login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Marc Pérez: “Els franquistes van fer tot el mal que van poder“ (Curs 2010/11)

"Els franquistes van fer tot el mal que van poder"

Presentació

Juan Esteban Sánchez, nascut a Tabernas, província de Almeria, el 22 de Juliol de l'any 1930, és el meu avi i és a qui he entrevistat.

Jubilat, viu a Terrassa des de fa 45 anys per motius que tractarem dins l’entrevista, i és pare de dos filles i avi de 4 néts. Està casat i viu amb la seva senyora des de molt jove.

Personalment pensa que la postguerra és el pitjor tram de tota la dictadura i que això ens ha impedit créixer en molts aspectes.

Comencem per situant-se... Quants anys tenia durant la guerra?

Al començament tenia 6 anys i, tot i que no sembli normal, me’n recordo dels tants i tants bombardeigs que vaig sofrir, i de les pors i la misèria que regnava a tota Espanya.

Amb quina ideologia se sentien més identificats els teus pares?

Els dos eren republicans, tot i que és cert que de diferent manera. La meva mare, per exemple, no tenia problema en acceptar-ho. En canvi, el meu pare no volia problemes, per els greus problemes que havia sofert.

Problemes per expressar la seva ideologia republicana?

No, simplement perquè va anar a una mesa de eleccions abans de la dictadura (obligat com es fa ara), i quan va entrar el franquisme, jo i la meva família vam quedar desterrats a fora del poble, i varem anar cap a un poble de Granada. Aquest és un simple exemple de les "tonteries" que arribaven a fer els feixistes.

Parlem de la guerra... On la va passar i amb qui?

Per sort, vaig ser un “afortunat” i la vaig poder passar mínimament bé al costat dels meus tiets. El meu tiet treballava en els jutjats i llavors no vivien del tot malament. La vaig passar a Almeria, on encara recordo tots i cada un dels refugis que hi havia.

Amb això vol dir que va patir molts bombardeigs?

Si... Encara pateixo quan ho recordo. Almeria a més va ser un dels llocs més castigats de tota Espanya. Sempre recordaré el soroll del timbre de la fàbrica que anunciava la vinguda de l’aviació nazi.

Recorda cap acte (bombardeig, atemptat ..) que hagi passat a Almeria de gran magnitud?

El que més recordo va ser un protagonitzat pels nazis. Un dia abans del bombardeig, un munt de camions russos havien aparcat dins la plaça de toros ja que ocupaven massa espai a fora d’aquesta. Doncs, el dia següent va venir l’aviació nazi i tot el que era la plaça de toros i el barri del costat va quedar fet pols.

Un altre assassinat que recordo tot i ser molt més petit, va ser quan el torero Manolete, molt famós per aquells temps, el vaig veure assassinar a republicans per l’esquena enmig d’Almeria. No m’ho podia creure.

Durant aquest període, a nivell d'educació va poder gaudir d’algun ensenyament?

Durant la guerra ningú va anar a l’escola i ningú tenia professors. Més tard, i és aquí on recau la meva sort, el meu avi em pagava un professor, el qual cobrava 3 pessetes al mes. Encara estic agraït al meu avi per l’esforç que va fer.

Tota la informació que es treu a la llum de tants morts i injustícies comeses durant aquell temps de guerra i postguerra, arribaven a la vostre oïda?

Nosaltres a casa llegíem cada dia el diari, per tant si que ens informàvem de moltes coses, però clar està que era des del punt de vista que el règim volia.

Passem ja a la Postguerra. Quins efectes directes va sofrir juntament amb la família?

Simplement, la pitjor etapa que li pot passar qualsevol persona. Els pitjors temps que hem passat en la vida. No hi havia queviures, no hi havia treball, no hi havia res.

Durant aquest període tant difícil, com ho fèieu per sobreviure?

Els meus pares treballaven al camp i jo feia el que podia per ajudar-los.

Davant d’aquesta situació, vas allistar-te en algun bàndol o grup?

No, i sincerament ni ganes. L’únic que vaig fer va ser anar a la Mili, que vaig a anar a Mallorca.

Recordes prohibicions i obligacions a les que estaves obligat exercir durant el franquisme?

Si, com ara aixecar obligat el braç, cantar el “Cara al sol”.... Coses significatives i inútils que es feien abans.

Té algun familiar o amic que hagi sigut assassinat per lluitar contra el franquisme o simplement per no complir alguna de les obligacions?

Si, un tiet. Sense motiu . Només perquè tenia idees diferents. Això causava una por terrible entre la nostre família.

També a un amic del poble, el qual va ser assassinat per no anar a la missa de l'enterrament d’un peix gros del poble.

I en quant al altre costat, té algun conegut que hagi patit marginacions per part del republicans?

Si, el meu sogre. Tot i que no era franquista els republicans el van obligar a marxar del seu poble ja que ell no va acceptar un “cortijo” que li van oferir els republicans que havien agafat. Un amic el va haver de refugiar a casa seva.

Si ens centrem en el franquisme,que pensa del sistema polític de la dictadura en quant a llibertat?

Llibertat? Nul·la. Era realment perillós que et veiessin amb un grup de més de 4 o 5 en una carretera perquè ja es podien pensar que estaves tramant alguna cosa contra el Generalíssim.

I en quant als republicans i les seves maneres, que en pensa?

Tot i que jo em sentia bastant més identificat amb aquest bàndol, també són motiu de crítica molts dels mètodes empleats per aquests. Un dels cops que em vaig quedar més parat va ser quan un dia caminant per Almeria, al arribar a un convent, veig desenes de nadons morts enmig del carrer. Eren els nens dels avortaments fets per les monges que en aquell temps no sortien d’allà. Els havien tret al carrer els republicans per tal de denunciar el que feien des de l’església, i tot i que no és culpa seva, les maneres són molt xocants.

Així doncs, afirma que els republicans no cuidaven les maneres?

Els republicans van fer coses. Però els franquistes van fer tot el mal i més que podien. Una persona que pertany a un grup diferent que al del règim s’ha de matar?

Quan va començar a veure un futur millor?

Per mi personalment a partir de l'any 45. Els temps anaven canviaven poc a poc i ja no hi havia tanta misèria, tot i que evidentment encara estava molt present la guerra. A més, aquest any i el següent va ser un any bastant plujós a Almeria, cosa que va facilitar molt els aliments.

Tot i així, va haver d’abandonar Andalusia...

Si, així és. Espanya estava estancada i la dictadura seguia amb el seu model econòmic estancat, per tant vaig decidir anar a treballar a Bilbao, on vaig estar treballant en una fàbrica. Bilbao en aquells temps estava més avançat econòmicament que Andalusia.

I com és que no es va voler quedar allà?

Vaig estar 1 any allà i vaig decidir tornar perquè a Andalusia hi havia més vida, més moviment. Més tard, vaig decidir correctament i vaig venir cap aquí, a Terrassa.

I com és que aquí a Catalunya?

Perquè aquí hi havia més mitjans de vida i la visió de futur era molt important. Tot i que jo allà a Almeria tenia treball, aquí tindria un futur millor. Jo llavors tenia 47 anys i tenia que espavilar per treure endavant la meva família.

A que és dedicava al venir aquí?

A la construcció primerament, fins que vaig tenir un greu accident i vaig decidir treballar en una fàbrica que es dedicava al mon del tèxtil.

Entre els veïns era normal venir cap aquí?

Tot i que hi va haver molta immigració, en el nostre poble vam ser els únics juntament amb un altre senyor.

Va veure cap cop a Franco?

Si, aquí a Terrassa i no va ser perquè jo volgués. Estava treballant a la fàbrica i ens van fer sortir per anar a rebre’l.

Moltes Gràcies per tota la informació.

Conclusions

Al acabar de parlar amb el meu avi, em va tornar a recordar la “sort” que va tenir de la família que va tenir.

Sempre m’ha dit que és impossible que estigui del costat dels franquistes perquè el seu model es basava en la injustícia.

Amb la frase que va acabar va ser: "Quan va morir Franco vaig poder descansar una mica millor"

Comentaris (2)19-07-2012 14:48:12quart A

Roger Centrón: Entrevista (curs2010/2011)

Entrevista a Mª Teresa Monrós Bonich

Nascuda el 19 de novembre del 1935, a l’Hospitalet de Llobregat. Tot i que no era de família que s’impliqués gaire en els assumptes polítics i que era molt petita quan va esclatar la guerra encara se’n recorda de moltes coses.

-Com recordes la Guerra Civil, o sigui, recordes alguna cosa, algun detall, etc.?

Bé, tots els detalls que vulguis. Jo me’n recordo que estava a casa de la meva àvia, si estàvem al pati i si no se sentia soroll ni res, doncs estàvem allà fora, però quan venien els avions, la meva àvia tenia en el menjador posada una taula i llavors tot de matalassos a sobre, i ens feien ficar a sota dels matalassos fins que havien passat els avions i si havien tirat trossos de metralla i coses que hi havia escampades “por ai”. I després me’n recordo que ens feien anar a comprar el pa i les coses però anàvem amb llibretes de racionament, i de menjar hi havia molt poc, el “papa” (referint-se al seu pare) treballava, però hi havia poc aliment i una truita per tots quatre, patates bullides, farinetes es el que menjàvem. I mira, molta misèria que hi havia. I que me’n recordi més doncs, que el meu pare estava a la guerra i no estava a casa, estava a fora, i el meu oncle també, i tot anava així.

-De quin bàndol éreu a la família?

Això si que ja no sé de quin bàndol érem, ells ( es refereix al seu pare i al seu oncle) feien el que havien de fer, i si els feien anar a la guerra, doncs a la guerra. El meu oncle va estar un temps tancat a la plaça de toros de Santoña (Cantàbria), allà tancat. I molta misèria. I això és el que me’n recordo. Després, poc a poc, ja van anant arreglant-se les coses, va entrar Franco aquí, per la Diagonal de Barcelona van entrar els militars o com se diguin, jo ja no sé el que eren i així vam passar la guerra, passant misèria, però mira, després vam anant poden treballar i poden fer les coses, i després ja va anar passant la cosa. Me’n recordo que havia de treballar, feia d’aprenenta, de perruquera, li fregava l’escala a la veïna per poder guanyar 10 cèntims i així vam anar sortint de tot.

-Quina és la pitjor època que recordes?

La pitjor és quan era petita, després ja quan em vaig anar fent més gran ja vaig poder treballar, el meu pare treballava, la meva mare també i llavors ja vam anar una miqueta més bé, però quan era petita és quan més malament estava, teníem poc menjar (farinetes), i no hi havia com ara que vosaltres (es refereix a les noves generacions) teniu de tot, llavors era impossible; menjàvem pa am xocolata, però la xocolata era de garrofa, o sigui, imaginat quina xocolata més bona era.

-O sigui, hi havia escassetat de recursos durant la guerra?

Clar, anàvem amb llibretes de racionament i no et donaven més del que havies de menjar, i et donaven pa negre (no era pa bo), i el blat de moro, i de tot el que havíem d’anar menjant.

-I durant la postguerra també hi havia escassetat de recursos?

Postguerra és després de la guerra?

-Si.

Doncs és quan vam anar buscant feina i poder anar sortint una mica, treballant molt, moltes hores i així es va poder anar tirant endavant.

-Però vivíeu bé o éreu una família de pocs recursos?

I tant pocs recursos, teníem el que guanyava el meu pare, i havíem d’anar fent el que pugéssim. Unes espardenyes l’any unes sabates l’any i un abric cada tres anys perquè no hi havia per cada any, te’n feien un de gran i així ja durava per tres o quatre anys.

-I la família s’havia hagut de refugiar?

No , refugiar no. Estàvem tots a casa i si havíem d’anar a un refugi és quan venien els avions.

-Hi havies anat?

Si.

-Com et vas sentir amb la mort de Franco?

Jo que vols que et digui de la mort de Franco, mira pobre home, tots ens hem de morir, i va morir, doncs mira. Jo mentre es van anar arreglant les coses vam anar tirant. Jo estava millor quan estava Franco que ara (físicament), perquè estava bé treballava molt i amb el que guanyàvem ens vam poder fer la torre, vam poder fer un negoci maco, i tot va venir bé; però treballant molt, eh?, no perquè estigués Franco estàvem bé però, a mi m’és igual que moris Franco que la “Franca” (diu irònicament). La qüestió era treballar i poder-nos guanyar la vida.

-I participàveu de la vida política?

No, no, de política res.

-O sigui, no fèieu manifestacions ni res?

No, nosaltres no érem del blanc, del negre, ni el verd (diu irònicament). La qüestió era treballar, treballar per poder guanyar un duro.

-Doncs, moltes gràcies.

A tu.

Conclusions

He après com vivien a la època i com se les arreglaven per aconseguir qualsevol cosa que ara ho tenim totalment accessible, respecte això també he après que s’ha de treballar per aconseguir el que vulguis i que t’ho has de guanyar.

També he après que hem tingut sort de néixer en temps de pau, ja que a la guerra es passava gana i va morir molta gent.

De tot això he tret la conclusió de que som bastant afortunats.

Garrofa: fruita que es feia servir per fer xocolata antigament

Exemple de una cartilla de racionament

Entrada dels nacionals a Barcelona per la Diagonal

Comentaris (0)18-07-2012 00:02:06quart A

Berta Ruiz: Anys de patiment

INTRODUCCIÓ

L’entrevistat és el meu tiet avi, en Martí Lloveras. Va néixer al 25 de Juny de 1933, és a dir que a l’esclat de la Guerra Civil tenia només 3 anys i un mes, per ser exactes. Tot i haver passat la guerra sent realment petit, ell encara conserva molts records d’aquests tres anys tant durs, que ha pogut anar complementant al llarg del temps amb altres fets i històries que els seus pares li han explicat. El que si que ens pot explicar detalladament són els controvertits anys de la postguerra ens els que la dictadura franquista va ser la protagonista fins a l’arribada de la democràcia.

ENTREVISTA

  • A l’inici de la guerra, quina era la vostra situació familiar?

Bé, doncs vivíem en una casa unifamiliar de Terrassa. Érem els pares i jo com a únic fill en aquell moment. Podríem dir que érem una família de classe mitja dintre del que seria Terrassa, propietària d’un petit negoci familiar en el ram tèxtil, en el que treballaven el pare i la mare juntament amb 5 o 6 empleats.

  • Per començar, m’agradaria saber quin és el bàndol que defensava la teva família.

A casa meva la única cosa que se sabia fer era treballar. Mai havia sentit a casa converses de tendències polítiques.

Catalunya, com ja deus saber, va quedar englobada en el bàndol dels rojos, és a dir, la major part d’habitants eren d’esquerres. La meva família per el fet de tenir negocis, va ser expropiada de totes les seves pertinences. A conseqüència d’això si hagués de dir en quin bàndol es van posicionar, hauria de dir que el seu desig era recuperar allò que havia estat fruit del seu treball i esforç. I això era el que teòricament prometia el bàndol nacional.

  • Consideres que la gent de Terrassa també donava majoritàriament suport al mateix bàndol?

Definitivament no. A terrassa casi tothom era d’esquerres. Cosa totalment comprensible ja que es tractava d’una ciutat industrial amb un gran nombre de treballadors empleats, els quals combregaven amb la propaganda dels partits d’esquerres en el sentit de repartiment de béns, col·lectivització, etc.

  • L’esclat de la guerra va suposar molts canvis en la manera de viure i forma de fer?

És clar que si, perquè ens van col·lectivitzar el negoci, tot era de tots. Gràcies encara que la mare era de plantilla i cobrava setmanada. Les persones que tenien un petit negoci, ho tenien tot a perdre, perquè van passar a ser un treballador, com tots.

  • Tot i així, a casa mai veu arribar a passar gana, no?

No, ben bé gana, no. La gana es va passar més aviat després de la guerra. Era un país destrossat, no hi havia collites, no hi havia res. Durant la guerra, més o menys vam anar tirant, però gana no hi havia.

  • Quins eren els aliments més habituals durant aquesta època?

En aquesta època no es menjava gaires delicadeses, moltes sopes de pa i encara gràcies. Moltes patates, mongeta, patates i mongeta i molta vianda i cansalada. Excepte a la festa major, que portaven unes plates de carn, pollastres, carn de xai...de tot. Però la resta de l’any sempre el mateix.

  • Durant la guerra, la relació entre familiars, veïns i coneguts va canviar en algun aspecte?

No, no. Els que no opinàvem igual, doncs callàvem, i no hi havia problema. La majoria dels amics i veïns eren d’esquerres, però no van oblidar mai que érem veïns de tota la vida i la relació entre nosaltres continuava sent la mateixa. És més, moltes vegades ens protegíem i ajudàvem entre nosaltres, el que posava de manifest que les persones estàvem per sobre de les idees polítiques.

Tot i que també és cert que en algunes famílies si que hi havia conflictes, però no va ser el cas.

  • Durant la guerra vas perdre a alguna persona estimada?

No, per sort no. Les pitjors coses que van passar a la família van ser l’empresonament de la meva mare, dona forta de caràcter, que un dia treballant a la fàbrica, fastiguejada dels abusos, va fer algun comentari que va provocar que una de les operàries la denunciés per “feixista”, el que va provocar el seu ingrés a la presó. I cap al final de la guerra, el meu pare, encara que era cap de família, va ser reclutat obligatòriament , però afortunadament no va patir cap mal físic.

  • Quin és el record que més t’ha marcat de tot aquest període?

Home, doncs la veritat és que no m’agradava massa haver-me d’amagar sota del matalàs quan sonaven les alarmes dels bombardejos...Els pares em feien estar-me allà sota, i encara recordo la sensació d’ofegar-me, de no poder respirar per tenir el matalàs de llana a sobre.

Un altre record que vaig tenir és que vam anar amb el meu avi a passejar. Anàvem per Terrassa, exactament per la carretera de Martorell. I allà baix a una riera que baixava hi havia un pont. Aquell pont l’estaven minant, estaven fent els forats per posar les mines i volar el pont. Jo, sense saber què feien, li vaig dir a l’avi: “Avi, avi, què fan aquests homes?” I ell em va respondre: “Res, res, anem maco, anem.” Vàrem marxar d’aquella zona.

El que feien era anar explotant tots els ponts de les carreteres perquè les tropes enemigues no poguessin avançar.

  • Quan vas anar a l’escola, hi havia alguna cosa que us fessin fer relacionada amb la dictadura?

Havíem de cantar “Cara al sol”. Deia així: “Cara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste no se que...jajaja! Banderas victorioses..” Era una formació politicomilitar orientada cap al règim.

Hi havia una assignatura que es deia “formación del espiritu nacional”.

Als escolapis hi havia dues classes d’alumnes: “permanencias” i “no permanencias”. Els que pagàvem érem “permanencias” i els que no, eren “no permanencias” i érem grups separats. Però al curs equivalent al que seria actualment batxillerat, ja si que anàvem tots junts.

  • Consideres que la vida de la gent que vivia al camp i de la que vivia a la ciutat era molt diferent?

Doncs si, a les cases del camp no tenien ni electricitat ni aigua. Anar al camp era tota una aventura. No calia anar massa lluny per trobar-se en aquestes circumstàncies. Recordo que nosaltres anàvem a una casa de Senmenat en la que havies de treure l’aigua del pou, no hi havia llum elèctric, i ni tan sols hi havia lavabo. Una de les coses que em cridava més l’atenció era una mena de fusta enganxifosa que penjava del sostre del menjador i en la que quedaven enganxades les mosques; resultava una mica fastigós acostumat a casa nostra a Terrassa on disposàvem de més comoditats.

  • Em podries parlar una mica sobre els maquis?

Els maquis eren gent d’esquerra que no van arribar a anar-se’n a França i es van quedar per les muntanyes, i que van continuar lluitant contra els nacionals un cop aquests havien conquerit el territori. Aquella pobre gent malvivien a la muntanya menjant el que podien, arrels si convenia. En molts casos van ajudar a travessar la frontera francesa a moltes persones que havien de fugir del nou règim del Franco. En alguns casos se’ls va considerar com a lladres i gent de mala vida, però realment robaven per sobreviure i van ajudar a molts companys seus a fugir d’una mort casi segura.

CONCLUSIÓ

Cada vegada que ens diuen de fer un treball per mi és un pes més, no és gens agradable... Amb aquest treball, al dir-nos que l’havíem de realitzar, la reacció no va ser diferent. Però a mesura que l’he anat fent he vist que aquest ha estat diferent, que m’ha servit per comprendre moltes coses que llegint-les simplement en els llibres no les pots arribar a comprendre, no et pots imaginar com va arribar a ser de dura aquella realitat no tan llunyana com ens sonava abans.

El fet de poder escoltar totes les històries viscudes, els fets passats, la forma de viure, els problemes... moltíssimes coses a afrontar que va suposar aquest període, explicades des de primera persona, te n’adones dels mals anys que van arribar a passar. Així és quan realment aprens més.

Aquest treball m’ha ajudat molt a fer-me una idea de com eren aquells temps i m’ha atorgat molts nous coneixements.

DOCUMENTACIÓ

Comentaris (1)17-07-2012 14:51:54quart B 2012

Arnau Raventós: LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

La història de la meva família materna, del meu besavi i la meva besàvia.

El meu besavi es deia Tomàs i va néixer el 1895 a Castellfort (Castelló), vivia en un poble petit, de camperols, en aquest poble no es podia progressar, vivies del que tenies, del camp. Amb la revolució industrial i les immigracions als nuclis urbans, ell i la seva família, van decidir emigrar cap a Catalunya, concretament a Terrassa. El 1910 quan ell tenia 15 anys juntament amb 11 germans i la seva mare van agafar un carro a la seva població natal tirat per una mula i van marxar cap a Terrassa (lloc on es desenvolupa tota l’historia familiar per part de la mare). En arribar aquí el germà del meu besavi i ell van trobar feina, eren els més grans dels germans i poc a poc van anar independitzant-se. Ell va trobar feina en una fàbrica tèxtil de Sabadell.

Paral·lelament a la vida del meu besavi, quan ell tenia 5 anys, en un petit poble del Baix Aragó, va néixer la meva besàvia a Nonasp, un poble al peu del riu Matarranya (que és un afluent del riu Ebre), el seu poble també era un poble de conreu. La seva família estava formada per 7 germanes, ella era la gran, i va decidir anar al món industrial, a la ciutat, així que ella sola, va venir aquí a Terrassa i va començar a treballar de minyona a la Masia Freixa.

Les vides dels meus besavis es van trobar una mica abans del 1922, i ja en aquest any es van casar.

La meva besàvia un cop es va casar, va tornar al poble a buscar la seva germana petita per donar-l’hi la possibilitat de portar una vida diferent que la que tenia allà . Tal es així que van tornar aquí i van anar a viure (el meu besavi, la meva besàvia i la seva germana) a una casa molt propera a l’estació del Nord. El meu besavi seguia treballant a la fàbrica i va fer una gran amistat amb l’amo, tot i que ell era analfabet, la comptabilitat la dominava moltíssim, i va esdevenir la seva mà dreta. El meu besavi, alhora va començar a treballar en un bar per portar més diners a casa. La seva feina no era de cambrer en el bar. En la planta baixa jugaven els homes al domino sobre taules de marbre (les fitxes lliscaven més) i en la segona planta tenien un lloc reservat i il·legal de joc, per tant ell era una espècie de crupier i repartia les cartes; la seva missió principal era aconseguir què gairebé sempre guanyés “la casa”. Aquest local se’n deia Bar Estellador. Al tenir més diners la meva besàvia podia anar a comprar al Mercat modernista de la Independència (construït el 1903 per ordre de l’alcalde Pelegrí Matalonga). Llavors ja estaven més acomodats i tenien suficient com per viure modestament, van tenir dos fills. La meva avia, va néixer el 1927 i el seu germà l’any 1931.

Cinc anys abans de que nasqués la meva avia, al 1922 va néixer el meu avi, en un poblet de València conegut com Enguera. Però no serà fins després de la Guerra que arribarà a Terrassa.

El meu besavi va comprar al 1933 una masia amb terres a les afores de Terrassa (actualment és el barri de les Arenes) on anaven a estiuejar. El meu avi no es va implicar en política. El que l’hi interessava era el benestar familiar i portar el sou a casa. La família recorda els fets polítics més rellevants de l’època: la Dictadura de Primo de Rivera, els diferents règims de govern que es van succeir (Monarquia, República...) i els diferents canvis de moneda, que en cada període hi havia. Tot i que des del 1868 les monedes eren les pessetes, canviava el material de que estaven fetes; per exemple, durant la segona República les pessetes eren de bronze, de plata i d’or (les de 100 pessetes). Però es van canviar per paper ja que la gent les guardava a casa i les treien de circulació (a causa de que el material del que estaven fetes tenia més valor que el que valien per comprar productes). En el seu temps lliure, que era poc, perquè el meu besavi sempre estava treballant per tirar la família endavant, sortien a veure pel·lícules als cinemes de Terrassa: el cinema Recreo, el Rambla i el Dore, la entrada costava 70 cèntims de pesseta. Els diumenges feien ball al Gran Casino i quan podien també hi anaven.

La meva avia va anar a una bona escola de l’època, a Cultura Pràctica, igual que el seu germà. Van iniciar els seus estudis en llengua catalana fins acabar la guerra, que es va imposar l’ensenyament en castellà. Van estudiar bastants anys fins a obtenir el títol que es donava en aquell temps, el del comerç, obtenint el títol es podia accedir al Batxillerat.

De la família del meu besavi, un dels seus germans va ser reclutat obligatòriament per anar a la Guerra del Marroc. Un altre dels seus germans era Carlista.

El 17 de juliol del 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola.

La meva família, una setmana abans, va mudar-se a la masia per poder passar la guerra millor a les afores de la ciutat: allà tenien els camps per conrear. El germà carlista del meu besavi formava part dels Requetès, i va anunciar a tota la família que havia de marxar a Melilla perquè s’estava preparant un cop d’Estat, així la meva família no l’hi va venir de nou l’esclat de la Guerra el 17 de juliol del 1936, i va poder preparar-se millor.

El començament de la Guerra no va ser gaire mogut a Terrassa, però si que és veritat que hi van haver molts moviments dels sindicats, manifestacions pels carrers i aldarulls. En la ciutat directament no hi va haver lluites armades perquè la gran majoria de la població era republicana. Si que es van produir assassinats i desaparicions de persones riques o molt conegudes a la ciutat. Persones importants com fabricants, comerciants, polítics... van ser assassinats per part dels republicans amb la idea de que no proliferés el Cop d’Estat també aquí a Terrassa.

Durant els dos primers anys de la Guerra (fins el 1938) la meva avia i el seu germà van seguir anant a l’escola, tot i que pels carrers no s’hi respirava la mateixa tranquil·litat d’abans. El meu besavi va deixar la feina del bar perquè era perillós seguir tenint dues feines i va decidir treballar a la fàbrica i conrear les terres de la masia, tal és així que la meva família durant la guerra no va passar gana, és veritat que no tenien molta varietat d’aliments, però gana no en van passar.

A partir del 1938, quan els nacionals avençaven cap a Catalunya, ja van començar a notar-se moviments de tropes i reclutaments de més soldats i a ser més conflictiva la situació. Per això es va limitar la meva família, a quedar-se a la masia i només sortia el besavi per anar a treballar. A mesura que anaven guanyant territori les tropes nacionals, la situació era més preocupant; a més com que just davant de la masia hi ha la via del tren, i molt a prop estava la fàbrica de l’AEG (en aquell moment era una fàbrica de tancs republicans, com moltes altres fàbriques que havien canviat la seva producció per armament, municions i uniformes militars per a la República), allà podien veure com els avions nacionals bombardejaven la via del tren i la fàbrica de l’AEG. Quan s’acostaven els avions a la fàbrica sonaven les alarmes antiaèries, llavors des de la masia les sentien i a la meva família els hi donava temps de sortir al camp i estirar-se al terra mossegant un pal o alguna cosa per tal de que les bombes no els hi rebentessin els timpans. Altres fets que van viure durant la Guerra van ser el saqueig de les esglésies de Sant Pere i el Sant Esperit i la cremada d’imatges religioses.

Un fet quotidià durant la Guerra era que a les 7 de la tarda es tallava l’electricitat de tota la ciutat, això dificultava l’organització de reunions clandestines, alhora va provocar un descens de la producció a les fàbriques, ja que no funcionaven les maquines fins les 7 del mati de l’endemà. Durant la Guerra Civil, l’amic del meu besavi (l’amo de la fàbrica on treballava) seguia fent vida normal, amb això vull dir que anava a estiuejar a Sant Sebastià com havia fet sempre, però al haver de passar per territori nacional, havia d’aconseguir els “salvo conductes”, uns papers que li donaven permís per travessar el territori.

L’1 d’abril del 1939 es va acabar la Guerra Civil Espanyola.

Un cop acabada la Guerra, la germana de la meva besàvia va casar-se i va anar a viure al Centre de Terrassa amb el seu marit. La meva avia va acabar l’escola elemental i llavors va començar a treballar d’encarregada i dissenyadora per una empresa de confecció de Terrassa, ella va arribar a fer de model i tot. Fins que es va veure obligada a deixar la feina perquè es va posar malalta i no es va recuperar fins al cap de sis anys. Els medicaments que necessitava per curar-li la malaltia van ser portats expressament de França (la penicil·lina) ja que aquí en la postguerra no se’n podia aconseguir. Un cop recuperada, va conèixer el meu avi i s’hi va casar.

El meu avi, va arribar a Terrassa al 1940 i va estar treballant a la fàbrica tèxtil Vallhonrat del carrer Cervantes. Ell va viure la Guerra Civil al seu poble (Enguera). Allà va passar molta fam perquè tot i ser un poble rural, el menjar que es produïa, se l'emportaven per a l’exèrcit. Ell cada dia només menjava una arengada que se l’havia de partir entre els seus 8 germans; l’últim que arribava s’havia de menjar el cap. Va venir cap a Terrassa juntament amb 8 germans seus, un d’ells va marxar aviat a viure a França.

Un bon amic de la família, procurador de la ciutat de Terrassa, va haver d’exiliar-se a França. Allà, en esdevenir la 2a Guerra Mundial, va ser capturat pels nazis i el van portar al camp de concentració austríac d’Austwich. Aquest senyor, va aconseguir escapar-se del camp de concentració. La seva vida sempre va restar marcada per aquesta etapa, i l’hi van quedar seqüeles visibles com la gran pèrdua de pes (quan va arribar a Terrassa de nou, només pesava 40 quilos), les lesions que va patir i les marques a la pell.

L’any 1939, quan els nacionals van guanyar la Guerra, van canviar el nom del carrer de la masia i va anomenar-se “Calle de los Héroes de Codo”, en honor a una victòria important en el front de l’Ebre per part dels franquistes. Amb l’ arribada de la democràcia el nom del carrer va canviar pel de Passeig 22 de Juliol, que recorda els fets de la tercera guerra carlina (22 de juliol de l’any 1872) on van morir dos terrassencs per defensar els diners de la vila quan 600 carlins es van presentar per cobrar “la contribució”.

El germà de la meva avia era paleta, llavors ell, desprès de la destrucció de molts edificis durant la Guerra va tenir molta feina i es va guanyar bé la vida. Tota l’escalinata de marbre que hi ha al Cinema Catalunya (al centre de Terrassa) la va construir ell quan van edificar aquest cinema desprès de la Guerra.

A causa de la gran escassetat de mà d’obra, hi va haver un gran augment de l’emigració de gent del sud d’Espanya i és per això que Terrassa va passar de tenir 40.000 habitants el 1936 a tenir-ne més de 70.000 l’any 1950.

Tota la meva família va seguir treballant en les seves respectives feines menys la meva avia. Llavors van decidir quedar-se a viure a la masia (tot i que conservava l’altre casa) perquè en aquell moment la família era formada pel meu besavi, la meva besàvia, la meva avia, el germà de la meva avia, i el meu avi (més endavant naixeran la meva mare i la meva tieta).

Després de la Guerra i fins aproximadament l’ any 1945 es va establir el racionament, cada família només tenia dret a accedir a una determinada quantitat d’aliments que eren assignats pel règim franquista, normalment no era suficient per viure, per tant la gent s’havia de buscar maneres il·legals per sobreviure, és aquí quan va sorgir l’anomenat estraperlo. L’estraperlo es tracta d’intercanviar béns i productes al mercat negre. Com a gairebé totes les famílies de l’època, la meva família també va recórrer a això per tenir bàsicament oli i bestiar. El meu besavi, li regalaven mantes de llana a la fàbrica, i ell les agafava i anava amb tren cap a Lleida i l’Aragó per tal de vendre o canviar les mantes per arròs, oli i porcs. En els marges de les vies de tren es trobaven cadàvers de soldats i ell recollia els seus documents per enviar-los als familiars. Més d’un cop l’hi havia requisat els productes la Guàrdia Civil. Una altre cosa que feia el meu besavi és que en les cartilles de racionament també li donaven tàbac, i com que ell no fumava, guardava el tàbac i el venia. Els que fumaven guardaven les restes sobrants, les desfeien i tornaven a lligar el tàbac, així en tenien més per vendre o pel seu consum.

Al voltant de l ‘any 1950, la meva família va decidir posar en funcionament una granja i explotar les terres de la masia, a més de seguir treballant cadascú en la seva respectiva feina. Van obrir tres botigues per vendre els productes que produïen en la masia, una d’elles estava dins el mercat de Sant Pere de Terrassa o Plaça de Dalt; l’altre estava situada just al davant del mateix mercat i la tercera i última botiga en la pròpia masia. De la parada de dins del mercat s’ocupava la meva besàvia; de la de fora s’ocupaven la meva avia i el seu germà a estones: i de la de la masia qui estigues per allà, perquè el meu avi s’ocupava de la granja i el meu besavi de l’ hort. Venien aviram, conills i porcs (vius i morts, sobretot vius, perquè en aquella època la gent volien matar els animals ells mateixos), ous i productes de l’horta.

La granja va produir molts diners, la meva família va prosperar i va arribar a tenir 3 minyones a casa quan va néixer la meva mare. L’any 1962, van començar a anar a estiuejar la meva mare, la tieta i l’avia (mentre la resta de la família s’encarregava de la granja), a Berga i al Figueró en un hotel. La meva mare a l’escola va fer l’ensenyament en castellà i els hi obligaven a cantar “Cara al sol”.

L’any 1962 Terrassa va patir les greus rierades (la masia esta a 200 metres de la riera) que van afectar a molta gent. A causa de l’emigració, el que al costat de la masia havien estat sempre boscos i camps van passar a ser barris d’emigrants del sud d’Espanya. Els mateixos emigrants es van construir les seves cases com van poder i per tant la riera va causar grans danys a les vivendes. La meva família va ajudar a molts dels seus veïns perquè ells no tenien aigua, llum ni menjar i en canvi a la masia hi havia dos pous d’aigua. Després d’aquesta tragèdia, Franco va venir de visita a Terrassa, i la meva mare amb la seva escola va a anar a rebre’l.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Aquest fet marca la fi de la postguerra espanyola. La notícia va ser molt ben rebuda per la família, sobre tot per part del meu avi que era el qui pitjor ho havia passat.

La meva mare va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a Bellaterra el dia de la mort de Franco (ella estava allà quan va saber la notícia), a partir d’aquell moment s’iniciaren molts canvis socials, polítics i econòmics (els moviments polítics catalanistes, la nova cançó, el moviment hippy... ). Era el naixement d’una nova etapa de la història : la Democràcia .

Encara avui podem trobar, passejant pels carrers de Terrassa, records d’aquells anys tant dolorosos per la meva família i anteriors a ells i tot.

Comentaris (2)17-07-2012 13:41:45quart B 2012

Núria Oliva: Tot es perd en una guerra

Tot es perd en una guerra

Jo he decidit fer-li l'entrevista a la meva àvia (Margarita Camps), que té 73 anys, i encara que nasqués just l’últim any de guerra, en sap moltes coses i recorda perfectament els anys de postguerra, que van marcar molt la seva vida i la de tots els que la van viure.

  • Quants anys tenies durant la guerra? I quants germans éreu?

Jo tenia només un any, i no recordo la guerra evidentment, però m’ho han explicat tot sobre la guerra, i és clar, vaig viure tota la postguerra.

Jo tenia 3 germans més grans, i vivíem tots junts, amb els meus pares.

  • De quin bàndol eres? Hi havia algun tipus de baralla entre la família a causa dels diferents bàndols o diferents ideals?

Dels nacionals, i tota la meva família també, anàvem a favor de Franco, que era d’extrema dreta. El comunisme, i els nostres adversaris eren els de la República (que va començar el 1931), que es van revoltar. Eren els del proletariat, que no tenien seguretat social, ni la pensió de jubilació, i estaven molt abusats, eren molt pobres i volien més igualtat i van matar i perseguir a frares, monges, capellans, van cremar esglésies, ja que anaven tots en contra dels ideals que imposava la religió, perquè odiaven les classes altes, llavors van presentar-se a les eleccions, van guanyar i van revoltar-se, i van matar a molts rics. Llavors els militars, a favor de Franco es van preparar per anar en contra de la República i frenar-la, i això va generar tal conflicte que es va dur a terme el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

A casa no hi havia cap tipus de conflicte que fos originat pels bàndols o pels ideals, tots teníem la mateixa ‘base’ d’ideals, tots havíem sigut educats de la mateixa manera i no ens enfrontàvem entre nosaltres per temes nacionals. Estàvem tots molt units, ja que o ens uníem o ens quedàvem sols i sense res, i vam tenir la gran sort de portar-nos bé, a diferència d’altres famílies que tenien conflictes a causa dels diferents ideals.

Recordo que el meu pare em va explicar que un amic seu que era militar del bàndol nacional estava fent de guàrdia pel bosc, i es va trobar a un antic amic seu, també militar però del bàndol republicà. Al veure’s apuntant-se l’un a l’altre amb l’escopeta i donar-se compte de que eren amics i allò no podia ser, van decidir anar un per un camí i l’altre per l’altre i fer veure que no s’havien vist mai, i així ho van fer.

  • Vas anar a l’escola? I els teus pares?

I tant que vaig anar a l’escola! Vaig acabar tots els estudis i tinc una carrera d’empresarials.

Els meus pares, tant el pare com la mare també van anar a l’escola i també tenien una carrera. Els dos provenien de la mateixa classe social, tenien de tot, no els faltava res, eren de classe mitja/alta, i tenien bastants diners. El meu pare era una persona molt culta, et sabia parlar de tots els temes, tant d’economia, com de societat, com d’història, tenia dues carreres, una d’advocat i una altre d’economia (amb les oposicions de cap d’hisenda), i la meva mare tenia la carrera de mestre, el que ara se’n diu carrera de magisteri.

  • Com eren les escoles? Segons quins ideals us educaven?

Doncs a les escoles per començar ens separaven els nens de les nenes, en escoles completament diferents. No fèiem cap tipus d’activitat amb nens, mai ens barrejaven.

Els ideals eren segons Franco va imposar, segons la seva dictadura manava, anant a missa i amb les professores monges que si et portaves malament o no feies el que tocava fer et castigaven, o bé et pegaven (que tenien tot el dret) o bé et posaven càstigs durs.

  • Com us va canviar l’economia durant i desprès de la guerra?

Doncs, a la meva família li van robar tot, perquè van entrar a casa dos cops i s’ho van endur tot, tant diners, com joies, com totes les coses de valor que guardàvem a casa.

Però també és cert que després de la guerra, al cap d’uns anys de recuperar les coses bàsiques, era molt fàcil muntar un negoci si eres una mica espavilat, així que moltes persones (com el meu marit, el teu avi) van aconseguir de muntar un negoci i tirar-lo endavant, i en el cas del teu avi que va muntar una agència de viatges (aquí a Terrassa) o d’altres que muntaven altres coses, com que eren bastant úniques doncs anaven bastant bé i es van poder refer les vides anteriors a la guerra.

  • Vivíeu amagats durant la guerra? Veu tenir que emigrar cap a algun altre lloc?

No vivíem amagats, al revés, vivíem en una gran casa al mig del poble de Toledo, però com que el meu pare era un intel·lectual el van venir a buscar per empresonar-lo, però vam aconseguir amagar-lo i no el van descobrir, just després d’això, ens vam donar compte de que el meu pare estava en perill, i vam decidir de emigrar cap a un poble a les muntanyes (cap a França), en una torre on hi vam viure uns anys fins que va acabar la guerra i ens vam instal·lar aquí a Catalunya.

  • Qui ho passava pitjor, els petits o els adults?

Doncs, jo crec que tant durant la guerra com la postguerra qui ho passava pitjor eren els adults, tot i que els petits no vam tenir la infància que ens mereixiem, però els adults van ser els que van passar de tenir-ho tot a no tenir res, van sofrir intensament la mort de molts éssers estimats, van veure la seva pròpia casa derrumbant-se, van viure moltes traïcions entre familiars i amics, va ser com si de cop els haguessin matat a tots amb tant de sofriment que van haver de passar, en canvi, els petits s’havien acostumat a no tenir res i a conformar-se amb el que tenien, per això no van trobar a faltar res, i de les morts si eren molt petits no se’n adonaven, i si se’n adonaven doncs ja ho veien diferent perquè també ho veien com normal.

  • Com et vas sentir en veure a molts familiars i éssers estimats desapareguts o morts?

Doncs, haig de reconèixer que els desapareguts eren els que més feien patir, perquè de morts n’hi va haver molts, i ho passàvem molt malament, però els qui havien desaparegut no sabíem el que teníem que fer, perquè si els buscàvem i ens fèiem esperances podíem estar-nos quasi tota la vida i ens enduríem moltes decepcions, i donar-los per morts et feia remoure la consciència pensant que potser els podries haver salvat de la mort.

  • Què menjàveu durant la guerra? I Desprès?

Durant la guerra, com que hi havia molts pocs recursos i aliments menjàvem patates bullides i coses que poguéssim conrear nosaltres, aprofitàvem al màxim tots els menjars, i fins i tot menjàvem les pells de les patates, les bullíem i les amaníem.

I després de la guerra tot va quedar destrossat, quasi no hi havia menjar, i per això hi havia las ‘Cartillas de racionamiento’, que eren unes cartilles on et donaven aliments per sobreviure, però era bastant escàs. Aquestes es dividien en 3, la dels més necessitats, la mitjana i la dels que no ho necessitaven tant. Nosaltres teníem la mitjana. En aquestes cartilles tenies dret a mongetes, cigrons patates, oli, pa, sucre, etc. (però sense excés) et donaven les coses mínimes, i per aquest motiu van sorgir els estraperlos, que eren les persones que no se sap com (amb màfies) aconseguien el menjar que no estava inclòs en las cartilles, i si n’era el mateix era de mes bona qualitat. Aquests estraperlos estaven perseguits, però es sabien amagar molt bé. Els seus productes tenien un preu alt, però és clar, corrien un gran perill amb aquest negoci, i tot i així els hi anava bastant bé a la gran majoria. A la meva família anàvem a comprar algunes coses a casa dels estraperlistes, com per exemple la llet i altres productes necessaris.

Normalment entre setmana menjàvem més llegums, i els diumenges podíem menjar pollastre, o per Nadal canelons.

Els qui ho tenien millor en aquests casos eren els pagesos, que tenien el menjar que ells conreaven i el tenien més o menys assegurat. Llàstima que aquest no era el meu cas.

  • Com va governar Franco desprès de la seva victòria?

Doncs, va governar segons una dictadura, ell manava per sobre de tot, tractava molt malament als Republicans ja que anaven en contra seu i mataven a tots els rics. Però en canvi als qui anaven a favor seu doncs no els tractava tant malament.

Franco com que estava molt enfadat amb la República va censurar moltes coses, començant pel català, va quedar completament prohibit el seu ensenyament, les seves institucions, les seves publicacions, el seu ús de tot.

Tothom qui era desobeït per Franco, es portava malament o no feia el que li tocava fer era perseguit i empresonat. I si feies la teva vida com la tenies que fer sense portar cap problema i sense posar-te en contra de Franco podies viure bé.

Al carrer ningú tenia por de les altres persones, els uns confiaven en els altres, deixaven les portes de les cases obertes, no hi havia delinqüència ni maltractaments.

  • Com et vas sentir al sorgir totes les noves tecnologies com les televisions, els ordenadors, etc.?

Bé doncs primer de tot vam passar dels carros tibats per cavalls a els cotxes, que això va ser un fet impressionant, en que els cotxes eren tots com el 600 i després van evolucionar molt ràpidament! Després van aparèixer els primers televisors (en blanc i negre, és clar) que va ser impressionants per a nosaltres, ja que mai havíem vist una imatge en moviment, desprès van evolucionar, i van sorgir els ordenadors, les càmeres de filmar, els mòbils, etc. Tot em va semblar fascinant, que la tecnologia havia fet un canvi brutal, però en realitat la meva generació tot això no ho necessitem, estem acostumats a viure sense això i per nosaltres no és necessari, i ens és molt difícil d’aprendre com funciona i és inútil per nosaltres.

FOTOS

Comentaris (1)17-07-2012 13:03:54quart B 2012