login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Berta Ruiz: Anys de patiment

INTRODUCCIÓ

L’entrevistat és el meu tiet avi, en Martí Lloveras. Va néixer al 25 de Juny de 1933, és a dir que a l’esclat de la Guerra Civil tenia només 3 anys i un mes, per ser exactes. Tot i haver passat la guerra sent realment petit, ell encara conserva molts records d’aquests tres anys tant durs, que ha pogut anar complementant al llarg del temps amb altres fets i històries que els seus pares li han explicat. El que si que ens pot explicar detalladament són els controvertits anys de la postguerra ens els que la dictadura franquista va ser la protagonista fins a l’arribada de la democràcia.

ENTREVISTA

  • A l’inici de la guerra, quina era la vostra situació familiar?

Bé, doncs vivíem en una casa unifamiliar de Terrassa. Érem els pares i jo com a únic fill en aquell moment. Podríem dir que érem una família de classe mitja dintre del que seria Terrassa, propietària d’un petit negoci familiar en el ram tèxtil, en el que treballaven el pare i la mare juntament amb 5 o 6 empleats.

  • Per començar, m’agradaria saber quin és el bàndol que defensava la teva família.

A casa meva la única cosa que se sabia fer era treballar. Mai havia sentit a casa converses de tendències polítiques.

Catalunya, com ja deus saber, va quedar englobada en el bàndol dels rojos, és a dir, la major part d’habitants eren d’esquerres. La meva família per el fet de tenir negocis, va ser expropiada de totes les seves pertinences. A conseqüència d’això si hagués de dir en quin bàndol es van posicionar, hauria de dir que el seu desig era recuperar allò que havia estat fruit del seu treball i esforç. I això era el que teòricament prometia el bàndol nacional.

  • Consideres que la gent de Terrassa també donava majoritàriament suport al mateix bàndol?

Definitivament no. A terrassa casi tothom era d’esquerres. Cosa totalment comprensible ja que es tractava d’una ciutat industrial amb un gran nombre de treballadors empleats, els quals combregaven amb la propaganda dels partits d’esquerres en el sentit de repartiment de béns, col·lectivització, etc.

  • L’esclat de la guerra va suposar molts canvis en la manera de viure i forma de fer?

És clar que si, perquè ens van col·lectivitzar el negoci, tot era de tots. Gràcies encara que la mare era de plantilla i cobrava setmanada. Les persones que tenien un petit negoci, ho tenien tot a perdre, perquè van passar a ser un treballador, com tots.

  • Tot i així, a casa mai veu arribar a passar gana, no?

No, ben bé gana, no. La gana es va passar més aviat després de la guerra. Era un país destrossat, no hi havia collites, no hi havia res. Durant la guerra, més o menys vam anar tirant, però gana no hi havia.

  • Quins eren els aliments més habituals durant aquesta època?

En aquesta època no es menjava gaires delicadeses, moltes sopes de pa i encara gràcies. Moltes patates, mongeta, patates i mongeta i molta vianda i cansalada. Excepte a la festa major, que portaven unes plates de carn, pollastres, carn de xai...de tot. Però la resta de l’any sempre el mateix.

  • Durant la guerra, la relació entre familiars, veïns i coneguts va canviar en algun aspecte?

No, no. Els que no opinàvem igual, doncs callàvem, i no hi havia problema. La majoria dels amics i veïns eren d’esquerres, però no van oblidar mai que érem veïns de tota la vida i la relació entre nosaltres continuava sent la mateixa. És més, moltes vegades ens protegíem i ajudàvem entre nosaltres, el que posava de manifest que les persones estàvem per sobre de les idees polítiques.

Tot i que també és cert que en algunes famílies si que hi havia conflictes, però no va ser el cas.

  • Durant la guerra vas perdre a alguna persona estimada?

No, per sort no. Les pitjors coses que van passar a la família van ser l’empresonament de la meva mare, dona forta de caràcter, que un dia treballant a la fàbrica, fastiguejada dels abusos, va fer algun comentari que va provocar que una de les operàries la denunciés per “feixista”, el que va provocar el seu ingrés a la presó. I cap al final de la guerra, el meu pare, encara que era cap de família, va ser reclutat obligatòriament , però afortunadament no va patir cap mal físic.

  • Quin és el record que més t’ha marcat de tot aquest període?

Home, doncs la veritat és que no m’agradava massa haver-me d’amagar sota del matalàs quan sonaven les alarmes dels bombardejos...Els pares em feien estar-me allà sota, i encara recordo la sensació d’ofegar-me, de no poder respirar per tenir el matalàs de llana a sobre.

Un altre record que vaig tenir és que vam anar amb el meu avi a passejar. Anàvem per Terrassa, exactament per la carretera de Martorell. I allà baix a una riera que baixava hi havia un pont. Aquell pont l’estaven minant, estaven fent els forats per posar les mines i volar el pont. Jo, sense saber què feien, li vaig dir a l’avi: “Avi, avi, què fan aquests homes?” I ell em va respondre: “Res, res, anem maco, anem.” Vàrem marxar d’aquella zona.

El que feien era anar explotant tots els ponts de les carreteres perquè les tropes enemigues no poguessin avançar.

  • Quan vas anar a l’escola, hi havia alguna cosa que us fessin fer relacionada amb la dictadura?

Havíem de cantar “Cara al sol”. Deia així: “Cara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste no se que...jajaja! Banderas victorioses..” Era una formació politicomilitar orientada cap al règim.

Hi havia una assignatura que es deia “formación del espiritu nacional”.

Als escolapis hi havia dues classes d’alumnes: “permanencias” i “no permanencias”. Els que pagàvem érem “permanencias” i els que no, eren “no permanencias” i érem grups separats. Però al curs equivalent al que seria actualment batxillerat, ja si que anàvem tots junts.

  • Consideres que la vida de la gent que vivia al camp i de la que vivia a la ciutat era molt diferent?

Doncs si, a les cases del camp no tenien ni electricitat ni aigua. Anar al camp era tota una aventura. No calia anar massa lluny per trobar-se en aquestes circumstàncies. Recordo que nosaltres anàvem a una casa de Senmenat en la que havies de treure l’aigua del pou, no hi havia llum elèctric, i ni tan sols hi havia lavabo. Una de les coses que em cridava més l’atenció era una mena de fusta enganxifosa que penjava del sostre del menjador i en la que quedaven enganxades les mosques; resultava una mica fastigós acostumat a casa nostra a Terrassa on disposàvem de més comoditats.

  • Em podries parlar una mica sobre els maquis?

Els maquis eren gent d’esquerra que no van arribar a anar-se’n a França i es van quedar per les muntanyes, i que van continuar lluitant contra els nacionals un cop aquests havien conquerit el territori. Aquella pobre gent malvivien a la muntanya menjant el que podien, arrels si convenia. En molts casos van ajudar a travessar la frontera francesa a moltes persones que havien de fugir del nou règim del Franco. En alguns casos se’ls va considerar com a lladres i gent de mala vida, però realment robaven per sobreviure i van ajudar a molts companys seus a fugir d’una mort casi segura.

CONCLUSIÓ

Cada vegada que ens diuen de fer un treball per mi és un pes més, no és gens agradable... Amb aquest treball, al dir-nos que l’havíem de realitzar, la reacció no va ser diferent. Però a mesura que l’he anat fent he vist que aquest ha estat diferent, que m’ha servit per comprendre moltes coses que llegint-les simplement en els llibres no les pots arribar a comprendre, no et pots imaginar com va arribar a ser de dura aquella realitat no tan llunyana com ens sonava abans.

El fet de poder escoltar totes les històries viscudes, els fets passats, la forma de viure, els problemes... moltíssimes coses a afrontar que va suposar aquest període, explicades des de primera persona, te n’adones dels mals anys que van arribar a passar. Així és quan realment aprens més.

Aquest treball m’ha ajudat molt a fer-me una idea de com eren aquells temps i m’ha atorgat molts nous coneixements.

DOCUMENTACIÓ

Comentaris (1)17-07-2012 14:51:54quart B 2012

MontcauMontcau blog, 17-07-2012 15:02:18

Bé, Berta ja has entés més coses. La vida és això. Lluitar per sortir endavant. Com els treballs. Els que potser hauràs de fer a la Universitat. En aquest concret està molt ben fet, Berta.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: