on anaven a estiuejar. El meu avi no es va implicar en política. El que l’hi interessava era el benestar familiar i portar el sou a casa. La família recorda els fets polítics més rellevants de l’època: la Dictadura de Primo de Rivera, els diferents règims de govern que es van succeir (Monarquia, República...) i els diferents canvis de moneda, que en cada període hi havia. Tot i que des del 1868 les monedes eren les pessetes, canviava el material de que estaven fetes; per exemple, durant la segona República les pessetes eren de bronze, de plata i d’or (les de 100 pessetes). Però es van canviar per paper ja que la gent les guardava a casa i les treien de circulació (a causa de que el material del que estaven fetes tenia més valor que el que valien per comprar productes). En el seu temps lliure, que era poc, perquè el meu besavi sempre estava treballant per tirar la família endavant, sortien a veure pel·lícules als cinemes de Terrassa: el cinema Recreo, el Rambla i el Dore, la entrada costava 70 cèntims de pesseta. Els diumenges feien ball al Gran Casino i quan podien també hi anaven.

La meva avia va anar a una bona escola de l’època, a Cultura Pràctica, igual que el seu germà. Van iniciar els seus estudis en llengua catalana fins acabar la guerra, que es va imposar l’ensenyament en castellà. Van estudiar bastants anys fins a obtenir el títol que es donava en aquell temps, el del comerç, obtenint el títol es podia accedir al Batxillerat.

De la família del meu besavi, un dels seus germans va ser reclutat obligatòriament per anar a la Guerra del Marroc. Un altre dels seus germans era Carlista.

El 17 de juliol del 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola.

La meva família, una setmana abans, va mudar-se a la masia per poder passar la guerra millor a les afores de la ciutat: allà tenien els camps per conrear. El germà carlista del meu besavi formava part dels Requetès, i va anunciar a tota la família que havia de marxar a Melilla perquè s’estava preparant un cop d’Estat, així la meva família no l’hi va venir de nou l’esclat de la Guerra el 17 de juliol del 1936, i va poder preparar-se millor.

El començament de la Guerra no va ser gaire mogut a Terrassa, però si que és veritat que hi van haver molts moviments dels sindicats, manifestacions pels carrers i aldarulls. En la ciutat directament no hi va haver lluites armades perquè la gran majoria de la població era republicana. Si que es van produir assassinats i desaparicions de persones riques o molt conegudes a la ciutat. Persones importants com fabricants, comerciants, polítics... van ser assassinats per part dels republicans amb la idea de que no proliferés el Cop d’Estat també aquí a Terrassa.

Durant els dos primers anys de la Guerra (fins el 1938) la meva avia i el seu germà van seguir anant a l’escola, tot i que pels carrers no s’hi respirava la mateixa tranquil·litat d’abans. El meu besavi va deixar la feina del bar perquè era perillós seguir tenint dues feines i va decidir treballar a la fàbrica i conrear les terres de la masia, tal és així que la meva família durant la guerra no va passar gana, és veritat que no tenien molta varietat d’aliments, però gana no en van passar.

A partir del 1938, quan els nacionals avençaven cap a Catalunya, ja van començar a notar-se moviments de tropes i reclutaments de més soldats i a ser més conflictiva la situació. Per això es va limitar la meva família, a quedar-se a la masia i només sortia el besavi per anar a treballar. A mesura que anaven guanyant territori les tropes nacionals, la situació era més preocupant; a més com que just davant de la masia hi ha la via del tren, i molt a prop estava la fàbrica de l’AEG (en aquell moment era una fàbrica de tancs republicans, com moltes altres fàbriques que havien canviat la seva producció per armament, municions i uniformes militars per a la República), allà podien veure com els avions nacionals bombardejaven la via del tren i la fàbrica de l’AEG. Quan s’acostaven els avions a la fàbrica sonaven les alarmes antiaèries, llavors des de la masia les sentien i a la meva família els hi donava temps de sortir al camp i estirar-se al terra mossegant un pal o alguna cosa per tal de que les bombes no els hi rebentessin els timpans. Altres fets que van viure durant la Guerra van ser el saqueig de les esglésies de Sant Pere i el Sant Esperit i la cremada d’imatges religioses.

Un fet quotidià durant la Guerra era que a les 7 de la tarda es tallava l’electricitat de tota la ciutat, això dificultava l’organització de reunions clandestines, alhora va provocar un descens de la producció a les fàbriques, ja que no funcionaven les maquines fins les 7 del mati de l’endemà. Durant la Guerra Civil, l’amic del meu besavi (l’amo de la fàbrica on treballava) seguia fent vida normal, amb això vull dir que anava a estiuejar a Sant Sebastià com havia fet sempre, però al haver de passar per territori nacional, havia d’aconseguir els “salvo conductes”, uns papers que li donaven permís per travessar el territori.

L’1 d’abril del 1939 es va acabar la Guerra Civil Espanyola.

Un cop acabada la Guerra, la germana de la meva besàvia va casar-se i va anar a viure al Centre de Terrassa amb el seu marit. La meva avia va acabar l’escola elemental i llavors va començar a treballar d’encarregada i dissenyadora per una empresa de confecció de Terrassa, ella va arribar a fer de model i tot. Fins que es va veure obligada a deixar la feina perquè es va posar malalta i no es va recuperar fins al cap de sis anys. Els medicaments que necessitava per curar-li la malaltia van ser portats expressament de França (la penicil·lina) ja que aquí en la postguerra no se’n podia aconseguir. Un cop recuperada, va conèixer el meu avi i s’hi va casar.

El meu avi, va arribar a Terrassa al 1940 i va estar treballant a la fàbrica tèxtil Vallhonrat del carrer Cervantes. Ell va viure la Guerra Civil al seu poble (Enguera). Allà va passar molta fam perquè tot i ser un poble rural, el menjar que es produïa, se l'emportaven per a l’exèrcit. Ell cada dia només menjava una arengada que se l’havia de partir entre els seus 8 germans; l’últim que arribava s’havia de menjar el cap. Va venir cap a Terrassa juntament amb 8 germans seus, un d’ells va marxar aviat a viure a França.

Un bon amic de la família, procurador de la ciutat de Terrassa, va haver d’exiliar-se a França. Allà, en esdevenir la 2a Guerra Mundial, va ser capturat pels nazis i el van portar al camp de concentració austríac d’Austwich. Aquest senyor, va aconseguir escapar-se del camp de concentració. La seva vida sempre va restar marcada per aquesta etapa, i l’hi van quedar seqüeles visibles com la gran pèrdua de pes (quan va arribar a Terrassa de nou, només pesava 40 quilos), les lesions que va patir i les marques a la pell.

L’any 1939, quan els nacionals van guanyar la Guerra, van canviar el nom del carrer de la masia i va anomenar-se “Calle de los Héroes de Codo”, en honor a una victòria important en el front de l’Ebre per part dels franquistes. Amb l’ arribada de la democràcia el nom del carrer va canviar pel de Passeig 22 de Juliol, que recorda els fets de la tercera guerra carlina (22 de juliol de l’any 1872) on van morir dos terrassencs per defensar els diners de la vila quan 600 carlins es van presentar per cobrar “la contribució”.

El germà de la meva avia era paleta, llavors ell, desprès de la destrucció de molts edificis durant la Guerra va tenir molta feina i es va guanyar bé la vida. Tota l’escalinata de marbre que hi ha al Cinema Catalunya (al centre de Terrassa) la va construir ell quan van edificar aquest cinema desprès de la Guerra.

A causa de la gran escassetat de mà d’obra, hi va haver un gran augment de l’emigració de gent del sud d’Espanya i és per això que Terrassa va passar de tenir 40.000 habitants el 1936 a tenir-ne més de 70.000 l’any 1950.

Tota la meva família va seguir treballant en les seves respectives feines menys la meva avia. Llavors van decidir quedar-se a viure a la masia (tot i que conservava l’altre casa) perquè en aquell moment la família era formada pel meu besavi, la meva besàvia, la meva avia, el germà de la meva avia, i el meu avi (més endavant naixeran la meva mare i la meva tieta).

Després de la Guerra i fins aproximadament l’ any 1945 es va establir el racionament, cada família només tenia dret a accedir a una determinada quantitat d’aliments que eren assignats pel règim franquista, normalment no era suficient per viure, per tant la gent s’havia de buscar maneres il·legals per sobreviure, és aquí quan va sorgir l’anomenat estraperlo. L’estraperlo es tracta d’intercanviar béns i productes al mercat negre. Com a gairebé totes les famílies de l’època, la meva família també va recórrer a això per tenir bàsicament oli i bestiar. El meu besavi, li regalaven mantes de llana a la fàbrica, i ell les agafava i anava amb tren cap a Lleida i l’Aragó per tal de vendre o canviar les mantes per arròs, oli i porcs. En els marges de les vies de tren es trobaven cadàvers de soldats i ell recollia els seus documents per enviar-los als familiars. Més d’un cop l’hi havia requisat els productes la Guàrdia Civil. Una altre cosa que feia el meu besavi és que en les cartilles de racionament també li donaven tàbac, i com que ell no fumava, guardava el tàbac i el venia. Els que fumaven guardaven les restes sobrants, les desfeien i tornaven a lligar el tàbac, així en tenien més per vendre o pel seu consum.

Al voltant de l ‘any 1950, la meva família va decidir posar en funcionament una granja i explotar les terres de la masia, a més de seguir treballant cadascú en la seva respectiva feina. Van obrir tres botigues per vendre els productes que produïen en la masia, una d’elles estava dins el mercat de Sant Pere de Terrassa o Plaça de Dalt; l’altre estava situada just al davant del mateix mercat i la tercera i última botiga en la pròpia masia. De la parada de dins del mercat s’ocupava la meva besàvia; de la de fora s’ocupaven la meva avia i el seu germà a estones: i de la de la masia qui estigues per allà, perquè el meu avi s’ocupava de la granja i el meu besavi de l’ hort. Venien aviram, conills i porcs (vius i morts, sobretot vius, perquè en aquella època la gent volien matar els animals ells mateixos), ous i productes de l’horta.

La granja va produir molts diners, la meva família va prosperar i va arribar a tenir 3 minyones a casa quan va néixer la meva mare. L’any 1962, van començar a anar a estiuejar la meva mare, la tieta i l’avia (mentre la resta de la família s’encarregava de la granja), a Berga i al Figueró en un hotel. La meva mare a l’escola va fer l’ensenyament en castellà i els hi obligaven a cantar “Cara al sol”.

L’any 1962 Terrassa va patir les greus rierades (la masia esta a 200 metres de la riera) que van afectar a molta gent. A causa de l’emigració, el que al costat de la masia havien estat sempre boscos i camps van passar a ser barris d’emigrants del sud d’Espanya. Els mateixos emigrants es van construir les seves cases com van poder i per tant la riera va causar grans danys a les vivendes. La meva família va ajudar a molts dels seus veïns perquè ells no tenien aigua, llum ni menjar i en canvi a la masia hi havia dos pous d’aigua. Després d’aquesta tragèdia, Franco va venir de visita a Terrassa, i la meva mare amb la seva escola va a anar a rebre’l.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Aquest fet marca la fi de la postguerra espanyola. La notícia va ser molt ben rebuda per la família, sobre tot per part del meu avi que era el qui pitjor ho havia passat.

La meva mare va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a Bellaterra el dia de la mort de Franco (ella estava allà quan va saber la notícia), a partir d’aquell moment s’iniciaren molts canvis socials, polítics i econòmics (els moviments polítics catalanistes, la nova cançó, el moviment hippy... ). Era el naixement d’una nova etapa de la història : la Democràcia .

Encara avui podem trobar, passejant pels carrers de Terrassa, records d’aquells anys tant dolorosos per la meva família i anteriors a ells i tot.

Comentaris (2)17-07-2012 13:41:45quart B 2012

Núria Oliva: Tot es perd en una guerra

Tot es perd en una guerra

Jo he decidit fer-li l'entrevista a la meva àvia (Margarita Camps), que té 73 anys, i encara que nasqués just l’últim any de guerra, en sap moltes coses i recorda perfectament els anys de postguerra, que van marcar molt la seva vida i la de tots els que la van viure.

  • Quants anys tenies durant la guerra? I quants germans éreu?

Jo tenia només un any, i no recordo la guerra evidentment, però m’ho han explicat tot sobre la guerra, i és clar, vaig viure tota la postguerra.

Jo tenia 3 germans més grans, i vivíem tots junts, amb els meus pares.

  • De quin bàndol eres? Hi havia algun tipus de baralla entre la família a causa dels diferents bàndols o diferents ideals?

Dels nacionals, i tota la meva família també, anàvem a favor de Franco, que era d’extrema dreta. El comunisme, i els nostres adversaris eren els de la República (que va començar el 1931), que es van revoltar. Eren els del proletariat, que no tenien seguretat social, ni la pensió de jubilació, i estaven molt abusats, eren molt pobres i volien més igualtat i van matar i perseguir a frares, monges, capellans, van cremar esglésies, ja que anaven tots en contra dels ideals que imposava la religió, perquè odiaven les classes altes, llavors van presentar-se a les eleccions, van guanyar i van revoltar-se, i van matar a molts rics. Llavors els militars, a favor de Franco es van preparar per anar en contra de la República i frenar-la, i això va generar tal conflicte que es va dur a terme el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

A casa no hi havia cap tipus de conflicte que fos originat pels bàndols o pels ideals, tots teníem la mateixa ‘base’ d’ideals, tots havíem sigut educats de la mateixa manera i no ens enfrontàvem entre nosaltres per temes nacionals. Estàvem tots molt units, ja que o ens uníem o ens quedàvem sols i sense res, i vam tenir la gran sort de portar-nos bé, a diferència d’altres famílies que tenien conflictes a causa dels diferents ideals.

Recordo que el meu pare em va explicar que un amic seu que era militar del bàndol nacional estava fent de guàrdia pel bosc, i es va trobar a un antic amic seu, també militar però del bàndol republicà. Al veure’s apuntant-se l’un a l’altre amb l’escopeta i donar-se compte de que eren amics i allò no podia ser, van decidir anar un per un camí i l’altre per l’altre i fer veure que no s’havien vist mai, i així ho van fer.

  • Vas anar a l’escola? I els teus pares?

I tant que vaig anar a l’escola! Vaig acabar tots els estudis i tinc una carrera d’empresarials.

Els meus pares, tant el pare com la mare també van anar a l’escola i també tenien una carrera. Els dos provenien de la mateixa classe social, tenien de tot, no els faltava res, eren de classe mitja/alta, i tenien bastants diners. El meu pare era una persona molt culta, et sabia parlar de tots els temes, tant d’economia, com de societat, com d’història, tenia dues carreres, una d’advocat i una altre d’economia (amb les oposicions de cap d’hisenda), i la meva mare tenia la carrera de mestre, el que ara se’n diu carrera de magisteri.

  • Com eren les escoles? Segons quins ideals us educaven?

Doncs a les escoles per començar ens separaven els nens de les nenes, en escoles completament diferents. No fèiem cap tipus d’activitat amb nens, mai ens barrejaven.

Els ideals eren segons Franco va imposar, segons la seva dictadura manava, anant a missa i amb les professores monges que si et portaves malament o no feies el que tocava fer et castigaven, o bé et pegaven (que tenien tot el dret) o bé et posaven càstigs durs.

  • Com us va canviar l’economia durant i desprès de la guerra?

Doncs, a la meva família li van robar tot, perquè van entrar a casa dos cops i s’ho van endur tot, tant diners, com joies, com totes les coses de valor que guardàvem a casa.

Però també és cert que després de la guerra, al cap d’uns anys de recuperar les coses bàsiques, era molt fàcil muntar un negoci si eres una mica espavilat, així que moltes persones (com el meu marit, el teu avi) van aconseguir de muntar un negoci i tirar-lo endavant, i en el cas del teu avi que va muntar una agència de viatges (aquí a Terrassa) o d’altres que muntaven altres coses, com que eren bastant úniques doncs anaven bastant bé i es van poder refer les vides anteriors a la guerra.

  • Vivíeu amagats durant la guerra? Veu tenir que emigrar cap a algun altre lloc?

No vivíem amagats, al revés, vivíem en una gran casa al mig del poble de Toledo, però com que el meu pare era un intel·lectual el van venir a buscar per empresonar-lo, però vam aconseguir amagar-lo i no el van descobrir, just després d’això, ens vam donar compte de que el meu pare estava en perill, i vam decidir de emigrar cap a un poble a les muntanyes (cap a França), en una torre on hi vam viure uns anys fins que va acabar la guerra i ens vam instal·lar aquí a Catalunya.

  • Qui ho passava pitjor, els petits o els adults?

Doncs, jo crec que tant durant la guerra com la postguerra qui ho passava pitjor eren els adults, tot i que els petits no vam tenir la infància que ens mereixiem, però els adults van ser els que van passar de tenir-ho tot a no tenir res, van sofrir intensament la mort de molts éssers estimats, van veure la seva pròpia casa derrumbant-se, van viure moltes traïcions entre familiars i amics, va ser com si de cop els haguessin matat a tots amb tant de sofriment que van haver de passar, en canvi, els petits s’havien acostumat a no tenir res i a conformar-se amb el que tenien, per això no van trobar a faltar res, i de les morts si eren molt petits no se’n adonaven, i si se’n adonaven doncs ja ho veien diferent perquè també ho veien com normal.

  • Com et vas sentir en veure a molts familiars i éssers estimats desapareguts o morts?

Doncs, haig de reconèixer que els desapareguts eren els que més feien patir, perquè de morts n’hi va haver molts, i ho passàvem molt malament, però els qui havien desaparegut no sabíem el que teníem que fer, perquè si els buscàvem i ens fèiem esperances podíem estar-nos quasi tota la vida i ens enduríem moltes decepcions, i donar-los per morts et feia remoure la consciència pensant que potser els podries haver salvat de la mort.

  • Què menjàveu durant la guerra? I Desprès?

Durant la guerra, com que hi havia molts pocs recursos i aliments menjàvem patates bullides i coses que poguéssim conrear nosaltres, aprofitàvem al màxim tots els menjars, i fins i tot menjàvem les pells de les patates, les bullíem i les amaníem.

I després de la guerra tot va quedar destrossat, quasi no hi havia menjar, i per això hi havia las ‘Cartillas de racionamiento’, que eren unes cartilles on et donaven aliments per sobreviure, però era bastant escàs. Aquestes es dividien en 3, la dels més necessitats, la mitjana i la dels que no ho necessitaven tant. Nosaltres teníem la mitjana. En aquestes cartilles tenies dret a mongetes, cigrons patates, oli, pa, sucre, etc. (però sense excés) et donaven les coses mínimes, i per aquest motiu van sorgir els estraperlos, que eren les persones que no se sap com (amb màfies) aconseguien el menjar que no estava inclòs en las cartilles, i si n’era el mateix era de mes bona qualitat. Aquests estraperlos estaven perseguits, però es sabien amagar molt bé. Els seus productes tenien un preu alt, però és clar, corrien un gran perill amb aquest negoci, i tot i així els hi anava bastant bé a la gran majoria. A la meva família anàvem a comprar algunes coses a casa dels estraperlistes, com per exemple la llet i altres productes necessaris.

Normalment entre setmana menjàvem més llegums, i els diumenges podíem menjar pollastre, o per Nadal canelons.

Els qui ho tenien millor en aquests casos eren els pagesos, que tenien el menjar que ells conreaven i el tenien més o menys assegurat. Llàstima que aquest no era el meu cas.

  • Com va governar Franco desprès de la seva victòria?

Doncs, va governar segons una dictadura, ell manava per sobre de tot, tractava molt malament als Republicans ja que anaven en contra seu i mataven a tots els rics. Però en canvi als qui anaven a favor seu doncs no els tractava tant malament.

Franco com que estava molt enfadat amb la República va censurar moltes coses, començant pel català, va quedar completament prohibit el seu ensenyament, les seves institucions, les seves publicacions, el seu ús de tot.

Tothom qui era desobeït per Franco, es portava malament o no feia el que li tocava fer era perseguit i empresonat. I si feies la teva vida com la tenies que fer sense portar cap problema i sense posar-te en contra de Franco podies viure bé.

Al carrer ningú tenia por de les altres persones, els uns confiaven en els altres, deixaven les portes de les cases obertes, no hi havia delinqüència ni maltractaments.

  • Com et vas sentir al sorgir totes les noves tecnologies com les televisions, els ordenadors, etc.?

Bé doncs primer de tot vam passar dels carros tibats per cavalls a els cotxes, que això va ser un fet impressionant, en que els cotxes eren tots com el 600 i després van evolucionar molt ràpidament! Després van aparèixer els primers televisors (en blanc i negre, és clar) que va ser impressionants per a nosaltres, ja que mai havíem vist una imatge en moviment, desprès van evolucionar, i van sorgir els ordenadors, les càmeres de filmar, els mòbils, etc. Tot em va semblar fascinant, que la tecnologia havia fet un canvi brutal, però en realitat la meva generació tot això no ho necessitem, estem acostumats a viure sense això i per nosaltres no és necessari, i ens és molt difícil d’aprendre com funciona i és inútil per nosaltres.

FOTOS

Comentaris (1)17-07-2012 13:03:54quart B 2012

Maria Pi: GUERRA CIVIL ESPANYOLA: ÈPOCA DE DESCONTROL TOTAL

GUERRA CIVIL ESPANYOLA: ÈPOCA DE DESCONTROL TOTAL

1.Introducció:

El senyor Miquel Lletí Marrades va néixer l’any 1933 a Corbera, un poble prop de València. Tenia només tres anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) , i en tenia sis quan va acabar (1939). Va viure plenament la postguerra i l’època del franquisme, des del seu inici al 1939 com un nen, fins el seu final el 1975 quan ja era un adult. Va viure a Corbera, fins els vint-i-cinc anys quan es va traslladar a viure a Sabadell (Barcelona), on actualment encara hi resideix amb la seva família.

2.Guerra Civil Espanyola:

2.1:Quants anys tenies quan va començar la Guerra Civil?

Quan va començar la Guerra Civil l’any 1936 jo tenia tres anys, i quan aquesta es va acabar en tenia sis.

2.2: On vivies durant la Guerra Civil i en quin context polític et trobaves situat?

Jo vivia a Corbera, que és un poble de la Comunitat Valenciana. Allà el bàndol era el dels republicans. El Franco va venir de la part de Canàries i va desembarcar a Espanya, vol dir que la revolució va començar en Canàries, i el Franco va venir a la Península Ibèrica amb un exèrcit de moros i de tot i van començar a conquistar Espanya poc a poc. València va ser l’últim reducte de la guerra.

2.3: Com recordes la vida just després de la guerra?

Després de la guerra, aquí faltava de tot: els camions i els cotxes no tenien gasolina i anaven en gasògen, en uns aparells que hi havia que feien gas amb oli d’ametlla o amb carbó. Hi havia uns dipòsits que hi posaven les esclòfies d’ametlla o hi posaven carbó i allò feia un gas, aquell gas anava al motor i el feia funcionar.

De rodes tampoc n’hi havia, així que els camions anaven una mica com podien, i els cotxes també.

Després de la guerra faltava de tot, era una època molt dolenta.

2.4: Hi ha algun record que guardis de durant la Guerra Civil encara que fossis nomes un nen?

Jo vagament recordo que el meu pare estava en el front i que la meva mare i jo el vam anar a veure.

Bueno, llavors el meu pare va anar a la guerra i me’n recordo que la meva mare i jo (jo tenia doncs uns quatre o cinc anys) vam anar a veure’l. I recordo molt bé que vàrem dormir al ras, a sota d’un arbre, perquè estàvem esperant veure el meu pare.

3. Postguerra a Corbera:

3.1: La teva família va passar gana durant la guerra i/o durant la postguerra?

En els pobles generalment no es passava gana, perquè en els pobles tothom té el seu hort i tothom tenia cols, fruita, patates, ... De tal manera que els pobles eren uns privilegiats, perquè tenien menjar.

Però a les capitals se n’hi passava molta, de gana, perquè no hi havia forma d’aconseguir menjar d’enlloc. Per això va començar l’ estraperlo, que volia dir que tu anaves a un lloc a un home que tenia oli, pa, arròs o qualsevol altre cosa de menjar, i li compraves, i aquell te’l venia sempre que tu li paguessis el que ell volia.

Així que n’hi ha molts que es van fer rics degut a això, fins i tot molts polítics d’aquella època, perquè s’agafaven tot el menjar que els trens portaven d’altres llocs pels ciutadans i després el venien a l’estraperlo.

Però de totes maneres, a les ciutats es passava moltíssima gana, molta, principalment al centre, que és Madrid, que no hi havia res per menjar, i tot havia de venir de fora.

A més a més, els terratinents grans havien de pagar una quota d’oli a l’Estat, igual que el que tenia arròs o el que tenia blat.

Quan es va acabar la guerra els nacionals van començar a portar a terme una cosa que es deien cupons de racionament, que es tractava de racionar el menjar: tu anaves cada mes o cada setmana, això no ho recordo bé, a que et donessin oli, sucre , arròs, patates, … i vinga, fins la setmana següent.

I d’aquesta manera cadascú s’havia d’espavilar, i si no en tenies prou havies de comprar a l’estraperlo, però per això es necessitaven diners, i com que normalment no n’ hi havia hi havia molta gent que passava gana.

3.2: Només us racionaven el menjar o alguna altre cosa també?

No, el menjar no era l’únic que es racionava després de la guerra, també es feia amb el tabac: els homes que fumaven tenien un tant cada més i anaven a l’estanc i els donaven, per exemple, quatre "cajetillas’’ de tabac i dos paquets de paper de fumar. I això era la saca: anar a l’estanc a per la quota de tabac a que corresponia pagant, però pagant molt poc. Com que no n’hi havia el racionaven, com ho racionaven tot .

3.3: A què es dedicava la teva família? La teva família va poder continuar treballant després de la guerra?

La meva família era una família molt normal, tothom es guanyava bé la vida. No hi ha hagut ningú que hagi passat mai gana, o ningú que hagi passat penúria. Tan la família del meu pare com la família de la meva mare havien viscut sempre bé, perquè les dues venien del poble, i les dues eren ben considerades.

Els meus pares sempre han tingut negoci, no eren persones que anaven a llogar. El meu avi sempre havia tingut camions, quan no negoci, quan no va fer la perfumeria i drogueria, també va tractar amb cavalls, va tenir terres… vol dir que sempre havia tingut negoci. També havia sigut comerciant de fruita. Enviava a Barcelona, Madrid, i a molts llocs més.

Així que el meu pare s’havia quedat amb els negocis del seu pare.

Casa meva de Corbera era una casa bona. No veníem del no res com molts que venien de Múrcia a treballar aquí i que avui els fills han estudiat i tot això, sinó que jo vaig venir aquí amb coneixements i de tot.

A casa mai van deixar de treballar.

3.4: Vas viure la guerra i el principi de la postguerra sent tan sols un nen, va impedir això que poguessis anar a l’escola?

Jo quan era petit anava a l’Escola Nacional, i quan ja vaig ser una mica majoret vaig anar a l’escola per la nit, de sis a vuit o de set a nou, perquè durant el dia treballava a la botiga de casa.

Allà vaig tenir uns mestres molt bons que em van ensenyar geografia, matemàtiques, de tot.

Era una escola al marge de l’Escola Nacional, vol dir que s’havia de pagar. Tot i això era molt barat, perquè les coses no eren com ara. El mestre que tenia treballava durant el dia a l’Escola Nacional. Abans es deia: ‘’passes més gana que un mestre d’escola’’, perquè els mestres d’escola tenien una paga molt petita. Un mestre era molt mal pagat.

Aquell professor m’ensenyava de tot: abans t’ensenyaven una mica de geografia, t’ensenyaven a llegir i a escriure, sumar, restar i multiplicar, i alguns problemes d’aquells petits, i allà s’acabava tot.

3.5: Com us va afectar la repressió durant la guerra i l’època franquista?

Allà Corbera , a on ara hi ha la plaça, hi havia la església, i els rojos van tancar-la i cremar-la per fer-hi la plaça, i la església va desaparèixer, i ara només hi queda la plaça.

Després de la guerra, els nacionals van fer construir l’ església que hi ha ara, però mentre no estava construïda feien la missa en un cinema que hi havia destartalat.

De fet jo vaig ser el mona guillo d’aquell cine, dels set o vuit anys fins els deu, almenys un tres o quatre anys. Recordo que on hi ha la pantalla hi havia l’orgue i el coro, i l’altar estava a l’altre part.

És que durant la guerra quasi bé no es podia ni anar a missa! Nosaltres teníem uns veïns que eren molt catòlics i durant la Guerra Civil no podien anar a missa, perquè s’arriscaven a que els republicans els pelessin a tots, i van agafar i unes quatre o cinc famílies feien missa a una casa del costat de la nostra, tots ben amagats, perquè ni allò es podia fer sense la por aquella de saber que qualsevol dia et podien venir a buscar.

3.6: I a algú conegut proper a tu el van venir a buscar?

Una vegada, durant la guerra, els republicans van venir a buscar a un germà del meu pare, que era un home molt catòlic, per afusellar-lo. Aquest, quan van entrar a casa seva, va sortir per la finestra i va anar ben ràpidament a amagar-se a casa el veí. I sort en va tenir dels veïns, que van convèncer als republicans de que el meu tiet era un pobre home que no feia més que intentar donar de menjar als seus fills petits, i que no feia mal a ningú, i al final no el van matar, però li va venir de ben poc que no acabés a la fossa comú amb la resta de rebels.

3.7: Algun familiar teu o algú proper a tu va perdre la vida degut a la Guerra Civil?

Nosaltres com que no érem polítics vam tenir la sort que no ens va passar res. Nosaltres érem neutrals totals. De la meva família ningú ha estat mai polític. L’únic que van matar va ser un germà del meu pare, tiet meu, que també va anar al front, i mai més varem saber res d’ell. El van matar a la guerra, no sabem a on, i mai més ningú n’ha sabut res. I és que això forma part de la guerra.

Després de la guerra la gent esperava a persones que vinguessin, i de vegades la gent venia, però d’altres hi havia persones que no tornaven i ningú mai més en va saber res.

L’únic que se sabia era que si entraven els nacionals i entraven a una casa i feien: ‘’tu, tu i tu, vinga va!’’, i els portaven a fora el poble, els afusellaven a tots i cap a la fossa comú, això sí que ho sabíem.

4. Postguerra a Sabadell:

4.1:Quan vas venir a Sabadell? Vas venir amb la intenció de quedar-t’hi?

Jo vaig venir a Catalunya quan tenia vint-i-cinc anys, i llavors ja no hi havia misèria, perquè ja feia anys que s’havia acabat la guerra.

Jo vaig venir aquí a Catalunya per cobrar un deute del meu pare, que va morir, i ja em vaig quedar aquí, perquè vaig veure que aquí hi havia possibilitat de fer negoci.

Així que vaig muntar el negoci i vaig anar fent-lo cada cop més gran , vaig agafar uns socis, i vam fer tot el que hem fet.

Aleshores Sabadell tenia uns cent mil habitants, i ara en té poc més del doble.

4.2: On vivies quan vas venir aquí?

Jo quan vaig arribar a Sabadell vaig anar primer a una pensió, on anava a dormir i a menjar, i després de la pensió, com que anava cada dia a ingressar al banc central, el caixer em va dir que anés a viure a casa d’ell, i vaig estar vivint a can Rull amb ell la seva dona i la seva filla adoptada fins que en vaig sortir per casar-me.

4.3: Com estava la situació en aquell moment aquí a Catalunya, especialment a la ciutat de Sabadell? Era molt diferent d’on tu venies, Corbera?

Després de la guerra va anar arreglant-se tot poc a poc, perquè Sabadell i tots aquets pobles de Catalunya estaven sense cloaques i sense res, i van començar a venir murcians i andalusos, que són qui es van encarregar de fer totes les cloaques que hi ha ara, i es van quedar aquí. Aquets pobres vivien en coves, allà al costat del Ripoll, i es posaven a viure allà fins que treballant, treballant i treballant podien comprar-se un trosset de terra i fer-s’hi una caseta.

No hi havia organització com ara, així que el que no tenia feina no tenia res de diners, perquè no hi havia una seguretat social com ara i, senzillament, es moria de gana.

4.4: I com podies aconseguir guanyar-te la vida?

Si tu erets un terratinent i necessitaves homes anaves a la plaça, que allà era on es reunien tots els que volien treballar, i deies qui t’emportaves a treballar. Aquets segur que acceptaven, per poc que els oferissin, perquè almenys tenien l’oportunitat de treballar, i els demés es quedaven allà esperant a veure si l’endemà hi havia algú que et llogués.

4.5: Per acabar, com definiries una guerra?

Una guerra és un descontrol total. Les guerres no aprofiten per res, només per fer barbaritats i per fer mal, tan per un bàndol com per l’altre.

5. Fotografies:


imatge d’un retall de diari on s’anuncia imatge d’uns cupons de

la inauguració del mercat de majoristes racionament de la postguerra

de Sabadell (extreta d’internet)


imatge del poble de Corbera imatge de l’església del poble

(extreta d’Internet) de Corbera (extreta d’Internet)

6. Opinió personal:

Per començar, m’agradaria dir que crec que aquest treball ha sigut una bona activitat a fer, perquè ha sigut la manera d’adonar-nos que la història que estudiem avui en dia no és només una història que veus escrita en un llibre i t’estudies per aprovar un examen. La història és molt més que això: la història tracta de les vides dels nostres pares, avis, besavis, ... que a mesura d’anar lluitant, defensant uns ideals en els que creien, revolucionant-se, guanyant o, fins i tot, perdent guerres, van anar construint, poc a poc, la societat en la que nosaltres vivim actualment.

I és que el nostre dia a dia és com és per tot el que va passar abans que hi fóssim nosaltres, i de ben segur que si ahir no hagués passat tot el que va passar, avui no seríem com som, ni tindríem els mateixos drets i costums, i fins i tot, potser ni pensaríem tal i com ho fem ara.

A part d’això, també voldria afegir que no crec que les guerres serveixin per res. Una guerra només és una excusa per fer mal a gent que no pensa com nosaltres, com si fóssim animals, en comptes de parlar i intentar solucionar les coses com persones.

A més a més, els únics que són els veritables perjudicats per una guerra són els ciutadans i ciutadanes, que no tenen culpa de res. I per sortir-ne perjudicat no em refereixo només a veure com perden la vida familiars, amics, veïns,... o fins i tot ells mateixos. Significa molt més que això: significa perdre una cultura, una llengua, una identitat, unes costums, una guerra significa perdre’s a un mateix.

Comentaris (1)28-06-2012 11:18:57

Anna Molins: Entrevista guerra civil

Entrevista

AVI: Lluís Corominas

Durant la guerra civil no hi havia res, la canalla anàvem als menjadors socials i allà ens donaven menjar, al matí al ``Euterpe ’’ a Sabadell i on donaven llet de pols i al migdia anàvem als ‘’campus’’ que aleshores eren uns menjadors i allà hi havia discussions per qui agafava el crostó de pa perquè pensàvem que era més gran. Hi havia una pista de patinatge i anàvem a fer cua fins que et tocava, tant si plovia com si nevava... va començar cap allà el 37, a la meitat de la guerra. Del 36 al 37 encara hi havia una mica de menjar, sortíem al camp a buscar tripons, unes plantes que fan unes fulles grosses i les cols per els animals, ho bullíem i ens ho menjàvem.

Anàvem a l’ escola però no hi estàvem gaire estona, amb una hora que hi anéssim ja n’hi havia prou, hi anàvem perquè ens donaven un tros de pa i després marxàvem a fer cua per anar a buscar menjar. Jo vaig començar a anar a escola als 11 anys, el 1939 quan ja es va acabar la guerra, es va acabar la guerra per allà a l’abril però a Sabadell van entrar els nacionals per allà al gener.

Els meu pare el van cridar per anar a la guerra i la meva mare anava a treballar a la `` España industrial´´ una fàbrica de filatures. El meu pare era paleta i el van destinar al port de Barcelona a fer feines al port. Va tornar caminant fins a casa. Un cop acabada la guerra s’havien de presentar als nacionals perquè els portessin a camps de concentració, el meu pare va tenir sort perquè ell a la guerra de l’Àfrica, la del 21, el desastre a Melilla, havia estat sergent i es va trobar a un conegut seu i quan hi havia d’anar li va arreglar els papers.

El meu pare va anar a la guerra perquè el van cridar, mentre estava fent la “mili” perquè abans era obligatori. Va anar la guerra i per mèrits el van fer sergent. Jo també vaig anar a la “mili” perquè encara era obligatori.

Durant la guerra també m’ho vaig passar be, ho vaig passar malament per la gana però sempre jugàvem a guerra.

Quan els republicans van marxar van deixar camions amb armes, i nosaltres les varem amagar a un refugi i jugàvem a ‘’ alto manos arriba’’ amb pistoles de veritat i un dia tirant trets, amb un nen li van disparar al canell i llavors tots enfadats amb ell perquè varen haver de portar-lo al dispensari, després van venir i ens van prendre totes les pistoles i tot.

A la postguerra no va millorar la situació, varem passar més gana que a la guerra.

Els pagesos, que eren els que tenien menjar no et volien vendre menjar per pessetes perquè no els hi servia per res, ells el que volien era canviar-lo per tabac, joies...

A la post guerra ens feien anar a la Falange, un sindicat del Franco i ens feien anar tots uniformats a fer instrucció. Quan passava alguna persona important de la Falange per Sabadell l’havies de saludar.

Varem passar més gana perquè tot estava destrossat, anàvem amb les targes de racionament, que te`n donaven una cada mes i anaves a buscar sucre, oli... i un cop ja ho tenies feien una marca perquè no hi poguessis tornar. De menjar ens en donaven en molt poques racions. Amb el pa també anaves amb la targeta de racionament, feien un pa que pesava molt i et feia mal d’estomac.

El que menjàvem eren farinetes de blat de moro, que ho bullíem i ens ho menjàvem.

Els que passaven menys gana eren els pagesos per això l’avia va anar a Mollerussa a passar la postguerra que allà tenien família.

A Sabadell tenien cèntims però no menjar i a Mollerussa tenien menjar però no cèntims.

Durant la època del Franco, si parlaves en català el primer que et deien era: “hablame en cristiano”.

Quan jo vaig començar l’escola ho fèiem en català, perquè era abans de la guerra però desprès a la època del Franco tot era amb castellà.

Durant la dictadura anava molt en contra els catalans perquè deia que érem uns rojos i dictava lleis contra Catalunya. Ara... que Franco va salvar el meu pare a la guerra de l’Àfrica perquè va haver una batalla que va morir molta gent i es va quedar uns quants tancats a dins d’un lloc, només eren 19 i el meu pare era un d’ells. El Franco va anar a salvar-los.

Recordo que el dia que van entrar els nacionals a Sabadell ens van donar una tassa de arròs i un tros de cansalada i que quan van bombardejar Sabadell la meva mare es va posar histèrica perquè jo m’ho estava mirant.

Els nens jugàvem a pistoles i a vegades jugàvem a futbol allà al carrer i a plantats, varem passar molta gana però també jugàvem molt.

El meu pare es va posar a treballar a la “Tabacalera” i quan tiraven cases avall la meva mare hi anava i es posaven a dins dels cabassos paquets de tabac i tenien el que volien els pagesos.

El pitjor de la guerra va ser el matar gent, en van matar a molta, a Sabadell sobretot van perseguir a molts capellans i a Tarrassa als fabricants. El meu tiet va salvar a un capella i per això el van condemnar a pena de mort. Ell va portar a un capellà a l’estació de tren i el va portar a França, quan van preguntar per el mossèn van dir que el Corominas va ser l’últim que el va veure, quan va tornar a Sabadell li van dir que el sr. Coromines estava en pena de mort per haver-lo matat amb ell, va fer passos per treure’l de la presó. Quan el meu tiet estava a la presó feien la saca, deien els noms del qui anaven a matar i cada dia estaven morts de por perquè es pensaven que mataven a molta gent.

AVIA: Maria Rosa Humbert

El meu pare era molt catalanista, va anar a la guerra a lluitar a Guadalajara. Els meus pares havien de casar-se el dia 18 de juliol, el dia que va esclatar la guerra, ells ho tenien tot preparat i no es van poder casar per l’Església perquè els capellans havien fugit i es van casar per el jutjat.

El meu pare va anar a la guerra i va venir amb un permís i em van fer a mi perquè vaig néixer al 37 i ells es van casar al 36. Vaig néixer jo, es va acabar a la guerra i el meu pare va anar a la presó per catalanista, però tenia un cusi que era molt de la banda del Franco, i la meva mare va anar a parlar amb ell i li va dir que de moment no podien fer res perquè tot estava molt calent i que si remenaven algú el podien jutjar i donar pena de mort, ho van deixar estar , però van sortir tots. Volien buidar presons perquè les tenien molt plenes, les cases grans les van convertir en presons.

Llavors, a Sabadell no hi havia menjar, la meva mare tenia 5 germans i tots estaven a la guerra i es van posar tots a viure a casa l’àvia, la mare de la meva mare, els marits estaven tots a la guerra perquè els hi tocava per edat. Hi havia la quinta del “Biberón” que van anar tots a la guerra a l’edat de 20 anys. Les noies vivien a casa de la meva àvia que estava davant de la via del tren i anaven a Mollerussa i portaven menjar i quan eren a davant de casa l’avia el tiraven perquè si arribaven a l’estació els hi prenien. Les avies i els nens petits anaven a entrar el menjar a casa l’avia i després no els hi prenien.

Després varem anar a Mollerussa perquè hi havia menjar. A l’edat de 10 anys vaig tornar a Sabadell per fer la comunió que ja m’havien preparat a les carmelites.

El meu pare a Mollerussa va posar una fusteria i la meva mare treballava al camp. Jo no vaig passar gana perquè a Mollerussa no hi havia diners però si menjar.

La situació de passar gana va millorar cap allà al 45 o 46, del 39 al 45 anàvem amb targes de racionament.

Jo ja era grandeta però no podia anar a buscar menjar , anava amb la tieta, l’avia, la mare i a mi em feien anar a fer cua, ens distribuíem per tot arreu i quan ens tocava venia la mare i ho demanava. Ens tocava molt poc menjar.

El pa era molt dolent, era negre, groc, pesava molt, hi havia gent que li sortien llagues a l’estomac.

Hi havia l’estraperlo, sort de l’estraperlo. Hi havia dones que tenien moltes coses, tenien influencies, i les venien.

Els cèntims que tenia era per anar a buscar estraperlo, compràvem oli, pa, xocolata...

Per berenar sempre hi havia pa amb xocolata o pa amb oli i sucre.

Hi havia molta barreja de olis i hi havia el mal de les guixes, que feia la gent no li aguantessin els genolls. Les guixes es posaven a estovar i es coïen amb oli de màquines, hi havia molta gent coixa i deien que era de les guixes.

A casa la meva mare durant la guerra com que tots els homes estaven al front tenien les targes de racionament del tabac i feien intercanvis amb els pagesos i després tenien més menjar.

Anna Molins.

Comentaris (2)26-06-2012 14:00:32quart B 2012

Jordi Grau: “No et fanatitzis mai amb res”

Mirada a la Guerra Civil

Irene Cuartero, nascuda l'any 1931, va viure la seva infantesa a la ciutat de Terrassa on va créixer i on viu actualment. Va viure de primera mà els problemes de la postguerra civil espanyola. En el començament de la guerra ella comptava amb només 5 anys. He tingut la sort de que em dediqués aquesta entrevista i així immortalitzar els seus records de la postguerra. Així descobreixo a mesura que creix els punts de vista que agafa la història.

“No et fanatitzis mai amb res”

Quina edat tenies quan va acabar la guerra?

Doncs, 8 anyets. Jo de la guerra només recordo els meus germans que anaven a la guerra. El meu germà Josep i el Ton, que va marxar amb 18 anys i va tornar amb 27. I quan ja s'havia acabat la guerra li dèiem “què Ton, quan et llicenciaràs (en el servei)?" I ens contestava que tal dia i quan arribava mai era. El meu germà Josep va ser ferit amb un tret al cap i un dels tancs que va passar el va recollir quan un dels soldats afirmava que era mort però al final era viu. Això ens ho expliquen els que el van recollir.

Quins records et queden de la postguerra?

La meva germana Maria, com que estava en edat de creixement, quan anava a buscar al pa, que era una pa sec sense farina, s'agafa un ganivet i en tallava uns tros quan li donaven perquè així li donessin un tros més. Ella, pobra, estava que es moria de gana. La meva germana Ramona es despertava per la nit de la gana que tenia. El meu pare feia intercanvis amb els moros i els pobles pagesos. Quan aquí a Terrassa va acabar la guerra el 26 de gener del '39, el meu pare va decidir que dormíssim els 4 germans que érem a casa, ell i la mare a la cuina, per si havia un bombardeig. La tieta Ramona cosia pantalons per l’exèrcit i un dia quan els va anar a tornar va sonar una bomba i és clar tots patint. Va tornar per sort i anava amb un munt de pantalons més.

Que et va deixar marcada de la guerra?

En aquest barri tots érem de la cooperativa i tots amics, però ni havia del POUM, CNT-FAI, UGT... tots eren d'esquerres, però no es podien ni veure. A un del barri el van matar aquí al costat de casa. El van matar els del partit de davant de casa seva. L'home aquest era de la Generalitat, no havia fet mai mal a ningú. Ma mare si que ens va ensenyar una cosa “no sigueu mai de cap partit” perquè els uns es mataven als altres. El meu pare no era d'en lloc. Ni esquerres, ni dretes, ni esglésies... Només de jove havia cantat a l’església d’aquí del barri, a la coral, que encara hi és. Però, és clar, ell era encarregat de la fàbrica de mitges JR i quan sentíem parar un cotxe davant de casa sempre patíem perquè no l'agafessin a ell. Llavors als rics els agafaven i si tenien fills de 18 anys també i els mataven al mateix carrer o a la carretera. Ja de pas saquejaven les cases. Els “chiquillos de Pedro”van anar a buscar el meu pare i és per això que teníem tanta por. Les guerres civils són el pitjor que hi ha.

Què feies per menjar?

Anàvem amb els germans a un menjador i allà ens donaven cigrons i carn molt bona, però jo no em menjava mai la carn perquè era molt maniàtica i el meu germà després de renyar-me se l'acabava menjant ell. Recordo el dia de Nadal que amb el meu germà ens van donar un tros molt petit de torró que avui en dia no donaries ni a una persona de tan petit que n'era i el vam guardar i el vam portar a casa i el vam tallar en trossos molt petits per a tots... Hi haurà gent que no se’n recordi de la guerra però jo si, no vulguis saber que va passar a la meva mare. Ens deia que no en fanatitzéssim mai amb ningú, ni religions ni en res, que féssim la nostra vida i no féssim mal a ningú.

Que en treus de tot això?

Jo penso que ara hi ha tot això, que si no tens feina i el govern t'ajuda, però, pensa que qualsevol pobre d'ara té més que un ric d'abans. A menys que el pobre passi gana, que és molt trist, amb les rentadores i la calefacció i cuines que ens han facilitat molt la vida, viu millor que una persona rica d'abans. Així que hem de valorar el que tenim perquè tot i en crisi vivim molt millor que no pas una persona amb cèntims de fa 60 anys.

Com vas viure el final de la guerra?

Quan el meu germà marxava a la guerra, el dia abans la meva mare es feia la forta dient-li que tot aniria bé, però jo ja veia que no n'estava convençuda tot i que jo encara no entenia gaire les coses perquè era petita. Quan ja havia marxat es feia uns tips de plorar, pobra dona.

On erets quan van dir que havia mort Franco?

Estava a casa amb el meu marit, però deixa'm que et digui una cosa, tot el que va fer va ser horrorós i no era just, però qui ens va fer patir més, i més ens va preocupar van ser els fanàtics dels partits que vivien a Terrassa perquè ells anaven casa per casa, la dels seus propis veïns, matant gent innocent que no tenia cap culpa de res, simplement que tenien la ideologia anarquista o del POUM... Aquests van fer més mal que Franco. Recordo que alguns ho celebraven, jo personalment no em va fer un efecte perquè tampoc havia vingut ningú a buscar-nos a casa. I els dels barris que saquejaven cases, que els van castigar? En la vida només hi ha dos partits, els que són bons i els que són dolents. A mi la seva mort no em va significar massa, però si que va provocar que ens apinyéssim per anar en una direcció, sense fer mal a ningú, per sortir de la guerra.

Conclusions

En la meva opinió, el que més podem aprendre d'aquesta entrevista és el missatge concret de no fanatitzar-se mai amb res. M'ha sorprès que culpes més de les seves desgracies els veïns dels partits polítics d'esquerres (que això no vol dir que no estigui completament a favor de la república) però això ens demostra fins a quin punt la intolerància pot ser destructiva. Així doncs, em quedo amb aquesta ensenyança i el record d'algú que ha tingut que viure una tragèdia que no li toca viure a cap persona.

Comentaris (1)25-06-2012 11:37:27quart A 2012

Jaime Cabezas: la postguerra

LA POSTGUERRA

Jo he fet l’entrevista al marit d’una dóna que coneix la meva mare. El seu nom és Isidro Tort Puigrodó nascut l’1 de desembre de l’any 1933. A la postguerra ell tenia com 4 o 5 anys, per tant, la informació que he aconseguit és limitada. Ell és originari de Terrassa i va viure i viu a Terrassa encara.

Doncs comencem, per ser directes què recorda de la postguerra?

És una bona pregunta, però si et sóc sincer no recordo molt. Era tant petit que de lo que més me’n recordo és que la meva mare deia que en aquells temps passàvem més gana i que teníem pocs diners.

Vivia amb algú més a part dels seus pares?

Sí, vivia amb els meus dos germans grans, els quals en aquella època treballaven cadascú pel seu compte, en canvi el meu pare treballava en un taller que havia construït ell mateix a casa. Era petit però molt útil.

Vaig llegir que a la postguerra, les persones amb negocis propis els “reclutaven” per ajudar a fer millores, és cert això?

Sí, és cert. Com t’he dit el meu pare tenia un taller petit a casa, de fusteria, i van venir agents de l’Estat i li van confiscar les eines dels seu taller i li van dir que treballaria per a l’Estat en un taller més gran però amb més gent. Guanyava molts pocs diners, però subsistíem amb el que podíem, a més dels diners que portaven els meus germans a casa. Després de la postguerra, cada propietari de les seves eines, màquines o lo que fos, s’ho emportava a casa i llavors el meu pare va tornar a obrir el seu taller.

Com va afectar la postguerra als seus estudis?

M’agrada aquesta pregunta perquè és una història molt llarga. Vaig començar a estudiar en una escola, que tenia un sol propietari, que era el mateix mestre, que no tenia ni títol de mestre, però a la postguerra, Franco va ordenar això. Hi havia un mestre per a totes les assignatures i me’n recordo que només teníem un llibre per a tot també. A la meva classe érem més o menys quaranta nens, perquè no hi havia nenes, elles anaven a una altre escola i érem nens de totes les edats, el noi més gran que hi havia tenia quinze anys. El nostre professor era bo amb nosaltres, però jo no sabia que era falangista, els meus companys ho sabien i m’ho van dir, però com era petit, per dir-ho així, no m’assabentava molt de les coses (rialles). Jo em sembla que tenia cinc anys en aquell any. Als vuit anys vaig entrar a l’escola Cultura Pràctica, hi vaig estar-hi fins als setze. Me’n recordo que tenia bones notes i vaig voler fer batxillerat, però no ho vaig aconseguir. El dia de la prova d’ingrés al batxillerat no vaig poder fer-la per motius personals. Un amic meu que sabia on estava jo aquell dia, s’ho va dir al professor i ell mateix em va dir que anés a parlar amb els directors per veure si hi havia possibilitat de fer-la al dia següent. Em van dir que no i per tant, vaig haver de posar-me a treballar.

Hi havia algun partidari de Franco a la seva família o algun conegut seu?

No, però vaig conèixer un policia secreta que em va donar classes després de que acabés l’escola per seguir estudiant, que a la fi els vaig deixar perquè volia fer el batxillerat, però sent sincer a casa no hi havia tants problemes de menjar i el treball va anar millorant poc a poc, i ningú no es queixava de Franco en realitat. No érem partidaris però no ens queixàvem.

A casa, quin bàndol recolzàveu?

Érem com indiferents amb aquest tema, a més jo només me’n recordo que els meus pares i germans grans parlaven molt de política i que jo escoltava les seves paraules i no entenia res (rialles).

Vas arribar a parlar amb els teus pare sobre com van passar la guerra civil?

Sí, però recordo que la primera conversa que va ser amb el meu pare, va ser bastant impressionant. Ell em va explicar que van tenir molts problemes amb Franco i que ell va estar a punt d’estar al front, però no ho va fer perquè justament vaig néixer jo, i la meva mare estava dèbil i necessitava algú per ajudar-la apart dels meus germans.

CONCLUSIONS:

Parlar amb aquest senyor m’ha obert moltes portes per saber com va ser la postguerra des de el punt de vista d’un nen. No he obtingut massa informació degut a la seva edat, que ja està bastant gran i que no recorda massa. Però es veu que no tothom ho va passar igual i no tothom pensava igual. Ha sigut una experiència bastant satisfactòria, encara que jo ja coneixia a aquest senyor, mai havia parlat amb ell sobre aquest tema i m’ha semblat sorprenent. M’agrada més fer això perquè aprenc directament d’una persona que ho va viure i ho va veure amb els seus propis ulls. Van ser temps difícils per a tothom, però es veu que ho ha explicat d’una manera de superació.

Comentaris (1)25-06-2012 10:59:41quart A 2012

Ferran Forrellat: entrevista

Introducció

He fet l'entrevista al meu avi patern Josep Mª Forrellat Lanaspa. Va néixer a Terrassa el 5 d'abril del 1929, ara té 83 anys. Tenia 7 anys a l'inici de la Guerra. Al acabar-la, els falangistes el van obligar a ser “fletxa” i cada diumenge, uniformats, feien la instrucció militar a la Casa del Poble. Quan de jove estudiava una carrera, per estalviar-se els dos anys de mili, va allistar-se a l’I.P.S. (Institut Premilitar Superior) i va sortir-ne alferes de complement.

Quants anys tenies a l'inici de la Guerra Civil del 1936? On vivies?

Tenia set anys i vivia amb els meus pares i dos germans: el Jordi, que en tenia tres, i el Tomàs, el més petit, que encara mamava. La nostra llar era un pis de lloguer de Terrassa, al carrer de la Rasa, davant mateix de la Plaça del Mercat actual, que ja hi era. El maig d'aquell any, jo havia rebut la meva primera comunió, i a mitjans de juny ens vam traslladar a Can Farrés, una casa de pagès prop de Matadepera. Era un mas (avui encara existent) situat on ara si ubica la urbanització Les Pedritxes; aleshores, era una zona boscosa amb només dues cases. El mas era administrat per uns masovers: un matrimoni i el seu fill Jaume que tenia uns divuit anys. Hi anàvem per a passar l'estiu i “prendre el sol i l'aire, i fer salut amb tranquil·litat”. Això ens ho deia cada dia el meu pare.

En poques setmanes, també vaig aprendre les labors d'aquella pagesia. Com que em vaig fer molt amic del Jaume, i ell gairebé ho feia tot, vaig convertir-me en el seu ajudant. L'ajudava a agarbar la sega, collíem junts les hortalisses, donàvem menjar a la verra i als deu porquets i, jo tot sol, sempre omplia amb garrofes i alfals la menjadora de l'haca: un cavall de poca estatura, però molt vigorós, que tant el fèiem servir per llaurar el camp com per tirar d'un carro; era el vehicle que utilitzàvem per tot. Fins hi tot anàvem de passeig o a missa a Can Roure. Però això sí: jo era un desastre munyint la cabra i, més complicat encara, les mamelles de la vaca. Mai m'havia sentit tant content i feliç. Tots érem feliços! En ple juliol, però, un vespre, tornant el meu pare de la feina, molt espantat va dir a la mare:

—Al Marroc, l'exèrcit s'ha revoltat, i a Madrid hi ha molt merder! No sé què passarà…!

Aquella nit el meu pare no va dormir. I els següents dies, no va anar a treballar. Des de llavors, res va ser com abans. Jo no sabia què ocorria. Només mirava, escoltava i no preguntava res. Però, de tant en tant, venien persones de no sé on, que li explicaven histories, coses… i gairebé a cau d'orella. Veient-li només la cara, ja m'adonava que la cosa anava cada cop pitjor. Com que la carretera de Terrassa a Talamanca passava a uns dos-cents metres de la casa, hi vèiem tot el que hi transitava. Un d'aquells matins, mentre jo m'entretenia a comptar-hi els vehicles, vaig adonar-me que un cotxe, era de color blanc i descapotat, deixava la carretera i venia directe cap el mas. A mes del xofer, el muntaven tres homes molt encarcarats, que portaven escopetes. De pressa i molt espantat vaig dir-ho al pare

—Mira papa! Aquell cotxe ve cap aquí!!

—Cony, són uns milicians! —exclama en veure'ls—. Sé que estan registrant els masos… He de fugir de seguida i tu vindràs amb mi.

I amb una revolada es posa l'americana i m'arrossega fins la porta del darrera, la de l'establa. Abans, però, de deixar la casa, demana a tots els presents que estiguin atents i que callin tant com puguin. I corrents, vam escapar-nos bosc amunt per cercar empara en uns matolls. Hi estiguérem una llarga estona aguaitant molt atents, fins que els milicians van deixar la casa. Al retornar-hi nosaltres, tots ells estaven esporuguits i la mare mig plorosa.

—Ens han fet posar de mans enlaire i a mi m'apuntaven el pit amb una arma —va dir el masover, el pare del Jaume—. Sort, que mentre ho escorcollaven tot, només em feien preguntes a mi…, i amb molt mala bava, això sí… Jo diria que busquen a algú…

Aquell ensurt ens va deixar molt tocats a tots. Els dies següents, van ser de molt neguit; i el meu pare, que es movia molt inquiet, de tant en tant exclamava: “és que no sé què haig de fer…”. El matí del dia 24, era un divendres, els tres homes de la casa, molt intranquils, no es movien de l'era. Una senyora de Can Roure que havia vingut la nit abans, no sé que els devia haver dit i semblava que se sentien més segurs observant la carretera que restant a casa. En tot el matí, no va passar res, però vam dinar allí fora mateix amb un entrepà i un trago de vi. De cop i volta, el Jaume, sempre vigilant, ens avisa d'un soroll de motors, i tots ens posem drets per veure del que es tractava: tres cotxes, un darrera l'altre, circulaven carretera amunt. De les finestres d'un d'ells, emergien el que semblava unes escopetes.

—Podrien ser uns caçadors —va comentar el masover al perdre'ls de vista—. O potser van a fer un tec amb els de cal Barata…

—Em fa molt mala espina —va replicar nerviós el meu pare—. M'ha semblat veure-hi una bandera vermella… La de la FAI, vull dir! Que no ho enteneu?!

I durant una llarga estona se seguiren aventurant conjectures fins que, de lluny, vam sentir un munt de trets d'arma de foc; com d'una traca de poca durada. I tot seguit, uns altres; aquest però, més secs i espaiats. Després, tot silenci.

Jo, és clar, amb set anys, ho ignorava tot i no suposava res. Els presents, que sí ho van entendre, esglaiats van tapar-se la cara amb les mans, imaginant el pitjor. Ningú, però, es va moure, esperant el que havia d'ocórrer uns minuts més tard. Els tres vehicles ja estaven de tornada, passaven davant dels nostres ulls i desapareixien.

—Putes malparits!! —va cridar el Jaume, amb tota la ràbia.

—Són uns brètols assassins!! —va afegir-hi el meu pare.

El Jaume, però, impacient, agafava amb presses la bicicleta per anar-hi…; el seu pare volia impedir-ho, però…

—Vull saber què ha passat! —respongué el Jaume—. Tornaré de seguida!

La tornada del Jaume es va allargar més de mitja hora. Venia fotut, destrossat i les paraules no li sortien.

—Han matat el senyor Joaquim Barata…; un de cal Salvans… ; el senyor Badia, el notari de Can Prat i… cinc homes més que no he conegut. Els han deixat dessagnant-se a la cuneta, prop de la font de l'Olla.

Més tard, el Jaume, d'amagat se'm va acostar per mostrar-me el que tenia a la butxaca.

—Mira! (eren cinc casquillos de bala); els més grans —va dir— són de fusell i els més petits, de pistola. No ho diguis a ningú, eh!

L'endemà, també vam conèixer el nom i cognoms dels vuit executats.

Eres molt jove; com et va afectar personalment aquesta experiència? I en la família?

Després d'aquella tarda infausta, mai he pogut saber quan de temps vam romandre a Can Farrés. Un dia, però, la meva mare va portar-me a Terrassa perquè jo pogués veure l'estat del nostre pis. Havien rebentat la porta; alguns mobles i quadres estaven destrossats; tot tirat per terra… El missalet de la meva primera comunió, estripat en dues parts i la creueta d'or que m'havien regalat, havia desaparegut. Després, quan ens en vam anar, la mare va explicar-me que: si no haguéssim estat a Can Farrés, el pare ja seria mort; però que ell, ara ja sabia segur que el perseguien; tot i que n'ignora el perquè. I per acabar, va afirmar: “fins que no s'acabi tot això, el pare no viurà amb nosaltres. I mai més tornarem en aquest pis”.

Unes setmanes o, qui sap, si mesos després, em vaig trobar vivint en una casa de La Rambla. Érem: la meva mare; el Tomàs, que encara mamava, i un servidor, que, amb set anys, era l'home més gran de casa. El Jordi, el segon, es va quedar a viure amb uns oncles de Barcelona. A canvi, venia a viure amb nosaltres, una monja, la Pepeta li dèiem. A més d'amagar-la a casa (les monges també eren perseguides), ens ajudaria a tots nosaltres. I així vam viure durant els dos anys i mig de guerra. Jo gairebé em passava tot el sant dia al carrer, fent mandrons, caçant ocells i… Alguns veïns em titllaven de feixista i m'amenaçaven. Però jo era fort i en les baralles, si calia els guanyava a tots.

No passàvem gana, perquè el meu pare ens enviava diners de tant en tant. Però el pa que menjàvem era negrós, en deien 'de blat de moro' o de no sé què… Però si trobàvem alguna farina millor, ens el fèiem nosaltres mateixos. Les farinetes (una mena de cuscús magrebí de baixa estofa) era l'aliment més popular. El sabó, sovint, també l'elaboràvem a casa; calia comprar sosa, oli i altres potingues. Però la llet, això sí, era jo qui l'anava a comprar, i gairebé cada dia, en una vaqueria de Sant Pere on me la venien d'amagat. En deien llet d'estraperlo…; que volia dir del 'mercat negre'; però aquella llet era força blanca i molt bona.

Així anàvem tirant, però el juny del 1938, a Barcelona, quan menys ens ho esperàvem, van enxampar el meu pare. Va ésser un cop molt fort per la mare; tot i que ella ho dissimulava com podia. Ella, cada mes l'anava a visitar a la txeca de Can Elies. Van ésser cinc mesos de reclusió. Per sort, el final de la guerra s'acostava i a primers d'octubre el van absoldre. Tot va acabar en un llarg però penós ensurt. (disposo de tots els retalls de diari que anunciaven la detenció, com també, els que publicaren el judici absolutori).

De quin bàndol eres?

Durant la guerra civil, a un banda existia el franquisme (compost de diferents dretes: el clero catòlic, l'exèrcit, l'empresariat, la gent rica (?)…); i a l'altra, tots els antifranquistes que unia les esquerres de tota mena; en deien rojos o republicans, però eren els obrers, els sindicats de treballadors, els anarquistes, els anti-règim, etc. En principi, per 'parentesc' amb el meu pare, em tocava ser de dretes, però mai he lluitat a cap bàndol ni he sigut de cap partit. De més gran, vaig considerar que l'acció de Franco va ser un perllongat cop d'estat de 40 anys; i del qual, la nostra dèbil democràcia, avui encara n'està pagant les conseqüències. Ja sabem que, els rojos i els republicans de veritat, al ser vençuts o ocupats per Franco van fugir del País per sobreviure. Però, la resta del poble, que patia fam, també per sobreviure, s’autoproclamava franquista; Franco n'era el salvador. Després però, de tants anys de dictadura, va haver-hi unes dretes i també unes esquerres, que lluitaven contra el franquisme. Tot plegat fa, que sigui molt complicat parlar de bàndols. I encara ho és avui. I més a Catalunya.

Com vau viure el temps de Franco?

Vaig coincidir amb el seu règim, des dels 10 fins els 46 anys; l'època més interessant i productiva de la meva vida. Vaig tenir treball, vaig casar-me, tinc quatre fills i deu nets; i tu ets el que fa set. Però res va ser fàcil. I et contaré un petit detall: El teu pare, encara ara ens fa retrets de quan anava a l'escola; se'ns queixa que els pantalons de gimnàs que duia, eren comprats al mercadillo i no eren gaire macos. “Això, em va marcar molt”, ens diu sempre.

De quina manera et vas assabentar de la seva mort? Com la vau afrontar?

Per la Televisió, la vam viure gairebé en directe. La seva mort era tan desitjada, que va ésser una alegria per a tots els de casa. L'esperança d'una vida lliure i millor per a tothom, era molt gran. Però va caldre posar-hi fe i molt d'esforç.

Podries explicar alguna anècdota curiosa?

Durant la guerra, a la casa de la Rambla, vivíem en uns baixos i gaudíem d'un gran pati, amb arbres i tot. Un dia, jo tot sol i molt a prop d'un mur, cavava la terra amb un magalló. Volia plantar-hi un arbret. Tot fent forat, vaig picar en un cosa dura; potser una pedra. Torno a picar més fort, i: plofff!! com si explotés el terra, van saltar un munt de monedes de plata que s'escamparen per aquell sot. Sorprès, pico un altre cop, i en surten encara més… He descobert un tresor!, vaig dir-me. Però no sabia què fer. Jo coneixia aquelles monedes, sobretot les de una i dues pessetes; però hi abundaven les de cinc pessetes: els duros. Eren iguals com les que hi havia hagut a casa abans de començar la guerra i amb les quals ho compràvem tot. Però, és clar, tot allò amagat allí, no era meu; algú n'era el propietari, i jo estava força espantat. Així que, vaig decidir no dir res a ningú. Vaig agrupar-les totes juntes, i després de protegir-les amb unes rajoles, les vaig deixar colgades tal com estaven. Què va passar després…?

Quan els franquistes, anomenats nacionals, s'acostaven per a conquistar Terrassa, a les cases no hi havia un pa a la post. Foren pocs dies, però amb molt de soroll: els obusos de l'artilleria franquista, queien sobre la ciutat, i de més lluny, el ta-ta-ta-ta-ta de les metralladores no parava. Però, mentrestant, les fleques i botigues de queviures, eren assaltades i espoliades. Els soldats i la gent roja es feien escàpols i s'ho enduien tot. Allò, era un caos poc menys que infernal. I quan els nacionals entraven, amb ells, venien una colla de galifardeus amb la cara molt morena, tots vestits amb gel·laba i una gorra vermella amb una borla. En dèiem 'paissas', però eren uns moros que venien carregats amb rajoles de xocolata, pots de llet condensada, galetes…; coses que amb la guerra, havien desaparegut del tot. I venien a fer el seu agost, aprofitant-se de la nostra misèria. Per cada duro de plata ens donaven un pot de llet “La Lechera”. Algú va titllar-los amb encert d'Alí Babà i els quaranta lladres… Aleshores, precisament, es quan vaig haver de confessar a la mare, la meva troballa en el pati de casa. I és clar, aquella plata va pal·liar amb escreix, la fam que tots arrossegàvem. I també la d'alguns veïns. Però que consti, sortosament, mai ningú va reclamar aquell petit tresor.

L’any 1952, quan jo tenia tenia 22 anys, vaig ser protagonista d'un fet per a mi, curiós i irrepetible. El 9 de juny, el general Franco i alguns ministres, venien a Terrassa per inaugurar La Ciudad Sanatorial, (avui anomenat Hospital del Tòrax). Als que érem alferes, l'alcaldia va demanar-nos que hi féssim acte de presència. Jo i alguns companys vam acudir-hi amb l'uniforme de gala, la gorra de plat i sobretot amb el sabre. Després d'esperar-lo dempeus més d'una hora, en un d'aquells interminables passadissos, vaig veure que per fi, s'acostava la comitiva; i quan passava davant meu, Francisco Franco Bahamonde, el Generalísimo de todos los Ejércitos', ell, en persona, va separar-se de l'acompanyament per venir a saludar-me, i per dir-me: “Los alféreces sois el futuro de nuestra Patria España”, i mentrestant, la seva mà dreta estrenyia la meva amb molt d'entusiasme. Jo només vaig contestar-li: “¡Pero gracias a usted, excelentísimo general!”

El punt real i més rellevant d'aquell fet, i el més singular, fou que: aquella mà que va estrènyer la meva, era la mateixa mà, que durant 40 anys, va anar signant 'nombrosíssimes' sentències de mort. Que no eren poques…

Opinió personal

Fer aquest treball m'ha servit per saber una mica més el què passava en aquells temps, no des d'un punt de vista objectiu sinó des d'un punt de vista real, com es vivia en l'interior de les cases i el què passava, els sentiments que se sentien. Va ser una època on la gent ho va passar bastant malament, espero que a la nostre generació no ens passi cap cosa igual.

DOCUMENTACIÓ

PRESONERS DE SANT ELÍES

Sentència de Joan

JUDICI CELEBRAT

DIÀRI DE L’ÈPOCA

Comentaris (1)25-06-2012 10:30:25quart A 2012

Marc Ejarque:- “El clima socioeconòmic que es viu ara, és el que hi havia abans de començar la guerra”-

- “El clima socioeconòmic que es viu ara, és el que hi havia abans de començar la guerra”-

Miguel Galindo Alba, 74 anys

Manifestació dels treballadors, Guadalajara, 1918

Moviment 15M a Plaça Catalunya, Barcelona, 15 de maig de 2011

ENTREVISTA

Els meus avis de nuvis.

Entrevistats: Avis materns:

Joaquina Ramírez Molina, Campillo de Arenas, Jaén, 2 de gener del 1939.

Miguel Galindo Alba, Nacimiento, Almería, 24 de desembre de 1937.

Casats des de fa 50 anys.

Com vau viure la postguerra?

Per comprendre la postguerra, s’ha de entendre què és el que va passar, perquè realment, el clima que hi havia llavors, abans de començar la guerra, és el que hi ha ara, el que passa és que ara hi ha molts països involucrats i és molt difícil que una Guerra Civil es torni a produir. Perquè la Guerra Civil, en el seu principi era “els pobres contra els rics”. La guerra es va desencadenar perquè la República volia repartir els béns per a tothom i els rics no hi estaven d’acord. Degut a això hi havien diferents sindicats, l'UGT, CNT... Hi havia molts partits, POUM... i no es posaven d’acord. Llavors és quan va venir el cop d’Estat. El cop d’Estat va estar finançat per un contrabandista de Mallorca, March, que era el que tenia els diners i era el que li va pagar tots els vaixells, el “dragon rapide”, que van fer servir des de Anglaterra fins a Tetuan, on ells tenien el desplegament, i a partir de aquí es quan es va desencadenar la guerra i aprofitant totes aquestes revoltes, s’hi van afegir els independentistes, i tot això es va anar complicant i el desencadenant va ser la Guerra Civil. Aquesta Guerra la va guanyar qui estava organitzat. Franco era militar, sabia d’organitzacions i, lògicament, van guanyar ells. Després de la guerra van venir les “represàlies”, els que es van voler fer amos i propietaris de les terres (els treballadors), quan va entrar Franco els hi va tornar als seus propietaris. Es van carregar “tots els que li feien nosa” Això va ser el principi de la postguerra. Després es van viure anys molt dolents de fam i de pobresa, d’ immigració… nosaltres, quan vam venir aquí, a Terrassa, varem trobar un canvi tan enorme, perquè a la meva terra, Andalusia, no passava gana, i aquí sí. Allà no passava gana perquè els meus avis tenien terres i allà menjàvem tota la família. I aquí no hi havia menjar. Aquí hi havien possibilitats de guanyar diners i es vivia millor en quan a feina. Tot el que guanyaves a la fàbrica, t’ho gastaves a la botiga, i no et recuperaves. Al cap dels anys, “el Règim” va anar essent més flexible i es van anar arreglant les coses.

No tots els militars eren dolents. Aquí hi havia un alcalde que quan la meva mare havia d’anar a buscar el menjar a fóra, a cases de pagesos, quan arribava el tren els esperava la guàrdia civil per prendres'l-hi el que duien, i és clar, nosaltres ho fèiem per menjar, però altres ho feien per l’estraperlo” i no estava permès. Doncs, aquest alcalde feia afluixar la marxa al conductor del tren per tal de que les mares poguessin llençar el que duien i els fills els esperàvem allà per recollir-los.

Vam anar creixent i vam començar a treballar i vam viure bé, el “règimn” es va anar flexibilitzant, els Americans van muntar a Torrejón una base militar i es van anar obrint les fronteres i al anar obrint va anar tot més bé. Tot això es va anar solucionant… podies fer allò que volies, però, no podies entrar en política. Això és el que, fent una gran síntesis, va ser la guerra civil i la postguerra.

Sobre l’any 46, tothom havia d’ anar a l’escola. Teníem dos mestres que ho feien tot, classe a, b,c. Era molt curiós, perquè nosaltres teníem 12 anys i no sabíem el què era, però un dels professors ens feia cantar El Virolai, i l’altre ens feia cantar El Cara al sol, i nosaltres no ho sabíem, perquè erem molt ignorants i massa joves. Al cap del temps ens vam adonar que un era nacionalista i l’altre catalanista.

Coneixes algú que es va exiliar o que el matessin?

Joaquina:
Allà al poble, tindria 5 o 6 anys hi havien molts “vermells”, comunistes. A molts els van posar a la presó, a molts els coneixia. Per exemple, a una família de tendència política esquerrana, li van fer pelar el cap, saps, vull dir que els van rapar a tots els membres de la família, els van encadenar i els van passejar pels carrers emmanillats.

He sentit dir que a molts del poble se’ls emportaven “de paseo” i no tornaven. Els anaven a buscar a mitja nit, els despertaven i els mataven.

Miguel:

Jo coneixia algú, que quan Franco venia a Terrassa, els revolucionaris els empresonaven perquè no fessin atemptats contra Franco.

Era molt difícil exiliar-se del país perquè no et donaven el passaport. Abans, per anar a Andorra, havies de demanar un permís.

Joaquina:

Quans anys tenies quan vas venir a Terrassa?

Vaig venir a Terrassa amb 18 anys.

A Andalusia tenies terres?

No, els meus pares tenien un taller de carros, els feien. Jo no vaig notar mai a faltar de res, a casa meva érem de classe benestant, mai m’ha faltat de res. Teníem porcs, gallines… jo tenia una “Cartilla de racionamento” per ser menor i anava a buscar el pa que em donaven. Jo vaig venir a Terrassa perquè la meva germana es va casar amb un home de aquí i, com que el meu pare havia mort, ens vam venir tots a viure aquí.

Miguel:

Va trobar molta diferència amb el preus?

Uf, sí, perquè l’ estil de vida era més alt, els salaris eren millors, però els preus de les coses també eren més elevats.

Tot anava en consonància, no per guanyar més anaves millor, perquè l’estil de vida pujava i els preus també. O sigui mai arribaves a que et sobressin els diners.

Els vostres pares van anar a la guerra?

Avi: El meu pare sí, però no era ningú important, era un soldat ras. I quan va acabar la guerra, era molt curiós, perquè per tornar a casa feien tries, dels que eren d’ideologies contràries era molt difícil que els deixessin marxar, i als altres, si els hi queies bé, et deixaven tornar a casa. S’ha acabat la guerra, al camp de concentració.

Avia: El meu pare no perquè estava malament del cor i no va anar-hi. I els meus germans tampoc perquè eren el cap de família.

El meu pare no podia treballar i només portava els comptes.

Amb quants anys vas començar a treballar?

Joaquina:


La meva àvia al col·legi

Als 18 anys, quan vaig arribar a Terrassa. Jo al poble vaig anar-me’n del cole. Hi havia 1r, 2n i 3r i quan vaig arribar a 3r s’havia de estudiar molt, i a mi se’m donava molt malament. Llavors vaig deixar de anar a l’escola. Al cap de uns dies va venir la professora i va anar a parlar amb la meva mare i la professora va dir: “Mire usted, la niña no quiere estudiar, ella ya sabe leer y escribir y poner su nombre, y ya tiene bastante”, i no vaig tornar més al cole. Quan em vaig posar a treballar aquí a Terrassa vaig anar 2 o 3 mesos al “Genescà”, perquè em donessin el graduat escolar. M'hi van enviar els de la fàbrica ( perquè per entrar-hi el necessitaves ). Vaig anar-hi 3 mesos i me’l van donar.

Amb 19 anys, ja podia treballar a la fàbrica.

A quina fàbrica vas treballar?

Treballadores de la fàbrica de la meva àvia.

A “Manufacturas téxtil” de Juan Marqués. Estava al carrer de la Rasa.

A quina part de la fàbrica treballaves?

Jo estava a la secció de “acabados” empaquetant, al principi. Vaig estar-hi 3 anys. Mentre durant aquests anys, vaig anar a casa de una senyora que donava cursos de “cosidora d’errades” a arreglar les peces que sortien amb algun fil mal passat. Al cap de aquests 3 anys, vaig anar a parlar amb el director de la fàbrica, en Pep, i li vaig demanar que si em podia traslladar a la secció de cosidores, perquè estava asseguda masses hores i jo patia molt de la circulació sanguínia i les cames se m’inflaven massa. També li vaig dir que m’havia format per poder estar en aquesta secció.

Quan va tancar la fàbrica?

Va tancar bastants anys després 10 o 12 anys després.

Estava ben pagat?

Pagaven conforme el nivell de vida que hi havia. Jo vaig començar guanyant 75 pessetes, i vaig estar-hi 7 anys. Al cap dels anys, vaig arribar a guanyar 312 pessetes. Després vaig demanar l’acomiadament voluntari. Em vaig comprar una màquina, i a casa meva treballava. Hi havia molta confecció, no és que paguessin molt bé, però si en feies molta, guanyaves més que a la fàbrica. Guanyava 10.000 pessetes aproximadament, i era molt més. Al cap del temps, vaig contractar a una noia que m’ajudava perquè teníem molta feina, i fèiem més peces. Però al cap dels anys va anar afluixant la feina perquè hi havia molta gent que podia comprar-se una màquina de cosir i la feina va començar a anar malament. Hi havia molta demanda i l’oferta cada vegada era menor.

Miguel :

Amb quans anys vas començar a treballar?

Amb 5 o 6 anys, vaig començar a treballar de manyà. Després ja vaig començar a treballar com a mecànic de bicicletes i després com a mecànic de motos. Vaig acabar tenint una empresa pròpia.

Miguel i Joaquina:

Seat 600 de la meva tieta-àvia, 1960

El vostre primer cotxe quin va ser?

El nostre primer cotxe va ser un "Delfín" i ens el vam comprar el 1968. Abans, però, havíem tingut motos. La primera, una Montesa.

Algú de la nostra família es va comprar un SEAT 600 quan va sortir?

Sí, la germana de la teva àvia. Anàvem cap a Castelldefels i potser anàvem 7 o 8 al 600.

Delfín dels Meus avis

Quan vau tenir la vostra primera televisió?

Va ser al 1964, però les primeres “teles” que hi havien van ser del 1950. Al poble les noies deien “Franco tiene una ràdio que se ve”.

Miguel:

Tu parlaves català?

Sí, el parlava. Sobretot a la feina. Però jo mai m’he trobat en cap problema de que un guàrdia civil em poses una multa…

Es cert que amb la televisió, vau poder veure el que passava per la resta del món. Les diferents democràcies que hi havien?

Sí, però nosaltres encara estàvem molt tancats en aquest règim, i per poder veure una pel·lícula “una miqueta forta”, hi havia gent que s’anava a Perpinyà, però nosaltres mai ho vam fer.

Franco va crear la seguretat social, com la trobeu?

Molt bé, perquè ara estem cobrant uns diners que sense això no cobraríem, així què és una de les úniques coses, si no la única, que Franco va fer bé.

Franco mirava molt pel treballador, va crear el “SOVI”, que si no, jo ara no cobraria res.

Ell tenia les seves idees però, dintre de tot, algunes coses van ser positives, per exemple, va crear molts pantans,… i va ser dolenta la dictadura de Franco però alguna cosa bona va deixar.

Joaquina i Miguel:

Quan Arias Navarro va dir per la televisió “Españoles, Franco ha muerto”, que vau sentir?

La veritat és que, el que li tenia odi o ràbia, se'n va alegrar. Nosaltres no estàvem gaire posats en política i ens va semblar igual, a més que ja feia molt temps que estava malalt, així que tampoc va ser una gran sorpresa. Però sí que volíem un canvi en la forma de governar Espanya, i, al cap dels anys, ha estat així. La democràcia va ser un gran pas endavant. Per fi, els ciutadans, teníem alguna cosa a dir.

La mili del meu avi:

Cartilla de abastecimiento:

Conclusions:

Franco va ser un dictador però, m’ha sorprès, que, en algun moment, els meus avis apuntaven que havia impulsat un tracte “a favor” dels treballadors. Almenys ells, i suposo, que molta de la població que vivien aquell moment, així ho sentien. Però la dictadura, en realitat, va matar molta gent innocent, va eliminar diferents cultures i llengües com la catalana, arrasar amb les institucions pròpies d’una comunitat autònoma (a Catalunya, la Generalitat, el Parlament,…)

La postguerra va ser molt dura. Els meus avis van ser afortunats i van poder treballar i guanyar diners per sobreviure a la greu crisi de la postguerra,… tot i que van tenir petites faltes d’ aliments, això sí, han lluitat molt per estar on són.

Escoltar les vivències dels meus avis sobre uns fets històrics, ha estat molt entenedor, ja que ho fa més proper i real perquè són successos que, realment, van passar.

Els meus avis, van formar part de la població treballadora i per sort van poder sobreviure i per tant, el seu relat és més proper a la gent humil.

T’adones que el moment de història que et toca viure t’influeix en la manera de ser i de pensar i de gaudir de certs privilegis. La nostra generació, tot i que ara viu un moment socioeconòmic complicat, està en un moment de la història del capitalisme (a on lo material i els diners tenen molta importància).

Comentaris (1)21-06-2012 12:41:14quart B 2012

Bernat Casals: Els temps propers a la guerra civil i tot el que va succeir...

Els temps propers a la guerra civil i tot el que va succeir...

narrat per testimonis de la mateixa

Treball història oral

Pere Bastús Farràs

Introducció:

Pere Bastús Farràs vivia a Isona, un poble prop de Tremp, al Pallars Jussà. Havent anat un any a escola va deixar els estudis perquè la Guerra Civil va arribar a Catalunya. Va passar la guerra civil en la infància i el 1940 se’n va anar a viure a Sabadell.

Entrevista:

-Quan va arribar la Guerra Civil al Pallars, què vau fer?

A finals de 1937, quan era petit, un dia havíem carregat un carro per anar al Nord amb els pares i els avis al poble de La Rua, a 12km d’Isona. Tot i això se’ns va fer tard aquell dia i vam dir als avis que hi aniríem l’endemà al matí. L’endemà al matí va haver-hi un bombardeig al poble; tots comptàvem que havien estat els rojos ja que ningú va prendre mal, van bombardejar els afores.

-Què va passar després del bombardeig?

Els del poble vam sortir cap a diversos pobles com Biscarri o La Rua. Al dia següent hi havia enmig del poble els fronts dels dos exèrcits.

-I a partir d’aquell moment?

Durant molt de temps, des de llavors, els dos exèrcits es van distribuir: els nacionals a la muntanya de San Corneli i els republicans al Montsec. A la Rua hi teníem la rereguarda i a casa nostra hi teníem l’Estat major, el centre de comunicacions dels rojos.

-Teníeu algun familiar o conegut amagat?

A prop de la Rua hi teníem alguns familiars amagats en un forat d’una roca, i moltes altres famílies també ho feien. Allà, refugiats hi havia tant desertors de l’exèrcit com càrrecs eclesiàstics. Quan venia l’exèrcit s’havia de fer el que deien perquè en aquells temps mataven a la gent com si fossin animals. Per exemple, un dia van venir els rojos i van avisar que l’endemà requisarien bona part del ramat. Vam preparar el ramat més malmès i vell i vam amagar tota la resta al bosc. L’endemà se’l van endur els rojos. A un d’allà que es va negar a donar el ramat el van matar i es van endur el ramat.

-Com era la infància en aquella situació?

Com que estàvem envoltats de militars agafàvem el material bèl·lic que deixaven en els punts per on passaven i jugàvem amb aquell material. Més d’un va perdre braços o fins i tot va morir jugant amb allò. Després de la guerra tot aquest material estava tot escampat .

-Els productes de primera necessitat d’on els trèieu?

A dalt del turó hi havia la Intendència, un magatzem de menjar, sucre, cafè...; que la gent podia anar a comprar.

-Quin tipus de relació teníeu amb els soldats?

De vegades venien els soldats a berenar a casa, i si algú que normalment anava amb ells no hi era, al preguntar-los-ho, no responien perquè ja s’havia mort.

-Quan els soldats es van retirar què va passar?

Els soldats tenien un arsenal d’armes a prop d’on eren i abans de marxar van fer volar aquest arsenal. També van fer explotar una roca per ralentitzar el pas dels nacionals. Els soldats franquistes van entrar en carrera al poble perquè ja no trobaven resistència.

-I quan van entrar l’exèrcit nacional?

L’alcalde del poble i d’altres apoderats del poble van anar a rebre l’exèrcit franquista perquè els rojos ja s’havien retirat de la zona. Quan van anar a rebre’ls, anaven amb motius franquistes tot i ser d’esquerres. Amb això es van trobar un esquadró roig que anava de retirada i els rojos al veure’ls van matar-los a tots.

-I un cop acabada la guerra al Pallars?

El 1940 quan la Guerra Civil s’havia acabat a tota Espanya, vaig venir a viure a Sabadell. A Sabadell hi havia molta tranquil·litat i, tot i haver-hi sous molt baixos i menjar racionat, hi havia treball per tothom. Anàvem amb cartilla de racionament fins el 1952.

-Com us ho fèieu per accedir a més productes alimenticis?

Hi havia força gent que venia amb tren i portaven aliments des del camp, per vendre’ls a l’estraperlo. De vegades la guàrdia civil registrava els trens i si trobaven menjar el requisaven. Un familiar també venia menjar que prèviament portava del camp per vendre’l.

-Realment es passava gana?

Gana se’n passava qui volia, perquè sempre es podia menjar mentre treballessis, i de feina no en faltava. En realitat la falta d’aliments es devia al fet que els exèrcits arrasaven amb els ramats, que eren els que treballaven el camp. Amb l’escassetat dels ramats es feia la feina del camp més dura, complexa i dificultosa.

-Quins impostos pagàveu?

La collita tenia unes taxes del 35% que s’havia de donar al govern per un preu molt baix. Els impostos a pagar eren molt petits, i els diners de l’Estat sortien de les contribucions. En part era perquè els sistemes de govern no buscaven l’excés, sinó cobrir el bàsic i necessari amb poc pressupost. Tot es feia mica en mica, pas per pas.

-Què passava amb aquells que anaven a la presó?

Normalment s’hi podien quedar una bona temporada o acabar afusellats, depenent del que haguessin fet. A Sabadell tot i així hi havia una senyora de molt pes polític que si li demanaves ajuda perquè algun familiar estava a la presó de Sabadell, ella mirava els expedients que tenia aquella persona i si no havien fet res realment dolent els feia alliberar

-I abans de la guerra en saps alguna cosa de com anava tot?

A més del que tothom sap sobre els afusellaments de republicans per part dels franquistes, sé, sense haver-ho vist personalment, que a Barcelona hi havia les txeques•1, uns llocs on torturaven i mataven empresaris rics, càrrecs eclesiàstics i simpatitzants de la dreta. També hi havia els qui feien el “xivataso” d’aquells que eren amics seus que abans de la Guerra Civil denunciaven per ser de dretes i després de la guerra per ser d’esquerres.

Informe de dades complementàries extretes

d’un document redactat (paraules textuals):

Jaume Mercadé i Vergés

Nascut al barri d’Hostafrancs, Sabadell el 6 d’octubre de 1922

“Quan va esclatar la guerra, tenia 14 anys i anava al col·legi dels Escolapis. Vivia al carrer de l’Estrella, tocant a l’escola, i ja feia dies que es parlava d’un alçament nacional. La guerra va esclatar el 18 de juliol i el 19 de juliol ho va fer aquí, a Catalunya. A Sabadell es van formar uns escamots de requetès tradicionalistes i falangistes, gent de dretes, que van intentar apoderar-se dels quarters de Sant Andreu. Hi van anar per recolzar l’Exèrcit, però el Front Popular es va revolucionar i va acabar vencent.

Llavors va venir la represàlia, i es va buscar a tot aquell que fos de dretes i religiós, i els van perseguir i els anaven eliminant. Recordo que el dia que va començar la guerra tots estàvem tancats a les cases, perquè se sentien espetecs pel carrer, hi havia elements incontrolats. Van matar a força gent a Sabadell. Vaig veure com els religiosos dels Escolapis saltaven la tanca i passaven corrent per davant de casa meva, amb els espetecs de les pistoles i els trets, se sentien bales, i els perseguien cap als horts de ca l’Estruc. Van poder arreplegar el pare Joan Soler, que havia estat el meu mestre, que era vell i no podia córrer, i el van metrallar a la Riereta. Al president Sotorra també el van anar a buscar, perquè havia estat president de l’Acadèmia Catòlica, només per aquest sol fet.

Pràcticament, els que de veritat potser eren una mica culpables de caciquisme i tirania amb els treballadors, de tots aquests, no en van matar ni un, tots van marxar abans.

Van matar els pobres que feien els Pastorets, tots els que tenien un tuf de clericalisme, tots aquests... Dels de més diners de Sabadell no en van matar ni un.

Hi va haver descontrol. Eren venjances i saqueig. Perquè llavors hi va haver els que es van aprofitar d’això. Com que els tirànics que van marxar havien deixat les cases, les van saquejar. Tenien una arma i ja es veien amb poder.

Amb el meu pare, anàvem cap a Sant Quirze a veure si trobàvem menjar, a una casa que hi teníem amistat, i a la carretera de Sant Quirze hi havia una rastellera de morts i assassinats a la cuneta.

Llavors d’allò se’n deia consells de cuneta•2

Hi va haver un fenòmen que pràcticament ens va afectar a tots els que vam viure aquella època: arribava un moment que érem insensibles a les coses. Dèiem: ‘Mira, aquest l’han matat’ o ‘Han matat a aquest altre’.

La qüestió era sobreviure. Cada persona és egoista: mentre jo estigui viu…

Jo no vaig passar gana, sinó fam. Hi havia moments que anàvem quasi sense roba, i en comptes d’espardenyes portàvem sacs embolicats als peus.

Es va passar misèria, sobretot cap al final de la guerra.

Amb la manca de menjar es van fer uns menjadors populars. N’hi havia un, davant del cine Euterpe, on donaven uns tiquets i podies anar a buscar l’àpat diari, i el Cafè Campos també el van habilitar com a menjadors infantils.

Als 15 anys em vaig apuntar a la borsa de treball, i em van demanar com a auxiliar de comptable a l’empresa del gendre de cal Turull.

I, saps què va passar després, amb això, quan va acabar la guerra? Doncs que van entrar les tropes nacionals i també va tornar el senyor Turull, vestit de coronel.

A Sabadell quasi no en vam patir, de bombardejos. Aquí estàvem salvats, ja que Sabadell estava considerat com a zona industrial, on es feia indústria de guerra, i el Franco va donar ordre que aquí no es destruís cap fàbrica, perquè els serviria a ells quan guanyessin.

La guerra, per a mi, va ser una confrontació entre germans que no hauria hagut de passar mai. Aquí van prevaler odis, venjances, injustícies…

Aclariments

•1Txeques: La Txeca, terme creat per Lenin el 20/12/1917 és l’organització encarregada de perseguir els opositors al règim als quals considerava o bé contrarevolucionaris o bé desviacionistes; posteriorment va ser adaptada pels rojos durant la guerra civil amb les mateixes afinitats ideològiques.

2Consells de cuneta:Persones executades durant la guerra civil per motius ideològics, polítics, religiosos, passionals, venjatius, d’apropiació de béns o d’enfrontaments interns.

Imatges:

Google imatges:

Imatges cedides per Pere Bastús Farràs:

Comentaris (1)19-06-2012 11:05:58quart A 2012

Mar Canal: Records d’un exiliat

records d’un exiliat

Jo he decidit fer l’entrevista al meu avi és diu Josep Bastús té 89 anys, va néixer l’any 1923 a La Pobla de Segur on encara hi viu. Pel que he vist té molta memòria de la guerra i li encanta explicar-la a tothom. Com la va viure i què va fer durant tot aquell temps. Aquesta època a ell el va marcar molt i en parla sovint .

Quants anys tenies quan va començar la guerra?

Què quants anys tenia el padrí quan va començar la guerra? A veure... si la guerra va començar el 36 i jo vaig néixer el 23... hummmm... tenia 13 anys.

Amb qui vivies a casa teva?

Amb el meu pare, la meva mare, els meus dos germans mes petits i la meva germana que era més gran i també els meus padrins que eren els pares del meu pare.

Com vas reaccionar quan et van dir que començava una guerra?

No vaig pensar en res, perquè era canalla, nomès tenia 13 anys i no sabia ben bé el que era una guerra.

Anaves a l’escola en aquell moment?

Sí, anava a l’escola de La Pobla. Estàvem organitzats per classes mixtes i cada vegada érem menys nens a la classe, perquè com que van bombardejar la central de La Pobla la gent tenia pànic i es quedaven a casa seva. I al cap d’un temps ningú va acabar anant a l’escola.

Què va passar quan va començar la guerra?

Quan van arribar els nacionals, molt a prop de aquí, van anar pujant i pujant, i com que el meu pare era republicà i va ser alcalde de aquí a La Pobla, tenia por de ser perseguit pels nacionals i va decidir marxar cap a França emportar-se’n a mi perquè era el més gran dels germans.

Com vas arribar a França?

Vaig passar per el port de la Bonaigua amb una furgoneta a l’any 38. Vam marxar a les 2h de la tarda i a la nit vam arribar a França.

Què van fer la teva mare i els teus germans?

Quan van arribar els nacionals a Pobla van agafar a la meva mare, els meus dos germans petits i la meva germana gran i els van evacuar a la plaça de toros de Pamplona.

Qui es va quedar a la casa on vivíeu?

Hi van quedar una cosina del meu pare que es deia Antonia Bastús i el meu padrí Francisco.

Que vas fer quan estaves a França?

A França vam arribar uns 50 homes espanyols, ens van portar a un poblet de uns 2.500 habitants que es diu Neuvy Saint Sepulchre i allà ens van portar a viure a unes cases de camp. Un dia que sortia pel poble vaig conèixer a un noi francès que treballava a una carnisseria, em va dir que l’ajudés a l'escorxador i més endavant em va portar a berenar a casa seva. Vaig conèixer a la mestressa que es deia Armantine, era molt bona dona, em va donar uns patés boníssims i l’endemà aquella senyora va voler que l’ajudés amb la carnisseria. Al cap de 2 mesos, sempre dinava a casa seva i a la nit tornava a dormir al camp.

I el teu pare que va fer?

Van dir que els espanyols que havíem arribat allà es busquessin feina. El meu pare era sastre, però, allà va treballar de pagès i de varies coses diferents. Més endavant ell va llogar una casa al poble.

Com vas aprendre el idioma?

Als 6 mesos parlava el francès correctament sense anar a l’escola. I t’explicaré una anècdota de quan un dia vaig estar a una casa de uns francesos de Neuvy. Em van preguntar d’on era i vaig dir de Catalunya i em van dir: escolti, el francès el parla millor que nosaltres. Més tard vaig saber que al lloc on jo estava era el lloc on es parlava el millor francès de allà, de França.

Vas fer molts amics un cop estaves allà? Que fèieu?

Molts, quasi tot el poble, i si un dia vas allà, tothom parla del Josep Bastús. Jugàvem a futbol, anàvem als cafès i sempre fèiem cosetes. Fins hi tot havíem fet teatre i cantàvem, i quan hi havia algun fet important em cridaven sempre a mi per cantar.

Després de la guerra veu tornar a reunificar la família?

Sí, els meus germans petits van venir l’any 40 quan s’havia acabat la guerra i allà van aprendre de sastre. Es van quedar a França i al 47 va venir ma mare i es va quedar amb el meu pare.

I quan vareu marxar de França?

El 48 jo vaig tornar a Catalunya. Primer per explorar el terreny de Pobla. Els meus pares i germans mentrestant estaven a França i s’estaven a casa del meu pare. Però, al cap d’un any van arribar a La Pobla.

Com vas arribar a La Pobla?

Vaig agafar el tren fins arribar a l’estació de França de Barcelona. Un cop a Barcelona vaig agafar l’Alzina Graells amb direcció a La Pobla de Segur.

Què va passar un cop vas arribar? Que et deia la gent? Que vas fer?

Vaig trobar gent que coneixia i em van atendre molt bé i tothom em preguntava pel meu pare i quan tornaria. I més endavant vaig decidir muntar una carnisseria on el meu pare hi tenia la sastreria. Tothom em deia que en sabia molt i jo sempre deia que vaig aprendre a un país que en sabien moltíssim.

Vas trobar a faltar França?

I tant! Vaig estar dos anys que volia tornar a marxar, però a casa meva volien que em quedés perquè ens anava bé econòmicament muntar la carnisseria.

Has tornat alguna vegada a Neuvy?
Sí, hi vaig anar quan es va morir la mestressa de la carnisseria. Vaig llogar un taxi per arribar-hi més ràpid i tothom estava content de que estés allà perquè m’estimaven molt i jo també hi tinc un bon record.

Conclusió:

El meu padrí va estar exiliat durant 10 anys a França, varen ser uns anys difícils on la família va estar trencada i reunificada en diverses ocasions.

La seva estada francesa va coincidir amb la 2a Guerra Mundial, apartat que en aquesta entrevista no hem tractat, però que aquesta catàstrofe bèl·lica el va marcar fortament.

Ara bé, malgrat això, el record que guarda de tota aquella època és molt bo, hi va passar l’adolescència i joventut, etapes vivencials afavoridores d’aquest gran record!

Va tenir molta sort amb la família que el va acollir ja que el van integrar com un membre més i li van ensenyar l’ofici que li ha permès treballar tota la seva vida.

IMATGES

Aquest es el meu padrí quan Tota la familia abans de El padrí amb els seus

tenia 16 anys la guerra a la Pobla de Segur de França


A França quan tenia 20 anys A l'entrada de la carnisseria A una Festa Major de Neuvy

Ajudant a l'escorxador Els tres germans a França jugant a futbol


Tota la familia reunificada a frança

Comentaris (2)19-06-2012 10:49:22quart A 2012

Pau Antón: Entrevista: Història Oral

“Només desitjo que els nostres fills no hagin de viure el que vam haver de viure nosaltres”

Jo vaig anar a fer la entrevista a una residencia de Terrassa. Les vetlladores em van portar a una sala on es trobaven la gent gran en millor estat de salut. Hi havia uns 12 avis i avies en aquella sala però principalment vaig fer la tertúlia de la entrevista amb 3 persones. Un senyor, José García Pinto, sevillà, que porta des de 1946 a Catalunya, era el principal interlocutor. Després 2 senyores que també parlaven però més breument, Mercedes Luna i Ramona Banderas, les dos també de fora de Catalunya. El primer que em van dir quan em van veure va ser que els hi encantaria tornar a la joventut, que es canviaven la seva edat per la meva. Això em va impactar, la guerra els hi va treure la infància i la joventut, quasi mitja vida, ells estan bojos per poder tornar a viure la vida. De coses com aquestes un es dona conte de la sort que té.

Nom: José García Pinto / Ramona Banderas / Mercedes Luna

Data de naixement: 30-7-1924 / 30-8-1920 / 12-5-1928

Edat: 88 / 92 / 84

Lloc de naixement: Sevilla / La Carolina (Jaen) / Sevilla


-¿Que és el primer que li ve al cap quan pensa en la guerra civil?

Bàsicament recordem els mals moments, sobretot la gana que vam passar nosaltres i tota la gent del país en general, també la misèria que vam patir durant tant de temps perquè tot això no només va durar durant la guerra civil sinó també després de que acabés. Recordo tots aquells anys com anys d’amargura. Recordo de trobar-me a un home bastant jove en mig d’un camí mort amb un tros de pa a la boca. La gent moria de gana. Les epidèmies i malalties també eren molt freqüents i se’m van quedar gravades. Recordo que vivia el camp i cada vegada que passaven els avions els nens corrien i corrien pels camps intentant refugiar-se de les bombes, tots ens amagàvem mentre sentíem els avions que sobrevolaven pel cel.

-¿Quines eren les seves idees polítiques? ¿Amb quin bàndol anava?

Durant la guerra nosaltres érem petits i no ens vam decantar per cap bàndol. Però més endavant, a la postguerra, quan ja érem més grans, la veritat es que si que ens vam decantar per la dreta franquista; bàsicament perquè la nostra família anava amb el règim imposat i els nostres pares i germans grans van lluitar amb el bàndol nacional. També era una qüestió d’evitar-se problemes, la guerra havia acabat i els rojos eren perseguits així que això també va influir molt, si eres nacional estaves com més “protegit”.

-Llavors, ¿es va decantar per el costat franquista?

Doncs si, ami el règim no em va fer res, ni Franco tampoc. Ara tothom el critica però crec que si ara estigués aquí, el país aniria d’una altre manera. La seva política va ser impecable però el que es cert es que no va ser del tot bo, va assassinar a moltes persones, nosaltres vam veure com afusellaven a gent innocent, gent que només intentava sortir-se’n i va acabar mort. Això es una cosa que mai s’oblida.

-¿Com recorda al general Francisco Franco?

Era molt estricte i autoritari, tothom el respectava. Com ja he dit, mai em va perjudicar en res, fins i tot m’agradava però era una persona molt orgullosa i va assassinar a molta gent. Franco no era el causant de totes les desgràcies que passaven ni de tots els assassinats. Recordo com van assassinar a un noi només per posar-se la permanent, com cremaven els rosaris de les esglésies... però això va ser durant la guerra i era l’exèrcit, no Franco qui feia aquelles coses. Els rojos també van matar a molta gent i no per mandat del general.

-¿A què es va dedicar després de la guerra?

Després de la guerra encara que la situació era molt desoladora vaig aconseguir fer-me amb un treball de carter, era molt jove tenia 18 anys.

-¿Com recorden l’escola en aquella època?

Durant la guerra no hi havia escola, era impossible. Recordo els nens amagats en tots llocs esperant que no els matessin, plorant que sempre estaven. No es podia sortir de casa. Després d’acabar la guerra va trigar una mica però es va acabar posant un altre cop l’escola. Els capellans eren qui donaven les lliçons, eren molt de dretes.

-¿Recorden algun moment feliç en aquells temps?

(riure nostàlgic) moment feliç... no la veritat es que no. Molta gana sobretot. Pel matí amb la cartilla de racionament ens donaven un mínim de menjar i amb això passàvem el dia. 24 hores sense menjar. Vaig estar casi tot el temps a les mines i quan va acabar la guerra em vaig casar i després vaig anar-me’n a Almeria a la finca dels meus sogres perquè ens van dir: deixeu de passar gana, veniu aquí. Allà sembràvem el trigo, el pa i vam poder salvar-nos una mica de passar gana. Recordo que l’any 31 van fer fora el rei i la meva mare va anar a votar, hi havia moltes revoltes i manifestacions i al final Franco va donar el cop d’estat. Quan va acabar la guerra anaven a la mina els camions i treien als homes per portar-los a la presó i després per afusellar-los. Recordo que la postguerra va ser pitjor que la guerra en si.

-¿Va morir algun familiar vostre en la guerra?

El meu germà va morir durant la guerra aquí a Tarragona. Un altre familiar va ser assassinat per anar a curar a ferits republicans. Allò ho vaig trobar injust, ell només volia curar-los. Però sobretot recordo algun familiar mort de malalties i d’epidèmies després de la guerra. Els soldats venien carregats de polls i de moltes infeccions. No hi havia qui els treies. Va ser com una malaltia de la guerra. Va trigar molt a normalitzar-se tot.

-¿Que n’opinaven els seus familiars de la guerra?

Si erets roig en aquells temps estaves condemnat. La meva família es va decantar més per el bàndol nacionalista. Recordo un tiet meu que era roig i es va passar tota la postguerra amagat perquè el buscaven. Nosaltres a vegades li donàvem de menjar amagats per que no el veiessin. Al final va morir perquè crec que li va entrar una solitària que era com un insecte en els intestins.

-Quan va acabar la guerra civil va començar la segona guerra mundial a Europa. ¿Que recorden?

Si es veritat. Van anar moltes nacions d’arreu d’Europa però Espanya no va anar, estava destrossada per la guerra civil. Franco va fer bé en no participar-hi, Espanya estava enfonsada i gràcies a això va a començar a sortir treball, no com ara que no hi ha. Jo tinc 7 fills i uns quants estan aturats, l’únic que espero es que al final no hagi de viure el que vam viure nosaltres i que tinguin treball. Alemanya era del millor que hi havia. Cap a l’any 80 la meva filla es va casar i al seu marit li van oferir un treball a alemanya, gràcies això van poder viure bastant millor.

-¿Recorden algun cas d’exili a la vostre família?

No a la meva família no, però si que hi va haver-hi molts casos d’exili cap a l’estranger amb moltes famílies. Sobretot molts polítics d’esquerres s’exiliaven cap a França o algun altre país. Mes tard vam venir nosaltres aquí a Barcelona a buscar treball.

-¿Després de la guerra i la postguerra ja van poder refer les seves vides amb normalitat?

Si, encara que va trigar vaig poder casar-me i tenir fills i tornar a viure i ser feliç que durant la guerra això era impensable.

-¿Com funcionava això de la cartilla de racionament?

Cada dia venia al poble un camió i tota la gent es passava la nit fent cua amb la cartilla. Hi havia vegades que s’acabaven els subministres de camió i la gent que s’havia passat tota la nit fent cua per agafar dinar, aquell dia es quedava sense. Quan et tocava et donaven el mínim de menjar possible, t’ho marcaven a la cartilla i amb això havies de passar 24 hores.

-¿Com estava distribuïda Espanya? Es a dir, per quines zones predominava la influència nacionalista i per quines zones hi havien rojos?

Era impossible saber-ho, per tot arreu hi havia de tots els bàndols. No es podia distingir per zones. Fins i tot també entre famílies havia discrepàncies ideològiques o entre veïns. Havies d’anar al tanto tenies les mateixes possibilitats de trobar-te amb un republicà que amb un nacionalista.

Pau Antón 4ESO-B

Comentaris (1)19-06-2012 08:46:10quart B 2012

El coet de la República Catalana

Una de les històries més desconegudes i fascinants de la indústria militar catalana durant la Guerra Civil

Jordi Finestres

L’any 1937 el català Josep Belmonte va desenvolupar, a la Barcelona republicana, un coet aeri amb finalitats militars. Però el seu prototip, precursor del míssil de llarga distància, no va ser atès per les autoritats de la Generalitat. En el SÀPIENS del mes de junyrecuperem una de les històries més desconegudes i fascinants de la indústria militar catalana durant la Guerra Civil.

El protagonista d’aquesta història havia estat membre del cos de la policia d’assalt —dedicat a la seguretat interior— de la Generalitat de Catalunya. Però amb l’arribada de la Guerra Civil, veient que la maquinària bèl·lica de les tropes franquistes era superior a la republicana, va creure que podia aportar molt més en aquell conflicte des de la seva faceta autodidacta d’enginyer aeronàutic que no pas com a oficial de les forces de seguretat.

El principal avantatge del seu coet projectil era la seva eficiència “contra els atacs aeris”, ja que aconseguia disparar en intervals de deu segons a una altura de 2.000 a 4.000 metres. El problema va ser que les fàbriques d’armes no van funcionar com s’esperava per manca de recursos energètics, de personal, de matèries primeres i de finançament estatal. I, de fet, Belmonte va lamentar fins al darrer dia de la seva vida el poc suport que havia tingut per a la invenció d’un artefacte que, posteriorment, i més desenvolupat, seria decisiu en la Segona Guerra Mundial i en la carrera espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica durant bona part de la segona meitat del segle XX.

Josep Belmonte fent proves amb el coet aeri

Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià
Comentaris (0)15-06-2012 21:55:23

Pàgines: 1234  <>