“Només desitjo que els nostres fills no hagin de viure el que vam haver de viure nosaltres”
Jo vaig anar a fer la entrevista a una residencia de Terrassa. Les vetlladores em van portar a una sala on es trobaven la gent gran en millor estat de salut. Hi havia uns 12 avis i avies en aquella sala però principalment vaig fer la tertúlia de la entrevista amb 3 persones. Un senyor, José García Pinto, sevillà, que porta des de 1946 a Catalunya, era el principal interlocutor. Després 2 senyores que també parlaven però més breument, Mercedes Luna i Ramona Banderas, les dos també de fora de Catalunya. El primer que em van dir quan em van veure va ser que els hi encantaria tornar a la joventut, que es canviaven la seva edat per la meva. Això em va impactar, la guerra els hi va treure la infància i la joventut, quasi mitja vida, ells estan bojos per poder tornar a viure la vida. De coses com aquestes un es dona conte de la sort que té.
Nom: José García Pinto / Ramona Banderas / Mercedes Luna
Data de naixement: 30-7-1924 / 30-8-1920 / 12-5-1928
Edat: 88 / 92 / 84
Lloc de naixement: Sevilla / La Carolina (Jaen) / Sevilla
-¿Que és el primer que li ve al cap quan pensa en la guerra civil?
Bàsicament recordem els mals moments, sobretot la gana que vam passar nosaltres i tota la gent del país en general, també la misèria que vam patir durant tant de temps perquè tot això no només va durar durant la guerra civil sinó també després de que acabés. Recordo tots aquells anys com anys d’amargura. Recordo de trobar-me a un home bastant jove en mig d’un camí mort amb un tros de pa a la boca. La gent moria de gana. Les epidèmies i malalties també eren molt freqüents i se’m van quedar gravades. Recordo que vivia el camp i cada vegada que passaven els avions els nens corrien i corrien pels camps intentant refugiar-se de les bombes, tots ens amagàvem mentre sentíem els avions que sobrevolaven pel cel.
-¿Quines eren les seves idees polítiques? ¿Amb quin bàndol anava?
Durant la guerra nosaltres érem petits i no ens vam decantar per cap bàndol. Però més endavant, a la postguerra, quan ja érem més grans, la veritat es que si que ens vam decantar per la dreta franquista; bàsicament perquè la nostra família anava amb el règim imposat i els nostres pares i germans grans van lluitar amb el bàndol nacional. També era una qüestió d’evitar-se problemes, la guerra havia acabat i els rojos eren perseguits així que això també va influir molt, si eres nacional estaves com més “protegit”.
-Llavors, ¿es va decantar per el costat franquista?
Doncs si, ami el règim no em va fer res, ni Franco tampoc. Ara tothom el critica però crec que si ara estigués aquí, el país aniria d’una altre manera. La seva política va ser impecable però el que es cert es que no va ser del tot bo, va assassinar a moltes persones, nosaltres vam veure com afusellaven a gent innocent, gent que només intentava sortir-se’n i va acabar mort. Això es una cosa que mai s’oblida.
-¿Com recorda al general Francisco Franco?
Era molt estricte i autoritari, tothom el respectava. Com ja he dit, mai em va perjudicar en res, fins i tot m’agradava però era una persona molt orgullosa i va assassinar a molta gent. Franco no era el causant de totes les desgràcies que passaven ni de tots els assassinats. Recordo com van assassinar a un noi només per posar-se la permanent, com cremaven els rosaris de les esglésies... però això va ser durant la guerra i era l’exèrcit, no Franco qui feia aquelles coses. Els rojos també van matar a molta gent i no per mandat del general.
-¿A què es va dedicar després de la guerra?
Després de la guerra encara que la situació era molt desoladora vaig aconseguir fer-me amb un treball de carter, era molt jove tenia 18 anys.
-¿Com recorden l’escola en aquella època?
Durant la guerra no hi havia escola, era impossible. Recordo els nens amagats en tots llocs esperant que no els matessin, plorant que sempre estaven. No es podia sortir de casa. Després d’acabar la guerra va trigar una mica però es va acabar posant un altre cop l’escola. Els capellans eren qui donaven les lliçons, eren molt de dretes.
-¿Recorden algun moment feliç en aquells temps?
(riure nostàlgic) moment feliç... no la veritat es que no. Molta gana sobretot. Pel matí amb la cartilla de racionament ens donaven un mínim de menjar i amb això passàvem el dia. 24 hores sense menjar. Vaig estar casi tot el temps a les mines i quan va acabar la guerra em vaig casar i després vaig anar-me’n a Almeria a la finca dels meus sogres perquè ens van dir: deixeu de passar gana, veniu aquí. Allà sembràvem el trigo, el pa i vam poder salvar-nos una mica de passar gana. Recordo que l’any 31 van fer fora el rei i la meva mare va anar a votar, hi havia moltes revoltes i manifestacions i al final Franco va donar el cop d’estat. Quan va acabar la guerra anaven a la mina els camions i treien als homes per portar-los a la presó i després per afusellar-los. Recordo que la postguerra va ser pitjor que la guerra en si.
-¿Va morir algun familiar vostre en la guerra?
El meu germà va morir durant la guerra aquí a Tarragona. Un altre familiar va ser assassinat per anar a curar a ferits republicans. Allò ho vaig trobar injust, ell només volia curar-los. Però sobretot recordo algun familiar mort de malalties i d’epidèmies després de la guerra. Els soldats venien carregats de polls i de moltes infeccions. No hi havia qui els treies. Va ser com una malaltia de la guerra. Va trigar molt a normalitzar-se tot.
-¿Que n’opinaven els seus familiars de la guerra?
Si erets roig en aquells temps estaves condemnat. La meva família es va decantar més per el bàndol nacionalista. Recordo un tiet meu que era roig i es va passar tota la postguerra amagat perquè el buscaven. Nosaltres a vegades li donàvem de menjar amagats per que no el veiessin. Al final va morir perquè crec que li va entrar una solitària que era com un insecte en els intestins.
-Quan va acabar la guerra civil va començar la segona guerra mundial a Europa. ¿Que recorden?
Si es veritat. Van anar moltes nacions d’arreu d’Europa però Espanya no va anar, estava destrossada per la guerra civil. Franco va fer bé en no participar-hi, Espanya estava enfonsada i gràcies a això va a començar a sortir treball, no com ara que no hi ha. Jo tinc 7 fills i uns quants estan aturats, l’únic que espero es que al final no hagi de viure el que vam viure nosaltres i que tinguin treball. Alemanya era del millor que hi havia. Cap a l’any 80 la meva filla es va casar i al seu marit li van oferir un treball a alemanya, gràcies això van poder viure bastant millor.
-¿Recorden algun cas d’exili a la vostre família?
No a la meva família no, però si que hi va haver-hi molts casos d’exili cap a l’estranger amb moltes famílies. Sobretot molts polítics d’esquerres s’exiliaven cap a França o algun altre país. Mes tard vam venir nosaltres aquí a Barcelona a buscar treball.
-¿Després de la guerra i la postguerra ja van poder refer les seves vides amb normalitat?
Si, encara que va trigar vaig poder casar-me i tenir fills i tornar a viure i ser feliç que durant la guerra això era impensable.
-¿Com funcionava això de la cartilla de racionament?
Cada dia venia al poble un camió i tota la gent es passava la nit fent cua amb la cartilla. Hi havia vegades que s’acabaven els subministres de camió i la gent que s’havia passat tota la nit fent cua per agafar dinar, aquell dia es quedava sense. Quan et tocava et donaven el mínim de menjar possible, t’ho marcaven a la cartilla i amb això havies de passar 24 hores.
-¿Com estava distribuïda Espanya? Es a dir, per quines zones predominava la influència nacionalista i per quines zones hi havien rojos?
Era impossible saber-ho, per tot arreu hi havia de tots els bàndols. No es podia distingir per zones. Fins i tot també entre famílies havia discrepàncies ideològiques o entre veïns. Havies d’anar al tanto tenies les mateixes possibilitats de trobar-te amb un republicà que amb un nacionalista.
Pau Antón 4ESO-B