login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Arnau Raventós: LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

La història de la meva família materna, del meu besavi i la meva besàvia.

El meu besavi es deia Tomàs i va néixer el 1895 a Castellfort (Castelló), vivia en un poble petit, de camperols, en aquest poble no es podia progressar, vivies del que tenies, del camp. Amb la revolució industrial i les immigracions als nuclis urbans, ell i la seva família, van decidir emigrar cap a Catalunya, concretament a Terrassa. El 1910 quan ell tenia 15 anys juntament amb 11 germans i la seva mare van agafar un carro a la seva població natal tirat per una mula i van marxar cap a Terrassa (lloc on es desenvolupa tota l’historia familiar per part de la mare). En arribar aquí el germà del meu besavi i ell van trobar feina, eren els més grans dels germans i poc a poc van anar independitzant-se. Ell va trobar feina en una fàbrica tèxtil de Sabadell.

Paral·lelament a la vida del meu besavi, quan ell tenia 5 anys, en un petit poble del Baix Aragó, va néixer la meva besàvia a Nonasp, un poble al peu del riu Matarranya (que és un afluent del riu Ebre), el seu poble també era un poble de conreu. La seva família estava formada per 7 germanes, ella era la gran, i va decidir anar al món industrial, a la ciutat, així que ella sola, va venir aquí a Terrassa i va començar a treballar de minyona a la Masia Freixa.

Les vides dels meus besavis es van trobar una mica abans del 1922, i ja en aquest any es van casar.

La meva besàvia un cop es va casar, va tornar al poble a buscar la seva germana petita per donar-l’hi la possibilitat de portar una vida diferent que la que tenia allà . Tal es així que van tornar aquí i van anar a viure (el meu besavi, la meva besàvia i la seva germana) a una casa molt propera a l’estació del Nord. El meu besavi seguia treballant a la fàbrica i va fer una gran amistat amb l’amo, tot i que ell era analfabet, la comptabilitat la dominava moltíssim, i va esdevenir la seva mà dreta. El meu besavi, alhora va començar a treballar en un bar per portar més diners a casa. La seva feina no era de cambrer en el bar. En la planta baixa jugaven els homes al domino sobre taules de marbre (les fitxes lliscaven més) i en la segona planta tenien un lloc reservat i il·legal de joc, per tant ell era una espècie de crupier i repartia les cartes; la seva missió principal era aconseguir què gairebé sempre guanyés “la casa”. Aquest local se’n deia Bar Estellador. Al tenir més diners la meva besàvia podia anar a comprar al Mercat modernista de la Independència (construït el 1903 per ordre de l’alcalde Pelegrí Matalonga). Llavors ja estaven més acomodats i tenien suficient com per viure modestament, van tenir dos fills. La meva avia, va néixer el 1927 i el seu germà l’any 1931.

Cinc anys abans de que nasqués la meva avia, al 1922 va néixer el meu avi, en un poblet de València conegut com Enguera. Però no serà fins després de la Guerra que arribarà a Terrassa.

El meu besavi va comprar al 1933 una masia amb terres a les afores de Terrassa (actualment és el barri de les Arenes) on anaven a estiuejar. El meu avi no es va implicar en política. El que l’hi interessava era el benestar familiar i portar el sou a casa. La família recorda els fets polítics més rellevants de l’època: la Dictadura de Primo de Rivera, els diferents règims de govern que es van succeir (Monarquia, República...) i els diferents canvis de moneda, que en cada període hi havia. Tot i que des del 1868 les monedes eren les pessetes, canviava el material de que estaven fetes; per exemple, durant la segona República les pessetes eren de bronze, de plata i d’or (les de 100 pessetes). Però es van canviar per paper ja que la gent les guardava a casa i les treien de circulació (a causa de que el material del que estaven fetes tenia més valor que el que valien per comprar productes). En el seu temps lliure, que era poc, perquè el meu besavi sempre estava treballant per tirar la família endavant, sortien a veure pel·lícules als cinemes de Terrassa: el cinema Recreo, el Rambla i el Dore, la entrada costava 70 cèntims de pesseta. Els diumenges feien ball al Gran Casino i quan podien també hi anaven.

La meva avia va anar a una bona escola de l’època, a Cultura Pràctica, igual que el seu germà. Van iniciar els seus estudis en llengua catalana fins acabar la guerra, que es va imposar l’ensenyament en castellà. Van estudiar bastants anys fins a obtenir el títol que es donava en aquell temps, el del comerç, obtenint el títol es podia accedir al Batxillerat.

De la família del meu besavi, un dels seus germans va ser reclutat obligatòriament per anar a la Guerra del Marroc. Un altre dels seus germans era Carlista.

El 17 de juliol del 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola.

La meva família, una setmana abans, va mudar-se a la masia per poder passar la guerra millor a les afores de la ciutat: allà tenien els camps per conrear. El germà carlista del meu besavi formava part dels Requetès, i va anunciar a tota la família que havia de marxar a Melilla perquè s’estava preparant un cop d’Estat, així la meva família no l’hi va venir de nou l’esclat de la Guerra el 17 de juliol del 1936, i va poder preparar-se millor.

El començament de la Guerra no va ser gaire mogut a Terrassa, però si que és veritat que hi van haver molts moviments dels sindicats, manifestacions pels carrers i aldarulls. En la ciutat directament no hi va haver lluites armades perquè la gran majoria de la població era republicana. Si que es van produir assassinats i desaparicions de persones riques o molt conegudes a la ciutat. Persones importants com fabricants, comerciants, polítics... van ser assassinats per part dels republicans amb la idea de que no proliferés el Cop d’Estat també aquí a Terrassa.

Durant els dos primers anys de la Guerra (fins el 1938) la meva avia i el seu germà van seguir anant a l’escola, tot i que pels carrers no s’hi respirava la mateixa tranquil·litat d’abans. El meu besavi va deixar la feina del bar perquè era perillós seguir tenint dues feines i va decidir treballar a la fàbrica i conrear les terres de la masia, tal és així que la meva família durant la guerra no va passar gana, és veritat que no tenien molta varietat d’aliments, però gana no en van passar.

A partir del 1938, quan els nacionals avençaven cap a Catalunya, ja van començar a notar-se moviments de tropes i reclutaments de més soldats i a ser més conflictiva la situació. Per això es va limitar la meva família, a quedar-se a la masia i només sortia el besavi per anar a treballar. A mesura que anaven guanyant territori les tropes nacionals, la situació era més preocupant; a més com que just davant de la masia hi ha la via del tren, i molt a prop estava la fàbrica de l’AEG (en aquell moment era una fàbrica de tancs republicans, com moltes altres fàbriques que havien canviat la seva producció per armament, municions i uniformes militars per a la República), allà podien veure com els avions nacionals bombardejaven la via del tren i la fàbrica de l’AEG. Quan s’acostaven els avions a la fàbrica sonaven les alarmes antiaèries, llavors des de la masia les sentien i a la meva família els hi donava temps de sortir al camp i estirar-se al terra mossegant un pal o alguna cosa per tal de que les bombes no els hi rebentessin els timpans. Altres fets que van viure durant la Guerra van ser el saqueig de les esglésies de Sant Pere i el Sant Esperit i la cremada d’imatges religioses.

Un fet quotidià durant la Guerra era que a les 7 de la tarda es tallava l’electricitat de tota la ciutat, això dificultava l’organització de reunions clandestines, alhora va provocar un descens de la producció a les fàbriques, ja que no funcionaven les maquines fins les 7 del mati de l’endemà. Durant la Guerra Civil, l’amic del meu besavi (l’amo de la fàbrica on treballava) seguia fent vida normal, amb això vull dir que anava a estiuejar a Sant Sebastià com havia fet sempre, però al haver de passar per territori nacional, havia d’aconseguir els “salvo conductes”, uns papers que li donaven permís per travessar el territori.

L’1 d’abril del 1939 es va acabar la Guerra Civil Espanyola.

Un cop acabada la Guerra, la germana de la meva besàvia va casar-se i va anar a viure al Centre de Terrassa amb el seu marit. La meva avia va acabar l’escola elemental i llavors va començar a treballar d’encarregada i dissenyadora per una empresa de confecció de Terrassa, ella va arribar a fer de model i tot. Fins que es va veure obligada a deixar la feina perquè es va posar malalta i no es va recuperar fins al cap de sis anys. Els medicaments que necessitava per curar-li la malaltia van ser portats expressament de França (la penicil·lina) ja que aquí en la postguerra no se’n podia aconseguir. Un cop recuperada, va conèixer el meu avi i s’hi va casar.

El meu avi, va arribar a Terrassa al 1940 i va estar treballant a la fàbrica tèxtil Vallhonrat del carrer Cervantes. Ell va viure la Guerra Civil al seu poble (Enguera). Allà va passar molta fam perquè tot i ser un poble rural, el menjar que es produïa, se l'emportaven per a l’exèrcit. Ell cada dia només menjava una arengada que se l’havia de partir entre els seus 8 germans; l’últim que arribava s’havia de menjar el cap. Va venir cap a Terrassa juntament amb 8 germans seus, un d’ells va marxar aviat a viure a França.

Un bon amic de la família, procurador de la ciutat de Terrassa, va haver d’exiliar-se a França. Allà, en esdevenir la 2a Guerra Mundial, va ser capturat pels nazis i el van portar al camp de concentració austríac d’Austwich. Aquest senyor, va aconseguir escapar-se del camp de concentració. La seva vida sempre va restar marcada per aquesta etapa, i l’hi van quedar seqüeles visibles com la gran pèrdua de pes (quan va arribar a Terrassa de nou, només pesava 40 quilos), les lesions que va patir i les marques a la pell.

L’any 1939, quan els nacionals van guanyar la Guerra, van canviar el nom del carrer de la masia i va anomenar-se “Calle de los Héroes de Codo”, en honor a una victòria important en el front de l’Ebre per part dels franquistes. Amb l’ arribada de la democràcia el nom del carrer va canviar pel de Passeig 22 de Juliol, que recorda els fets de la tercera guerra carlina (22 de juliol de l’any 1872) on van morir dos terrassencs per defensar els diners de la vila quan 600 carlins es van presentar per cobrar “la contribució”.

El germà de la meva avia era paleta, llavors ell, desprès de la destrucció de molts edificis durant la Guerra va tenir molta feina i es va guanyar bé la vida. Tota l’escalinata de marbre que hi ha al Cinema Catalunya (al centre de Terrassa) la va construir ell quan van edificar aquest cinema desprès de la Guerra.

A causa de la gran escassetat de mà d’obra, hi va haver un gran augment de l’emigració de gent del sud d’Espanya i és per això que Terrassa va passar de tenir 40.000 habitants el 1936 a tenir-ne més de 70.000 l’any 1950.

Tota la meva família va seguir treballant en les seves respectives feines menys la meva avia. Llavors van decidir quedar-se a viure a la masia (tot i que conservava l’altre casa) perquè en aquell moment la família era formada pel meu besavi, la meva besàvia, la meva avia, el germà de la meva avia, i el meu avi (més endavant naixeran la meva mare i la meva tieta).

Després de la Guerra i fins aproximadament l’ any 1945 es va establir el racionament, cada família només tenia dret a accedir a una determinada quantitat d’aliments que eren assignats pel règim franquista, normalment no era suficient per viure, per tant la gent s’havia de buscar maneres il·legals per sobreviure, és aquí quan va sorgir l’anomenat estraperlo. L’estraperlo es tracta d’intercanviar béns i productes al mercat negre. Com a gairebé totes les famílies de l’època, la meva família també va recórrer a això per tenir bàsicament oli i bestiar. El meu besavi, li regalaven mantes de llana a la fàbrica, i ell les agafava i anava amb tren cap a Lleida i l’Aragó per tal de vendre o canviar les mantes per arròs, oli i porcs. En els marges de les vies de tren es trobaven cadàvers de soldats i ell recollia els seus documents per enviar-los als familiars. Més d’un cop l’hi havia requisat els productes la Guàrdia Civil. Una altre cosa que feia el meu besavi és que en les cartilles de racionament també li donaven tàbac, i com que ell no fumava, guardava el tàbac i el venia. Els que fumaven guardaven les restes sobrants, les desfeien i tornaven a lligar el tàbac, així en tenien més per vendre o pel seu consum.

Al voltant de l ‘any 1950, la meva família va decidir posar en funcionament una granja i explotar les terres de la masia, a més de seguir treballant cadascú en la seva respectiva feina. Van obrir tres botigues per vendre els productes que produïen en la masia, una d’elles estava dins el mercat de Sant Pere de Terrassa o Plaça de Dalt; l’altre estava situada just al davant del mateix mercat i la tercera i última botiga en la pròpia masia. De la parada de dins del mercat s’ocupava la meva besàvia; de la de fora s’ocupaven la meva avia i el seu germà a estones: i de la de la masia qui estigues per allà, perquè el meu avi s’ocupava de la granja i el meu besavi de l’ hort. Venien aviram, conills i porcs (vius i morts, sobretot vius, perquè en aquella època la gent volien matar els animals ells mateixos), ous i productes de l’horta.

La granja va produir molts diners, la meva família va prosperar i va arribar a tenir 3 minyones a casa quan va néixer la meva mare. L’any 1962, van començar a anar a estiuejar la meva mare, la tieta i l’avia (mentre la resta de la família s’encarregava de la granja), a Berga i al Figueró en un hotel. La meva mare a l’escola va fer l’ensenyament en castellà i els hi obligaven a cantar “Cara al sol”.

L’any 1962 Terrassa va patir les greus rierades (la masia esta a 200 metres de la riera) que van afectar a molta gent. A causa de l’emigració, el que al costat de la masia havien estat sempre boscos i camps van passar a ser barris d’emigrants del sud d’Espanya. Els mateixos emigrants es van construir les seves cases com van poder i per tant la riera va causar grans danys a les vivendes. La meva família va ajudar a molts dels seus veïns perquè ells no tenien aigua, llum ni menjar i en canvi a la masia hi havia dos pous d’aigua. Després d’aquesta tragèdia, Franco va venir de visita a Terrassa, i la meva mare amb la seva escola va a anar a rebre’l.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Aquest fet marca la fi de la postguerra espanyola. La notícia va ser molt ben rebuda per la família, sobre tot per part del meu avi que era el qui pitjor ho havia passat.

La meva mare va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a Bellaterra el dia de la mort de Franco (ella estava allà quan va saber la notícia), a partir d’aquell moment s’iniciaren molts canvis socials, polítics i econòmics (els moviments polítics catalanistes, la nova cançó, el moviment hippy... ). Era el naixement d’una nova etapa de la història : la Democràcia .

Encara avui podem trobar, passejant pels carrers de Terrassa, records d’aquells anys tant dolorosos per la meva família i anteriors a ells i tot.

Comentaris (2)17-07-2012 13:41:45quart B 2012

MontcauMontcau blog, 17-07-2012 15:04:47

Has literalitzat molt bé l'entrevista. Suposo que has aprés moltes coses. L'he trobat força interessant.

arnau raventós, 27-09-2012 21:49:26

Moltes gràcies Frederic, em va agradar molt poder fer l'entrevista, així vaig poder apendre i saber la vida dels meus abantpassats

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: