login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Això es veia als cines abans de la pel.licula

Comentaris (1)13-06-2011 18:25:38videos

Helena Bros. El record viu d'històries passades.

INTRODUCCIÓ


La entrevista que he dut a terme ha estat feta a la meva àvia paterna, DT, ja que és la única que segueix viva, ara té 75 anys i va néixer l’any 1936.

Quan es va iniciar la guerra només tenia 2 anys i per això no se'n recorda de gaires coses de la seva infància, però, si dels records que li queden d’aquella guerra tan dura i també per moltes coses que la seva mare li va explicar al llarg de la adolescència.

Van viure moments molt durs, ja que a causa de la Guerra van perdre un pare, i la seva mare un marit i l’home que duia els diners a casa i això va ser un factor que va influir negativament, pel fet d'haver de treure una família endavant en temps de Guerra.

No era una família gaire acomodada, però, ella no recorda haver passat gana, però, si no va passar gana va ser gràcies a la seva mare que va treballar moltíssim perquè a la seva filla no li faltés de res i molt menys que passés gana.

La meva àvia parla de la seva mare amb una gran admiració, perquè al cap dels anys s’ha anat adonant de tot el que van passar i de lo forta que va ser la seva mare perquè no va tenir ni temps per lamentar-se ja que només pensava en la seva filla, que era la meva àvia.

ENTREVISTA

  • En els temps de Guerra, on vivies?

A Terrassa, igual que gran part de la meva família.

  • Quants anys tenies a l’inici de la guerra? Com vas viure aquesta infància?

Doncs jo tenia 2 anys, per tant vaig néixer en temps de pre-guerra, no tinc cap record feliç de la meva infància, tampoc infeliç, però, no era com ara que podeu sortir al carrer a jugar. Abans no podíem jugar a no ser que fos a casa, però jo al ser filla única m'avorria bastant i sempre estava ajudant a la meva mare cosint al taller, allà totes les dones em mimaven bastant perquè era la petita encara que jo tenia molta vergonya. Me'n recordo que casa meva sempre estava ple de màquines de cosir, de costurers i de dones que anaven amunt i avall.

  • Coneixes a algú que va participar activament a la guerra?

Si, és clar. El meu pare i va ser i allà és on va perdre la vida. I molts varons veïns van haver de anar a lluitar al front.

  • Com va afectar la guerra dins de casa teva?

Va afectar molt durament, ja que aquesta guerra va deixar a la família sense pare a la seva filla i sense marit a la seva dona i per tant sense diners, perquè ell era la principal font d'ingressos a la família. Va ser un pes molt dur per a la meva mare. A mi no em va afectar gaire perquè casi no el vaig conèixer i no tinc cap record seu, però, quan anava creixent, la meva mare em parlava d’ell molt sovint i ho feia amb una gran estimació.

  • En quan a la alimentació, veu passar molta gana?

Jo no recordo haver passat molta fam, però, com que si que era una època de passar gana, cada família tenia unes cartilles de racionament que havies d’anar a buscar a les cooperatives amb las que et donaven productes, però, només per cobrir les primeres necessitats, perquè no et morissis de gana i prou.

  • Com se’n va sortir al final la teva mare per tirar endavant després de la postguerra? Devien ser uns temps molt difícils a casa teva, no?

Si, però per sort ma mare, al cap d’un temps al paro, encara que feia alguns "arreglos" de modista, però, en treia molt poc, va aconseguir un lloc de treball a la fàbrica AEG (l'electra), llavors ja va tenir un sou que va anar molt bé a casa. A més a més en aquesta fàbrica de guerra es va fer el primer menjador d’empresa, així que a casa ja no teníem tantes despeses i també podíem anar a comprar a la tenda de la fàbrica que ens sortia més barat i poc a poc vam anar recuperant la economia i ja estàvem més acomodats perquè al jo ser més gran i estar cosint també eren més diners per casa, vull dir que tot i que al principi la meva mare va tenir que estar lluitant per treure'ns endavant al final ja estàvem més tranquil·les en quan als diners que entraven a casa.


  • De quin bàndol éreu?

    Érem republicans, nosaltres també érem religiosos, però, quan va començar el regim, tot i que érem obligats a anar a la església, diguem que en certa manera seguíem tenint fé, però, no ben-bé en la Església Catòlica.

  • Com va afectar a la resta de la teva família?

Bé, com totes les guerres, no porten res de bo, així que tots els negocis familiars van ser requisats pel nou règim de Francisco Franco, eren negocis de la construcció i es va perdre tot perquè estàvem en el bàndol vermell.

  • En algun moment veu tornar a sentir la tranquil·litat d’abans de la guerra?

Jo no recordo l’època de la preguerra perquè era molt petita, però, fins que Franco no va morir crec que ningú va esta tranquil del tot, ja que vivia cada dia expectants al que podria passar o a les barbaritats que farien.

  • Quines seqüeles psicològiques et van quedar d’aquella guerra?

Doncs, molta tristesa, perquè per aquella guerra jo vaig perdre un pare que per lo que em va explicar la meva mare era un home fantàstic i s'estimaven amb passió i va ser molt cruel que un home innocent pagués per algú que no recolzava. Peró vaig aprendre lo fort que s’ha de ser a la vida i que les coses passen a qui menys colpa té a vegades però, això és la vida.

  • Ara mateix quins records tens d’aquella guerra?

Home jo no és que me'n recordi de gran cosa, ja que el temps fa que la memòria oblidi i ho veig tot molt lluny i me n’alegro perquè sembla mentida que tot això hagi passat.

OPINIÓ PERSONAL

Crec que aquest treball, encara que per a mi no ha sigut gaire agradable perquè per a la meva àvia va ser dur haver de recordar, no tant per ella, sinó per tot el que la seva mare va suportar. Ella la té molt idealitzada. Peró, m‘ha aportat moltes coses i tenir la oportunitat de saber i sentir un testimoni de primera mà és molt bo perquè te n’adones de que allò que estàs estudiant i veus als llibres de text i de tot el que t'examines hi ha gent que ho ha viscut en primera persona encara que a vegades sembla mentida.

Ningú no hauria de saber que és la fam o les desigualtats per tenir creences o recolzar coses diferents d'uns i d’altres i aquí està al problema de l’absolutisme i de la concentració del poder com en el franquisme.

Perquè Franco no tenia cap mena de dret sobre cap persona, però, al fer el cop d’estat tot el poder el tenia ell.

Crec que la meva àvia tampoc recorda gaires coses, però, m’ha impressionat l’amor que tenia cap a la seva mare i com valora ara tot el que va fer per ella perquè quan era petita no n’era conscient i a mesura que anava creixent se n’adonava més.

Per a la meva àvia va ser molt gratificant i la va animar que la anés a veure i que fos perquè ella era la única que em podia ajudar a la hora de fer aquest treball i es va sentir molt orgullosa i contenta perquè es va sentir útil.

M’ha agradat molt fer aquesta entrevista perquè gràcies a la meva àvia he pogut saber tot el que es va viure i el que ella i la seva família va viure.

No he pogut adjuntar material original perquè les fotografies i altres documents ho té el seu fill, germà del meu pare, que viu a Madrid, encara que la fotografia de la màquina de cosir si que està a casa seva.

Comentaris (0)13-06-2011 17:42:16quart B

Albert Pérez. Entrevista història viva.

Pura Maria: “La guerra i la post guerra va ser la etapa més dura de la meva vida”

La meva àvia, nascuda a Almeria el 3 de Març de l’any 1930 és la persona que he escollit per fer l’entrevista. L’he escollida per el simple fet que sap que és viure en dos llocs diferents en una època molt difícil, tot i que ella, el meu avi, la meva tieta i la meva mare van venir cap a Catalunya al voltant de l’any 62, a 13 anys de la fi de la dictadura franquista van sofrir les repesaries que el règim va sotmetre a Catalunya.

-Seguirem un ordre cronològic per fer l’entrevista. Que recordes de la guerra?

- Recordo poca cosa, ja que era molt petita i no entenia massa bé el que passava. Amb el temps em van anar explicant que significava tot el que passava tot i que jo m’anava adonant poc a poc que hi havia una revolució però no entenia molt bé perquè. En aquells instants jo només entenia que quan sonava la sirena teníem que anar corrents al refugi perquè no ens enganxes cap avió Alemany.

-Com recordes la postguerra? Hi ha alguna cosa que et marquès amb més força que les altres?

- Va ser una època molt dura, on tota la gent de la ciutat tenia por, perquè encara que la guerra ja s’havia acabat seguien tenint por per si el nou règim dictatorial seguia amb la matança. Amés en el meu cas va ser especial, ja que des de molt petita se’m va morir la mare i la postguerra va ser molt més difícil per la meva família. Érem 4 germans i per molt que el meu pare fos un molt bon home ell sol no podia mantenir a la família, i la meva germana gran ens va fer de mare a les meves a la meva germana, el meu germà i a mi. En aquella època hi havia molta desconfiança i sobretot temor a que ens deparava el futur. Una de les altres coses que em va marcar va ser la quantitat de nens que vem tenir que deixar els estudis i l’escola per ajudar a la família que havia quedat molt malmesa econòmicament desprès de la guerra i que necessitaven la major quantitat de diners possibles.

-Com va morir la teva mare? Creus que va ser a causa de la guerra que no es va salvar?

- La meva mare va morir quan jo tenia 6 anys, de una “tonteria” que el meu pare mai ens va volguer explicar, però sempre em va deixar clar que la guerra li va robar l’esposa i a mi la mare, ja que si no haguéssim estat en guerra s’hagués salvat, o si més no, en l’actualitat no hagués tingut aquest tràgic final.

Poc a poc et vas anar fent gran. Com influeix tot això en una persona?

- Influeix molt haver viscut una guerra, però el fet de haver viscut una tragèdia com aquella on veies gent de un mateix país matant-se et fa valorar el dia a dia i sobretot apreciar que tot i els problemes que tenim actualment estem en una

situació bastant estable en aquest país. No desitjaria que cap generació més tingués que viure aquesta situació, ja en vem tenir prou. En quant a personalment, tota aquella situació em va fer forta i independent, per molt que hagués tingut el suport de tots els meus germans i del meu pare, res pot substituir el pes d’una mare i vaig tenir que ser una mica autodidacte en aquest sentit.

-Com recordes l’època d’autosuficiència espanyola?

- Va ser una època on el menjar no brillava per l’abundància, on teníem que racionalitzar bé el menjar perquè ens arribes bé per tota la setmana, intentar guardar-ne per quan no n’hi hagués tant... Mai vaig passar gana

-Va arribar el dia en que et vas casar i vas voler formar una família. Una època de felicitat enmig de tanta tristesa i tant dolor. En aquest parèntesis de felicitat varen néixer les teves dues filles.

- Aquests són els millors anys de la meva vida, formar una família i veure néixer a les meves filles, però per sort no van néixer en la pitjor etapa del franquisme. Recordo que va ser una època que encara que seguíem en la dictadura tenir les dues nenes ens va fer oblidar en quina situació vivíem, tot el sofriment ja passat i m’obria una escapatòria, però sobretot vaig poder veure una sortida a aquell túnel que semblava no tenir fi.

-Quines van ser les causes de que vinguéssiu a Catalunya? Us veu trobar en un espai estrany en arribar aquí?

-Les causes van ser ben simples, a Andalusia cada cop hi havia menys treball i de menys qualitat i a Catalunya estaven començant a sorgir el fenomen de l’industrialització i no va ser una idea presa en tres dies, sinó que vam parlar-ho molt amb el meu marit, perquè era deixar les nostres arrels per anar a un lloc on per experiències sabíem que ens aniria bé però no sabíem com ens acoplariem al nou espai. Finalment vem decidir marxar a Catalunya i crec que va ser la millor opció. Un cop vem arribar aquí no se’ns va fer massa difícil per el simple fet de que havien moltes famílies en la mateixa situació que nosaltres.

-Però un cop vas arribar a Catalunya una enfermetat et va deixar fora de combat ràpidament i sense poder treballar durant molt temps i de fet, et va deixar molt marcada per la teva vida laboral.

-La veritat es que vaig tenir molta mala sort en aquest aspecte, però sort de estar aquí a Barcelona. L’enfermetat em va afectar a la vista i em va provocar una “ceguera” parcial que amb el temps i les noves tecnologies he pogut anar coregin. En aquesta època la meva filla gran va tenir que cuidar de la teva mare, perque tot i que la teva tieta no era massa gran la teva mare era petita, i es va tenir que sacrificar molt perquè el teu avi es passava el dia a la fàbrica per tirar endavant la família econòmicament i la casa necessitava un referent. Sempre m’arrepenteixo de que una de les meves filles hagi hagut de passar per una situació d’aquestes però va arribar un punt on va ser necessari.

-D’aquí a la mort de Franco. On estaves quan ho van anunciar per la televisió?

-Recordo que estava a casa de la meva germana ajudant-la perquè l’endemà teníem família a casa seva dinant tots junts. Va ser una notícia que sabíem que podia ocórrer en qualsevol moment i el meu marit es va alegrar però jo estava més preocupada per el futur.

Fins aquí la meva entrevista a la meva àvia, he intentat resumir al màxim el contingut pel simple fet de que no es fes pesada i he agafat les idees principals a les seves paraules.

Comentaris (0)13-06-2011 17:06:56quart B

Carla Torres. La Guerra Civil espanyola.

Introducció

Per realitzar aquest treball he entrevistat a la meva àvia Trinitat Mirabet Videra, va néixer el 1930 i va viure la Guerra Civil Espanyola quan tenia entre 6 i 7 anys a Sant Feliu de Sasserra, tot i que ella era d’Andorra. La seva família recolzava el bàndol de dretes. Com que els hi van prendre tot i després de la guerra es van canviar de poble no van guardar cap document durant la Guerra.

Entrevista:

-Te’n recordes de com era la teva vida abans de la Guerra Civil? -Què n’opines?

Si, recordo que era la vida mes maca que havia tingut. Recordo que vivíem en un poble molt petit que es deia i encara es diu ‘Sant Feliu de Sasserra’ en que tots ens estimàvem molt ,tots sempre jugàvem junts .També recordo que jo anava en un col·legi de monges on aprenia moltes coses i la meva família vivíem dels animals, teníem porcs, gallines, cabres, ànecs... Opino que era un món de roses.

-Abans de la guerra de que treballaven els teus pares?

La meva mare no treballava, se’n cuidava de nosaltres i de les feines de casa, en canvi el meu pare treballava en els boscos, treballava per el home mes ric del poble anomenat ‘’Vilaclara’’.

-Quina relació teníeu entre els teus pares i tu abans de la guerra? I durant i després de la guerra?

Ens dúiem molt be , el meu pare mai ens renyava i a la mama l’estimava moltíssim. La relació va canviar , el meu pare poc després de que esclates la guerra se’l van endur, i pensàvem que mai mes tornaria. La meva mare ,les meves dues germanes i jo vam patir molta fam, ens ho van prendre tot tant com el menjar com la roba, tot i que la meva mare va poder amagar una gallina que ponia un ou cada dos dies i guardava els ous i quan tenia els 4 se’ls menjaven, però un dia va venir un soldat i va veure aquests 4 ous guardats, i recordo que els va agafar, i la meva mare li va dir que si us plau que no els agafes que era l’únic que tenien per sobreviure, el soldat a l’altre mà duia una bomba i va amenaçar a la meva mare que o callava o sinó tiraria una bomba a la casa. Ella es va callar, i a partir d’aquí el soldat va agafar els 4 ous i va marxar. La meva mare em va explicar que aquest soldat va agafar els 4 ous pel simple fet que ell també estava passant fam i era l’únic remei per sobreviure. Després de la guerra la relació a poc a poc es va tornar anar refent.

-Com es divertia la gent abans de la guerra? I durant la guerra civil espanyola?

A la preguerra la manera de divertir-nos en general tot el poble era anar el teatre, també hi havia un senyor amb un acordió o una flauta i l’altre gent de mentre ballava, també fèiem costellades tots junts, coques amb xocolatades...

A la guerra res era el mateix, era tot tristesa, i alguns dies a sota a casa al costat d’una basa els soldats feien xocolata desfeta per berenar, i nosaltres els mes menuts baixàvem i ens en donàvem per la cara de gana que feia m, i quan veiem que passava un avió de guerra, marxàvem corrents i ens amagàvem sota un pont de les carreteres.

Després de la guerra nosaltres vam marxar cap a un poble anomenat Ibars d’Urgell ja que no ens podíem guanyar la vida en el poble on vivíem (Sant Feliu de Sasserra) ja que no hi havia res, en aquell poble ens vam tornar a refer, i ens divertíem saltant a corda , fen celebracions, xocolatades, anar el teatre etc.

-Vas participar durant la guerra civil lluitant al front?

No , però vaig estar molt temps vivint quan manava Franco, i em van obligar a fer la instrucció ( ser de la Falange)

-Què era la rereguarda i què es feia?

Eren soldats manats per l’exèrcit espanyol i eren els que et feien fer la instrucció , ens obligaven a pagar impostos, treballar a les terres...

-On es passava mes gana a les ciutats o en els pobles?

A les ciutats perquè van haver de parar les fàbriques i totes les indústries, en canvi, els pobles tenien terres, i la terra tard o d'hora es tornava a cultivar, tard o d'hora la terra et don de menjar.

-Qui eren els anarquistes?

Eren els dolents, (pel meu pare els dimonis) . El meu pare era de dretes ja que va fer l’Emili 4 anys en el Marroc i va estar lluitant al costat de Franco i també va ser el seu capità.

-Què recordes del 18 de juliol de 1936?

Jo tenia 6 anys, em va canviar la vida. Va ser un abans i un després de la meva vida. Jo era feliç i de cop vaig veure que uns es mataven els altres i que mig poble l’havien cremat (l'església,els col·legits,...).Es van endur el meu pare, i la meva mare feia tot el possible per poder-nos mantenir i tirar endavant.

-Com es va viure l’esclat de la guerra?

Doncs que un grup del poble van començar a cremar l’altre part del poble, per exemple el meu col·legi el van cremar, el capellà també el volien cremar i tirar-lo d’alt de baix d’una muntanya però el meu pare el va agafar i el va amagar sota una cova, gràcies això el capellà del poble es va poder salvar. El meu pare quan podia li duia menjar (mel, algun conill o llebre que caçava en el bosc) i també li duia mistos perquè s’ho pogués cuinar dins la cova perquè no l’enxampessin.

-Qui anava a lluitar al front?

Els homes i també els nens entre 18-19 anys ja que faltava gent.

-Ens podries explicar alguna anècdota de la guerra?

Si, el meu pare treballava per el senyor ric del poble ‘’Vilaclara’’,i treballava en el bosc per netejar les bigues i a causa d’això nosaltres anàvem de poble en poble fins que vam arribar a Sant Feliu de Sasserra on va explotar la guerra civil espanyola. Com que ell treballava el bosc tenia moltes mules i quan va explotar la guerra el meu pare no se’n va entera perquè estava el bosc. La meva mare va decidir anar-lo a buscar i va buscar dos mocadors vermells un per ella i un per el meu pare ja que aquests mocadors significava que no et podien matar i així va ser, el va anar a buscar i van tornar a casa els dos amb totes les mules (unes 20). Quan van tornar a casa van deixar les mules a la quadre, i els soldats els hi van prendre totes menys 3 i en el meu pare se’l van endur. Mes tard, al cap d’uns quants dies els soldats van tornar a passar i de les 3 mules se’n van endur 2 ja que una era molt guita i els hi feia por , gràcies això aquesta mula ens va salvar la vida, ja que gràcies a ella podíem llevar les terres, i ens podíem alimentar mínima ment.

-Com es va viure el final de la guerra?

Molt malament , vam passar molta fam i havien moltes malalties ja que el gra, les mongetes ,les llegums es van fer malbé, i sortien cucs però igualment ens ho menjàvem. La meva mare agafava i bullia aigua en una olla, i quant l’aigua estava bullin, posava el gra, les mongetes tot el que tingues cucs, i els cucs sortien flotant, i així els podíem treure.

-Que eren els maquis?

Eren les persones que anaven encontre de l’exercit de Franco i s’amagaven a la muntanya.

El meu pare no va ser maquí però si que va estar amagat per les muntanyes fins que va començar a manar Franco que aquí va ser quan es va entregar ja que ell anava a favor d’ell, perquè havia fet l’Emili en el Marroc 4 anys amb ell i deia que era una persona molt valenta i que sempre donava la cara. Ell tenia el record de com era ell(Franco) a l’Emili i per això l’adorava, la diferencia es que no l’adorava per tot el que va fer desprès.

-Com va ser l’historia del teu pare, l’Enric?

El papa el van agafar per la guerra civil i el van fer anar a les trinxeres a BCN, però un dia els hi van dir que ja no estarien mes a les trinxeres i que se’n anirien a França amb un fusell a lluitar i això volia dir que no tornarien. De Barcelona fins a França anaven caminant pels boscos i com que ell entenia molt dels boscos perquè des de petit el seu pare li va ensenyar, al entrar els boscos de Barcelona el meu pare , va amagar el fusell en una cova i es va escapar i es va quedar a viure per els boscos, menjava herbes, coses que es podien menjar en el bosc, buscava rius, etc. Recordo que ell sempre deia:

‘’En el bosc mai ningú es mort de gana, sempre hi ha alguna cosa que et pot alimentar’’

Passant els dies , va anar inspeccionant les muntanyes de Barcelona, ja que anteriorment ell ja havia treballat en aquells boscos i sabia que per en aquell lloc hi havia una masia, i la va trobar. A la nit va anar inspeccionant aquesta masia, i va veure que no hi havia soldats que era una masia on hi havia tot dones, va entrar i els hi va explicar tot el que li havia passat i els hi va demanar que si us plau podien anar a Sant Feliu de Sasserra i comunicar-li a la seva dona ( a la meva mare) que ell estava viu i que no estava a la guerra, que estava en els boscos i que quan pugues tornaria. I així va ser, una de les dones va anar fins Sant Feliu a entregar la nota a casa nostre.

Encara me’n recordo que la dona va venir tota discreta i silenciosa dient-os que no diguéssim res i així ho vàrem fer.

Quan va guanyar Franco el meu pare va decidir que ja era hora de tornar i entregar-se a Franco ja que tenia fe amb ell.

Quan el vam veure tornar nosaltres ens pensàvem que al anar al costat de Franco era perquè el anaven a matar, i no va se així, va ser tot el contrari.

-Com es que Franco no el va matar?

Perquè el meu pare es va entregar a Franco aixecant els braços amb el palmell de la mà obert dient amb àrab:

‘’no em mateu que jo he anat a la guerra amb Franco , a la guerra del Marroc quan vas ser capita vam lluitar junts’’

I Franco el va reconèixer per totes les lluites que van fer junts durant aquells 4 anys en el Marroc a l’Emili. A partir d’aquí el va acceptar i el meu pare es va poder salvar.

-Quan cantaves ‘’Cara el sol’’?

Quan va explotar la guerra entre els 6 i 7 anys.

-Com vas viure la postguerra?

Vaig anar a Ibars d’Urgell i vam poder-nos recuperar de la misèria i vam tornar a viure com abans.

-Com us vau poder recuperar?

Perquè en el moment on Franco i el meu pare es van trobar, Franco li va preguntar si tenia alguna terra o alguna cosa i el meu pare li va dir la veritat, li va dir que no que tot ho havien perdut, tot s’ho havien endut, i Franco li va donar un permís perquè pogués anar a França juntament amb el seu veí a buscar els animals que volguessin els boscos de per allà. I així va ser, el nostre veí va tornar amb dos mules franceses i una euga i el meu pare va tornar amb 4 mules franceses i gràcies això les dos famílies vam sortir de la misèria.

-Hi havia moltes repressions de la llengua catalana durant i després de la guerra?

Horrorós si parlàvem amb català públicament, anàvem directes a la presó i d’allà o ens mataven o no en sortíem. Fins que no va murí Franco el català no va tornar aparèixer.

-En l’esclat d’una bomba com actuàveu?

Ens amagàvem tot i que esclataven a la muntanya.

-Quina reacció veu tenir quan es va acabar la guerra ?

Felicitat no vulguis saber quanta.

-Per quina raó veu venir a viure a Catalunya?

Perquè el meu pare treballava de bosc en bosc i vam anar d’Andorra a Catalunya a la Seu D’Urgell i d’allà vam anar a Sant Feliu de Sasserra on va ser on vam viure la guerra civil espanyola.

-Quin bàndol recolzava la teva família?

Dretes , no ho podíem dir per por a la mort. El meu pare sempre deia:

‘’Jo soc del partit que em donin pa’’

Però quan li preguntaven deia que no era de cap.

-En total quants anys vas anar a l’escola?

Vaig anar entre 12 i 13 anys . I quan tenia 6 fins a 9 anys no vaig poder anar-hi a causa de la Guerra.

*Conclusions:

Penso que aquest treball ha sigut molt interessant molt entretingut i m’ha agradat molt escoltar ala meva àvia explicant-me les seves anècdotes i tot el que els hi passava com es sentien i trobo que nosaltres ja ens imaginem que van patir molt però de lo que ens imaginem nosaltres, no es ni la meitat del que van patir. Trobo que es un treball que et fa reflexionar i t’ajuda a saber molt més d’un passat que sembla que estigui molt lluny i tampoc no es tant llunyà. I trobar una persona que ho hagi viscut i t’ho expliqui amb tot els detalls que recorda això es excepcional.

Comentaris (0)13-06-2011 16:44:25quart B

Clara Raventós. Guerra Civil.

La Guerra Civil Espanyola

i la postguerra

Clara Raventós

4r ESO B

SOCIALS

ENTREVISTES SOBRE LA GUERRA CIVIL

Per fer aquet treball he entrevistat als meus avis que tenen la seva pròpia versió del que va passar a la guerra civil.
Un vivia a Sant Sadurní d’Anoia, i l’altre a Barcelona.
Els dos van néixer en anys diferents i en llocs completament diferents per tant tenen diferents vistes i experiències.


Primer he entrevistat al meu avi: Francesc Raventós i Vendrell que va néixer l’any 1926, ell en plena guerra civil tenia entre 10 i 12 anys. Ha viscut tota la seva vida en un poble i per tant la guerra civil no el va afectar tan:

  1. Quin any vas néixer i quants anys tenies?
    Jo vaig néixer al any 1926 i per tant tenia entre 10 i 12 anys.
  1. On vivies tu exactament en les èpoques de guerra?
    Vivia i encara visc a un poble que s’anomena Els Casots de Sant Sadurní d’Anoia.
  2. Amb qui vivies en aquells moments?
    Vivia amb els meus germans ja que els meus pares van morir quan jo era ben petit.
  3. Com vas passar la guerra ?
    No tinc gaires records de la guerra civil, aquí on jo vivia, no hi van fer res. Nomes van fer destrosses a Sant Sadurní perquè havia una fabrica de tancs i per tant era un bon objectiu dels franquistes. Des de on visc jo, es pot veure tot Sant Sadurní i per tant ho veia tot.
  4. Recordes bombardeigs a prop teu?
    Els rojos quan veien que els nacionals anaven avançant, destruïen els pons o tots els accessos possibles a la zona però passaven de totes maneres…
    Només varen destruir Sant Sadurní, el meu poble ni el van tocar.

  5. Quin bàndol recolzava la teva família?

A casa érem i sempre em sigut republicans.

  1. A on anaves tu i la teva família quan sentíeu les sirenes?
    Baixàvem al seller i allà ens posàvem algo a la boca que era el que sempre em deien que fes a l’escola perquè no em petessin els timpans. Molts cops anava al terrat o a la teulada a mirar com tiraven les bombes! Era petit i innocent.
    Però si mes no, feia vida normal amb els amics.


  2. Com era la teva relació amb els de casa?
  3. Sempre em vaig portar molt be amb els meus germans i els meus pares, però com ja he dit abans, els meus pares van morir quan era petit.
    La meva germana agafava sempre menjar de les vinyes o el camp i omplia cistells i baixava cada dia caminant fins a Sant Sadurní i no arribava que ja li havien comprat tot gent que es trobava pel camí.
    Els pagesos tenien la sort de que podíem donar el que a les botigues no hi havia com oli o farina i ells ens donaven el que necessitàvem.
  1. Aconseguíeu diners?
    Si, diners ens oferien sempre per els aliments i els animals però nosaltres de diners no en necessitàvem sinó que volíem coses que necessitàvem i ens feien falta.
  2. Veu passar gana?
    Nosaltres de gana no en passàvem ja que vivíem en un poble petit i si mes no, podíem anar menjant del que teníem. Ens ho prenien tot algunes vegades però algú sempre quedava. Nosaltres a casa teníem animals i tenim vinyes i camps on podíem anar plantant menjar. Anàvem de tant en tant al cabrer que havia al nostre poble, que tenia un ramat de cabres i cabrits. En teníem quatre nosaltres de cabrits a casa. També havia un noi que venia arròs.

  3. Coneixies a algú proper a tu que va participar activament a la guerra?
    No, per sort no se’ns va morir ningú a la guerra.
  4. Anaves a l’escola?
    En l’escola va ser quan vaig tenir el millor record jo, teníem una professora de Barcelona que ensenyava molt be i ens tractava molt be.
  5. Et deixaven parla amb català a l’escola?
    En els temps de la guerra havíem de parla català però quan va acabar ens obligaven a parla amb castellà.
  1. Vas treballar durant la postguerra?
    Treballava al camp ajudant als meus germans.
  2. Expliquem anècdotes que tu te’n en recordis de la guerra.
    Me’n en recordo de molts carros o caravanes que baixaven la carretera amb moltes maletes i animals que els nacionals els hi acabaven matant i treien tot, que marxaven perquè els hi havien destruït la casa o perquè els feien fora. Eren rojos que tenien que marxar perquè els franquistes no els deixaven quedar-se, es quedaven allà on podien, sinó s’exiliaven.


Gracies per col·laborar en el meu treball i per compartir amb mi els teus records i el teu temps!


També he entrevistat a la meva avia Josefa Ferrer i Cortinat que va néixer l’any 1934 i que per tant al inici de la guerra civil ella tenia dos anys, nomes recorda bé la postguerra.

  1. A quin any vas néixer i quans anys tenies?
    Jo vaig néixer al any 1934 i tenia llavors quan va començar tot dos anys, no me’n en recordo de molt. Però si de la postguerra.
  1. A on vivies tu exactament en èpoques de guerra?
    Jo soc de Barcelona, concretament del barri del Hospitalet.
  2. Amb qui vivies en aquells moments?
    Amb els meus pares i el meu germà que era mes petit que jo.
  3. Com ho vas passar això de la guerra?
    Jo era molt petita, però la meva mare ens protegia tant que no ho vaig passar malament.
  4. Quin bàndol recolzava la teva família?
    La meva família recolzava el bàndol republicà, el meu pare no podia ni sentir parlar de Franco.
  5. Que passava amb el teu pare?
    El meu pare no podia suportar a Franco, a casa érem republicans.
    Un dia mentre el meu pare estava treballant al taller van entrar uns guàrdies i se’l van endur per què deien que ell sempre parlava malament de Franco i van entrar i se’l van endur.
    Jo era petita i la meva mare no sabia el que passava, se’l van emportar i el van apallissar perquè firmes uns papers que deien que ell anava en contra de Franco per així poder-lo detendre però ell no ho va fer i va estar una setmana dins la presó amansant-lo i pegant-lo tant que quan va sortir estava negre dels morats que tenia.
    Sempre entraven en el seu taller i li agafaven tot el que tenia.
  1. A on anaves tu i la teva família quan sentíeu les sirenes?
    La meva família tenia un refugi al soterrani i quan sentíem les sirenes la meva mare ens agafava i els portava allà corrents, molts cops, molta gent del carrer ens suplicaven que els deixéssim entrar.
  2. Veu passar gana?
    Quan va començar la gerra la gent passava molta gana perquè aquestes èpoques van ser molt difícils però jo vaig ser una privilegiada, ja que jo, no en vaig passar perquè la meva mare tenia un hortet i plantava verdures. Teníem gallines, que feien ous cada dia i també conills. Anava de tant en tant a Martorell a comprar oli, pa...
    La meva mare ens tenia molt protegits, casi no vam notar res. No vam passar gana.
  3. Teníeu familiars a prop?
    Els meus avis vivien a Lleida i allà no notaven la guerra i baixaven algun cop i ens portaven menjar, embotits…
  4. Coneixies a algú proper a tu que va participar activament a la guerra?
    El meu tiet que tenia disset anys, se’l van endur a la quinta del biberón, que era un lloc on portaven els mes joves perquè lluitessin.
    Ja no va tornar, el van matar…


  5. Que feien els teus pares al dia a dia?
    El meu pare tenia un taller de fusteria i la meva mare se’n cuidava de nosaltres i ajudava al meu pare avegades.

  6. Anaves a l’escola?
    Vaig començar a anar a l’escola quan tenia uns sis o set anys i encara durava la dictadura.

  1. Et deixaven parla amb català a l’escola?
    A l’escola no ens deixaven parlar català, si ho fèiem ens renyaven i ens castigaven. Ami per exemple em van ficar de nom pepeta però no em van deixar i a la meva partida de naixement em van ficar Josefa.
  1. Vas treballar durant la postguerra?
    Jo em vaig ficar a treballar des de ben petita am el meu pare fins que em vaig casar als 24 anys.
  1. Quina reacció veu tenir quan es va anunciar la mort de Franco?
    Quan Franco va morir recordo que tothom plorava i en canvi a casa meva era un dia mol feliç per a tothom.
    Barcelona es va anar recuperant poc a poc desprès de la guerra.

Gracies per col·laborar en el meu treball i per compartir amb mi els teus records i el teu temps!


CONCLUSIONS

Aquest treball m’ha fet entendre molt be, tota la historia de la guerra civil que jo, mai havia acabat d’entendre be.

Ara se el que sentia la gent de llavors, tot el que van patir i lo malament que ho van passar.

He aconseguit historia molt valuosa de gent molt propera a mi que mai hagués pensat que magues arribat a interessar tan com m’ha passat aquets últims dies. M’ha agradat moltíssim aquet treball perquè m’ha fet reflexionar molt sobre el que tenim i que els nostres avis o besavis no van poder tenir.

He pogut veure les diferencies entre franquistes i republicans des de primera persona ja que l’avi de la meva mare era el cap de guàrdia civil de Barcelona i ell va tenir que empresonar al meu altre avi sense saber que acabarien sent família.
Ara se de molt mes bona mà el que era passar por i gana en aquella època.

A partir d’aquest treball he arribat a la conclusió que no té res a veure estudiar aquest tema des d’un llibre de text a fer-ho escoltant de primera persona els testimonis de persones que van viure la Guerra Civil Espanyola.

Comentaris (1)13-06-2011 14:23:46quart B

Dana Pérez. Moments de penombra en la Guerra Civil espanyola i la Postguerra

Moments de penombra

en la guerra civil espanyola i la

Postguerra

Ciències Socials

4y ESO A

3er Trimestre

Dana Pérez Roman

2010-2011

Introducció

Per aquest treball he pogut entrevistar al avi de la berta un testimoni clar ja que amb 14 va presenciar el inici de la guerra civil i el que va ser més dur, la postguerra, en plena adolescència.

En aquesta entrevista es pot presenciar el testimoni d’un home que ha viscut en primera persona les vivències de la guerra civil i com ens obra els seus sentiments viscuts, les seves anècdotes y ens relata les conseqüències.

Entrevista a Luís Hernandéz

Nascut a Granada Actualment te 88 anys.

-On vivies durant la guerra civil?

Sempre hem viscut en un poble de Granada.

-Amb quans anys vas presenciar el inici de la Guerra Civil?

Doncs la guerra va començar el 1936, si no recordo malament, tindria uns 13 anys.

-Recordes com era la teva vida anterior a la Guerra Civil?

La meva vida anterior era molt diferent, sempre estàvem als carrers jugant a el que fos, normalment jugàvem a futbol. Tot allò va desaparèixer.

-Com tu i la teva família os veu assabentar de que havia començat la Guerra Civil?

Si et dic la veritat, jo era molt curiós i sempre estava per l’estació de trens just quan van començar a desembarcar els militars.

-Com us va afectar aquest moviment envers a les relacions familiars?

Dins de la meva família era bastant bona, ens recolzàvem uns a altres però amb el resta de la família teníem moltes diferencies y la situació era molt tensa.

-Com va afectar la Guerra a la vostre alimentació?

La guerra civil envers a la nostra alimentació no va afectar gaire, vivíem encara de l’agricultura i del que nosaltres produíem, tot i que sempre havia estat mol difícil perquè érem nou germans i era complicat donar menjar a tantes persones. Tot i així no va canviar gaire.

-Veu arribar a participar en la guerra civil algú de la vostre família?

Si, van vindre a buscar al meu pare per reclutar a finals de la guerra, en el gener de 1936.

-Vas tindre una pèrdua familiar durant la guerra?

Un familiar.. El meu tiet, Torcuarto. Ell estava en un poble Murcià a prop de Granada. Era perseguit per la guàrdia civil, llavors la seva intenció era

anar-se’n lluny de Granada pres per Franco. Aquella mateixa nit els seus veïns el van amagar en un carro. Un dels veïns va donar la xivatada que llavors dèiem, i la guàrdia civil va cremar el carro amb ell a dintre, aquella va ser la desgràcia més gran per a la família, des de llavors vivíem amb temor.

-Com vas poder fer front davant tanta misèria?

La veritat es que es difícil perquè fins i tot dintre de la família hi havia molta tensió. Amb setze anys jo tenia que fer front a la Postguerra que per a nosaltres va ser la més dura, jo era el més gran, per tant era el que s’encarregava més de les feines laborals amb el meu pare. Es difícil digerir tal situació, però en aquell moment l’únic que importava era sobreviure

-Quin bàndol recolzava la teva Família?

La meva família com t’he dit érem molt dispersos. Però a la meva família de entre germans pare i mare, érem socialistes. Llavors nosaltres, com he dit, vivíem de l’agricultura, per tant recolzàvem el bàndol que a nosaltres ens afavoria

-Recordes quins van ser els països que recolzaren a un dels dos bàndols?

Si. Recordo que Alemanya i Itàlia recolzar al bàndol Franquista.

-Recordes la batalla de Barcelona?

No, jo vivia a Granada, llavors vivíem en un poble on hi escassejaven els medis de comunicació, només ens assabentàvem del que podíem veure.

-Que eren les brigades internacionals?

Les brigades internacionals eren aquells militars que venien d’altres països per lluitar contra el feixisme, a nosaltres ens afavoria per tant. Més tard va haver el conveni de rendició, Franco va prendre la guerra.

- Que n’opines del himne cara al sol? Quan te’l feien cantar?

L’himne “cara al sol” era un himne però no era provenen de Franco, sinó de Hitler, Alemanya. Llavors estaven aliats y Franco va aplicar moltes actituds de Hitler. Considero personalment que era absurd, com tot el que feia fer Franco. Ens el feien cantar a l’escola.

-Que en saps dels camps de concentració francesos? N’has viscut en primera persona alguna vivència?

Recordo que en els camps de concentració jo per sort no vaig anar, però si que va anar el meu germà. El meu pare es va assabentar de on era per unes llistes a la creu ja i el va anar a buscar. Va ser una situació molt dura.

-Quina era la situació dels exiliats? Recordes alguna anècdota d’un exiliat?

Era molt dura. Havien de deixar tota la seva vida anterior per anar a un altre país i sobreviure, com abans he dit l’únic que importava era sobreviure. De fet tinc una anècdota i molt propera a mi, el avi devia exiliar-se amb un grup de gent del bàndol republicà, estaven a la zona de Girona, anant cap els Pirineus però ell s’hi va negà perquè considerava que no havia fet res dolent, rere aquesta resistència el van matar.

-Com vas viure la teva adolescència a partir de la anterior a la guerra civil y guerra civil? La teva vida, com va canviar?

La meva adolescència va ser dura, però més dura va ser la postguerra. La meva vida va canviar molt. Llavors vivíem amb temor i odiant a Franco sense poder queixar-nos ja que la nostre vida perillava a la mínima.

-Com us veu assabentar del fi de la guerra?

Va ser d’un dia per l’altre, Franco havia guanyat.

-Com us va afectar a tu i a la teva família la postguerra en la alimentació?

Érem agricultors, per tant, varem haver de deixar de vendre una part dels nostres conreus per poder menjar-los nosaltres mateixos, l’altre part que veníem varem pujar els preus. Era una situació bastant dura, potser en la alimentació es en el que més ens va afectar.

-Quins canvi recordes més rellevant que va haver després de la victòria de Franco?

El canvi de la moneda. Llavors nosaltres teníem estalvis de la preguerra, Franco es va quedar amb tots els diners d’un dia per l’altre va canviar-ho tot. Me mare recordo que va anar al banc per guardar els diners i no van ser acceptats.

-Com va afectar el franquisme en la educació?

Moltes universitats tancaren i hi havia molta més censura en l’educació. Cada cop que entravem a l’escola ens feien cridar el nom de Franco tres cops amb la mà alçada al cel.

-Com era la teva situació familiar enfront acabada la guerra civil?

Era una situació bastant bona, però alhora feble psicològicament, no recordo cap situació però records bons tampoc, havia guanyat el bàndol contrari, per tant varem tindre mols punts en contra.

-Creus que avui dia encara tens alguna seqüela psicològica?

No va ser per tant com per això, jo ho recordo com una etapa de sofriment, però són coses que et fan créixer com a persona.

Conclusions

En conclusió Luís Hernandez, testimoni de la guerra civil amb tan sols 14 anys, un home que ha viscut assassinats molt propers, ha viscut amb por, amb gana, una adolescència perduda... Tot i així un home i una família que ha sabut com fer front a la penombra y com sobreviure moralment i físicament davant tal situació.

Ha set un testimoni curiós ja que en la seva família tot i que ells mateixos recolzaven el bàndol socialista, els altres parents eren del partit contrari. Un particular cas que m’ha fet saber com era la situació en un cas tan poc comú.

He aprés com vivien les persones durant la guerra civil, com s’entretenien i el punt de vista socialista. El que ell destaca més, durant la Postguerra, per a ell i la seva família, la etapa més difícil.

A partir d’aquesta entrevista he presenciat sentiments molt profunds dels seus records i com mica a mica ell s’anava obrint.

No he pogut aconseguir cap document, era un home bastant gran i no en tenia cap, però ha estat amable i en cap moment s’ha negat a contestar a una pregunta per incòmode que fos.

Comentaris (0)13-06-2011 14:04:46quart B

Jan Comas. Entrevista de la Guerra Civil espanyola a Jordi LLurià

Entrevista de la Guerra Civil espanyola a Jordi LLurià

Introducció:

L’autoanomena’t "bàndol nacional", amb l'ajuda dels feixismes italià i alemany, va aconseguir de conquerir tot el territori espanyol de l’anomena’t "bàndol republicà", que rebien l'ajuda de la Unió Soviètica, del moviment internacional Comunista, i de les Brigades Internacionals. Mentre, les forces democràtiques internacionals es rentaren les mans amb el pretext de no interferir en un assumpte intern.

Els "republicans" estaven composats des dels centristes que donaven suport a una democràcia liberal moderadament capitalista fins als comunistes i revolucionaris anarquistes. La seva base era principalment urbana sent especialment forta en les regions industrials del nord, sobretot a Catalunya i el País Basc, que a més buscaven una autonomia o fins i tot la independència del govern central de Madrid, una opció que va quedar oberta amb el govern republicà.

Els "nacionals", al contrari, tenien un suport més rural, més conservador, eren principalment catòlics, i estaven a favor de la centralització d'Espanya.

En el transcurs d'aquesta guerra civil, els futurs bel·ligerants europeus de la Segona Guerra Mundial es comencen a enfrontar més o menys directament: l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini aporten el seu suport a Franco, la Unió soviètica de Stalin ven armes als republicans, tot buscant la presa de poder al si de la república. França i el Regne Unit escullen la neutralitat i no hi participen directament, però deixen que les Brigades Internacionals es comprometin del bàndol republicà.

Algunes de les atrocitats de la guerra -incloent-hi l'ús de la tàctica del terror contra els civils- presagiaven la Segona Guerra Mundia, encara que tant els denominats Nacionals com el Republicans confiaven de manera aclaparadora en la infanteria més que en l'armament pesat modern o en l'aviació. Tot i que la guerra va durar només tres anys, la situació política ja havia estat violenta durant els anys anteriors i continuà amb ajustos de comptes i una forta repressió en els anys posteriors. El nombre de víctimes encara no és clar i van des de 300.000 fins a 1 milió de persones segons les fonts, i desenes de milers d'exiliats. Moltes d'aquestes morts eren el resultat d'assassinats massius comesos per ambdós costats.

L’objectiu d’aquest treball és saber i dominar el tema de la guerra civil a Espanya, però no només la part més teòrica del desenvolupament de la guerra sinó també l’emigració, les dificultats per sobre viure, els pensaments i la vida quotidiana dels habitants en època de guerra.

En aquest treball exposarem una resum teòric de les dues etapes del règim franquista i la transició democràtica de la guerra civil espanyola i una recerca a partir d’entrevistes a personatges que la van viure d’aprop. La postguerra també és un període important per com va afectar aquesta en la vida quotidiana del poble i els canvis que van anar venint fins la mort de Franco.

El Règim franquista i la transició democràtica:

El Franquisme va ser un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.

A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a la Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco s’ostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.

Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "principios fundamentales del Movimiento", llei màxima de l'Estat similars a una constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.

A nivell econòmic Franco va mirar de buscar un règim viable a mig camí entre el model capitalista i el comunista. L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60, Franco ha d'anar suavitzant l’ intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’ intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política. També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica espanyola viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalíssim mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.

En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l’idear-hi franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.

Acabada la Guerra Civil Espanyola amb la victòria dels autoanomenats nacionals, Franco va passar a ser cap d'Estat, proclamant-se Caudillo de España por la gracia de Dios. En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris, va donar suport a Hitler i Mussolini, i va practicar una política econòmica autàrquica que va alentir el desenvolupament de l'estat. Més endavant, el règim va establir contactes amb Estats Units, i va canviar de política econòmica. Els anys 60 es van desenvolupar per un increment notable del nivell de vida de la població en general (desarrollismo), si bé el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera.

El franquisme com a règim polític es va acabar amb la mort de Franco, que va ser succeït pel rei Joan Carles I d'Espanya com a cap d'estat. La transició cap a un sistema polític basat en una democràcia parlamentària va ser relativament suau.

El franquisme avui en dia, encara hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de la Història d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme.

D'altra banda, tenint en compte que el règim va controlar l'educació durant 40 anys, que la transició cap a la democràcia va ser gradual, i que hi va haver una amnistia general per tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme com a fet social va perdurar a Espanya molt més enllà del 1975 (l’anomena’t franquisme sociològic). Òbviament això es objecte de controvèrsia, i de fet l'ús del terme franquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys.

La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició, és el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya, a través d'una nova restauració borbònica.

Situació política

Els darrera anys de la dictadura no van portar cap estovament a l'hora de reprimir els sindicats o associacions polítiques, o bé de signar sentències de mort en el casos de terrorisme, excepció feta del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procés 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en que havia de començar el judici, el president del govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment truncada. El nomenament a la presidència del govern de l'anterior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra constant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements característics del període 1969-1975.

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com a el seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis fonamentals de l'Estat. Durant aquests primers anys de la dècada de 1970 el paper del llavors príncep va ser poc rellevant políticament parlant.

Situació econòmic-social

La crisi del petroli del 1973, tot que silenciada oficialment en les repercussions que per Espanya podia tenir, va a començar a deixar senyals de la seva arribada. La recessió a nivell europeu va incidir en dues de les principals fonts de divises estrangeres: el turisme i les remeses dels treballadors emigrats. La perspectiva d'un augment de l'atur i d'una davallada del nivell de vida avançaven un augment paral·lel de la militància obrera. Els increments salarials van ser limitats en un intent inútil d'aturar la inflació. L'increment real del cost de la vida va acostumar-se a estar marcadament per sobre de les xifres oficials d'inflació. Donat que molts treballadors necessitaven cada cop més de dues feines, o si més no de nombroses hores extraordinàries , per tal de cobrir les seves necessitats, els conflictes socials van constituir el major problema al que s'enfrontava el govern de Carrero Blanco.

Els planificadors havien fracassat en el seu intent de resoldre el problema de l'habitatge, i el buit fou omplert per l'especulació immobiliària, que va anar acompanyada de construccions de baixa qualitat i fraus.

La protesta contra les deficients condicions socials - baix nivell sanitari i una inadequada organització dels serveis educatius i mèdics - van servir per intensificar la consciència de la classe obrera, que es va convertir en una part important del procés de politització.
Al llarg de 1975 es va reforçar la censura, un cop més, i nombrosos diaris van ser "segrestats".

Mort al llit del dictador

Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, desprès d'una llarga agonia i 36 anys de dictadura, el sector dur del règim ja havia perdut la partida. La solució immobilista del franquisme sense Franco havia mort amb Carrero Blanco, i la solució aperturista/continuista d'Arias Navarro va quedar destruïda per:

  • Les maquinacions del propi sector dur del franquisme (búnker), com exemple, el terrorisme d'Estat automàticament imputat al sector dur de l'esquerra (F.R.A.P.)
  • Per les seves pròpies deficiències.

Això va dur a que coincidissin en l'interès pel canvi l'oposició democràtica i una part de l'oligarquia econòmica.

Entrevista:

L’entrevista’t és el senyor Jordi Llurià Monràs, nascut a l’any 1934 a Terrassa, dos anys abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola.

1.On vivíeu abans que comences la guerra civil? I un cop va començar us veu mobilitzar o veu seguir al mateix lloc?

Jo vaig néixer a la rambla de Terrassa, que es on vivien els meus pares, i vaig seguir-hi vivint fins que hem vaig casar.

2. A Terrassa la gent era del bàndol nacionalista o del bàndol dels rojos?I vosaltres?

Majoritàriament anaven a favor del bàndol roig , però també hi havia una part de dretes.

3.Quan va esclatar la guerra com van reaccionar a casa vostra?

El meu pare es va apuntar de voluntari al exercit roig perquè d’aquesta manera podia elegir la funció que hi tindria en ella, va triar treballar en la cuina per el fet de tindre menjar per casa.

4.La relació amb els veïns va canviar o va continuar igual desprès de la guerra?

Tot va seguir igual, ja que eren mes normals tirant capa esquerres tots, el veí que si que feia mes por era el de la planta aixa , ja que era un personatge important del CNT famós que mes d’un cop agafava presos dels de dretes i els afusellava.

5.Quan vanar a la guerra el teu pare, us comunicàveu a traves d’algun mitja de comunicació o no vas saber res d’ell fins que va tornar?

Gairebé no ens comunicàvem , però sovint ens enviava cartes o venia ell, ja que la base on ell treballava era a la garrotxa.

6. Recordes el dia en que el teu pare va tornar a casa?

Jo era petit i gairebé no coneixia al meu pare ja que va marxar a la guerra , quan va tornar la mare hem va dir ‘’Fill el teu pare ja ha tornat’’ però a mi mes que felicitat de veure’l mes aviat hem feia por , ja que ell tenia molta barba i jo mai havia tingut relació amb ell ni res, amb el temps ens varem conèixer del tot.

7.A Terrassa es van produir bombardejos per part dels del bàndol feixista?

A Terrassa pocs, però a Barcelona era el principal lloc que bombardejaven sobre tot els italians i per això molts de Barcelona marxaven, s’anaven a viure en un altre poble.

Per exemple nosaltres teníem uns exiliats de Barcelona a casa , que ens pagaven diners per refugiar-se a casa i viure-hi com si fos un lloguer.

8.A causa del tancament econòmic a Espanya per part d’Europa i la resta de països, en el carrer es passava gana?

Al carrer es passava gana, tot hi que el estat imposes les cartes de racionament ,que tothom tenia dret a tenir-ne. Però el menjar que donaven era de molt mala qualitat immenjable, per exemple el pa era fet de serradures y remolatxes.

9.I a casa vostre recordes si ho vareu passar malament per aquest tema d’economia?

Com ja t’avia comentat , el meu pare treballava de cuiner per l’exèrcit roig , el menjar que els hi sobrava n’enviava una part a casa nostre, i d’aquesta manera varem anar fent.

10.En que consistia la vostre dieta?

Donaven unes llibretes anomenades de racionament a on tenies dret a productes bàsics ( farina, oli sucre, xocolata) a preus barats, però eren d’una qualitat immenjable, com el pa que no era fet de farina, si no de serradures de remolatxa i segó .

També es vesava molt en patata ,cigrons i pollastre a les festes assenyalades.

11. Durant la guerra va tenir la oportunitat de anar a l’escola?

No, jo no, asclar que era molt petit també. La meva germana si que me’n recordo que hi anés, però vaja potser hi anava un dia i l’altre es quedava a casa. Ara després a la

post guerra si que me’n recordo que hi anés però tampoc es que te’n senyessin masses coses, amb un llibre passaves tot un curs i a més tot era “el esperito nacional” i totes aquestes punyetes. El capellà venia a fer-te classe, tot era en castellà, Déu nos esguard si et pillaven parlant em català.

12.El fet de prohibir el us del català en un lloc públic , va evitar el fet que a casa el parléssiu?

No hi ara, a casa de sempre l’hem parlat.

13.En el col·legi parlàveu català o parlàveu castellà?I que os ensenyaven?

Amb un llibre passaves tot un curs i a més tot era “el esperito nacional” i totes aquestes punyetes. El capellà venia a fer-te classe, tot era en castellà, Déu nos esguard si et pillaven parlant em català.

14.Quan Franco va morir vareu seguir parlant català?I la gent per el carrer també o parlaven mes castellà?

Si no haguéssim continuat parlant-lo el català hagués desaparegut, tot i això molts ciutadans de Catalunya varen seguir fidels a la seva llengua i d’aquesta manera encara ara la llengua segueix viva.

15.A vostè li feien cantar la cançó ‘’Cara el sol’’?

SI, quan anàvem a llocs públics o per exemple al cinema abans de començar la pel·lícula et feien mirar unes fotos de Franco i Primo de Rivera aixecat amb la ma al cor cantar la cançó, al poc temps desapareixien les fotos d’aquets personatges per anarquistes o rojos fent gamberrades... Al passar això freqüentment es va deixar de fer això de cantar aquesta cançó.

16.I la mort de Franco?

La mort de Franco? Ui! Cada un ho veia de la seva manera, però jo com que no el vaig veure mai, doncs ho miro a la meva, sempre he sigut molt catalanista. Així que des de feia molt temps tenia guardada una botella de Cava per quan la guinyés, imaginat si feia anys que la guardava que quan la vam destapar ja no hi havia ni gas, allò semblava vi. En fi que ens vam alegrar molt.

Doncs això és tot, moltes gràcies per dedicar-me el seu temps.


Conclusions:

La guerra Civil va ser un període en que el Front nacionalista va ser capaç de reunir una gran quantitat d’aliats per lluitar contra el Front republicà que no va poder aconseguir ajuda externa a causa de la ignorància dels altres països.

La vida aquí a Espanya va ser força dura ja que van pagar justos per pecadors, també es va passar moltíssima fam a causa de la Segona Guerra Mundial i a que el poc aliment que hi havia era molt car per a moltes persones i famílies en que quan les fàbriques i els treballs van començar a funcionar altre cop i els ciutadans podien anar a treballar durant moltes hores i un salari molt baix.

I de mica en mica amb la mort de Franco i altres fets tant nacionals com internacionals que van ajudar al progrés del país.

Targeta de racionament del meu besavi matern, Albert Salvador.

Targeta de racionament de la meva besàvia materna, Teodora Duaso.

Jan Comas


Comentaris (0)13-06-2011 13:19:19quart B

Maria Aparicio. Recordant el passat, vivint el present.

PRESENTACIÓ

Avui, fa 75 anys, va esclatar una guerra; aquesta guerra va ser: la guerra civil espanyola.

Som al 2011, i encara avui es recorda com va ser aquesta guerra, seguida de una postguerra on es va instaurar una dictadura: el Franquisme, al capdavant d’aquesta dictadura hi va haver una persona, el general Francisco Franco.

En aquest projecte entrevistarem a dos persones, que, igual que molestíssimes més van viure en primera persona aquesta dictadura. Així coneixerem com va ser per ells. Ja que hi han molts punts de vista, perquè no tothom vivia en les mateixes condicions ni en el mateix lloc.

Els entrevistats provenen de la part Sud d’Espanya: Andalusia, concretament a Almeria. A Almeria, el Batalló de Metralladores nº2, Juan Huerta Topete i Toribio Crespo al capdavant, no es decidien a unir-se als militars rebels. Aquesta situació va ser decisiva a l’hora de que la capital i tota la comarca, pogués ser fidel al govern constitucional republicà.

Aquets son: Ginés Ballesta (20 Febrer del 1933) i Encarna Carrasco (Abril del 1938)

ENTREVISTA

Les famílies

1. De quin bàndol eren les vostres famílies?

  • -Les nostres famílies eren del bàndol Franquista.

2. Les vostres famílies eren religioses?

  • -Si, les nostres famílies ho eren moltíssim, però ara nosaltres ja no ho som tant, per no dir que ja no ho som.

3. Quants membres éreu a la família?

  • (Encarna) Nosaltres érem 7: 5 germans i els meus pares
  • (Ginés) Nosaltres en total érem 10: 8 germans i els meus pares

4. De que vivíeu en el poble?

  • Treballàvem la terra, al camp, com es fa ara però amb diferents medis, màquines... Les coses no estaven tant avançades però igualment, a la fi, és com es treballa ara.

5. Teníeu bona relació amb els vostres pares?

  • En aquells temps t’havies de portar bé amb ells, sempre amb molt de respecte i el pare era el que manava sobre tot, però ens portàvem bé amb ells.

La guerra

6. Com us perjudicaven els del bàndol contrari?

  • Et prenien el que tenies, les vaques, les ovelles...

7. Quin període veu viure?

  • (Ginés) Jo quan va esclatar la guerra, tenia 3 anys, així que no m’enrecordo, però el que si que vaig viure va ser tota la postguerra i la dictadura en si.
  • (Encarna) Jo tenia mesos quan va acabar la guerra, així que igual que el meu marit, el que vam viure va ser la postguerra.

8. Com van reaccionar les vostres famílies amb el cop d’Estat del 36?

  • Ningú s’ho esperava, però ja es sabia que els de dretes no es quedarien amb els braços creuats i al tenir la influència que tenien per part d’Alemanya i Itàlia, ja es sap com va acabar.

9. A on vivíeu durant la guerra?

  • A Velez-Rubio, un poble d’Almeria.

10. Algú proper a vosaltres va participar en la guerra?

  • (Encarna) Al meu pare el van matar a la guerra, jo no el vaig arribar a conèixer. Ell estava amagat per no anar-hi, però el van trobar i se’l van emportar... Se’l van emportar i ja no va tornar.
  • (Ginés) El meu germà va participar en la guerra, però no li va passar res.

11. Quina idea teniu dels anarquistes?

  • -Els anarquistes no volien ni lleis, ni estat, ni cap tipus d’autoritat. Nosaltres al ser catòlics, estàvem en contra d’aquest moviment.

12. Van matar a molta gent en els pobles?

  • Si, en la guerra si, però fora de la guerra no m’enracordo de que matessin a més gent.

13. Com t’assabentaves del que anava passant a la resta d’Espanya?

  • De vegades no t’assabentaves fins al cap de 15, 20 o fins i tot més dies. Fins que no arribava algú que havia anat als altres pobles o fins que tu no anaves a comprar o anaves al poble, no sabies res de res, perquè no teníem ni ràdio ni televisors com ara.

La postguerra

14. Com vàreu viure la postguerra?

  • La postguerra va ser el que va ser, una dictadura. No et podies reunir, només treballar i treballar. No podíem treure molt el cap per por.

15. Com va ser la dictadura per vosaltres?

  • Per així dir-ho, en aquells temps i en la situació en la que nosaltres vam viure, l’únic bo que hi havia era el franquisme. Sabem que no va ser bo per tothom, però nosaltres no coneixíem una altra cosa. Ens van ensenyar així, i no sabíem el que era bo i el que era dolent. Els que sabien com havien sigut les coses abans, es tenien que callar, per molt que no els hi agradés s’havien de aguantar o anar-se’n (que es el que va fer molta gent), perquè Franco ‘’no se andaba con tonterías’’.

16. Com va ser la vostra educació?

  • Al viure en un poble petit i rural no hi havia escoles. Hi havia professors que anaven per les cases i t’ensenyava a tu i a els teus germans, et posava deures i tu els havies de fer.

17. Si no el cantàveu a les escoles, on cantàveu el himne ‘’Cara al sol’’?

  • Era una cançó que tots ens sabíem, la haviem de cantar en tots els llocs, els nens la cantàven al carrer... (Encarna) A mi personalment, era una cançó que no m’agradava, per tot el que va passar, no era una cançó molt maca de recordar.

18. Era molt diferent el franquisme per els homes i per les dones?

  • (Ginés) Fa mal dir-ho, però a les dones no se les reconeixia per res. No tenien cap importància, però tothom tenia la obligació de respectar-les , no com ara. Resumint ell a treballar i ella a casa a fer les feines i a cuidar dels fills. Si es donava el cas de que ella podia ajudar en alguna cosa, doncs ho feia, però si no, sempre a casa.
  • (Encarna) Ja es sap que les dones no rebíem el mateix tracte. Jo ho odiava, a cap dona li agradava, però jo, al ser una dona molt activa, intentava ajudar en el que podia, i també havia de cuidar de els meus 5 fills.

19. Com va ser per vosaltres la mort del general Franco?

  • No vam sentir cap sentiment, indiferència. Ni alegria ni tristesa. Era una cosa que ja es veia a venir. Es sabia que les coses canviarien, i molt; però no es sabia de quina manera.

20. Tens algun record que t’hagi marcat molt d’aquella època?

  • (Ginés) De la meva família propera van morir dos cosins germans meus. Però més que res, van morir molts veïns meus. Van ser enviat a Terol, i allò va ser una ‘’masàcre’’. Van enviar a molta gent sense cap preparació militar a lluitar contra l’atac dels republicans, i allò va ser fatal. Fa mal recordar-ho, perquè era gen que no sabia ni de lluny el que els hi esperava, i que la meva família coneixia i tenia tracte.

21. On viviu actualment?

  • L’any 1966 vàrem marxar d’Almeria i ens en vam anar a Alacant, concretament a Alcoi. La cosa allà estava molt malament, no hi havia diners, l’home de la casa l’únic que podia fer era marxar a França a treballar i això era una opció que no agradava a les famílies.

Ginés Ballesta i Encarna Carrasco Velez Rubio, fills i mares de Ginés i Encarna Encarna Ballesta (1958)

ANNÈCDOTA COMPLEMENTARIA

El pare del meu tiet, era un tinent del exèrcit Republicà. Al acabar la guerra el van enviar a un camp de concentració. Tres vegades van cridar-los per afusellar-los a tots. Anaven dient nom per nom i els anaven matant. Tres vegades es va quedar sol. Tres vegades a punt del afusellament, i les tres vegades es va salvar per el simple fet de que no van dir el seu nom. Al cap de 4 anys va ser lliure i va poder seguir amb la seva vida.

ANNEXE

Rafael Aparicio Rico (1923-1990), quan va exclatar la guerra tenia 13 anys i se’n va anar de voluntari a la guerra amb el bàndol republicà.

Va treballar a la Siderúrgia (AEG)

L’any 1950 es va casar amb María-Consuelo Latorre Urrutia (1926-1996). Els dos van nèixer a Almeria i ell va venir a Catalunya quan va acabar la guerra (1940) i ella el 1942.

A ells no els hi he pogut fer la entrevista, però al tenir documents i fotos seves he volgut tenir-los en compte.

María Consuelo Latorre (1946) Rafael Aparicio (1945)

Certificat de matrimoni entre Consuelo i Rafael

Partida de naixement de Consuelo Latorre IBI del 1960

CONCLUSIONS

Sempre pensem que estudiant per un control del col·legi, ja ho sabem tot. Però les coses no son ben bé així.

El millor és saber de primera mà com van ser les coses perquè així és com més s’aprèn, perquè millor que tu pot explicar una persona que ho ha viscut no t’ho pot explicar un llibre.

Amb això vull dir que aquest treball ens serveix per aprendre millor que ningú, com van ser de veritat les coses. Perquè de vegades els llibres no ho diuen tot.

Sempre s’han d’acceptar tots els punts de vista, perquè com ja he dit a la introducció, no tothom ho va viure en les mateixes condicions.

M’ha agradat fer-ho, i espero que als meus entrevistats també els hi hagi agradat compartir amb mi les seves experiències. Per això els hi dono les gràcies de tot cor.

Maria Aparicio

4t ESO-B

CURS 2010-11

Comentaris (1)13-06-2011 12:14:00quart B

Les veus del Pamano

Comentaris (0)13-06-2011 11:55:58videos

Júlia Bohigas. TEMPS DE DOLOR

Introducció:


L’objectiu del meu treball es saber com es va viure i de quina manera la Guerra Civil i el duré a terma gracies al JB i a l’ EG.

El 1931, hi va haver un derrocament de la monarquia i va perpetre que es proclames la República, pero diversos conflictos entre partidaris de les reformes i els que s’hi oposaven va donar lloc a una Guerra Civil ( 1936-1939).


Durant la Guerra, va ser un temps de por i penúries, es va entenebrar la vida quotidiana per causa de l’ escassetat d’aliments i la por de les represàlies de l’enemic. Tota la població estava profundamente atemoriza per els atacs aeris sobre les ciutats i per l’efecte criminal de les bombes, la gent a cada instant enstaven pendents de si sonaven les sirenes, fet que els avisaven de que anesin rapidament a buscar protecció als refugis. Els refugis esaven construits sota terra, a l’entrada hi havia una petita infermeria per si algu estava ferit, dos lavabos (un per a les dones i un altre per a els homes) i despres tot de matalasos per a la gent. La penúria economica també va ser molt important ja que els aliments van començar a escassejar molt aviat i aixo va provocar l’acaparament de productes i l’aparició d’un mercat negre. A la zona republicana, centenars de milers de persones van abandonar les seves cases i esdevenien en refugis amb condicions de vida molt penoses.

Entrevista a JB:

Quants anys tenies quan va exclatar la guerra civil?

Vuit anys, doncs vaig nèixer el 10 gener 1928

Algun familiar teu va tenir que marxar a lliutar?

No. El meu pare va nèixer a l'Argentina i quasi un bebè, els meus avis(catalans) varen tornar a Barcelona, per aixó tenia doble nacionalitat, espanyola i argentina. Això el va lliurar d'anar a la guerra, però sí recordo que vàrem estar apunt de marxar a l' Argentina, amb un vaixell que el Consulat va noliejar per els súbdits d'aquell pais. Desprès es vàren desdir.

Quin bandol recolzava la teva família?

Aquella edat, ni idea. A més a més, si els pares parlaven de politica o feien d'amagat.

La guerra hos va influir en l’ambit familiar ?

No, excepte quant els bombardejos de l'aviació enemiga es van intensificar a Barcelona i algunes bombes varen caure als voltants del nostre barri, mercat de Sta. Caterina. Aleshores els pares durant la setmana vivien a diferent lloc. El pare i el meu germà a Barcelona. on treballaven. La mare i jo a una barriada de Cornellà, on teniem una caseta tota envoltada de camps de conreu i arbres fruiters. Una maravella !!
Jo i altres amiguets anaven per els camps mig afamats, agafant fruita i recordo carxofes que les menjaven crues, arribant a casa amb la boca negra. Tambè ens havia empaitat el pagès. Una passada !!
La cara trista, era quant bombardejaven de nit a Barcelona. Tots els veïns del barri sortiem al carrer i veiem perfectament les explosions i els fars de la defensa, tot cercant els avións.
Com d'heuría patir la mare!! Fins al cap de setmana no sabiem la sort del pare i germà.

Durant la guerra amb quines condicions vareu viure?

Doncs ja pots veure. Mal menjats i amb la por a sobre.

Com os proteguieu dels diversos atacs? Vas viure algun bombardeig ?

Oi tant !!. Quant estant a Barcelona sonaven les sirenes d'alarma aèria, nosaltres i d'altres veïns ens reuníem al pis principal i esperar que pases l'atac.

Quant vàren caure unes bombes al mercat de Sta. Caterina, jo estava a una botiga aprop i vaig tenir un gran ensurt.

Com va influir el franquisme en l’àmbit de l’educació?

Aleshores crec que totes les escoles eren cristianes i l'enssenyament era estrictament en castellà, religiós i politic. Molt ressar, molts parenostres, cada setmana confesar i combregar, moltes misses, inclós els diumenges perquè entraven a les notes de fi de mes. Els capellans també ens pegaven als dits amb una regla, pobrets eren tant bons. En fi, saturats de religió, que sense donar-nos compte ens menjaven el coco.
També, rebre una eduació només amb castellà, a influit durant molts anys i fins ara també, el saber parlar i escriure la meva llengua correctament.

Com et va sentar el cop d’estat de Franco al 1936?

Aleshores amb només 8 anys, no tenia prou coneixement per opinar. Ara sí. Va èsser un cop d'estat, contra la voluntat del poble.

Durant la guerra, vas perdre alguna persona coneguda o estimada?

Poc coneguda. Era un xicot que treballava a l'emprenta junt amb el meu pare i va èsser cridat a files amb la Quinta del Biberó. Va morir a la cruenta batalla de l'Ebre. L'aviació italiana o alemany que ajudava al Franco, van fer una matança horrible. Del noi, no va apareixer mai. Durant molts anys per aquella zona es trobava de tot. Una mostra d'alló, ès visitar les runes de la població de Corbera d'Ebre i el diversos Centres d'Interpretació que hi ha per la comarca, força interessants per saber quelcom de l'Història de Catalunya durant la guerra civil.

T’enracordes d’algun fet caracteristic de la guerra?

El 18 de juliol, quant va començar la guerra, la familia anaven d'excursió amb autocar. Estavem a la Plaça de Catalunya, quant van començar a passar cotxes amb milicians armats direcció al cuartel de Pedralbes i ja varem sentir canonades. Aleshores cames ajudeu-me. Hi a finals de la guerra, apunt d'entrar les tropes invasores, la gent varen assaltar uns magatzems que estaven plens de suministres: muntanyes de sacs de mongetes, llènties, sigrons, sucre, caixes amb pots de llet condensada i llet amb pols. Quantitat de llaunes de carn russa i peix. La gent desesperada obrien els sacs i tot anava per terra, tant que caminavem per una gruixuda catifa de gra.

Com hos veu asebantar de que s’havia acabat la guerra?

Per mi, el final de la guerra va èsser quant el pare ens va portar al Passeig del Triomf on es trobaven els moros amics d'en Franco, els quals venien articles de vestimenta militar ( segur que havien assaltat algun magatzem militar). El pare va comprar unes botes, pagant amb duros de plata, doncs la moneda de La República ja no tenia cap valor. Si
no teníes monedes de plata, no es podia adquirir res.

Amb quines condicions veu viure despres de la guerra?

Doncs, penso que no gaire be, sobretot amb el menjar. Passavem gana. Era l'epoca de l'estraperlo, vol dir que molts articles es venien d'amagat a preus abusius.

També a qualsevol lloc, es tenia de parlar amb "cristiano", i al cinema a mitja sessió, sortia a la pantalla l'imatge del Caudillo i aleshores tot el públic en peu i braç enlaire mentre tocava l'himne nacional. Una collonada del dictador !!

Entrevista a EG:

Quants anys tenies quan va exclatar la guerra civil?

Tenia cinc anys...i no en sabiem mès.......

Algun familiar teu va tenir que marxar a lliutar?

Un cosí meu, molt estimat.

Quin bandol recolzava la teva família?

Crec que el republicà, el que havia sortit de les urnes.

La guerra hos va influir en l’ambit familiar ?

Sí, perquè el meu pare, hem sembla treballava com a funcionari , junt amb el meu tiet i avi i per por a les represalias un temps abans d'acabar la guerra van marxar a França.

Durant la guerra amb quines condicions vareu viure?

Mes aviat dolentes. Sobretot l'ùltim any sense el pare.

Com os proteguieu dels diversos atacs? Vas viure algun bombardeig ?

Tenia moltíssima por, m'amagava sota la taula del menjador.

Viviem al c/ Tordera de Gràcia i una bomba va caure a la casa del davant. Imagina't la por !! Al primer bombardeig la mare ens va portar al refugi subterrani. Però al veure la gent amb matalassos dormint al refugi ,mig amuntegats, pudor i bruticia, no varem tornar-hi mès. A les nits, dormiem al mateix llit de la mare, la meva germana i jo. El meu germà molt petit al cabàs., però tots a la mateixa habitació. Sí la mare s'aixecava, nosaltres al darrera agafades a la camisa.
I quant va haver-hi el bombardeig d'un vaixell de guerra, va èsser horrorós el sorroll de les canonades. Molt de pànic !!

Com va influir el franquisme en l’àmbit de l’educació?

Acabada la guerra, vaig anar a l'escola que es deia Colegio de los Reyes Catòlicos, al c/ Aragó. Aleshores haviem canviat de pis i de barri. L'enssenyament completament en castellà. Les professores eren molt bones, però obligades a parlar en cristiano.
Cada divendres anavem a confessar i combregar. En quant al capellà confessor una de les preguntes que feia a totes les nenes i que hem va quedar per sempre a la memòria, era si algú ens tocava. Aixó quant tenia 8 o 9 anys. Desprès totes les amiguetes feiem els corresponents comentaris.

Com et va sentar el cop d’estat de Franco al 1936?

Quant va esclatar la guerra era molt petita per opinar.

Durant la guerra, vas perdre alguna persona coneguda o estimada?

Sí, al cosinet abans esmentat. Va èsser cridat a files per anar a la guerra i mai mès en vàrem saber res.

L'avi va morir a França, segurament al camp de concentració francés. Però no vaig sentir, que jo sàpiga, cap comentari a casa, com van viure a França. També tinc el dubte, perquè es van refugiar a França si no havien fet res. Almenys ningú els va empaitar, ni va haver-hi cap registre a casa, per localitzar-los. Un enigme que no he sabut mai.

T’enracordes d’algun fet caracteristic de la guerra?

Recordo molt els tips de trevallar que es feia la mare quant el pare va marxar, per mantenir-nos a tots. Cosía articles d'esport.I quant va haver-hi l'assalt als magatzems de menjar, ella tota sola hi va anar. Va èsser molt valenta. Tambè recordo que teniem una senyera a casa. I un vespre, la mare per por al registres que deien feien els "nacionals", s'en va anar tota esporuguida a llençar la nostre senyera a una cloaca.

Com hos veu asebantar de que s’havia acabat la guerra?

Doncs, no ho sé. El fet de no haver-hi bombardeigos ja era una bona senyal.

Amb quines condicions veu viure despres de la guerra?

Fins que no va tornar el meu pare sa i estalvi, economicament molt malament. Desprès quant el pare va trobar feina, quelcom millor. Van èsser anys molt dolents.

Fotografies de l’epoca:

És el poble vell de Corbera d'Ebre, on van morir per aquella batalla, la majoria dels nois de 18 anys del la Lleva del Biberó. Ara el poble es conserva com a monument históric. De l'esglesia només resta la paret frontal, dintre es tot enrunat, buit.

Gent que intentava marxar cap a algun altre país.

Primer cotxe que va arribar a Barcelona despres de la guerra.

Cartell del ‘Ejercito popular’

Milicies republicanes

Conclusions:

Crec que es un treball molt important a fer, ja que son documents historics i que d’aquí poc ja no es podra fer perque ja no quedaran persones que ho puguin explicar.

En aquest treball he apres molt ja que he escoltat dues histories de persones que van viure la guerra, no son fets que els hi hagin explicat. A més a més, en el meu cas, he sentit dos histories molt iguals pero a la vegada molt diferents ja que el J. patir molt la guerra i tenien por nomes dels bombardejos i van poder aconseguir una mica més de menjar prenenli al veï encanvi, l’E. va patir molt més la guerra ja que no tenien res de menjar i no el podien aconseguir de cap de les maneres i intentava tambe fer-se carrec una mica del seu germa petit per tal de que no fos la seva mare qui se’n cuidava de tots tres.

Júlia Bohigas

4 ESO A


Comentaris (0)13-06-2011 11:18:53quart A

Vicenç Calduch. La intrahistòria: la Guerra Civil i la Postguerra

Introducció

VCF, nascut al 9 de gener del 1933 a Barcelona, Sants. És un farmacèutic actualment jubilat que viu a Esplugues del Llobregat, Barcelona. Va conviure amb el franquisme durant tota la seva existència des de la guerra, quan era molt petit, passant per la postguerra i acabant amb la mort de Franco i canvi democràtic.

Entrevista

  1. Amb qui vivies durant la guerra civil? Us vareu traslladar a algun lloc durant aquest període?

Al principi vivia amb els meus pares i fèiem vida normal, però a mesura que el front es va anar apropant, es van suprimir les classes i ens vam traslladar des d’Anroig, on estava destinat el meu pare de mestre, a viure a Rosell, el poble natal dels meus pares i llavors al camp en una masia, lluny de la civilització perquè la van bombardejar, va quedar tota aplanada. Com la gent tenia por de rebre’n més doncs van allunyar-se del nucli urbà, concretament nosaltres vàrem habilitar la cort del cavall i del burro, allà vivíem dos matrimonis: els llits dels pares separats per una manta i tots els nens dormíem a dalt al paller.

  1. Quines eren les activitats d’esbarjo en la postguerra?

Poques, ens divertíem observant la natura, des de veure sortir al sol fins a pasturar una cabra.

  1. Com us alimentàveu?

De l’agricultura o dels animals, com per exemple la cabra que amb la seva llet, un plat era sopa de llet de cabra. També es feia pa en les masies que eren més grans i contenien un forn per fer pa, s’hi anava un cop a la setmana. No hi havia massa menjar i el poc era distribuït per la Fiscalia de Tasses la qual comprava, al preu anteriorment marcat també per ells, als agricultors i ramaders el que no era estrictament just i necessari.

  1. Com era l’escola durant el govern franquista?

Jo no vaig arribar a conèixer l’anterior, però era una escola una mica dirigida cap a la dictadura. Nosaltres teníem una enciclopèdia que tenia totes les matèries i considero que a nivell de coneixements estava bastant bé.

  1. Com eren les instal·lacions escolars?

La meva escola era mixta, però de classes separades en diferents aules. Les classes eren les mateixes excepte alguna ensenyança que rebien les nenes de feines domèstiques considerades en aquella època feines per a dones. A la classe els alumnes llegíem em veu alta i al final ens preguntava, això requeria una mica d’estudi a casa diari. Potser estava una mica orientada a la religió el dissabte es donava alguna assignatura relacionada amb l’Evangeli, però res més.

  1. Quins dies es feien classes?

Tots els dies de la setmana, excepte dissabte a la tarda i diumenge, el dia del senyor.

  1. Quins jocs eren els més populars a les escoles?

Durant l’època que vaig està al Grup Escolar, quan ja era més grandet, al pati hi havia una zona on es treballava l’agricultura, sembràvem enciams, naps, rosers, cuidàvem arbres fruiters, a més a més els jocs de sempre, jugàvem a futbol, tot i que les pilotes valien molts quartos i les fèiem de draps, o d’altres, anava per temporades, era molt variat.

  1. Com es va viure l’esclat de la guerra?

Jo era massa petit en aquell moment , ho he sabut posteriorment per la història. Allà on vivíem anaven passant soldats que desertaven, demanaven aliments, llit i marxàven.

  1. Com es va viure el final de la guerra?

Tinc la imatge de destrucció, Rosell destrossat pel bombardeig, però gràcies a Déu molta gent es va poder escapar d’aquest perquè estaven enterrant algú a les afores del poble.

  1. Eren temuts els “maquis”?

Dintre de la política sempre hi ha controvèrsia de idees i la gent per idees es maten. Els maquis no els veia bé ningú, crec jo. Per exemple el cotxe de línia de Morella a Vinaròs, població més important on hi havia més activitat comercial, a vegades hi havia un delator que deia que l’alcalde del poble aniria en aquell cotxe, l’assaltaven, treien la persona en qüestió i “pam-pam” el mataven. Posteriorment es van instal·lar un o dos guàrdies civils al cotxe i el nombre d’assalts van disminuir. A part d’això també anaven als masos a demanar viandes, si no els assistien els tenien en contra i els podien arribar a pelar i si els assistien la guàrdia civil els hi feia la vida impossible, això provocar que els pagesos i masovers abandonessin la vida de camp. S’aplicava la “Ley de Fugas” i si s’escapaven, els buscaven i després els mataven.

  1. Què es sabia de la gent d’esquerra?

Al poble els que hi havia d’esquerres volien acabar amb un dels pilars de la dictadura: la religió, els homes d’esquerra d’altres pobles propers els quals es coneixien, anaven matant als capellans. Al meu poble, l’alcalde va advertir al capellà, el van traslladar fins a una cova en un carro de garbes de blat. Allà visqué fins al final de la guerra, un pagès el va anar alimentant durant aquests anys, quan el van trobar no el reconeixien portava una barba com un peregrí.

  1. De quina forma va afectar la guerra a la vida quotidiana?

El meu pare va ser denunciat acusat de roig després de que guanyés l’oposició, quan va tindre una enganxada a causa del seu desconeixement de la celebració de fi de curs en les escoles nacionals, sort que en el capítol dels milicians que explicaré després va argumentar a favor de l’Església, la gent el va sentir i això el va salvar.

  1. Quan cantaves “Cara al sol”?

Quan va acabar la guerra estava molt present, però va anar minvant la seva presència cada cop més.

  1. Quines repressions va sofrir la llengua catalana?

Era tolerada, però es defensava la llibertat i la unitat d’Espanya, per tant era un contrasentit implantar el català. A mi personalment mai m’havien retret parlar català, però l’ensenyança escrita del català va ser nul·la i ara escric en castellà per no fer faltes.

  1. Com va arribar a enrarir la guerra l’ambient al poble?

Jo veia, que durant un període, es va viure en la misèria i es racionava tots els béns, però també veia que les festes es continuaven celebrant i amb una guitarra i uns acudits la gent continuava rient i s’ho passava bé.

  1. A què es dedicaven la majoria d’homes? I les dones?

En aquell moment, la majoria es dedicava a la agricultura i hi havia pocs cotxes, però animals a cada casa n’hi havia un, aquests servien per pujar l’aigua, recollir la collita i de transport.

  1. Quan vas començar a treballar? Horari? On?

La meva primera ocupació va ser estudiar, primer amb al meu pare, després set anys de batxillerat que vaig tindre d’ingressar a l’institut i finalment a la universitat de Barcelona a estudiar farmàcia. El primer treball, després d’acabar va ser a l’Oficina de Farmàcia.

  1. Què et va portar a Barcelona? Enyoraves la família i els amics?

Els estudis: quan el batxillerat no el podia seguir a prop de casa, vaig ingressar al Balmes a Barcelona on la meva tieta em va acollir. Però al entrar a la universitat vaig deixar la pensió de la meva tia, per a una on hi dormia, però anava de menú als bars més assequibles. I respecte l’enyorança, un a casa ho té tot a l’abast, per tant és el màxim comfort.

  1. On es passava més gana, als pobles o a les ciutats?

Jo vaig viure en una pensió on pagava poquet i no podia demanar massa, no passava gana, però estava una mica desnodrit, en canvi a casa m’alimentava millor.

  1. Quina importància tenia la religió en les vostres vides?

El meu pare se’n desentenia una mica, però en canvi la meva mare era molt “missera”, jo per inèrcia els primers anys de crio anava a prendre la comunió, però aquest costum el vaig anar perdent.

  1. Coneixes a algú proper que va participar a la guerra?

No, però són moments de molta por i molt lúgubres, un dia els meus pares fugin camp a través van topar amb tres soldats de les Brigades Internacionals, a causa que la guerra tergiversa les persones, el meu pare va intuir que volien violar la dona i matar-lo a ell, però un soldat que devia ser una bona persona si va oposar i va evitar el crim, ell ho explicava com un capítol que va sentir pànic i impotència.

  1. Ens pots explicar alguna anècdota sobre aquella època?

Els milicians, revoltats contra l’Església, van entrar en una furgoneta i van desballestar l’església del poble i la van cremar, a l’hora de marxar van passar per davant d’on tot el poble estava reunit i el meu pare va fer el comentari que això només acabaria malament. Poc després l’amenaçaren de mort pels milicians, i després va ser acusat per part de l’alcalde de ser que no ensenyava religió als nens, però el comentari el va salvar.

  1. Quin és el record que més t’ha marcat?

L’estampa del poble bombardejat, això em va marcar.

  1. Podries fer una valoració general del món i les comoditats actuals.

La societat per lògica millora, clar no es pot comparar la societat dels 50 amb la actual, en el meu poble no hi havia aigua corrent es carregava en càntirs i els carrers estaven en terra, en canvi en el món actual hi ha aigua i els carrers estan asfaltats. Això és un tema extrapolític, la societat millora independentment dels governants.

Conclusions

Un treball que m’ha resultat mol enriquidor de fer en el qual hi hagut moments de tot, alegria i angoixa, veure la impotència i tristor com relatava alguns fets era realment xocant. L’entrevista m’ha pogut donar un punt de vista interior del conflicte i crec que al contrastar-ho amb les altres veure la magnitud i com de gran era el conflicte perquè va abarcar a tota la població en menor major grau, perquè no és igual el relat del vencedor del conflicte que el perdedor o el qui li van matar mitja família que el que va enriquir-se. També he pogut conèixer una etapa desconeguda del parent entrevistat al qual mai m’havia parlat sobre aquest tema, al final te n’adones com arriben a ser d’importants els petits detalls en temps de guerra i com tot pot canviar d’un moment a un altre, la bogeria i l’egoisme de les persones en aquests temps difícils. Amb aquest contrast te n’adones de la gran fortuna de la teva situació familiar que ho tens tot a l’abast i com la societat ha anat evolucionant i com l’evolució és totalment necessària. La búsqueda de documents de l’època m’han conduït a imatges, documents, monedes, etc. que mai havia vist i a part de tenir un valor sentimental, també tenen un valor històric.

Vicenç Calduch i Jornet

4 ESO A


Comentaris (1)13-06-2011 11:10:45quart A

Batallitas de la guerra per Alba Ros

Treball d'història oral:


Alba Ros – 4ESO A

ÍNDEX

Tapa.....................................................................................................................1

Índex....................................................................................................................2

Introducció.........................................................................................................3

Entrevista........................................................................................................4-11

Conclusions.......................................................................................................12

INTRODUCCIÓ

El Senyor Mateo actualment te 93 anys, va néixer al 1918 a Almeria i encara que entén perfectament el Català perquè porta molts anys a Catalunya s’expressa millor en Castellà per el que farem la entrevista en Castellà.


Sr Mateo García Lázaro actualment

Viu a una residència d’avis donat que la seva família no es pot fer càrrec d’ell tot el dia i necessita molta atenció perquè té dificultats de mobilitat per la seva avançada edat.

El cap i la memòria segons la seva besnéta que es una amiga meva d’infància sembla que el te perfectament i com a tots els avis els hi encanta parlar de”batallitas de la guerra” per el que anem a fer-li l’entrevista.

L’hi comento que vaig a gravar l’entrevista amb el mòbil per no tindre que prendre apunts i el motiu per que la faig , es veu feliç, com si l’hi agrades ser el protagonista.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

ENTREVISTA

Buenos días Señor Mateo ¿Como se encuentra?

Muy bien hija, aquí estamos muy bien, tengo amigos y me cuidan de maravilla. Mi familia me visita muy a menudo y tengo un buen cuidado médico.

El Señor Mateo parece un encanto, se ve muy amable.

Voy a preguntarle sobre su vivencia en la guerra civil española ¿le gusta recordarlo?

Pues si la verdad es que me gusta mucho recordarlo, aunque fueron tiempos muy difíciles quiero pensar que todo aquello sirvió para tener una Monarquía actualmente, fueron muchos muertos y mucha pobreza y no me quiero pensar que no sirvió para nada, aunque parezca que no tiene sentido lo que digo yo creo que si lo tiene.

¿Qué edad tenía cuando lo mandaron y en que bando luchaba?

18 años, justo licenciado del servicio militar me llamaron para que me incorporara a las tropas (requetés, así se llamaba un batallón entonces) de un tal general Juan Yagüe , creo recordar que fue en julio del año 36.

Luchaba en el bando Nacional, es decir con los franquistas pero no me preguntes porqué, yo solo sabía que estaba en contra de todo aquello. No me podía imaginar que tenía que disparar contra un amigo de toda la vida porque estaba en el bando Republicano.

Con 18 años no me había dado tiempo a pensar en Política y no había analizado mis tendencias, no sabía porque estaba en un batallón con un fusil y sin ningún tipo de libertad.

Tengo una foto mírala:

¿Porque cree que estaba en el Bando Nacionalista?

Pues era debido a la posición social de mis padres.

Éramos una familia numerosa de 5 hermanos con una buena posición social. Mi padre tenía carros y tierras y con ellos hacía negocio de transporte, las cosas siempre le habían ido muy bien y nosotros íbamos todos a un colegio muy religioso.

Desde bien pequeños nos había inculcado la religión Católica y no conocíamos otras opciones.

¿Siendo tan religioso.. Como podía apuntar con un fusil a unos que podían ser sus compañeros de juego cuando eran pequeños?

Eso me preguntaba yo, pero no había opción.

Yo no quería luchar, yo quería hacer lo que cualquier joven le gusta, ir al cine, tontear con una novia, en fin, pero ya te digo, no había opción. Si te retirabas te consideraban desertor y el castigo era la pena de muerte, eso lo repetían mucho para que nadie se sublevara.

Por mi cabeza pasó muchas veces esta opción, soy totalmente pacifista, aun hoy no entiendo como pude aguantar, supongo que el miedo al castigo.

¿Conserva algún documento?

Pues si, conservo la cartilla y alguna foto de soldado ¿Quiere verlo? Mi biznieta me dijo que vendrías a verme y estuve buscado mis recuerdos de la guerra.

Pues me encantaría

¿Puedo hacer una foto?

Por supuesto!

¿Cuál fue el peor momento de la guerra que recuerda?

El peor fue cuando nos mandaron a Badajoz.

La ciudad de Badajoz estaba controlada por el ejército republicano y allí que nos enviaron.

Fue horrible la cantidad de vidas que se perdieron, fue una masacre. Los dos bandos quedaron bien masacrados aunque ganamos los Nacionalistas (si se puede decir ganar). Murieron más de 1800 personas, la mayoría estoy seguro que no querían estar en la guerra como yo.

A partir de esa batalla al general Yagüe le llamaron “El carnicero de Badajoz”.

¿Qué más recuerda de batallas?

Pues luchamos en Madrid y en Aragón y también otra muy dura fue la batalla del Ebro pero todo eso he intentado borrarlo de mi mente porque no estoy nada orgulloso.

Cambio las preguntas porque veo que el Señor Mateo está molesto.

¿Conocía algo de la vida de este General con el que luchaba?

Bueno, entre nosotros los soldados se intentaba hablar cuando teníamos un rato.

Pertenecía a la legión, cuando yo me alisté estaba en Sevilla, al frente del ejército de África y había estado al frente de los regulares de Larache.

La legión era y es un cuerpo de élite donde están los más valientes, los más luchadores, yo no pintaba nada en este cuerpo pero tampoco podía hacer nada. Eran duros, todos o la mayoría parecía tener pinta de malos, de fuertes, no tenían nada que ver conmigo.

¿Qué es Larache y que significado tiene para usted en la Guerra Civil?

El Jefe de la Legión José Millán Astray lo nombraron comandante en Larache, los gritos de “Viva a la muerte” se repetían muy a menudo, por lo visto eran suyos. Larache era un punto muy importante dentro de Marruecos para el ejército de Franco.

¿Cómo iban vestidos? ¿Recuerda su indumentaria? ¿Se parece a la actual de los legionarios?

Yo creo que se parece mucho. Bueno en mi foto has podido ver como íbamos vestidos.

Ese era el uniforme de paseo, pero el de “guerra” cambiaba poco.

Aun llevan el gorrito con la borla delante, no se si ha cambiado el color pero a simple vista es lo mismo. El verde sigue predominando y la cara de duros es la misma, supongo que ahora que es libre alistarse no hace falta aparentarla, ahora se alista quien quiere eso está muy bien.

¿Tenían información a través de diarios o algún otro medio?

Había algún que otro diario, cada uno de su bando y creo que ponían un montón de mentiras, cada bando siempre estaba ganando. En fin la prensa era escasa y estaba manipulada.

¿Cuánto tiempo estuvo en la guerra?

Pues todo lo que duró, hasta 1939. Pero lo peor estaba por llegar, se acabo la guerra pero no la desgracia.

¿Cómo recuerda ese día?

Pues te voy a contar la verdad… yo había intentado desertar y Dios me ayudo.

Nadie se enteró porque la guerra se acabó por suerte para todos aunque lo peor estaba por llegar.

¿Qué sucedió?

Pues que arto de estar donde no quería estar y después de tres años de suplicio estábamos en Mérida esperando órdenes cuando vi una estación de tren. A mi mejor amigo Antonio le dije, Antonio, tal y como están las cosas y visto que ya no cuentan cada día yo me voy a fugar en un tren.

No me importa donde me lleve pero me voy a esconder en la Sierra y cuando se enteren que he desaparecido ya estaré muy lejos.

Mi amigo intentaba quitarme la idea la de la cabeza pero veía que no lo conseguiría así que me dejó hacer lo que estaba pensando.

Al día siguiente de madrugada me escondí en un vagón sin saber a donde iba.

Por suerte tres días mas tarde vi la alegría de las gentes de un pueblo de la provincia de Huelva, todo el mundo repetía lo mismo…LA GUERRA HA TERMINADO, LA GUERRA HA TERMINADO.

¿Qué hizo usted?

Pues hice el cobarde, buscarme la vida para volver a donde estaba y que nadie se enterara de mi hazaña.

Lo conseguí, en el batallón estaban demasiado contentos para buscar prófugos dado que habíamos ganado la guerra y todo era una fiesta. Nadie se enteró que estuve tres días fuera, el que mas se alegró de verme fue mi amigo Antonio, el pobre no se lo podía creer.

¿Qué pasó después?

La alegría duró poco. Llegaron tiempos muy difíciles, la posguerra fue horrible para todos, la guerra no la ganó nadie, todos perdimos.

¿Qué recuerdo es el peor?

El hambre, llegó pronto y mató a más gente todavía.

¿Cómo recuerda España en aquellos momentos?

El país se había quedado muy débil. Habían muchos muertos, muchas familias desechas por la pena de haber pedido parte o todos sus hombres.

¿Qué pasó con sus hermanos? ¿También fueron a la guerra?

Si, todos, el único que se salvó fue mi padre.

Mataron a dos de ellos, mi madre nunca volvió a ser la misma.

¿Por qué dice eso?

Porque su mirada nunca más fue alegre, tenía muchas veces la mirada perdida e incluso estuvo un tiempo no recuerdo cuanto ingresada en un manicomio.

¿Manicomio?

Si los manicomios se llenaron después de la guerra, muchas mujeres perdieron la cabeza cuando veían que sus hijos o su marido no volvían. No podían resistirlo. Habían públicos y privados y te aseguro hija que eran muchas las que se las llevaban. Además por poco te metían en un manicomio.

¿Qué hizo una vez que dejó de ser soldado?

Pronto nos puso nuestro padre a trabajar con los carros y pronto junto con el comercio que teníamos antes metió el comercio del “estraperlo”. Era la única manera de pasar menos hambre. Con la cartilla de racionamiento no tenías para nada, aunque fueras rico, al no haber alimentos no podías comprar más que lo que te ponían en la cartilla y estaba muy vigilado.

¿Qué es y como funcionaba la cartilla de racionamiento?

La distribución de alimentos funcionaba mediante la asignación de una cartilla personal que, mediante cupones y previo pago de los mismos, asignaba a cada ciudadano alimentos de primera necesidad. Un caos, cada ciudadano tenía asignado el proveedor o tienda de comestibles que podía utilizar. Era una miseria lo que asignaban por semana, era casi imposible no morirse de hambre.

Era imposible adquirir de una forma legal cualquier alimento que no estuviera controlado por el Racionamiento, salvo que se acudiera al mercado negro "estraperlo", con precios por muy encima de lo establecido o bien se hacían trueques, cambiar unos alimentos por otros.

¿Qué era exactamente el “estraperlo”?

Era cambiar unos alimentos por otros a escondidas o comprar con dinero alimentos a unos precios muy altos.

El estraperlo en la posguerra era el pan de cada día y nosotros no pasamos tanta hambre porque se perdía por el camino algunos sacos de harina y demás productos de los que llevábamos en los carros. Por esa suerte estábamos algo mejor. Pero realmente se llegó a pasar mucha penuria y mucha mucha hambre.

Teníamos la suerte de que la Guardia Civil no nos revisaba dado que mi padre tenia muy buen trato con los que controlaban (les daba comida de la que transportábamos) por lo que no teníamos problemas, aunque daban verdaderas palizas a la gente muerta de hambre por apenas un chusco de pan duro.

¿El dinero servía de mucho?

Para los que tenían mucho dinero supongo que si, pero para una familia media, no. Recuerdo haber visto en el monedero de mi madre habichuelas en lugar de monedas.

¿Qué más recuerda a parte del hambre?

El exilio, muchos republicanos se iban, no podían aguantar y marchaban.

Colas y colas de gente que lo habían perdido todo y buscaban una nueva vida fuera de España. Muchos decían que no era España, era un país desconocido y se iban a otro también desconocido.

CONCLUSIONS

Crec que és una visió que s'ha repetit en molts protagonistes de la Guerra Civil.

Molta gent va viure la Guerra igual que el Sr. Mateo, sense sapiguer perquè havien de matar i sense poder triar el seu destí.

La guerra es va portar la seva joventut i els va robar moltes coses, encara que ell es dels afortunats, va sobreviure i segueix aquí per poder-nos explicar la seva experiència.

Amb el seu relat podem valorar l'important que és la Democràcia i la llibertat.

Les guerres no beneficien a ningú, ningú guanya, el país i els seus ciutadans perden en tots els sentits, perds familiars, amics, monuments, art, història, anys de llibertat......per tant cal evitar-les utilitzant tots els recursos que siguin possibles.

Comentaris (0)06-06-2011 22:50:39

Himne de la República

Comentaris (0)03-06-2011 20:41:13videos

Himne de l'Internacional socialista

Comentaris (0)03-06-2011 20:39:28videos

Mariona Maeso. La guerra civil i la postguerra


INTRODUCCIÓ HISTÒRICA:


El 17 de juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit, entre ells Franco i Mola, van protagonitzar un cop d’Estat. Amb aquest fet va començar la guerra civil, una guerra en la que principalment hi van participar població civil. Hi va haver un enfrontament entre els sublevats o franquistes i els republicans. Franco va ser nomenat Caudillo de España i tot el poder requeia sobre ell. Va imposar el model franquista, una dictadura basada en l’oposició al comunisme i a la democràcia liberal, defensant el tradicionalisme i la unitat d’Espanya.

La guerra civil va causar moltes morts, ja sigui durant el combat o amb la repressió. Tots els que es mostraven contraris a la ideologia de Franco eren perseguits.

En el conflicte també van intervenir els aliats de Franco, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Aquests dos països van intervenir bombardejant algunes ciutats. Els republicans no tenien cap aliat, però van rebre ajudes de les Brigades Internacionals.

L’exèrcit sublevat va anar avançant pel territori espanyol. El 1938, Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. Catalunya va organitzar una ofensiva a l’Ebre per aturar als sublevats. Després de durs combats, els republicans van haver de retrocedir i van perdre la batalla. El 26 de gener de 1939 els sublevats van ocupar Barcelona. Al febrer, van ocupar Madrid i va finalitzar la guerra. Milers de persones van emigrar, sobretot a França.

La guerra va causar una davallada demogràfica, molta misèria i fam. Franco va imposar el model d’autarquia i l’intervencionisme de l’Estat en la producció de béns. Això va provocar un estancament de l’economia.

A causa de la pobresa, es racionaven els aliments repartint cartilles de racionament. Es va crear l’Auxilio Social per ajudar als més necessitats.

Amb el franquisme, la dona va quedar sotmesa al marit i a la llar, dedicant-se només a cuidar la casa i formar una família.

Durant la postguerra hi va haver una dura repressió. Milers de persones vans er empresonades, torturades i assassinades. La llengua catalana es va prohibir en l’àmbit públic.

La oposició es va reorganitzar i es van impulsar moviment socials. Als 70 hi va haver una crisi econòmica i el 1975 va morir Franco. Després es va tornar a la democràcia.


TREBALL DE HISTÒRIA ORAL: LA GUERRA CIVIL I LA POSTGUERRA


Entrevista al meu avi, IMM, nascut el 1927, a la Beguda Alta, un petit poble situat a l’Anoia. Quan va acabar la guerra va anar a viure a Terrassa, on ha viscut fins ara.


- Quants anys tenies quan va començar la guerra? De quin bàndol érets?


Jo era petit, tenia nou anys. Jo i la meva família érem republicans.


- Com veu viure la teva família i tu l’esclat de la guerra?


Ens arribaven notícies que deien que els oficials de dretes feien costat a Mola, de l’aixecament militar per part de Franco i Mola, de que l’exèrcit sublevat avançava. La guerra havia dividit Espanya en dos, i l’exèrcit franquista avançava. A més, l’exèrcit d’esquerres estava confrontat, la FAI i el POUM. Van sorgir lluites als carrers, i pel que explicaven a les ciutats les lluites eren molt més nombroses i cruels. Hi havia moltes morts, va ser mol trist que molts es matessin entre germans i familiars per diferents ideologies. Als pobles petits era on hi havia més barbàries, el franquistes mataven a la població, només per pensar diferent que ells. Els primers dies de la guerra es va perseguir al clero perquè alguna part s’oposava al règim, i la meva àvia, que anava a missa cada diumenge i era una dona de fe, era perseguida.

Al poble, la situació era venjativa. Els veïns es xivaven coses, s’amenaçaven els uns als altres, feien pactes entre ells, i delataven a persones per enveja o deutes, feien coses així perquè els matessin.


- Vas viure algun bombardeig de prop? Com us amagàveu?


Sí. Abans de que els nacionals entressin al poble, van bombardejar Masquefa, el poble veí. Com que jo era un nen bastant entremaliat i no tenia por de res, després de sentir un soroll molt fort vaig sortir de casa per anar a veure el que passava. Vaig veure un núvol de pols negra. Vaig anar corrents a explicar-ho a casa meva. El meu oncle i el meu cosí estaven amagats en una barraca de pagesos amb un veí, enmig d’uns camps. El meu cosí era jove i fort, i no volia anar a lluitar perquè sabia que el reclutarien, igual que el meu oncle. La meva mare em va dir que anés corrents a buscar-los i a avisar-los de que els nacionals havien arribat a Masquefa. Quan tornàvem de la barraca, per uns camps segats, van aparèixer uns avions i als nostres peus vam sentir les bales rebotar a la terra. Vam córrer cap a un torrent ple d’esbarzers, ens era igual. A baix del torrent vam veure un oficial i ens va dir que podíem tornar al poble, que no hi havien llançat cap bomba.

Al poble, els pagesos havien excavat un túnel subterrani per amagar-se. Jo, l’àvia i la tieta vam tancar la casa i ens vam anar a amagar al túnel. Quan érem a dins, a l’entrada del túnel hi va entrar metralla d’un morterasso que va explotar. Jo vaig anar a tocar la metralla, i encara bullia. Després d’això hi va haver un moment de pausa i silenci. Les dones van sortir a mirar i a fora hi havia un nacional. Una d’elles es va desmaiar perquè es pensava que els mataria a tots. Al final va resultar que el nacional era català, de Badalona, i ens va deixar tornar a casa. Mentrestant, la batalla seguia.


- Algun cop has explicat que portaves menjar als que estaven amagats a la barraca. Com ho feies perquè no et trobessin?


Jo portava menjar al meu oncle, el meu cosí i un veí, els tres estaven amagats a la barraca. L’entrada i la sortida del poble estaven controlats per guàrdies. Jo, com que era nen i havia nascut al poble, em sabia de memòria tots els trencalls i dreceres. De nit, entre les vinyes que envoltaven el poble, vaig portar un pa ben gros a la barraca perquè no passessin gana.


- Durant la postguerra, què menjàveu? Què fèieu per no passar gana?


Teníem cartilles de racionament, però al ser un poble la gent feia el que podia, s’alimentava del menjar que produïen. Jo personalment no vaig passar gana, però l’objectiu de la gent per subsistir era aconseguir menjar. Era molt car, perquè per comprar un pa es necessitaven els diners d’una setmana sencera. A més, el pa de racionament era mol dolent, era com un totxo. Teníem targetes amb cupons, i també es va originar l’estraperlo. La gent anava a buscar pa per vendre’l, però sortia molt car i era perillós. Es feia el possible per aconseguir menjar, era l’objectiu de tothom.

Hi havia gent que transportava el menjar a peu, a grans distàncies, patint molt i passant molta gana. Per alguns, sopar peles de patata ja era molt.


- Tu érets un nen. Quin era el teu punt de vista de la guerra?


Ara penso com un nen que s’ha fet gran i ho ha conegut, ha conegut la història. Va ser molt tràgic, la gent es matava entre famílies, entre germans, persones de la mateixa sang. Vist amb temps, és esgarrifós. Trobo esgarrifós que el mateix govern republicà enviés nanos a l’Ebre, sense instrucció, i els franquistes els mataven com conills. Sé que allà hi havia nanos cridant a la seva mare, eren només nens. Va morir molta gent.

En aquella època, els nens vam tenir una infància de privacions, de robar per necessitat. Va ser una infància molt espavilada perquè les circumstàncies ho obligaven.

Per exemple, per fer pilotes per jugar a futbol amb els amics, aprofitàvem quan passava un carro que portava fossades amb fil. Els agafàvem sense que ens veiessin i en fèiem pilotes.


- Tens alguna anècdota curiosa?


I tant! Moltes. El meu oncle, com que jo era un noi molt entremaliat, va pensar que jo podia fer de barber dels nacionals. Van ser els primers diners que vaig fer. També vaig ser aprenent de fuster. Fent de barber, guanyava més en propines que amb el que cobrava.

Un dia, ens van dir que en un lloc hi havia moltes galetes. Vam anar allà, i hi havia una caixa. A sobre la tapa de la caixa hi havia tot de llaunes buides, per fer soroll si algú intentava obrir la caixa. Vam obrir la caixa i van caure totes les llaunes al terra, fent molt soroll. Van venir els nacionals però nosaltres vem aconseguir escapar am les galetes.

Quan els nacionals van entrar al poble, hi havia molt material de guerra abandonat. Jo tenia un equip de soldat complet (cartutxeres, fusell, uniforme...). Com que no sabíem fer anar l’arma, vam posar munts de palla i disparàvem allà. Els nacionals ens van veure i ens van enganxar de ple. Ens van portar davant d’un tinent, i ens va fer reflexionar sobre les armes, que eren perilloses. Després ens van portar a un hospital en una casa senyorial, on hi havia nens amb ferides de bales. A dalt de tot del hospital, hi havia una pianola, dels alemanys. Els alemanys sempre tenien les millors coses. En un racó de la sala hi havia unes pomes molt maques, que feien molt goig, i vaig agafar-les.

Un dia, vam veure una bomba italiana i vam anar a avisar els soldats, perquè ens havien dit que si trobàvem bombes o armes els aviséssim. El soldat, des de lluny, va començar a disparar a la bomba, i no explotava. Al final va resultar que només era la carcassa de la bomba, i la van utilitzar com a tinter, cosa molt comú.

Al poble, després dels nacionals, van arribar els presoners, que arreglaven obres. Jo els vaig veure entre uns arbres. Estaven al costat d’un camp de cebes, i un presoner en va arrencar una. El nacional li va fer tornar a plantar la ceba. Quan el nacional va marxar, vaig anar a agafar la ceba i li vaig donar al presoner.


Quan es va acabar la guerra, la meva mare em va venir a buscar i em va dir que què volia fer, perquè els meus oncles volien que em quedés amb el meu cosí, que era fill únic i jo era com un germà seu. Jo vaig voler tornar a casa. Des de la Beguda vam anar amb carro fins a Martorell, i vam fer 23 km a peu de Martorell a Terrassa, cap a casa. Anàvem caminant carregats de menjar i es va posar a ploure. Jo, de mal humor, portava un abric gruixut i em calava l’aigua. Vam sentir passar un cotxe. Jo que n’estava fart d’aquella pluja, em vaig posar al mig de la carretera per fer-lo parar. El cotxe es va parar, pobre home. Li vam preguntar si ens podia portar a Terrassa. Ell ens hi va portar. Era un cotxe petit, i la meva mare estava preocupada perquè li mullaríem els seients del cotxe al pobre home. L’home es deia Badiella de cognom, la meva mare sempre ho havia recordat. Ens va deixar a l’entrada de Terrasa.


- Com era la posició de la dona durant el franquisme?


La Carmencita Polo, la dona de Franco, deia que la dona havia d’ocupar-se de la família i que no havia d’estudiar, perquè no servia de res. La dona treballava a casa, cuidava dels fills, i si treballava, tenia un sou molt inferior al del home.


- Com va ser la teva escolarització?


Vaig anar pocs anys a l’escola, vaig fer només la primària. A l’escola, abans de la guerra, ho fèiem tot en català, i com que era un poble molt petit, tots els nens i les nenes del poble anàvem a la mateixa classe. Amb la guerra, el mestre que teníem el van mobilitzar a Barcelona i ens vam quedar sense escola un temps. Mentrestant, el jefe de l’estació de tren, que era culte, ens va fer classes particulars a mi i al meu cosí. Després va venir una senyoreta de Barcelona que va ser la nova mestra. L’escola era laica, i encara en temps de guerra podíem anar nens i nenes a la mateixa classe.

Com a anècdota, quan jo tenia 11 o 12 anys, vaig fer una brometa a classe i tots van riure. La mestra es va enfadar molt i em va castigar. Em va tancar a la classe mentre els altres anaven a dinar. Van avisar a la meva tieta de que m’havien castigat de seguida. A mi em va semblar molt injust perquè el que havia fet no era tan greu, i vaig començar a pensar la manera de sortir d’allà. Vaig anar al balcó (era un primer pis), i vaig pensar en penjar-me per sota la barana i saltar, perquè així la distància era menor. Van poder més les ganes de sortir que el seny, i vaig saltar. Quan vaig arribar a terra, de l’impuls, la meva barbeta va arribar fins als genolls. Vaig mirar si m’havia fet mal, i no. Vaig anar als camps a buscar gotims de raïm per menjar. Es va disparar l’alarma quan els alumnes i la mestra van arribar a la classe i estava buida. Van anar a casa meva i jo no hi era. Tots els nens de l’escola em van buscar pel poble, però no em trobaven. Em vaig amagar en una sanja d’un camp, i quan van haver passat vaig tornar a casa. La meva tieta em va apallissar, però m’ho mereixia...

Després de la guerra vaig fer de barber, perquè amb la necessitat que hi havia necessitàvem diners.


- Vau patir algun tipus de repressió? Coneixes algun cas de maltractactament?


Nosaltres no. Els meus oncles eren religiosos i no van tenir problemes. Els pagesos van anar fent i cultivant.

Quan va acabar la guerra, cada poble tenia els seus polítics falangistes, i es dedicaven a perseguir famílies d’esquerres. Les famílies falangistes dominaven la política local, i portaven a les famílies d’esquerres a uns locals on els apallissaven perquè diguessin coses o delatessin a algú. A alguns molt significats els afusellaven, sobretot a Barcelona, al Camp de la Bóta, on les parets estaven plenes de sang i de impactes de bala.

No vaig patir repressió, però pels pobles estava ple de cartells franquistes, ‘Arriba España!’, ‘Franco caudillo de España’.

Un dia, jo era a Terrassa. Quan senties l’himne nacional, havies de parar-te fossis on fossis i saludar aixecant el braç, la salutació franquista. Hi havia un home molt vell, que el pobre no va fer res quan va sonar l’himne. Un nacional jove, va anar cap a l’ancià i li va clavar una bufetada molt forta, sense escrúpols.

Al cine, també tocaven l’himne abans de la pel·lícula i havies d’aixecar-te i saludar. En les pel·lícules hi havia molta censura, no deixaven que es veiés ni un lligacama. També censuraven els diaris i les novel·les.


- Com vas viure el fet de que es prohibís el català, la teva llengua?


Durant molts i molts anys el català no es va sentir en cap ràdio. Per la ràdio, algun programa s’arriscava i parlaven una mica de català. Hi va haver molt endarreriment cultural, perquè tota la cultura existent va ser substituïda per la cultura falangista i religiosa. Un dia un guàrdia em va sentir parlar en català, i em va dir: <> .


- Què en pots explicar de l’exili?


Tota persona que durant la guerra s’havia mostrat en contra del franquisme va haver d’exiliar-se. En conjunt, els exiliats eren persones molt vàlides culturalment, i Mèxic, gràcies als exiliats catalans, va tenir un fort desenvolupament. Allà els acceptaven molt bé perquè sabien que eren gent amb cultura. Es van fer noves fàbriques on treballaven molts catalans. Argentina també és un cas semblant a Mèxic.


- Com es va anar recuperant la gent de la guerra i la postguerra?


En mica en mica, a base de treballar molt, la gent es va anar refent, i es van anul·lar les cartilles de racionament. Després es va començar a obrir el mercat. Les coses eren encara molt cares perquè no eren abundants.

La gent estava tan tipa de tantes matances que ja no reaccionava, volien estar tranquils. Es van tornar molt submisos, només volien aconseguir diners per menjar. Molts van prescindir dels seus ideals i van quedar-se a casa. Els únics revolucionaris eren els maquis, i creien que el poble s’aixecaria, però la gent es va desenganyar molt de la política. Sempre n’hi van haver alguns que tenien desig de venjança

A les ciutats va costar molt posar en marxa la indústria. Es necessitava molta gent. La gent feia moltes hores extra, i les fàbriques treballaven durant tres torns de vuit hores, tot el dia, i fins i tot treballaven els dissabtes i alguns diumenges.


- Vas veure alguna desfilada de Franco?


Sí. Franco organitzava desfilades i es feia rodejar del seu exèrcit, que tots eren marroquins. Els de la Legión eren coneguts perquè eren molt feroços. Fins i tot, a un assassí el perdonaven per poder ajuntar-se a la Legión. Els Regulares eren forces d’espanyols però vingudes d’Àfrica. Eren tropes molt dures. A Barcelona, quan venia Franco, es feia acompanyar de tota la guàrdia perquè tenia por dels atemptats. Ara s’ha sabut que Franco va patir diversos atemptats, però van ser discrets i tampoc van voler que es sabés.

(En la foto gran de l’inici del tema 12 al llibre se socials, on es veu una desfilada militar, els militar marroquins són els de la dreta que van vestits de blanc)


- Què n’opines de l’obertura d’Espanya en temps de Franco?


El gran triomf de Franco va ser que vingués Eisenhower. Penso que no hi ha dret perquè els americans, sent una democràcia, no ens van ajudar i van ajudar a Franco. Els EUA feien costat a Franco perquè com ells, anava en contra del comunisme.

França i Gran Bretanya tampoc no ens van ajudar perquè van veure els Partits Popular i van creure que acabaria sent un país comunista i això no els interessava. La URSS, per compensar l’ajuda que havien oferit a la República, es van quedar amb totes les seves reserves d’or. Aquestes reserves eren d’or provinent de les Amèriques.

Això va fer que en part millorés l’economia. Jo vaig tenir un dels primers sis-cents, perquè el número de fabricació era el 503 o el 505. Després va augmentar la producció.

Com que no hi havia benzina suficient, es van inventar els gasògens, que amb llenya i carbó feien funcionar els cotxes.


- Tens alguna altra cosa a explicar? Com vas viure la mort de Franco?


Sí. Quan es va acabar la guerra, hi havia molta misèria. Van haver-hi moltes morts, i van sorgir epidèmies com la tuberculosis. Franco va fer construir el sanatori de Matadepera. Bàsicament, allà morien els malalts, pocs es curaven. També va haver-hi el mal de les guixes, un gra que es menjava. A la gent que menjava guixes, les cames se’ls hi quedaven mortes. D’això hi va haver una plaga.


El meu pare, abans d’acabar la guerra, el van mobilitzar a Barcelona perquè era paleta, per anar a fer construccions.


Jo tenia un veí que va anar a la guerra. Quan ell era a la guerra, va anar a socórrer a un home casi mort. El va aconseguir salvar, però això li va marcar molt. Quan va tornar de la guerra, ja no era el mateix, tenia la mirada perduda, reia sol, havia mig embogit. Feia cosa mirar-lo, la seva mirada no era brillant, era apagada, mirava per la finestra i reia sol.


Una família de Terrassa tenien un fill únic. Es deia Manel, i va anar a la guerra. Quan va acabar, ningú en sabia res d’ell. No l’havien vist ni viu ni mort. Els pares van preguntar als que van tornar, i res de res. Els va arribar una notícia de que a l’Àfrica hi havia un camp de concentració on havien portat alguns soldats de la guerra. El pare, amb l’esperança de que el seu fill encara fos viu, va viatjar fins a l’África i va anar a buscar un oficial, que li va dir que allà no hi havia cap camp de concentració d’aquests. El seu fill havia mort. La guerra només va causar que famílies trencades.


Diuen que Franco signava les penes de mort mentre esmorzava. La seva dona era igual de dolenta que ell, li donava suport en tot.


Quan va morir Franco, en part em vaig alegrar, però vaig sentir pena; no perquè hagués mort, sinó pel mal i les morts que havia causat, per com un home havia estat capaç de cometre tants crims, de fer matar a tantes persones només per pensar diferent que ell.


Entrevista a la meva àvia RMFV, nascuda el 1944. En l’entrevista, principalment explica la història del meu besavi, IFA, nascut el 26 de juny del 1915. Ell va lluitar a la Batalla de l’Ebre, i va estar empresonat. Va morir el febrer d’aquest any, a l’edat de 95 anys, i sempre ens havia explicat vivències seves durant la guerra i la postguerra. La meva àvia també explica alguna vivència seva durant la postguerra, com a nena.


- Història d’IF:


- Quants anys tenia quan va esclatar la guerra? De quin bàndol era?


El meu pare tenia 21 anys quan va esclatar la guerra. Era molt catalanista, republicà. Quan va esclatar la guerra, ell estava fent el servei militar. Va anar a Lleida a fer la instrucció, concretament a la Seu Vella, la Catedral Antiga de Lleida. Va fer la instrucció durant tres mesos, preparant-se per la guerra. Va esclatar la guerra i el van portar cap a la batalla.


- Va lluitar al front d’Aragó. On va estar concretament?


Va estar concretament a Valdeconejos. Van anar allà i van esperar a que els nacionals ataquessin. Dormien com podien, en pallers.


- Com va ser la seva experiència durant la guerra?


A ell, com que tenia estudis, el van destinar a transmissions. Havia estudiat enginyeria tècnica, i sabia llenguatge Morse. Ell s’encarregava d’enviar missatges. Portava una espècie de motxilla on hi havia l’aparell que utilitzava per enviar missatges. Ens havia explicat que el feia funcionar amb una manivela. Algunes vegades també havia hagut de llançar granades. Quan les tirava, amagava el cap, era una cosa que no li agradava gens. Va tenir sort que no el van ferir mai. També havia explicat que quan li tocava disparar ho feia des de darrere d’una roca, traient només el fusell i sense mirar cap a on disparava.


- Després de perdre la batalla, què va fer?


Després de perdre, a la retirada, ell i més soldats anaven caminant cap a França per exiliar-se. Van anar a peu fins a Sant Hipòlit de Boltregà (Vic), on els van capturar i el van fer presoner. A ell, l’havien nomenat sergent de l’exèrcit. Formava part de la divisió 42 de l’exèrcit. Ell, a Sant Hipòlit, va amagar el nomenament de sergent entremig d’unes pedres d’una masia, perquè l’agafessin com a soldat ras i no tingués tant càstig. Els van portar presoners a la Universitat de Cervera, i va estar allà durant tres mesos. Allà passaven molta gana, i casi cada dia, quan es llevaven, hi havia algun company mort. Per menjar, cada dia els donaven un tros de pa, una llauna de tonyina i aigua. Això en tot el dia.

Els soldats de la República anaven ben vestits i els franquistes no. Quan els republicans morien, els franquistes els prenien les botes. A ell li van prendre les botes mentre era presoner.

A Cervera, la seva cunyada va anar cap a la universitat amb la seva filla, que era una nena. El meu pare, des de dalt de l’edifici, va llançar una corda. Des de baix, la nena lligava menjar i el pujaven des de dalt. Amb això va poder anar passant. Els nacionals van enganxar a la nena lligant menjar, i com a càstig per la mare, que feia anar a la filla allà, la volien rapar al zero.

Un altre dia, la meva àvia (la seva mare), va anar a Cervera, i va fer un pacte amb uns coneguts que vivien a una casa propera. Els de la casa li deixarien fer truites i pa a canvi de diners. El meu pare, per sortir de la universitat convertida en presó, va parlar amb un electricista d’allà, que era presoner però al ser electricista el deixaven sortir. Ell va colar com a ajudant de l’electricista, i es va enrotllar un munt de fils elèctrics pel cos, com anaven els electricistes en aquella època. Va sortir i va anar a la casa dels coneguts de la seva mare, i allà el van fer menjar molt. Es va amagar menjar per tot el cos, entremig dels cables, i així no es veia. Va tornar a la universitat.

Com que li encantava llegir i era un home molt culte, per no avorrir-se, es va atrevir a saltar per una cúpula/claraboia , d’amagat, jugant-se la vida, per anar al pis de sobre seu on hi havia la biblioteca de la universitat. Va robar un diccionari, ni que fos per poder llegir qualsevol cosa. Així s’entretenia. Encara conservem aquest diccionari.


Després de tres mesos a Cervera, els van traslladar a Mallorca, concretament a Santanyí, i allà hi van estar casi dos anys. Allà, a molts els pegaven i els maltractaven, però a ell no. Com que tenia estudis, el van posar a càrrec del magatzem del menjar, portant els comptes. Un oficial d’allà li va dir: “Mira F: t’oferiran fer-te alguns diners per quan tornis a canvi de que els donis menjar destinat als presoners”. Ell no ho va fer mai, tot i que li van oferir múltiples vegades. Allà a Mallorca van poder menjar sempre. Al cap de dos anys, el van alliberar, i va tornar cap a Barcelona en vaixell. Hi va haver molta mala mar, la majoria van acabar vomitant.


- Què va fer quan va tornar de la guerra?


Quan va tornar de la guerra, tenia polls, i de la misèria li havien caigut unes berrugues que tenia les mans.

Va arribar a Navarcles, el seu poble natal, i ell i la seva família vivien en una fàbrica. El seu pare va morir jove, i com que el pis on vivien no era seu, van haver de marxar. Quan va morir el seu pare, els seus quatre fills estaven a la guerra. A l’enterrament no hi havia cap fill, i hi va haver d’anar un cosí seu.

Van marxar a viure a un altre lloc, i van anar a viure a la casa d’uns consogres, a Navarcles. La consogre de la seva mare era llevadora, i quan ell va tornar, ella li va dir que allò era casa seva, que s’hi podia quedar i que el poc menjar que tenien se’l repartirien entre tots.

Ell es va trobar sense feina, perquè per ser del bàndol republicà no li donaven feina enlloc. Ell sabia del tèxtil, i en aquest sector no l’acceptaven. Va haver d’anar al bosc a tallar llenya per guanyar diners.


- On va aconseguir trobar feina?


Després li va sortir feina a Barcelona, a Sant Andreu, com a contramestre de telers, l’any 1941.

Ell, a la postguerra, anava a fer més hores a El Clot, i la meva mare treballava a Can Fabra i Coats. Tenien moltes penúries, guanyaven pocs diners. Es van casar a Navarcles, i com que no tenien gaires diners van anar de viatge de nuvis a Tortosa. Allà van comprar unes mongetes seques d’estraperlo, i al tren de tornada, va entrar la policia, va registrar el tren i els van prendre un sac de mongetes que portaven a la maleta. La meva mare sort que portava un saquet de mongetes al braç amagat sota la jaqueta. Una dona al tren deia als policies, amb accent tarragoní: “ Però que no veieu que son jovencells, que s’acaben de casar? Què vol que tinguin?”


A Barcelona van passar moltes penúries. Un dia, la seva mare, viuda, va anar a comprar oli, i al arribar a casa se li va trencar l’ampolla. L’oli era molt car, i ella, plorant, va dir que preferia que li haguessin tallat un braç abans que trencar l’ampolla d’oli.

S’alimentaven de moltes farinetes. A casa de la meva mare, no van passar gana perquè el seu pare era carreter i feia carros pels pagesos. En comptes de demanar diners a canvi, demanava menjar. Allà es menjava bé. La meva àvia no havia vist mai un bitllet de 1000, dels verds, i els va veure a la casa del carreter, en una capsa a dalt d’un armari.


- Anècdotes i records de RMF:


- Vas néixer el 1944. Com vas viure la postguerra com a nena? Pots explicar alguna anècdota?


Quan jo vaig néixer, la meva mare no tenia llet, i jo plorava de gana. El meu pare, sortint de treballar, havia d’anar per les farmàcies de Barcelona, després de treballar dotze o tretze hores, a buscar Heledón, llet en pols. Entre això i llet de vaca rebaixada amb aigua, vaig anar creixent.

A on treballava el meu pare, Can Portabella, els amos eren belgues, i per Reis ens donaven unes nines molt maques. Els de Can Fabra i Coats, on treballava la meva mare, donaven regals de Reis als nens en el camp de futbol del Sant Andreu.

Quan jo anava a l’escola, cada matí ens feien cantar el “Cara el sol”. El parvulari on anava es deia Bernardo Boil. El porter de l’escola, el ‘señor’ Juan, de la misèria tenia una cabra lligada en un arbre i la feia pasturar pel pati de l’escola.


La meva mare va ser del Partit Comunista, i quan va acabar la guerra tenia por que l’agafessin. Se’n va anar a França amb una germana seva i el seu nebot, que era molt petit. Van anar-hi dins d’un camió, fins a Chateroux, a prop de París. Allà van estar-hi uns mesos, i el Ricardet, el nebot, va agafar el tifus. Se’n van sortir com van poder, es va curar. Quan van tornar, el nen el van posar a guardar vaques en una casa de pagès, i de la gana que tenia es menjava els ous del galliner, acabats de pondre.


Jo no vaig passar mai gana, amb els esforços dels meus pares vam poder menjar.


Durant la postguerra hi havia molts analfabets, i el meu pare va ensenyar a llegir al marit d’una companya de feina. Jo, amb tres anys vaig aprendre a llegir, perquè el meu pare me’n va ensenyar. Ell em llegia llibres del Folch i Torres en català. Sempre ens havia explicat que un fill de Josep Maria Folch i Torres havia mort al seu batalló.


- Què fèieu durant la postguerra per estalviar diners?


A nosaltres el meu pare ens arreglava les sabates per no haver de pagar els arreglos. Compràvem les sabates a Can Segarra, al carrer Pelai, on la majoria de gent anava a comprar-se sabates, perquè no eren cares.

La gent, a Barcelona, aprofitava els balcons i allà hi tenien gallines i conills per alimentar-se.

Al meu pare li encantava anar al mercat dels Encants de Barcelona per comprar llibres vells. Hi anàvem en tramvia, i de Sant Andreu a casa anàvem a peu per no haver de pagar autobús. Ell era un home molt culte, i pel camí sempre em feia preguntes sobre història o geografia, el que més li agradava. Sabia qualsevol illa diminuta del Pacífic i sabia les dates de qualsevol fet històric.

Amb la guerra, tots els diners de la República van haver de ser entregats. Encara tenim el document que diu que vam entregar els diners. Hem demanat aquests diners a l’Estat però no ens els han tornat mai. Hi ha una associació que reclama que els diners de la República que van ser entregats siguin retornats. Tot i així, ells tenien bonus de l’Estat, i aquests sí que van valer. Amb els diners dels bonus van poder pagar algunes coses.


- Què en pensava ell de Franco? Com va viure la seva mort?


Ell a Franco li deia “el Francisquet”. Els diumenges al matí, mentre s’afaitava, cantava cançons republicanes. Això, durant la postguerra, era arriscat. Entremig de les cançons republicanes cantava la Internacional i la Marsellesa. De tant en tant cantava el Cara al sol per si de cas.

Ell va viure la mort de Franco molt alegrement, ho va celebrar. Va dir que ja hauria de fer anys que s’hagués mort, que ja era hora.


CONCLUSIONS:


Fent aquest treball he après moltes coses. He après com va viure la gent la guerra i la postguerra, i m’ha fet entendre moltes coses sobre el present.

Penso que el franquisme va ser molt dolent per Espanya, va provocar moltes morts, patiment, fam, pobresa, repressions, endarreriment del país... Les ideologies radicals mai són bones, no aporten res, perquè no són tolerants amb ningú. El franquisme va prendre llibertats a tota la població, i va portar un procés de retrocés cultural, sobretot a Catalunya, País Basc i Galícia, on es va prohibir l’ús de les llengües autòctones.

Les persones que van viure la guerra i la postguerra han vist molt patiment al seu voltant.


El meu besavi sempre ens havia explicat anècdotes de la guerra, i com que en sabia tant d’història sempre ens n’explicava moltes.

Penso que ell va ser un home que va lluitar per la seva terra, perquè s’estimava molt el seu poble, Catalunya. No va tenir una vida gens fàcil, però va ser capaç de tirar endavant i sobreviure.


El meu avi era un nen quan va esclatar la guerra, i ho va viure des d’un altre punt de vista. Un nen no ho veu tot com un adult. Ell es va adonar de la gravetat del que va passar a mida que es va anar fent gran. Va tenir una infància no infeliç però sí dura, perquè havia de robar menjar per necessitat.


Penso que la història oral és una part molt important de la història, perquè en els llibres d’història només surten els noms dels generals de l’exèrcit i dels càrrecs alts. Penso que la població civil va tenir un paper importantíssim en la guerra, i crec que se’ls hauria de recordar més sovint i homenatjar-los, perquè van lluitar pels seus ideals, defensant la seva terra. S’hauria d’homenatjar tant als caiguts com als que van sobreviure i ho han pogut explicar.


La guerra civil ha estat un dels períodes mes cruents de la història d’Espanya. Va morir moltíssima gent innocent. La gent no tenia llibertats, perquè havien de seguir el model franquista per no jugar-se la vida.


Aquest treball m’ha servit també per conèixer històries dels meus avis o besavis que desconeixia, i també per deixar escrites moltes anècdotes i vivències seves, cosa que no s’havia fet.


MARIONA MAESO DEITG

Comentaris (2)03-06-2011 20:31:09quart A

Pàgines: 1234  <>