login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Anna Molins: Entrevista guerra civil

Entrevista

AVI: Lluís Corominas

Durant la guerra civil no hi havia res, la canalla anàvem als menjadors socials i allà ens donaven menjar, al matí al ``Euterpe ’’ a Sabadell i on donaven llet de pols i al migdia anàvem als ‘’campus’’ que aleshores eren uns menjadors i allà hi havia discussions per qui agafava el crostó de pa perquè pensàvem que era més gran. Hi havia una pista de patinatge i anàvem a fer cua fins que et tocava, tant si plovia com si nevava... va començar cap allà el 37, a la meitat de la guerra. Del 36 al 37 encara hi havia una mica de menjar, sortíem al camp a buscar tripons, unes plantes que fan unes fulles grosses i les cols per els animals, ho bullíem i ens ho menjàvem.

Anàvem a l’ escola però no hi estàvem gaire estona, amb una hora que hi anéssim ja n’hi havia prou, hi anàvem perquè ens donaven un tros de pa i després marxàvem a fer cua per anar a buscar menjar. Jo vaig començar a anar a escola als 11 anys, el 1939 quan ja es va acabar la guerra, es va acabar la guerra per allà a l’abril però a Sabadell van entrar els nacionals per allà al gener.

Els meu pare el van cridar per anar a la guerra i la meva mare anava a treballar a la `` España industrial´´ una fàbrica de filatures. El meu pare era paleta i el van destinar al port de Barcelona a fer feines al port. Va tornar caminant fins a casa. Un cop acabada la guerra s’havien de presentar als nacionals perquè els portessin a camps de concentració, el meu pare va tenir sort perquè ell a la guerra de l’Àfrica, la del 21, el desastre a Melilla, havia estat sergent i es va trobar a un conegut seu i quan hi havia d’anar li va arreglar els papers.

El meu pare va anar a la guerra perquè el van cridar, mentre estava fent la “mili” perquè abans era obligatori. Va anar la guerra i per mèrits el van fer sergent. Jo també vaig anar a la “mili” perquè encara era obligatori.

Durant la guerra també m’ho vaig passar be, ho vaig passar malament per la gana però sempre jugàvem a guerra.

Quan els republicans van marxar van deixar camions amb armes, i nosaltres les varem amagar a un refugi i jugàvem a ‘’ alto manos arriba’’ amb pistoles de veritat i un dia tirant trets, amb un nen li van disparar al canell i llavors tots enfadats amb ell perquè varen haver de portar-lo al dispensari, després van venir i ens van prendre totes les pistoles i tot.

A la postguerra no va millorar la situació, varem passar més gana que a la guerra.

Els pagesos, que eren els que tenien menjar no et volien vendre menjar per pessetes perquè no els hi servia per res, ells el que volien era canviar-lo per tabac, joies...

A la post guerra ens feien anar a la Falange, un sindicat del Franco i ens feien anar tots uniformats a fer instrucció. Quan passava alguna persona important de la Falange per Sabadell l’havies de saludar.

Varem passar més gana perquè tot estava destrossat, anàvem amb les targes de racionament, que te`n donaven una cada mes i anaves a buscar sucre, oli... i un cop ja ho tenies feien una marca perquè no hi poguessis tornar. De menjar ens en donaven en molt poques racions. Amb el pa també anaves amb la targeta de racionament, feien un pa que pesava molt i et feia mal d’estomac.

El que menjàvem eren farinetes de blat de moro, que ho bullíem i ens ho menjàvem.

Els que passaven menys gana eren els pagesos per això l’avia va anar a Mollerussa a passar la postguerra que allà tenien família.

A Sabadell tenien cèntims però no menjar i a Mollerussa tenien menjar però no cèntims.

Durant la època del Franco, si parlaves en català el primer que et deien era: “hablame en cristiano”.

Quan jo vaig començar l’escola ho fèiem en català, perquè era abans de la guerra però desprès a la època del Franco tot era amb castellà.

Durant la dictadura anava molt en contra els catalans perquè deia que érem uns rojos i dictava lleis contra Catalunya. Ara... que Franco va salvar el meu pare a la guerra de l’Àfrica perquè va haver una batalla que va morir molta gent i es va quedar uns quants tancats a dins d’un lloc, només eren 19 i el meu pare era un d’ells. El Franco va anar a salvar-los.

Recordo que el dia que van entrar els nacionals a Sabadell ens van donar una tassa de arròs i un tros de cansalada i que quan van bombardejar Sabadell la meva mare es va posar histèrica perquè jo m’ho estava mirant.

Els nens jugàvem a pistoles i a vegades jugàvem a futbol allà al carrer i a plantats, varem passar molta gana però també jugàvem molt.

El meu pare es va posar a treballar a la “Tabacalera” i quan tiraven cases avall la meva mare hi anava i es posaven a dins dels cabassos paquets de tabac i tenien el que volien els pagesos.

El pitjor de la guerra va ser el matar gent, en van matar a molta, a Sabadell sobretot van perseguir a molts capellans i a Tarrassa als fabricants. El meu tiet va salvar a un capella i per això el van condemnar a pena de mort. Ell va portar a un capellà a l’estació de tren i el va portar a França, quan van preguntar per el mossèn van dir que el Corominas va ser l’últim que el va veure, quan va tornar a Sabadell li van dir que el sr. Coromines estava en pena de mort per haver-lo matat amb ell, va fer passos per treure’l de la presó. Quan el meu tiet estava a la presó feien la saca, deien els noms del qui anaven a matar i cada dia estaven morts de por perquè es pensaven que mataven a molta gent.

AVIA: Maria Rosa Humbert

El meu pare era molt catalanista, va anar a la guerra a lluitar a Guadalajara. Els meus pares havien de casar-se el dia 18 de juliol, el dia que va esclatar la guerra, ells ho tenien tot preparat i no es van poder casar per l’Església perquè els capellans havien fugit i es van casar per el jutjat.

El meu pare va anar a la guerra i va venir amb un permís i em van fer a mi perquè vaig néixer al 37 i ells es van casar al 36. Vaig néixer jo, es va acabar a la guerra i el meu pare va anar a la presó per catalanista, però tenia un cusi que era molt de la banda del Franco, i la meva mare va anar a parlar amb ell i li va dir que de moment no podien fer res perquè tot estava molt calent i que si remenaven algú el podien jutjar i donar pena de mort, ho van deixar estar , però van sortir tots. Volien buidar presons perquè les tenien molt plenes, les cases grans les van convertir en presons.

Llavors, a Sabadell no hi havia menjar, la meva mare tenia 5 germans i tots estaven a la guerra i es van posar tots a viure a casa l’àvia, la mare de la meva mare, els marits estaven tots a la guerra perquè els hi tocava per edat. Hi havia la quinta del “Biberón” que van anar tots a la guerra a l’edat de 20 anys. Les noies vivien a casa de la meva àvia que estava davant de la via del tren i anaven a Mollerussa i portaven menjar i quan eren a davant de casa l’avia el tiraven perquè si arribaven a l’estació els hi prenien. Les avies i els nens petits anaven a entrar el menjar a casa l’avia i després no els hi prenien.

Després varem anar a Mollerussa perquè hi havia menjar. A l’edat de 10 anys vaig tornar a Sabadell per fer la comunió que ja m’havien preparat a les carmelites.

El meu pare a Mollerussa va posar una fusteria i la meva mare treballava al camp. Jo no vaig passar gana perquè a Mollerussa no hi havia diners però si menjar.

La situació de passar gana va millorar cap allà al 45 o 46, del 39 al 45 anàvem amb targes de racionament.

Jo ja era grandeta però no podia anar a buscar menjar , anava amb la tieta, l’avia, la mare i a mi em feien anar a fer cua, ens distribuíem per tot arreu i quan ens tocava venia la mare i ho demanava. Ens tocava molt poc menjar.

El pa era molt dolent, era negre, groc, pesava molt, hi havia gent que li sortien llagues a l’estomac.

Hi havia l’estraperlo, sort de l’estraperlo. Hi havia dones que tenien moltes coses, tenien influencies, i les venien.

Els cèntims que tenia era per anar a buscar estraperlo, compràvem oli, pa, xocolata...

Per berenar sempre hi havia pa amb xocolata o pa amb oli i sucre.

Hi havia molta barreja de olis i hi havia el mal de les guixes, que feia la gent no li aguantessin els genolls. Les guixes es posaven a estovar i es coïen amb oli de màquines, hi havia molta gent coixa i deien que era de les guixes.

A casa la meva mare durant la guerra com que tots els homes estaven al front tenien les targes de racionament del tabac i feien intercanvis amb els pagesos i després tenien més menjar.

Anna Molins.

Comentaris (2)26-06-2012 14:00:32quart B 2012

MontcauMontcau blog, 26-06-2012 14:04:43

Molt bé!

MontcauMontcau blog, 17-07-2012 15:10:14

Bé Anna. Bon treball. Faltaria unes conclusions. El què has aprés de tot això.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: