login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Articles de la categoria: quart A

Marc Pérez: “Els franquistes van fer tot el mal que van poder“ (Curs 2010/11)

"Els franquistes van fer tot el mal que van poder"

Presentació

Juan Esteban Sánchez, nascut a Tabernas, província de Almeria, el 22 de Juliol de l'any 1930, és el meu avi i és a qui he entrevistat.

Jubilat, viu a Terrassa des de fa 45 anys per motius que tractarem dins l’entrevista, i és pare de dos filles i avi de 4 néts. Està casat i viu amb la seva senyora des de molt jove.

Personalment pensa que la postguerra és el pitjor tram de tota la dictadura i que això ens ha impedit créixer en molts aspectes.

Comencem per situant-se... Quants anys tenia durant la guerra?

Al començament tenia 6 anys i, tot i que no sembli normal, me’n recordo dels tants i tants bombardeigs que vaig sofrir, i de les pors i la misèria que regnava a tota Espanya.

Amb quina ideologia se sentien més identificats els teus pares?

Els dos eren republicans, tot i que és cert que de diferent manera. La meva mare, per exemple, no tenia problema en acceptar-ho. En canvi, el meu pare no volia problemes, per els greus problemes que havia sofert.

Problemes per expressar la seva ideologia republicana?

No, simplement perquè va anar a una mesa de eleccions abans de la dictadura (obligat com es fa ara), i quan va entrar el franquisme, jo i la meva família vam quedar desterrats a fora del poble, i varem anar cap a un poble de Granada. Aquest és un simple exemple de les "tonteries" que arribaven a fer els feixistes.

Parlem de la guerra... On la va passar i amb qui?

Per sort, vaig ser un “afortunat” i la vaig poder passar mínimament bé al costat dels meus tiets. El meu tiet treballava en els jutjats i llavors no vivien del tot malament. La vaig passar a Almeria, on encara recordo tots i cada un dels refugis que hi havia.

Amb això vol dir que va patir molts bombardeigs?

Si... Encara pateixo quan ho recordo. Almeria a més va ser un dels llocs més castigats de tota Espanya. Sempre recordaré el soroll del timbre de la fàbrica que anunciava la vinguda de l’aviació nazi.

Recorda cap acte (bombardeig, atemptat ..) que hagi passat a Almeria de gran magnitud?

El que més recordo va ser un protagonitzat pels nazis. Un dia abans del bombardeig, un munt de camions russos havien aparcat dins la plaça de toros ja que ocupaven massa espai a fora d’aquesta. Doncs, el dia següent va venir l’aviació nazi i tot el que era la plaça de toros i el barri del costat va quedar fet pols.

Un altre assassinat que recordo tot i ser molt més petit, va ser quan el torero Manolete, molt famós per aquells temps, el vaig veure assassinar a republicans per l’esquena enmig d’Almeria. No m’ho podia creure.

Durant aquest període, a nivell d'educació va poder gaudir d’algun ensenyament?

Durant la guerra ningú va anar a l’escola i ningú tenia professors. Més tard, i és aquí on recau la meva sort, el meu avi em pagava un professor, el qual cobrava 3 pessetes al mes. Encara estic agraït al meu avi per l’esforç que va fer.

Tota la informació que es treu a la llum de tants morts i injustícies comeses durant aquell temps de guerra i postguerra, arribaven a la vostre oïda?

Nosaltres a casa llegíem cada dia el diari, per tant si que ens informàvem de moltes coses, però clar està que era des del punt de vista que el règim volia.

Passem ja a la Postguerra. Quins efectes directes va sofrir juntament amb la família?

Simplement, la pitjor etapa que li pot passar qualsevol persona. Els pitjors temps que hem passat en la vida. No hi havia queviures, no hi havia treball, no hi havia res.

Durant aquest període tant difícil, com ho fèieu per sobreviure?

Els meus pares treballaven al camp i jo feia el que podia per ajudar-los.

Davant d’aquesta situació, vas allistar-te en algun bàndol o grup?

No, i sincerament ni ganes. L’únic que vaig fer va ser anar a la Mili, que vaig a anar a Mallorca.

Recordes prohibicions i obligacions a les que estaves obligat exercir durant el franquisme?

Si, com ara aixecar obligat el braç, cantar el “Cara al sol”.... Coses significatives i inútils que es feien abans.

Té algun familiar o amic que hagi sigut assassinat per lluitar contra el franquisme o simplement per no complir alguna de les obligacions?

Si, un tiet. Sense motiu . Només perquè tenia idees diferents. Això causava una por terrible entre la nostre família.

També a un amic del poble, el qual va ser assassinat per no anar a la missa de l'enterrament d’un peix gros del poble.

I en quant al altre costat, té algun conegut que hagi patit marginacions per part del republicans?

Si, el meu sogre. Tot i que no era franquista els republicans el van obligar a marxar del seu poble ja que ell no va acceptar un “cortijo” que li van oferir els republicans que havien agafat. Un amic el va haver de refugiar a casa seva.

Si ens centrem en el franquisme,que pensa del sistema polític de la dictadura en quant a llibertat?

Llibertat? Nul·la. Era realment perillós que et veiessin amb un grup de més de 4 o 5 en una carretera perquè ja es podien pensar que estaves tramant alguna cosa contra el Generalíssim.

I en quant als republicans i les seves maneres, que en pensa?

Tot i que jo em sentia bastant més identificat amb aquest bàndol, també són motiu de crítica molts dels mètodes empleats per aquests. Un dels cops que em vaig quedar més parat va ser quan un dia caminant per Almeria, al arribar a un convent, veig desenes de nadons morts enmig del carrer. Eren els nens dels avortaments fets per les monges que en aquell temps no sortien d’allà. Els havien tret al carrer els republicans per tal de denunciar el que feien des de l’església, i tot i que no és culpa seva, les maneres són molt xocants.

Així doncs, afirma que els republicans no cuidaven les maneres?

Els republicans van fer coses. Però els franquistes van fer tot el mal i més que podien. Una persona que pertany a un grup diferent que al del règim s’ha de matar?

Quan va començar a veure un futur millor?

Per mi personalment a partir de l'any 45. Els temps anaven canviaven poc a poc i ja no hi havia tanta misèria, tot i que evidentment encara estava molt present la guerra. A més, aquest any i el següent va ser un any bastant plujós a Almeria, cosa que va facilitar molt els aliments.

Tot i així, va haver d’abandonar Andalusia...

Si, així és. Espanya estava estancada i la dictadura seguia amb el seu model econòmic estancat, per tant vaig decidir anar a treballar a Bilbao, on vaig estar treballant en una fàbrica. Bilbao en aquells temps estava més avançat econòmicament que Andalusia.

I com és que no es va voler quedar allà?

Vaig estar 1 any allà i vaig decidir tornar perquè a Andalusia hi havia més vida, més moviment. Més tard, vaig decidir correctament i vaig venir cap aquí, a Terrassa.

I com és que aquí a Catalunya?

Perquè aquí hi havia més mitjans de vida i la visió de futur era molt important. Tot i que jo allà a Almeria tenia treball, aquí tindria un futur millor. Jo llavors tenia 47 anys i tenia que espavilar per treure endavant la meva família.

A que és dedicava al venir aquí?

A la construcció primerament, fins que vaig tenir un greu accident i vaig decidir treballar en una fàbrica que es dedicava al mon del tèxtil.

Entre els veïns era normal venir cap aquí?

Tot i que hi va haver molta immigració, en el nostre poble vam ser els únics juntament amb un altre senyor.

Va veure cap cop a Franco?

Si, aquí a Terrassa i no va ser perquè jo volgués. Estava treballant a la fàbrica i ens van fer sortir per anar a rebre’l.

Moltes Gràcies per tota la informació.

Conclusions

Al acabar de parlar amb el meu avi, em va tornar a recordar la “sort” que va tenir de la família que va tenir.

Sempre m’ha dit que és impossible que estigui del costat dels franquistes perquè el seu model es basava en la injustícia.

Amb la frase que va acabar va ser: "Quan va morir Franco vaig poder descansar una mica millor"

Comentaris (2)19-07-2012 14:48:12quart A

Roger Centrón: Entrevista (curs2010/2011)

Entrevista a Mª Teresa Monrós Bonich

Nascuda el 19 de novembre del 1935, a l’Hospitalet de Llobregat. Tot i que no era de família que s’impliqués gaire en els assumptes polítics i que era molt petita quan va esclatar la guerra encara se’n recorda de moltes coses.

-Com recordes la Guerra Civil, o sigui, recordes alguna cosa, algun detall, etc.?

Bé, tots els detalls que vulguis. Jo me’n recordo que estava a casa de la meva àvia, si estàvem al pati i si no se sentia soroll ni res, doncs estàvem allà fora, però quan venien els avions, la meva àvia tenia en el menjador posada una taula i llavors tot de matalassos a sobre, i ens feien ficar a sota dels matalassos fins que havien passat els avions i si havien tirat trossos de metralla i coses que hi havia escampades “por ai”. I després me’n recordo que ens feien anar a comprar el pa i les coses però anàvem amb llibretes de racionament, i de menjar hi havia molt poc, el “papa” (referint-se al seu pare) treballava, però hi havia poc aliment i una truita per tots quatre, patates bullides, farinetes es el que menjàvem. I mira, molta misèria que hi havia. I que me’n recordi més doncs, que el meu pare estava a la guerra i no estava a casa, estava a fora, i el meu oncle també, i tot anava així.

-De quin bàndol éreu a la família?

Això si que ja no sé de quin bàndol érem, ells ( es refereix al seu pare i al seu oncle) feien el que havien de fer, i si els feien anar a la guerra, doncs a la guerra. El meu oncle va estar un temps tancat a la plaça de toros de Santoña (Cantàbria), allà tancat. I molta misèria. I això és el que me’n recordo. Després, poc a poc, ja van anant arreglant-se les coses, va entrar Franco aquí, per la Diagonal de Barcelona van entrar els militars o com se diguin, jo ja no sé el que eren i així vam passar la guerra, passant misèria, però mira, després vam anant poden treballar i poden fer les coses, i després ja va anar passant la cosa. Me’n recordo que havia de treballar, feia d’aprenenta, de perruquera, li fregava l’escala a la veïna per poder guanyar 10 cèntims i així vam anar sortint de tot.

-Quina és la pitjor època que recordes?

La pitjor és quan era petita, després ja quan em vaig anar fent més gran ja vaig poder treballar, el meu pare treballava, la meva mare també i llavors ja vam anar una miqueta més bé, però quan era petita és quan més malament estava, teníem poc menjar (farinetes), i no hi havia com ara que vosaltres (es refereix a les noves generacions) teniu de tot, llavors era impossible; menjàvem pa am xocolata, però la xocolata era de garrofa, o sigui, imaginat quina xocolata més bona era.

-O sigui, hi havia escassetat de recursos durant la guerra?

Clar, anàvem amb llibretes de racionament i no et donaven més del que havies de menjar, i et donaven pa negre (no era pa bo), i el blat de moro, i de tot el que havíem d’anar menjant.

-I durant la postguerra també hi havia escassetat de recursos?

Postguerra és després de la guerra?

-Si.

Doncs és quan vam anar buscant feina i poder anar sortint una mica, treballant molt, moltes hores i així es va poder anar tirant endavant.

-Però vivíeu bé o éreu una família de pocs recursos?

I tant pocs recursos, teníem el que guanyava el meu pare, i havíem d’anar fent el que pugéssim. Unes espardenyes l’any unes sabates l’any i un abric cada tres anys perquè no hi havia per cada any, te’n feien un de gran i així ja durava per tres o quatre anys.

-I la família s’havia hagut de refugiar?

No , refugiar no. Estàvem tots a casa i si havíem d’anar a un refugi és quan venien els avions.

-Hi havies anat?

Si.

-Com et vas sentir amb la mort de Franco?

Jo que vols que et digui de la mort de Franco, mira pobre home, tots ens hem de morir, i va morir, doncs mira. Jo mentre es van anar arreglant les coses vam anar tirant. Jo estava millor quan estava Franco que ara (físicament), perquè estava bé treballava molt i amb el que guanyàvem ens vam poder fer la torre, vam poder fer un negoci maco, i tot va venir bé; però treballant molt, eh?, no perquè estigués Franco estàvem bé però, a mi m’és igual que moris Franco que la “Franca” (diu irònicament). La qüestió era treballar i poder-nos guanyar la vida.

-I participàveu de la vida política?

No, no, de política res.

-O sigui, no fèieu manifestacions ni res?

No, nosaltres no érem del blanc, del negre, ni el verd (diu irònicament). La qüestió era treballar, treballar per poder guanyar un duro.

-Doncs, moltes gràcies.

A tu.

Conclusions

He après com vivien a la època i com se les arreglaven per aconseguir qualsevol cosa que ara ho tenim totalment accessible, respecte això també he après que s’ha de treballar per aconseguir el que vulguis i que t’ho has de guanyar.

També he après que hem tingut sort de néixer en temps de pau, ja que a la guerra es passava gana i va morir molta gent.

De tot això he tret la conclusió de que som bastant afortunats.

Garrofa: fruita que es feia servir per fer xocolata antigament

Exemple de una cartilla de racionament

Entrada dels nacionals a Barcelona per la Diagonal

Comentaris (0)18-07-2012 00:02:06quart A

Júlia Bohigas. TEMPS DE DOLOR

Introducció:


L’objectiu del meu treball es saber com es va viure i de quina manera la Guerra Civil i el duré a terma gracies al JB i a l’ EG.

El 1931, hi va haver un derrocament de la monarquia i va perpetre que es proclames la República, pero diversos conflictos entre partidaris de les reformes i els que s’hi oposaven va donar lloc a una Guerra Civil ( 1936-1939).


Durant la Guerra, va ser un temps de por i penúries, es va entenebrar la vida quotidiana per causa de l’ escassetat d’aliments i la por de les represàlies de l’enemic. Tota la població estava profundamente atemoriza per els atacs aeris sobre les ciutats i per l’efecte criminal de les bombes, la gent a cada instant enstaven pendents de si sonaven les sirenes, fet que els avisaven de que anesin rapidament a buscar protecció als refugis. Els refugis esaven construits sota terra, a l’entrada hi havia una petita infermeria per si algu estava ferit, dos lavabos (un per a les dones i un altre per a els homes) i despres tot de matalasos per a la gent. La penúria economica també va ser molt important ja que els aliments van començar a escassejar molt aviat i aixo va provocar l’acaparament de productes i l’aparició d’un mercat negre. A la zona republicana, centenars de milers de persones van abandonar les seves cases i esdevenien en refugis amb condicions de vida molt penoses.

Entrevista a JB:

Quants anys tenies quan va exclatar la guerra civil?

Vuit anys, doncs vaig nèixer el 10 gener 1928

Algun familiar teu va tenir que marxar a lliutar?

No. El meu pare va nèixer a l'Argentina i quasi un bebè, els meus avis(catalans) varen tornar a Barcelona, per aixó tenia doble nacionalitat, espanyola i argentina. Això el va lliurar d'anar a la guerra, però sí recordo que vàrem estar apunt de marxar a l' Argentina, amb un vaixell que el Consulat va noliejar per els súbdits d'aquell pais. Desprès es vàren desdir.

Quin bandol recolzava la teva família?

Aquella edat, ni idea. A més a més, si els pares parlaven de politica o feien d'amagat.

La guerra hos va influir en l’ambit familiar ?

No, excepte quant els bombardejos de l'aviació enemiga es van intensificar a Barcelona i algunes bombes varen caure als voltants del nostre barri, mercat de Sta. Caterina. Aleshores els pares durant la setmana vivien a diferent lloc. El pare i el meu germà a Barcelona. on treballaven. La mare i jo a una barriada de Cornellà, on teniem una caseta tota envoltada de camps de conreu i arbres fruiters. Una maravella !!
Jo i altres amiguets anaven per els camps mig afamats, agafant fruita i recordo carxofes que les menjaven crues, arribant a casa amb la boca negra. Tambè ens havia empaitat el pagès. Una passada !!
La cara trista, era quant bombardejaven de nit a Barcelona. Tots els veïns del barri sortiem al carrer i veiem perfectament les explosions i els fars de la defensa, tot cercant els avións.
Com d'heuría patir la mare!! Fins al cap de setmana no sabiem la sort del pare i germà.

Durant la guerra amb quines condicions vareu viure?

Doncs ja pots veure. Mal menjats i amb la por a sobre.

Com os proteguieu dels diversos atacs? Vas viure algun bombardeig ?

Oi tant !!. Quant estant a Barcelona sonaven les sirenes d'alarma aèria, nosaltres i d'altres veïns ens reuníem al pis principal i esperar que pases l'atac.

Quant vàren caure unes bombes al mercat de Sta. Caterina, jo estava a una botiga aprop i vaig tenir un gran ensurt.

Com va influir el franquisme en l’àmbit de l’educació?

Aleshores crec que totes les escoles eren cristianes i l'enssenyament era estrictament en castellà, religiós i politic. Molt ressar, molts parenostres, cada setmana confesar i combregar, moltes misses, inclós els diumenges perquè entraven a les notes de fi de mes. Els capellans també ens pegaven als dits amb una regla, pobrets eren tant bons. En fi, saturats de religió, que sense donar-nos compte ens menjaven el coco.
També, rebre una eduació només amb castellà, a influit durant molts anys i fins ara també, el saber parlar i escriure la meva llengua correctament.

Com et va sentar el cop d’estat de Franco al 1936?

Aleshores amb només 8 anys, no tenia prou coneixement per opinar. Ara sí. Va èsser un cop d'estat, contra la voluntat del poble.

Durant la guerra, vas perdre alguna persona coneguda o estimada?

Poc coneguda. Era un xicot que treballava a l'emprenta junt amb el meu pare i va èsser cridat a files amb la Quinta del Biberó. Va morir a la cruenta batalla de l'Ebre. L'aviació italiana o alemany que ajudava al Franco, van fer una matança horrible. Del noi, no va apareixer mai. Durant molts anys per aquella zona es trobava de tot. Una mostra d'alló, ès visitar les runes de la població de Corbera d'Ebre i el diversos Centres d'Interpretació que hi ha per la comarca, força interessants per saber quelcom de l'Història de Catalunya durant la guerra civil.

T’enracordes d’algun fet caracteristic de la guerra?

El 18 de juliol, quant va començar la guerra, la familia anaven d'excursió amb autocar. Estavem a la Plaça de Catalunya, quant van començar a passar cotxes amb milicians armats direcció al cuartel de Pedralbes i ja varem sentir canonades. Aleshores cames ajudeu-me. Hi a finals de la guerra, apunt d'entrar les tropes invasores, la gent varen assaltar uns magatzems que estaven plens de suministres: muntanyes de sacs de mongetes, llènties, sigrons, sucre, caixes amb pots de llet condensada i llet amb pols. Quantitat de llaunes de carn russa i peix. La gent desesperada obrien els sacs i tot anava per terra, tant que caminavem per una gruixuda catifa de gra.

Com hos veu asebantar de que s’havia acabat la guerra?

Per mi, el final de la guerra va èsser quant el pare ens va portar al Passeig del Triomf on es trobaven els moros amics d'en Franco, els quals venien articles de vestimenta militar ( segur que havien assaltat algun magatzem militar). El pare va comprar unes botes, pagant amb duros de plata, doncs la moneda de La República ja no tenia cap valor. Si
no teníes monedes de plata, no es podia adquirir res.

Amb quines condicions veu viure despres de la guerra?

Doncs, penso que no gaire be, sobretot amb el menjar. Passavem gana. Era l'epoca de l'estraperlo, vol dir que molts articles es venien d'amagat a preus abusius.

També a qualsevol lloc, es tenia de parlar amb "cristiano", i al cinema a mitja sessió, sortia a la pantalla l'imatge del Caudillo i aleshores tot el públic en peu i braç enlaire mentre tocava l'himne nacional. Una collonada del dictador !!

Entrevista a EG:

Quants anys tenies quan va exclatar la guerra civil?

Tenia cinc anys...i no en sabiem mès.......

Algun familiar teu va tenir que marxar a lliutar?

Un cosí meu, molt estimat.

Quin bandol recolzava la teva família?

Crec que el republicà, el que havia sortit de les urnes.

La guerra hos va influir en l’ambit familiar ?

Sí, perquè el meu pare, hem sembla treballava com a funcionari , junt amb el meu tiet i avi i per por a les represalias un temps abans d'acabar la guerra van marxar a França.

Durant la guerra amb quines condicions vareu viure?

Mes aviat dolentes. Sobretot l'ùltim any sense el pare.

Com os proteguieu dels diversos atacs? Vas viure algun bombardeig ?

Tenia moltíssima por, m'amagava sota la taula del menjador.

Viviem al c/ Tordera de Gràcia i una bomba va caure a la casa del davant. Imagina't la por !! Al primer bombardeig la mare ens va portar al refugi subterrani. Però al veure la gent amb matalassos dormint al refugi ,mig amuntegats, pudor i bruticia, no varem tornar-hi mès. A les nits, dormiem al mateix llit de la mare, la meva germana i jo. El meu germà molt petit al cabàs., però tots a la mateixa habitació. Sí la mare s'aixecava, nosaltres al darrera agafades a la camisa.
I quant va haver-hi el bombardeig d'un vaixell de guerra, va èsser horrorós el sorroll de les canonades. Molt de pànic !!

Com va influir el franquisme en l’àmbit de l’educació?

Acabada la guerra, vaig anar a l'escola que es deia Colegio de los Reyes Catòlicos, al c/ Aragó. Aleshores haviem canviat de pis i de barri. L'enssenyament completament en castellà. Les professores eren molt bones, però obligades a parlar en cristiano.
Cada divendres anavem a confessar i combregar. En quant al capellà confessor una de les preguntes que feia a totes les nenes i que hem va quedar per sempre a la memòria, era si algú ens tocava. Aixó quant tenia 8 o 9 anys. Desprès totes les amiguetes feiem els corresponents comentaris.

Com et va sentar el cop d’estat de Franco al 1936?

Quant va esclatar la guerra era molt petita per opinar.

Durant la guerra, vas perdre alguna persona coneguda o estimada?

Sí, al cosinet abans esmentat. Va èsser cridat a files per anar a la guerra i mai mès en vàrem saber res.

L'avi va morir a França, segurament al camp de concentració francés. Però no vaig sentir, que jo sàpiga, cap comentari a casa, com van viure a França. També tinc el dubte, perquè es van refugiar a França si no havien fet res. Almenys ningú els va empaitar, ni va haver-hi cap registre a casa, per localitzar-los. Un enigme que no he sabut mai.

T’enracordes d’algun fet caracteristic de la guerra?

Recordo molt els tips de trevallar que es feia la mare quant el pare va marxar, per mantenir-nos a tots. Cosía articles d'esport.I quant va haver-hi l'assalt als magatzems de menjar, ella tota sola hi va anar. Va èsser molt valenta. Tambè recordo que teniem una senyera a casa. I un vespre, la mare per por al registres que deien feien els "nacionals", s'en va anar tota esporuguida a llençar la nostre senyera a una cloaca.

Com hos veu asebantar de que s’havia acabat la guerra?

Doncs, no ho sé. El fet de no haver-hi bombardeigos ja era una bona senyal.

Amb quines condicions veu viure despres de la guerra?

Fins que no va tornar el meu pare sa i estalvi, economicament molt malament. Desprès quant el pare va trobar feina, quelcom millor. Van èsser anys molt dolents.

Fotografies de l’epoca:

És el poble vell de Corbera d'Ebre, on van morir per aquella batalla, la majoria dels nois de 18 anys del la Lleva del Biberó. Ara el poble es conserva com a monument históric. De l'esglesia només resta la paret frontal, dintre es tot enrunat, buit.

Gent que intentava marxar cap a algun altre país.

Primer cotxe que va arribar a Barcelona despres de la guerra.

Cartell del ‘Ejercito popular’

Milicies republicanes

Conclusions:

Crec que es un treball molt important a fer, ja que son documents historics i que d’aquí poc ja no es podra fer perque ja no quedaran persones que ho puguin explicar.

En aquest treball he apres molt ja que he escoltat dues histories de persones que van viure la guerra, no son fets que els hi hagin explicat. A més a més, en el meu cas, he sentit dos histories molt iguals pero a la vegada molt diferents ja que el J. patir molt la guerra i tenien por nomes dels bombardejos i van poder aconseguir una mica més de menjar prenenli al veï encanvi, l’E. va patir molt més la guerra ja que no tenien res de menjar i no el podien aconseguir de cap de les maneres i intentava tambe fer-se carrec una mica del seu germa petit per tal de que no fos la seva mare qui se’n cuidava de tots tres.

Júlia Bohigas

4 ESO A


Comentaris (0)13-06-2011 11:18:53quart A

Vicenç Calduch. La intrahistòria: la Guerra Civil i la Postguerra

Introducció

VCF, nascut al 9 de gener del 1933 a Barcelona, Sants. És un farmacèutic actualment jubilat que viu a Esplugues del Llobregat, Barcelona. Va conviure amb el franquisme durant tota la seva existència des de la guerra, quan era molt petit, passant per la postguerra i acabant amb la mort de Franco i canvi democràtic.

Entrevista

  1. Amb qui vivies durant la guerra civil? Us vareu traslladar a algun lloc durant aquest període?

Al principi vivia amb els meus pares i fèiem vida normal, però a mesura que el front es va anar apropant, es van suprimir les classes i ens vam traslladar des d’Anroig, on estava destinat el meu pare de mestre, a viure a Rosell, el poble natal dels meus pares i llavors al camp en una masia, lluny de la civilització perquè la van bombardejar, va quedar tota aplanada. Com la gent tenia por de rebre’n més doncs van allunyar-se del nucli urbà, concretament nosaltres vàrem habilitar la cort del cavall i del burro, allà vivíem dos matrimonis: els llits dels pares separats per una manta i tots els nens dormíem a dalt al paller.

  1. Quines eren les activitats d’esbarjo en la postguerra?

Poques, ens divertíem observant la natura, des de veure sortir al sol fins a pasturar una cabra.

  1. Com us alimentàveu?

De l’agricultura o dels animals, com per exemple la cabra que amb la seva llet, un plat era sopa de llet de cabra. També es feia pa en les masies que eren més grans i contenien un forn per fer pa, s’hi anava un cop a la setmana. No hi havia massa menjar i el poc era distribuït per la Fiscalia de Tasses la qual comprava, al preu anteriorment marcat també per ells, als agricultors i ramaders el que no era estrictament just i necessari.

  1. Com era l’escola durant el govern franquista?

Jo no vaig arribar a conèixer l’anterior, però era una escola una mica dirigida cap a la dictadura. Nosaltres teníem una enciclopèdia que tenia totes les matèries i considero que a nivell de coneixements estava bastant bé.

  1. Com eren les instal·lacions escolars?

La meva escola era mixta, però de classes separades en diferents aules. Les classes eren les mateixes excepte alguna ensenyança que rebien les nenes de feines domèstiques considerades en aquella època feines per a dones. A la classe els alumnes llegíem em veu alta i al final ens preguntava, això requeria una mica d’estudi a casa diari. Potser estava una mica orientada a la religió el dissabte es donava alguna assignatura relacionada amb l’Evangeli, però res més.

  1. Quins dies es feien classes?

Tots els dies de la setmana, excepte dissabte a la tarda i diumenge, el dia del senyor.

  1. Quins jocs eren els més populars a les escoles?

Durant l’època que vaig està al Grup Escolar, quan ja era més grandet, al pati hi havia una zona on es treballava l’agricultura, sembràvem enciams, naps, rosers, cuidàvem arbres fruiters, a més a més els jocs de sempre, jugàvem a futbol, tot i que les pilotes valien molts quartos i les fèiem de draps, o d’altres, anava per temporades, era molt variat.

  1. Com es va viure l’esclat de la guerra?

Jo era massa petit en aquell moment , ho he sabut posteriorment per la història. Allà on vivíem anaven passant soldats que desertaven, demanaven aliments, llit i marxàven.

  1. Com es va viure el final de la guerra?

Tinc la imatge de destrucció, Rosell destrossat pel bombardeig, però gràcies a Déu molta gent es va poder escapar d’aquest perquè estaven enterrant algú a les afores del poble.

  1. Eren temuts els “maquis”?

Dintre de la política sempre hi ha controvèrsia de idees i la gent per idees es maten. Els maquis no els veia bé ningú, crec jo. Per exemple el cotxe de línia de Morella a Vinaròs, població més important on hi havia més activitat comercial, a vegades hi havia un delator que deia que l’alcalde del poble aniria en aquell cotxe, l’assaltaven, treien la persona en qüestió i “pam-pam” el mataven. Posteriorment es van instal·lar un o dos guàrdies civils al cotxe i el nombre d’assalts van disminuir. A part d’això també anaven als masos a demanar viandes, si no els assistien els tenien en contra i els podien arribar a pelar i si els assistien la guàrdia civil els hi feia la vida impossible, això provocar que els pagesos i masovers abandonessin la vida de camp. S’aplicava la “Ley de Fugas” i si s’escapaven, els buscaven i després els mataven.

  1. Què es sabia de la gent d’esquerra?

Al poble els que hi havia d’esquerres volien acabar amb un dels pilars de la dictadura: la religió, els homes d’esquerra d’altres pobles propers els quals es coneixien, anaven matant als capellans. Al meu poble, l’alcalde va advertir al capellà, el van traslladar fins a una cova en un carro de garbes de blat. Allà visqué fins al final de la guerra, un pagès el va anar alimentant durant aquests anys, quan el van trobar no el reconeixien portava una barba com un peregrí.

  1. De quina forma va afectar la guerra a la vida quotidiana?

El meu pare va ser denunciat acusat de roig després de que guanyés l’oposició, quan va tindre una enganxada a causa del seu desconeixement de la celebració de fi de curs en les escoles nacionals, sort que en el capítol dels milicians que explicaré després va argumentar a favor de l’Església, la gent el va sentir i això el va salvar.

  1. Quan cantaves “Cara al sol”?

Quan va acabar la guerra estava molt present, però va anar minvant la seva presència cada cop més.

  1. Quines repressions va sofrir la llengua catalana?

Era tolerada, però es defensava la llibertat i la unitat d’Espanya, per tant era un contrasentit implantar el català. A mi personalment mai m’havien retret parlar català, però l’ensenyança escrita del català va ser nul·la i ara escric en castellà per no fer faltes.

  1. Com va arribar a enrarir la guerra l’ambient al poble?

Jo veia, que durant un període, es va viure en la misèria i es racionava tots els béns, però també veia que les festes es continuaven celebrant i amb una guitarra i uns acudits la gent continuava rient i s’ho passava bé.

  1. A què es dedicaven la majoria d’homes? I les dones?

En aquell moment, la majoria es dedicava a la agricultura i hi havia pocs cotxes, però animals a cada casa n’hi havia un, aquests servien per pujar l’aigua, recollir la collita i de transport.

  1. Quan vas començar a treballar? Horari? On?

La meva primera ocupació va ser estudiar, primer amb al meu pare, després set anys de batxillerat que vaig tindre d’ingressar a l’institut i finalment a la universitat de Barcelona a estudiar farmàcia. El primer treball, després d’acabar va ser a l’Oficina de Farmàcia.

  1. Què et va portar a Barcelona? Enyoraves la família i els amics?

Els estudis: quan el batxillerat no el podia seguir a prop de casa, vaig ingressar al Balmes a Barcelona on la meva tieta em va acollir. Però al entrar a la universitat vaig deixar la pensió de la meva tia, per a una on hi dormia, però anava de menú als bars més assequibles. I respecte l’enyorança, un a casa ho té tot a l’abast, per tant és el màxim comfort.

  1. On es passava més gana, als pobles o a les ciutats?

Jo vaig viure en una pensió on pagava poquet i no podia demanar massa, no passava gana, però estava una mica desnodrit, en canvi a casa m’alimentava millor.

  1. Quina importància tenia la religió en les vostres vides?

El meu pare se’n desentenia una mica, però en canvi la meva mare era molt “missera”, jo per inèrcia els primers anys de crio anava a prendre la comunió, però aquest costum el vaig anar perdent.

  1. Coneixes a algú proper que va participar a la guerra?

No, però són moments de molta por i molt lúgubres, un dia els meus pares fugin camp a través van topar amb tres soldats de les Brigades Internacionals, a causa que la guerra tergiversa les persones, el meu pare va intuir que volien violar la dona i matar-lo a ell, però un soldat que devia ser una bona persona si va oposar i va evitar el crim, ell ho explicava com un capítol que va sentir pànic i impotència.

  1. Ens pots explicar alguna anècdota sobre aquella època?

Els milicians, revoltats contra l’Església, van entrar en una furgoneta i van desballestar l’església del poble i la van cremar, a l’hora de marxar van passar per davant d’on tot el poble estava reunit i el meu pare va fer el comentari que això només acabaria malament. Poc després l’amenaçaren de mort pels milicians, i després va ser acusat per part de l’alcalde de ser que no ensenyava religió als nens, però el comentari el va salvar.

  1. Quin és el record que més t’ha marcat?

L’estampa del poble bombardejat, això em va marcar.

  1. Podries fer una valoració general del món i les comoditats actuals.

La societat per lògica millora, clar no es pot comparar la societat dels 50 amb la actual, en el meu poble no hi havia aigua corrent es carregava en càntirs i els carrers estaven en terra, en canvi en el món actual hi ha aigua i els carrers estan asfaltats. Això és un tema extrapolític, la societat millora independentment dels governants.

Conclusions

Un treball que m’ha resultat mol enriquidor de fer en el qual hi hagut moments de tot, alegria i angoixa, veure la impotència i tristor com relatava alguns fets era realment xocant. L’entrevista m’ha pogut donar un punt de vista interior del conflicte i crec que al contrastar-ho amb les altres veure la magnitud i com de gran era el conflicte perquè va abarcar a tota la població en menor major grau, perquè no és igual el relat del vencedor del conflicte que el perdedor o el qui li van matar mitja família que el que va enriquir-se. També he pogut conèixer una etapa desconeguda del parent entrevistat al qual mai m’havia parlat sobre aquest tema, al final te n’adones com arriben a ser d’importants els petits detalls en temps de guerra i com tot pot canviar d’un moment a un altre, la bogeria i l’egoisme de les persones en aquests temps difícils. Amb aquest contrast te n’adones de la gran fortuna de la teva situació familiar que ho tens tot a l’abast i com la societat ha anat evolucionant i com l’evolució és totalment necessària. La búsqueda de documents de l’època m’han conduït a imatges, documents, monedes, etc. que mai havia vist i a part de tenir un valor sentimental, també tenen un valor històric.

Vicenç Calduch i Jornet

4 ESO A


Comentaris (1)13-06-2011 11:10:45quart A

Mariona Maeso. La guerra civil i la postguerra


INTRODUCCIÓ HISTÒRICA:


El 17 de juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit, entre ells Franco i Mola, van protagonitzar un cop d’Estat. Amb aquest fet va començar la guerra civil, una guerra en la que principalment hi van participar població civil. Hi va haver un enfrontament entre els sublevats o franquistes i els republicans. Franco va ser nomenat Caudillo de España i tot el poder requeia sobre ell. Va imposar el model franquista, una dictadura basada en l’oposició al comunisme i a la democràcia liberal, defensant el tradicionalisme i la unitat d’Espanya.

La guerra civil va causar moltes morts, ja sigui durant el combat o amb la repressió. Tots els que es mostraven contraris a la ideologia de Franco eren perseguits.

En el conflicte també van intervenir els aliats de Franco, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Aquests dos països van intervenir bombardejant algunes ciutats. Els republicans no tenien cap aliat, però van rebre ajudes de les Brigades Internacionals.

L’exèrcit sublevat va anar avançant pel territori espanyol. El 1938, Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. Catalunya va organitzar una ofensiva a l’Ebre per aturar als sublevats. Després de durs combats, els republicans van haver de retrocedir i van perdre la batalla. El 26 de gener de 1939 els sublevats van ocupar Barcelona. Al febrer, van ocupar Madrid i va finalitzar la guerra. Milers de persones van emigrar, sobretot a França.

La guerra va causar una davallada demogràfica, molta misèria i fam. Franco va imposar el model d’autarquia i l’intervencionisme de l’Estat en la producció de béns. Això va provocar un estancament de l’economia.

A causa de la pobresa, es racionaven els aliments repartint cartilles de racionament. Es va crear l’Auxilio Social per ajudar als més necessitats.

Amb el franquisme, la dona va quedar sotmesa al marit i a la llar, dedicant-se només a cuidar la casa i formar una família.

Durant la postguerra hi va haver una dura repressió. Milers de persones vans er empresonades, torturades i assassinades. La llengua catalana es va prohibir en l’àmbit públic.

La oposició es va reorganitzar i es van impulsar moviment socials. Als 70 hi va haver una crisi econòmica i el 1975 va morir Franco. Després es va tornar a la democràcia.


TREBALL DE HISTÒRIA ORAL: LA GUERRA CIVIL I LA POSTGUERRA


Entrevista al meu avi, IMM, nascut el 1927, a la Beguda Alta, un petit poble situat a l’Anoia. Quan va acabar la guerra va anar a viure a Terrassa, on ha viscut fins ara.


- Quants anys tenies quan va començar la guerra? De quin bàndol érets?


Jo era petit, tenia nou anys. Jo i la meva família érem republicans.


- Com veu viure la teva família i tu l’esclat de la guerra?


Ens arribaven notícies que deien que els oficials de dretes feien costat a Mola, de l’aixecament militar per part de Franco i Mola, de que l’exèrcit sublevat avançava. La guerra havia dividit Espanya en dos, i l’exèrcit franquista avançava. A més, l’exèrcit d’esquerres estava confrontat, la FAI i el POUM. Van sorgir lluites als carrers, i pel que explicaven a les ciutats les lluites eren molt més nombroses i cruels. Hi havia moltes morts, va ser mol trist que molts es matessin entre germans i familiars per diferents ideologies. Als pobles petits era on hi havia més barbàries, el franquistes mataven a la població, només per pensar diferent que ells. Els primers dies de la guerra es va perseguir al clero perquè alguna part s’oposava al règim, i la meva àvia, que anava a missa cada diumenge i era una dona de fe, era perseguida.

Al poble, la situació era venjativa. Els veïns es xivaven coses, s’amenaçaven els uns als altres, feien pactes entre ells, i delataven a persones per enveja o deutes, feien coses així perquè els matessin.


- Vas viure algun bombardeig de prop? Com us amagàveu?


Sí. Abans de que els nacionals entressin al poble, van bombardejar Masquefa, el poble veí. Com que jo era un nen bastant entremaliat i no tenia por de res, després de sentir un soroll molt fort vaig sortir de casa per anar a veure el que passava. Vaig veure un núvol de pols negra. Vaig anar corrents a explicar-ho a casa meva. El meu oncle i el meu cosí estaven amagats en una barraca de pagesos amb un veí, enmig d’uns camps. El meu cosí era jove i fort, i no volia anar a lluitar perquè sabia que el reclutarien, igual que el meu oncle. La meva mare em va dir que anés corrents a buscar-los i a avisar-los de que els nacionals havien arribat a Masquefa. Quan tornàvem de la barraca, per uns camps segats, van aparèixer uns avions i als nostres peus vam sentir les bales rebotar a la terra. Vam córrer cap a un torrent ple d’esbarzers, ens era igual. A baix del torrent vam veure un oficial i ens va dir que podíem tornar al poble, que no hi havien llançat cap bomba.

Al poble, els pagesos havien excavat un túnel subterrani per amagar-se. Jo, l’àvia i la tieta vam tancar la casa i ens vam anar a amagar al túnel. Quan érem a dins, a l’entrada del túnel hi va entrar metralla d’un morterasso que va explotar. Jo vaig anar a tocar la metralla, i encara bullia. Després d’això hi va haver un moment de pausa i silenci. Les dones van sortir a mirar i a fora hi havia un nacional. Una d’elles es va desmaiar perquè es pensava que els mataria a tots. Al final va resultar que el nacional era català, de Badalona, i ens va deixar tornar a casa. Mentrestant, la batalla seguia.


- Algun cop has explicat que portaves menjar als que estaven amagats a la barraca. Com ho feies perquè no et trobessin?


Jo portava menjar al meu oncle, el meu cosí i un veí, els tres estaven amagats a la barraca. L’entrada i la sortida del poble estaven controlats per guàrdies. Jo, com que era nen i havia nascut al poble, em sabia de memòria tots els trencalls i dreceres. De nit, entre les vinyes que envoltaven el poble, vaig portar un pa ben gros a la barraca perquè no passessin gana.


- Durant la postguerra, què menjàveu? Què fèieu per no passar gana?


Teníem cartilles de racionament, però al ser un poble la gent feia el que podia, s’alimentava del menjar que produïen. Jo personalment no vaig passar gana, però l’objectiu de la gent per subsistir era aconseguir menjar. Era molt car, perquè per comprar un pa es necessitaven els diners d’una setmana sencera. A més, el pa de racionament era mol dolent, era com un totxo. Teníem targetes amb cupons, i també es va originar l’estraperlo. La gent anava a buscar pa per vendre’l, però sortia molt car i era perillós. Es feia el possible per aconseguir menjar, era l’objectiu de tothom.

Hi havia gent que transportava el menjar a peu, a grans distàncies, patint molt i passant molta gana. Per alguns, sopar peles de patata ja era molt.


- Tu érets un nen. Quin era el teu punt de vista de la guerra?


Ara penso com un nen que s’ha fet gran i ho ha conegut, ha conegut la història. Va ser molt tràgic, la gent es matava entre famílies, entre germans, persones de la mateixa sang. Vist amb temps, és esgarrifós. Trobo esgarrifós que el mateix govern republicà enviés nanos a l’Ebre, sense instrucció, i els franquistes els mataven com conills. Sé que allà hi havia nanos cridant a la seva mare, eren només nens. Va morir molta gent.

En aquella època, els nens vam tenir una infància de privacions, de robar per necessitat. Va ser una infància molt espavilada perquè les circumstàncies ho obligaven.

Per exemple, per fer pilotes per jugar a futbol amb els amics, aprofitàvem quan passava un carro que portava fossades amb fil. Els agafàvem sense que ens veiessin i en fèiem pilotes.


- Tens alguna anècdota curiosa?


I tant! Moltes. El meu oncle, com que jo era un noi molt entremaliat, va pensar que jo podia fer de barber dels nacionals. Van ser els primers diners que vaig fer. També vaig ser aprenent de fuster. Fent de barber, guanyava més en propines que amb el que cobrava.

Un dia, ens van dir que en un lloc hi havia moltes galetes. Vam anar allà, i hi havia una caixa. A sobre la tapa de la caixa hi havia tot de llaunes buides, per fer soroll si algú intentava obrir la caixa. Vam obrir la caixa i van caure totes les llaunes al terra, fent molt soroll. Van venir els nacionals però nosaltres vem aconseguir escapar am les galetes.

Quan els nacionals van entrar al poble, hi havia molt material de guerra abandonat. Jo tenia un equip de soldat complet (cartutxeres, fusell, uniforme...). Com que no sabíem fer anar l’arma, vam posar munts de palla i disparàvem allà. Els nacionals ens van veure i ens van enganxar de ple. Ens van portar davant d’un tinent, i ens va fer reflexionar sobre les armes, que eren perilloses. Després ens van portar a un hospital en una casa senyorial, on hi havia nens amb ferides de bales. A dalt de tot del hospital, hi havia una pianola, dels alemanys. Els alemanys sempre tenien les millors coses. En un racó de la sala hi havia unes pomes molt maques, que feien molt goig, i vaig agafar-les.

Un dia, vam veure una bomba italiana i vam anar a avisar els soldats, perquè ens havien dit que si trobàvem bombes o armes els aviséssim. El soldat, des de lluny, va començar a disparar a la bomba, i no explotava. Al final va resultar que només era la carcassa de la bomba, i la van utilitzar com a tinter, cosa molt comú.

Al poble, després dels nacionals, van arribar els presoners, que arreglaven obres. Jo els vaig veure entre uns arbres. Estaven al costat d’un camp de cebes, i un presoner en va arrencar una. El nacional li va fer tornar a plantar la ceba. Quan el nacional va marxar, vaig anar a agafar la ceba i li vaig donar al presoner.


Quan es va acabar la guerra, la meva mare em va venir a buscar i em va dir que què volia fer, perquè els meus oncles volien que em quedés amb el meu cosí, que era fill únic i jo era com un germà seu. Jo vaig voler tornar a casa. Des de la Beguda vam anar amb carro fins a Martorell, i vam fer 23 km a peu de Martorell a Terrassa, cap a casa. Anàvem caminant carregats de menjar i es va posar a ploure. Jo, de mal humor, portava un abric gruixut i em calava l’aigua. Vam sentir passar un cotxe. Jo que n’estava fart d’aquella pluja, em vaig posar al mig de la carretera per fer-lo parar. El cotxe es va parar, pobre home. Li vam preguntar si ens podia portar a Terrassa. Ell ens hi va portar. Era un cotxe petit, i la meva mare estava preocupada perquè li mullaríem els seients del cotxe al pobre home. L’home es deia Badiella de cognom, la meva mare sempre ho havia recordat. Ens va deixar a l’entrada de Terrasa.


- Com era la posició de la dona durant el franquisme?


La Carmencita Polo, la dona de Franco, deia que la dona havia d’ocupar-se de la família i que no havia d’estudiar, perquè no servia de res. La dona treballava a casa, cuidava dels fills, i si treballava, tenia un sou molt inferior al del home.


- Com va ser la teva escolarització?


Vaig anar pocs anys a l’escola, vaig fer només la primària. A l’escola, abans de la guerra, ho fèiem tot en català, i com que era un poble molt petit, tots els nens i les nenes del poble anàvem a la mateixa classe. Amb la guerra, el mestre que teníem el van mobilitzar a Barcelona i ens vam quedar sense escola un temps. Mentrestant, el jefe de l’estació de tren, que era culte, ens va fer classes particulars a mi i al meu cosí. Després va venir una senyoreta de Barcelona que va ser la nova mestra. L’escola era laica, i encara en temps de guerra podíem anar nens i nenes a la mateixa classe.

Com a anècdota, quan jo tenia 11 o 12 anys, vaig fer una brometa a classe i tots van riure. La mestra es va enfadar molt i em va castigar. Em va tancar a la classe mentre els altres anaven a dinar. Van avisar a la meva tieta de que m’havien castigat de seguida. A mi em va semblar molt injust perquè el que havia fet no era tan greu, i vaig començar a pensar la manera de sortir d’allà. Vaig anar al balcó (era un primer pis), i vaig pensar en penjar-me per sota la barana i saltar, perquè així la distància era menor. Van poder més les ganes de sortir que el seny, i vaig saltar. Quan vaig arribar a terra, de l’impuls, la meva barbeta va arribar fins als genolls. Vaig mirar si m’havia fet mal, i no. Vaig anar als camps a buscar gotims de raïm per menjar. Es va disparar l’alarma quan els alumnes i la mestra van arribar a la classe i estava buida. Van anar a casa meva i jo no hi era. Tots els nens de l’escola em van buscar pel poble, però no em trobaven. Em vaig amagar en una sanja d’un camp, i quan van haver passat vaig tornar a casa. La meva tieta em va apallissar, però m’ho mereixia...

Després de la guerra vaig fer de barber, perquè amb la necessitat que hi havia necessitàvem diners.


- Vau patir algun tipus de repressió? Coneixes algun cas de maltractactament?


Nosaltres no. Els meus oncles eren religiosos i no van tenir problemes. Els pagesos van anar fent i cultivant.

Quan va acabar la guerra, cada poble tenia els seus polítics falangistes, i es dedicaven a perseguir famílies d’esquerres. Les famílies falangistes dominaven la política local, i portaven a les famílies d’esquerres a uns locals on els apallissaven perquè diguessin coses o delatessin a algú. A alguns molt significats els afusellaven, sobretot a Barcelona, al Camp de la Bóta, on les parets estaven plenes de sang i de impactes de bala.

No vaig patir repressió, però pels pobles estava ple de cartells franquistes, ‘Arriba España!’, ‘Franco caudillo de España’.

Un dia, jo era a Terrassa. Quan senties l’himne nacional, havies de parar-te fossis on fossis i saludar aixecant el braç, la salutació franquista. Hi havia un home molt vell, que el pobre no va fer res quan va sonar l’himne. Un nacional jove, va anar cap a l’ancià i li va clavar una bufetada molt forta, sense escrúpols.

Al cine, també tocaven l’himne abans de la pel·lícula i havies d’aixecar-te i saludar. En les pel·lícules hi havia molta censura, no deixaven que es veiés ni un lligacama. També censuraven els diaris i les novel·les.


- Com vas viure el fet de que es prohibís el català, la teva llengua?


Durant molts i molts anys el català no es va sentir en cap ràdio. Per la ràdio, algun programa s’arriscava i parlaven una mica de català. Hi va haver molt endarreriment cultural, perquè tota la cultura existent va ser substituïda per la cultura falangista i religiosa. Un dia un guàrdia em va sentir parlar en català, i em va dir: <> .


- Què en pots explicar de l’exili?


Tota persona que durant la guerra s’havia mostrat en contra del franquisme va haver d’exiliar-se. En conjunt, els exiliats eren persones molt vàlides culturalment, i Mèxic, gràcies als exiliats catalans, va tenir un fort desenvolupament. Allà els acceptaven molt bé perquè sabien que eren gent amb cultura. Es van fer noves fàbriques on treballaven molts catalans. Argentina també és un cas semblant a Mèxic.


- Com es va anar recuperant la gent de la guerra i la postguerra?


En mica en mica, a base de treballar molt, la gent es va anar refent, i es van anul·lar les cartilles de racionament. Després es va començar a obrir el mercat. Les coses eren encara molt cares perquè no eren abundants.

La gent estava tan tipa de tantes matances que ja no reaccionava, volien estar tranquils. Es van tornar molt submisos, només volien aconseguir diners per menjar. Molts van prescindir dels seus ideals i van quedar-se a casa. Els únics revolucionaris eren els maquis, i creien que el poble s’aixecaria, però la gent es va desenganyar molt de la política. Sempre n’hi van haver alguns que tenien desig de venjança

A les ciutats va costar molt posar en marxa la indústria. Es necessitava molta gent. La gent feia moltes hores extra, i les fàbriques treballaven durant tres torns de vuit hores, tot el dia, i fins i tot treballaven els dissabtes i alguns diumenges.


- Vas veure alguna desfilada de Franco?


Sí. Franco organitzava desfilades i es feia rodejar del seu exèrcit, que tots eren marroquins. Els de la Legión eren coneguts perquè eren molt feroços. Fins i tot, a un assassí el perdonaven per poder ajuntar-se a la Legión. Els Regulares eren forces d’espanyols però vingudes d’Àfrica. Eren tropes molt dures. A Barcelona, quan venia Franco, es feia acompanyar de tota la guàrdia perquè tenia por dels atemptats. Ara s’ha sabut que Franco va patir diversos atemptats, però van ser discrets i tampoc van voler que es sabés.

(En la foto gran de l’inici del tema 12 al llibre se socials, on es veu una desfilada militar, els militar marroquins són els de la dreta que van vestits de blanc)


- Què n’opines de l’obertura d’Espanya en temps de Franco?


El gran triomf de Franco va ser que vingués Eisenhower. Penso que no hi ha dret perquè els americans, sent una democràcia, no ens van ajudar i van ajudar a Franco. Els EUA feien costat a Franco perquè com ells, anava en contra del comunisme.

França i Gran Bretanya tampoc no ens van ajudar perquè van veure els Partits Popular i van creure que acabaria sent un país comunista i això no els interessava. La URSS, per compensar l’ajuda que havien oferit a la República, es van quedar amb totes les seves reserves d’or. Aquestes reserves eren d’or provinent de les Amèriques.

Això va fer que en part millorés l’economia. Jo vaig tenir un dels primers sis-cents, perquè el número de fabricació era el 503 o el 505. Després va augmentar la producció.

Com que no hi havia benzina suficient, es van inventar els gasògens, que amb llenya i carbó feien funcionar els cotxes.


- Tens alguna altra cosa a explicar? Com vas viure la mort de Franco?


Sí. Quan es va acabar la guerra, hi havia molta misèria. Van haver-hi moltes morts, i van sorgir epidèmies com la tuberculosis. Franco va fer construir el sanatori de Matadepera. Bàsicament, allà morien els malalts, pocs es curaven. També va haver-hi el mal de les guixes, un gra que es menjava. A la gent que menjava guixes, les cames se’ls hi quedaven mortes. D’això hi va haver una plaga.


El meu pare, abans d’acabar la guerra, el van mobilitzar a Barcelona perquè era paleta, per anar a fer construccions.


Jo tenia un veí que va anar a la guerra. Quan ell era a la guerra, va anar a socórrer a un home casi mort. El va aconseguir salvar, però això li va marcar molt. Quan va tornar de la guerra, ja no era el mateix, tenia la mirada perduda, reia sol, havia mig embogit. Feia cosa mirar-lo, la seva mirada no era brillant, era apagada, mirava per la finestra i reia sol.


Una família de Terrassa tenien un fill únic. Es deia Manel, i va anar a la guerra. Quan va acabar, ningú en sabia res d’ell. No l’havien vist ni viu ni mort. Els pares van preguntar als que van tornar, i res de res. Els va arribar una notícia de que a l’Àfrica hi havia un camp de concentració on havien portat alguns soldats de la guerra. El pare, amb l’esperança de que el seu fill encara fos viu, va viatjar fins a l’África i va anar a buscar un oficial, que li va dir que allà no hi havia cap camp de concentració d’aquests. El seu fill havia mort. La guerra només va causar que famílies trencades.


Diuen que Franco signava les penes de mort mentre esmorzava. La seva dona era igual de dolenta que ell, li donava suport en tot.


Quan va morir Franco, en part em vaig alegrar, però vaig sentir pena; no perquè hagués mort, sinó pel mal i les morts que havia causat, per com un home havia estat capaç de cometre tants crims, de fer matar a tantes persones només per pensar diferent que ell.


Entrevista a la meva àvia RMFV, nascuda el 1944. En l’entrevista, principalment explica la història del meu besavi, IFA, nascut el 26 de juny del 1915. Ell va lluitar a la Batalla de l’Ebre, i va estar empresonat. Va morir el febrer d’aquest any, a l’edat de 95 anys, i sempre ens havia explicat vivències seves durant la guerra i la postguerra. La meva àvia també explica alguna vivència seva durant la postguerra, com a nena.


- Història d’IF:


- Quants anys tenia quan va esclatar la guerra? De quin bàndol era?


El meu pare tenia 21 anys quan va esclatar la guerra. Era molt catalanista, republicà. Quan va esclatar la guerra, ell estava fent el servei militar. Va anar a Lleida a fer la instrucció, concretament a la Seu Vella, la Catedral Antiga de Lleida. Va fer la instrucció durant tres mesos, preparant-se per la guerra. Va esclatar la guerra i el van portar cap a la batalla.


- Va lluitar al front d’Aragó. On va estar concretament?


Va estar concretament a Valdeconejos. Van anar allà i van esperar a que els nacionals ataquessin. Dormien com podien, en pallers.


- Com va ser la seva experiència durant la guerra?


A ell, com que tenia estudis, el van destinar a transmissions. Havia estudiat enginyeria tècnica, i sabia llenguatge Morse. Ell s’encarregava d’enviar missatges. Portava una espècie de motxilla on hi havia l’aparell que utilitzava per enviar missatges. Ens havia explicat que el feia funcionar amb una manivela. Algunes vegades també havia hagut de llançar granades. Quan les tirava, amagava el cap, era una cosa que no li agradava gens. Va tenir sort que no el van ferir mai. També havia explicat que quan li tocava disparar ho feia des de darrere d’una roca, traient només el fusell i sense mirar cap a on disparava.


- Després de perdre la batalla, què va fer?


Després de perdre, a la retirada, ell i més soldats anaven caminant cap a França per exiliar-se. Van anar a peu fins a Sant Hipòlit de Boltregà (Vic), on els van capturar i el van fer presoner. A ell, l’havien nomenat sergent de l’exèrcit. Formava part de la divisió 42 de l’exèrcit. Ell, a Sant Hipòlit, va amagar el nomenament de sergent entremig d’unes pedres d’una masia, perquè l’agafessin com a soldat ras i no tingués tant càstig. Els van portar presoners a la Universitat de Cervera, i va estar allà durant tres mesos. Allà passaven molta gana, i casi cada dia, quan es llevaven, hi havia algun company mort. Per menjar, cada dia els donaven un tros de pa, una llauna de tonyina i aigua. Això en tot el dia.

Els soldats de la República anaven ben vestits i els franquistes no. Quan els republicans morien, els franquistes els prenien les botes. A ell li van prendre les botes mentre era presoner.

A Cervera, la seva cunyada va anar cap a la universitat amb la seva filla, que era una nena. El meu pare, des de dalt de l’edifici, va llançar una corda. Des de baix, la nena lligava menjar i el pujaven des de dalt. Amb això va poder anar passant. Els nacionals van enganxar a la nena lligant menjar, i com a càstig per la mare, que feia anar a la filla allà, la volien rapar al zero.

Un altre dia, la meva àvia (la seva mare), va anar a Cervera, i va fer un pacte amb uns coneguts que vivien a una casa propera. Els de la casa li deixarien fer truites i pa a canvi de diners. El meu pare, per sortir de la universitat convertida en presó, va parlar amb un electricista d’allà, que era presoner però al ser electricista el deixaven sortir. Ell va colar com a ajudant de l’electricista, i es va enrotllar un munt de fils elèctrics pel cos, com anaven els electricistes en aquella època. Va sortir i va anar a la casa dels coneguts de la seva mare, i allà el van fer menjar molt. Es va amagar menjar per tot el cos, entremig dels cables, i així no es veia. Va tornar a la universitat.

Com que li encantava llegir i era un home molt culte, per no avorrir-se, es va atrevir a saltar per una cúpula/claraboia , d’amagat, jugant-se la vida, per anar al pis de sobre seu on hi havia la biblioteca de la universitat. Va robar un diccionari, ni que fos per poder llegir qualsevol cosa. Així s’entretenia. Encara conservem aquest diccionari.


Després de tres mesos a Cervera, els van traslladar a Mallorca, concretament a Santanyí, i allà hi van estar casi dos anys. Allà, a molts els pegaven i els maltractaven, però a ell no. Com que tenia estudis, el van posar a càrrec del magatzem del menjar, portant els comptes. Un oficial d’allà li va dir: “Mira F: t’oferiran fer-te alguns diners per quan tornis a canvi de que els donis menjar destinat als presoners”. Ell no ho va fer mai, tot i que li van oferir múltiples vegades. Allà a Mallorca van poder menjar sempre. Al cap de dos anys, el van alliberar, i va tornar cap a Barcelona en vaixell. Hi va haver molta mala mar, la majoria van acabar vomitant.


- Què va fer quan va tornar de la guerra?


Quan va tornar de la guerra, tenia polls, i de la misèria li havien caigut unes berrugues que tenia les mans.

Va arribar a Navarcles, el seu poble natal, i ell i la seva família vivien en una fàbrica. El seu pare va morir jove, i com que el pis on vivien no era seu, van haver de marxar. Quan va morir el seu pare, els seus quatre fills estaven a la guerra. A l’enterrament no hi havia cap fill, i hi va haver d’anar un cosí seu.

Van marxar a viure a un altre lloc, i van anar a viure a la casa d’uns consogres, a Navarcles. La consogre de la seva mare era llevadora, i quan ell va tornar, ella li va dir que allò era casa seva, que s’hi podia quedar i que el poc menjar que tenien se’l repartirien entre tots.

Ell es va trobar sense feina, perquè per ser del bàndol republicà no li donaven feina enlloc. Ell sabia del tèxtil, i en aquest sector no l’acceptaven. Va haver d’anar al bosc a tallar llenya per guanyar diners.


- On va aconseguir trobar feina?


Després li va sortir feina a Barcelona, a Sant Andreu, com a contramestre de telers, l’any 1941.

Ell, a la postguerra, anava a fer més hores a El Clot, i la meva mare treballava a Can Fabra i Coats. Tenien moltes penúries, guanyaven pocs diners. Es van casar a Navarcles, i com que no tenien gaires diners van anar de viatge de nuvis a Tortosa. Allà van comprar unes mongetes seques d’estraperlo, i al tren de tornada, va entrar la policia, va registrar el tren i els van prendre un sac de mongetes que portaven a la maleta. La meva mare sort que portava un saquet de mongetes al braç amagat sota la jaqueta. Una dona al tren deia als policies, amb accent tarragoní: “ Però que no veieu que son jovencells, que s’acaben de casar? Què vol que tinguin?”


A Barcelona van passar moltes penúries. Un dia, la seva mare, viuda, va anar a comprar oli, i al arribar a casa se li va trencar l’ampolla. L’oli era molt car, i ella, plorant, va dir que preferia que li haguessin tallat un braç abans que trencar l’ampolla d’oli.

S’alimentaven de moltes farinetes. A casa de la meva mare, no van passar gana perquè el seu pare era carreter i feia carros pels pagesos. En comptes de demanar diners a canvi, demanava menjar. Allà es menjava bé. La meva àvia no havia vist mai un bitllet de 1000, dels verds, i els va veure a la casa del carreter, en una capsa a dalt d’un armari.


- Anècdotes i records de RMF:


- Vas néixer el 1944. Com vas viure la postguerra com a nena? Pots explicar alguna anècdota?


Quan jo vaig néixer, la meva mare no tenia llet, i jo plorava de gana. El meu pare, sortint de treballar, havia d’anar per les farmàcies de Barcelona, després de treballar dotze o tretze hores, a buscar Heledón, llet en pols. Entre això i llet de vaca rebaixada amb aigua, vaig anar creixent.

A on treballava el meu pare, Can Portabella, els amos eren belgues, i per Reis ens donaven unes nines molt maques. Els de Can Fabra i Coats, on treballava la meva mare, donaven regals de Reis als nens en el camp de futbol del Sant Andreu.

Quan jo anava a l’escola, cada matí ens feien cantar el “Cara el sol”. El parvulari on anava es deia Bernardo Boil. El porter de l’escola, el ‘señor’ Juan, de la misèria tenia una cabra lligada en un arbre i la feia pasturar pel pati de l’escola.


La meva mare va ser del Partit Comunista, i quan va acabar la guerra tenia por que l’agafessin. Se’n va anar a França amb una germana seva i el seu nebot, que era molt petit. Van anar-hi dins d’un camió, fins a Chateroux, a prop de París. Allà van estar-hi uns mesos, i el Ricardet, el nebot, va agafar el tifus. Se’n van sortir com van poder, es va curar. Quan van tornar, el nen el van posar a guardar vaques en una casa de pagès, i de la gana que tenia es menjava els ous del galliner, acabats de pondre.


Jo no vaig passar mai gana, amb els esforços dels meus pares vam poder menjar.


Durant la postguerra hi havia molts analfabets, i el meu pare va ensenyar a llegir al marit d’una companya de feina. Jo, amb tres anys vaig aprendre a llegir, perquè el meu pare me’n va ensenyar. Ell em llegia llibres del Folch i Torres en català. Sempre ens havia explicat que un fill de Josep Maria Folch i Torres havia mort al seu batalló.


- Què fèieu durant la postguerra per estalviar diners?


A nosaltres el meu pare ens arreglava les sabates per no haver de pagar els arreglos. Compràvem les sabates a Can Segarra, al carrer Pelai, on la majoria de gent anava a comprar-se sabates, perquè no eren cares.

La gent, a Barcelona, aprofitava els balcons i allà hi tenien gallines i conills per alimentar-se.

Al meu pare li encantava anar al mercat dels Encants de Barcelona per comprar llibres vells. Hi anàvem en tramvia, i de Sant Andreu a casa anàvem a peu per no haver de pagar autobús. Ell era un home molt culte, i pel camí sempre em feia preguntes sobre història o geografia, el que més li agradava. Sabia qualsevol illa diminuta del Pacífic i sabia les dates de qualsevol fet històric.

Amb la guerra, tots els diners de la República van haver de ser entregats. Encara tenim el document que diu que vam entregar els diners. Hem demanat aquests diners a l’Estat però no ens els han tornat mai. Hi ha una associació que reclama que els diners de la República que van ser entregats siguin retornats. Tot i així, ells tenien bonus de l’Estat, i aquests sí que van valer. Amb els diners dels bonus van poder pagar algunes coses.


- Què en pensava ell de Franco? Com va viure la seva mort?


Ell a Franco li deia “el Francisquet”. Els diumenges al matí, mentre s’afaitava, cantava cançons republicanes. Això, durant la postguerra, era arriscat. Entremig de les cançons republicanes cantava la Internacional i la Marsellesa. De tant en tant cantava el Cara al sol per si de cas.

Ell va viure la mort de Franco molt alegrement, ho va celebrar. Va dir que ja hauria de fer anys que s’hagués mort, que ja era hora.


CONCLUSIONS:


Fent aquest treball he après moltes coses. He après com va viure la gent la guerra i la postguerra, i m’ha fet entendre moltes coses sobre el present.

Penso que el franquisme va ser molt dolent per Espanya, va provocar moltes morts, patiment, fam, pobresa, repressions, endarreriment del país... Les ideologies radicals mai són bones, no aporten res, perquè no són tolerants amb ningú. El franquisme va prendre llibertats a tota la població, i va portar un procés de retrocés cultural, sobretot a Catalunya, País Basc i Galícia, on es va prohibir l’ús de les llengües autòctones.

Les persones que van viure la guerra i la postguerra han vist molt patiment al seu voltant.


El meu besavi sempre ens havia explicat anècdotes de la guerra, i com que en sabia tant d’història sempre ens n’explicava moltes.

Penso que ell va ser un home que va lluitar per la seva terra, perquè s’estimava molt el seu poble, Catalunya. No va tenir una vida gens fàcil, però va ser capaç de tirar endavant i sobreviure.


El meu avi era un nen quan va esclatar la guerra, i ho va viure des d’un altre punt de vista. Un nen no ho veu tot com un adult. Ell es va adonar de la gravetat del que va passar a mida que es va anar fent gran. Va tenir una infància no infeliç però sí dura, perquè havia de robar menjar per necessitat.


Penso que la història oral és una part molt important de la història, perquè en els llibres d’història només surten els noms dels generals de l’exèrcit i dels càrrecs alts. Penso que la població civil va tenir un paper importantíssim en la guerra, i crec que se’ls hauria de recordar més sovint i homenatjar-los, perquè van lluitar pels seus ideals, defensant la seva terra. S’hauria d’homenatjar tant als caiguts com als que van sobreviure i ho han pogut explicar.


La guerra civil ha estat un dels períodes mes cruents de la història d’Espanya. Va morir moltíssima gent innocent. La gent no tenia llibertats, perquè havien de seguir el model franquista per no jugar-se la vida.


Aquest treball m’ha servit també per conèixer històries dels meus avis o besavis que desconeixia, i també per deixar escrites moltes anècdotes i vivències seves, cosa que no s’havia fet.


MARIONA MAESO DEITG

Comentaris (2)03-06-2011 20:31:09quart A

Arola Ycart. La guerra civil espanyola i la postguerra

Introducció:

Per fer aquest treball he entrevistat a la meva àvia per part de mare de 72 anys, Vicenta Cusidó, que va néixer a finals de la guerra civil espanyola, el 19 de setembre de 1938. Aquesta entrevista ens mostra el record del què la meva àvia li explicava la seva mare i familiars sobre la guerra civil, i la seva visió de la postguerra viscuda en primera persona. A més adjunto diverses aportacions gràfiques.

Entrevista a Vicenta Cusidó:

1. Te'n recordes d’alguna cosa de la guerra civil?

No me’n recordo de res perquè jo era molt petita. Però a mi m’havia explicat moltes coses la meva mare. M’havia dit que hi havia gent que feien intercanvis de menjar, per exemple nosaltres teníem vi i l’intercanviàvem amb el nostre veí que tenia oli. També hi havia molta gent que saltava als horts a robar menjar i moltes vegades quan no trobaven res es menjaven les cols gegants, que eren del bestiar, o es menjaven les pells de les patates que trobaven a les escombraries. Hi havia molta fam en aquella època però a casa meva no en vam passar gaire perquè el meu pare treballava a un lloc on distribuïen carn per els militars i llavors en portava a casa, a part el meu tiet treballava en un forn i a més teníem un petit hortet al pati de casa.

També recordo que la meva mare m’havia explicat que quan bombardejaven la ciutat cap a finals de la guerra, que era quan jo hi era, el meu pare es posava sobre meu perquè creia que d’aquesta manera em protegia més de les bombes.

2. Quin bàndol recolzàveu a la teva família?

La meva família no recolzava a cap bàndol, tot i així el meu pare i el meu tiet volien que guanyessin els franquistes perquè els capellans van ser molt perseguits pels republicans i el meu tiet era capellà. Per aquest motiu van ser tancats a la presó durant un temps.

Tot i així la meva família també estava en contra dels franquistes, ja que ells volien prohibir el català i aquesta era la nostra llengua.

3. Us vau haver d’amagar o vau haver d’amagar algú durant la guerra?

Sí, els meus pares es van casar per l’església en temps de guerra, i van haver d’anar a viure, durant un temps, a casa uns parents de la meva àvia perquè sinó algú els hagués pogut delatar i els republicans els haguessin tancat a la presó. A més, durant la guerra el meu pare i el meu tiet també es van haver d’amagar perquè, com ja t’he dit abans, el meu tiet era capellà i els republicans els buscaven.

També el pare del meu marit, el teu besavi, es va haver d’amagar perquè era carlí. La teva besàvia tenia un forn i tots els companys del teu besavi que eren carlins i el teu besavi s’amagaven al pis de sobre.

4. Ens pots explicar alguna anècdota familiar de la guerra?

Sí, recordo que la meva mare me va explicar que el meu pare i el meu tiet van ser tancats a la presó durant un temps per ser creients del catolicisme i durant aquest temps es va enviar cartes amb la meva mare, el meu pare.

5. Què feia la teva mare durant la guerra?

La meva mare durant la guerra hi va haver una època que va treballar a Cal Pous i més tard, com que ella havia anat a economia sabia cosir, feia alguna cosa de roba i alhora ensenyava a noies a cosir. Llavors totes demanaven fils i la meva mare tenia alguna cosa de merceria i els hi venia, va ser així com es va posar en el negoci de les mitges. En un principi tenia clients particulars que els hi portava les mitges i després les va vendre en botigues.

6. Veu tenir por i vau passar gana?

Por molta, moltíssima. Molt patiment perquè la meva mare tenia dos germans que els podien cridar per anar al front, a més el germà del meu pare, com ja he dit, era capellà i el podien agafar en qualsevol moment i empresonar-lo.

7. Vau perdre algun familiar a la guerra civil?

Sí, el germà gran de la meva mare que treballava en un forn i el van cridar per anar a la batalla de l’Ebre i no se’n va saber mai més res.

8. On vivies durant la postguerra?

Jo vivia on visc ara, però abans no hi havia aquests pisos sinó una casa amb un petit pati on hi havia gallines i conills i un pou. Hi havia una cuina econòmica, que és una cuina que funciona amb carbó, un menjador i just al costat el cosidor, que és l’actual sala d’estar, on hi solia haver uns sillons amb una taula de braser. Nosaltres al cosidor, a més, hi teníem una nevera de gel.

9. Com va afectar la guerra a la vida quotidiana de la gent?

La gent es va quedar sense res, van haver de partir pràcticament de zero. A alguns els hi havia pres la casa o se l’havien trobat plena de polls. El meu tiet, per exemple, va quedar una mica boig per culpa de la guerra.

10. Com vas viure la postguerra?

Jo no vaig passar molta gana, o sigui que no va ser molt dura la meva postguerra. Jo vaig anar al jardí d’infància més o menys fins els deu anys i llavors em van portar a cultura pràctica i vaig fer comerç. Quan sortia de l’escola anava a buscar la ració de pa, de sucre o d’arròs que ens tocava. A l’escola hi havia només dues classes, la dels petits i la dels més grans, estàvem en una mateixa classe uns en una banda amb i els altres a l’altre però amb diferents mestres.

11. Segons el què t’han explicat, què va ser més dur, la guerra civil o la postguerra? Perquè?

Per la meva família va ser molt més dur la guerra civil. El patiment de sentir que queien les bombes i no saber on amagar-te era molt gran. A més, anaven per les cases a buscar la gent i no podies saber mai quan et tocaria. Després, a la postguerra, hi va haver limitacions de menjar,però com ja t’he dit, nosaltres no vam ser dels que vam passar més fam. Tot i així tota la meva família estava bastant cadavèrica.

12. Com era l’escola d’aquell temps?

Abans a l’escola t’explicaven motes menys coses que ara, t’havies d’espavilar tu i empollar. Els horaris també eren diferents, hi anàvem de 9h a 12h i, a la tarda, de 3h a 6h. Però nosaltres el dissabte també havíem d’anar a l’escola, només hi havia festa el diumenge, igual que a les fàbriques.

A la meva escola, a més, es parlava sempre en català. Tot i que els llibres eren en castellà i les mestres estaven obligades a fer-te la classe en castellà; al pati, quan et dirigies a la professora fora de classes, etc. sempre en català.

13. A què jugaves de petita?

Allà al jardí d’infància hi teníem un pati, on hi passava també la gent d’una fàbrica, i jugàvem a 1,2,3 botifarra de pagès, també a pito ( la xarranca), a cuca amagar, els nens jugaven a pilota... Jo, de petita, m’inventava moltes cançons i les anava cantant i ,fins i tot, hi havia unes veïnes que eren grans que em demanaven que els hi vingués a cantar alguna cançó.

14. Hi havia igualtat d’homes i dones?

No, la dona depenia del seu marit, pare o germà. Algun d’aquests li havia de donar permís per fer qualsevol cosa que volgués fer. Això és el què imposava Franco. Un exemple de què consideraven a la dona inferior, és que sempre tenia que portar mitges. Era com si no li deixessin ensenyar les cames. Un altre és que quan jo em vaig treure el carnet de conduir, vaig ser la segona dona de Terrassa en treure-me’l. A casa meva, però, la meva mare no depenia del meu pare, li deixava fer el què ella creiés sense tindre que demanar-li.

15. Creus que el govern franquista t’ha influït en la teva forma de pensar o actuar?

Amb aquest govern procuro no pensar-hi, m’ha demostrat que la seva forma d’actuar i de pensar no és gens humana ni solidària. M’ha fet tornar més radical amb els feixistes i fins i tot m’ha creat com una certa antipatia cap a la gent de parla castellana.

Documents de l’època:

“La meva àvia i el seu germà a l’escola l’any 1945-1946”

“La meva àvia en diferents cursos escolars”

“La meva àvia damunt del pou que tenien al pati”

Conclusions:

Amb aquesta entrevista que he fet me n’he adonat com va ser de dura la guerra civil, tant psicològicament com físicament, per tots aquells que la van viure; encara que la família de la meva àvia no va ser de les que ho va passar pitjor. M’adono de la sort que tenim nosaltres de viure en aquest període de pau en què les dones no depenem dels homes, tenim certa llibertat, el nostre cap de govern no és una persona de ideologia feixista, que alguns dels seus ideals era la destrucció de la llengua catalana i la de moltes més cultures...

En aquesta entrevista veig també com hem evolucionat nosaltres mateixos, comparant el tipus d’escola que hi havia abans, els jocs amb què s’entretenien els nens, el paper de la dona dins aquella societat, en general la vida i la manera de fer d’aquella època.

Crec que ha estat un treball molt interessant de fer perquè aquest treball no és ni més ni menys que la nostra història, la història dels nostres avis.

Arola Ycart Canal

Comentaris (6)03-06-2011 18:42:38quart A

Mar Casas-Salat Agudo. Societat en guerra

Introducció

En aquest treball el que es pretén es intentar representar per mitja d’una entrevista la dura vida tant durant la guerra civil com en la postguerra. Tot això per mitja d’un testimonis que l’han viscuda intensament: els meus avis.

El meu avi es diu Lluis casas-salat i vivia a caldes la seva família era més aviat franquista, es a dir, de dretes tot i que no els convencien cap de els dos bàndols.

I la meva avia que es diu maria rosa vivia a caldes però al final de la guerra es va traslladar amb una amiga de se mare per treballar ala i que li donessin menjar perquè el seu pare havia mort a la guerra i no podien alimentar a tots els fills.

Quan la guerra civil va esclatar tenien 9 i 7 anys respectivament i tot que seguessin molt petits els records d’aquesta guerra que va enfrontar a germans i família senceres se’ls va quedar gravat a la memòria.

Aquesta guerra va ser un enfrontament entre franquistes i republicans. Els franquistes estaven dirigits per Franco que ostentava o ostentaria el títol del Caudillo, i els republicans estaven governats per Negrin, que era el cap comunista.

L’entrevista es divideix en la preguera, la guerra civil i la postguerra i va acompanyada de alguns documents de la època que els meus avis o pares han conservats o que els e tret de Internet: com per exemple una foto de la mili, retalls d’antics diaris etc...

I a l’ultima pagina hi tenim les conclusions que he pogut extreure d’aquest treball, i de tota la informació que he pogut aconseguir a partir dels meus avis que son els que han fet possible aquesta entrevista.

Entrevista de la preguera

Te’n recordes de com era la vida anterior a la guerra civil?

  • Lluis : Recordo que anava a jugar a la plaça del lleó, que anava a jugar amb els meus amics
  • Maria rosa:No ho recordo era molt petita però el que recordo es que el meu pare sortia a esmorzar al portal de casa i ens cridava amb un xiulet i anàvem tots corrents cap allà, però desprès va venir la guerra i ell se’n va tingué que anar i iai o va tornar mai mes

Com us divertíeu?

  • Maria rosa: érem molt petits però tothom anava als balls del poble, a casino, a les festes majors, i els mes petits amb jocs com saltar a corda, etc...
  • Lluis : jo anava a jugar amb els meus amics, fèiem lluites amb pals de fusta, també es fien festes, etc..

Com era l’escola en aquells temps?

  • Maria rosa:No ho se no hi vaig anar
  • Lluis : Els republicans et podien donar algun que altre mastegot no ‘’s’anaven con xiquetes’’. Fins i tot havia vist a algun agenollar-se i demanar perdo. Jo vaig anar a una escola religiosa als escolapis, però això en els franquistes no els havia vist a fer mai. A les classes teníem una cru religiosa penjat a la paret i no teníem els llibres que teniu ara que sinó teníem un llibre i nomes un quaderns, un llapis, goma maquineta a part els nens i la nenes anaven separats.

Entrevista de la guerra

Com es va viure l’esclat de la guerra?

  • Lluis : Amb molta tristesa i amb molta por
  • Maria rosa: Amb molta por ja que el meu avi era publica i teníem por d el que ens poguessin fer.

Com us veu assabentar del inici de la guerra?

  • Maria rosa: No ho recordo
  • Lluis : Jo recordo que vaig veure que passava un cotxe darrere l’altre tocant al clàxon amb mocadors vermells lligats al coll i treien fusells per la finestra, també recordo que al passar per la plaça de la església veies que des de dalt agafaven als sants i els estavellaven a baix i a mes els cremaven.

Com va afectar la guerra a la vostra vida quotidiana?

  • Maria rosa: A casa meva molt perquè a casa meva estaven ben situats es guanyaven be la vida però en el temps de la guerra van matar el meu pare que va haver de anar al front i acabada la guerra ens o van prendre tot, me’n recordo que el meu pare era fuster i a casa teníem llistons de fusta i al cap de molt temps de que s’acabés la guerra encara veia per el carrer els llistons de fusta del meu pare i el meu tiet amb les seves inicials, gravades.
  • Lluis : A casa meva tot i que no va ser igual també ens o vam passar molt malament i me’n en recordo sobretot que ven passar molta gana en aquells temps e menjat coses que no e tornat a menjar mai mes.

A on vivíeu durant la guerra?

  • Lluis : Jo a casa al passeig del remei, igual que abans.
  • Maria rosa: Jo primer a casa a l’avinguda del generalísimo que abans es deia carrer pi margall i acabada la guerra vaig anar a Can Pachau que era una casa de pagues perquè la meva mare al quedar-se viuda amb quatre fills no ens podia alimentar a tots i un amiga de me mare li va dir que jo podia anar amb ella que així l’ajudaria a la granja i així tindria una boca menys que alimentar, per això no vaig sentir tant la guerra.

Amb qui vivíeu durant la guerra civil?

  • Lluis : Jo vivia amb la meva mare la meva germana i el meu germà.
  • Maria rosa: Jo amb els meus germans ( 2 germans i 2 germanes) i amb la meva mare i el meu avi ja que el meu pare havia mort al front. Tot i que no vaig viure tot el temps amb ells, ja que poc temps desprès vaig anar a viure a una granja a treballar.

Com va influir el franquisme en les escoles?

  • Lluis : Ens van inculcar molt la religió, havien de fer catequesis havies de anar a missa si no ja no erets ben vist.
  • Maria rosa: Jo no vaig poder anar a l’escola vaig tindre que començar a treballar e molt joveneta perquè me mare viuda amb 4 fills no teníem menjar per tots, i vaig tindre que començar a treballar i deixar l’escola.

Quin bàndol recolzava la vostra família?

  • Maria rosa: La meva estava del bàndol dels republicans el meu avi era república i desprès de tot el que els franquistes ens van fer encara mes.
  • Lluis : La meva família era mes aviat de dretes però tot i això ni un bàndol ni un altre em van convèncer del tot, cap hem van agradar, vaig veure fer coses molt mal fets dels dos bàndols

A on es passava mes gana?

  • Lluis : A les ciutats era on es passava mes gana perquè era on se sentia mes la guerra els pobles estaven mes allunyats respecte la política.
  • Maria rosa: A les ciutats, ja que als pobles la gent tenia agricultura, e seu hortet i si teníem sort algunes besties, així tenien cobert el tema del menjar i ho podien intercanviar per e que els fes falta.

Com aconseguíeu el menjar?

  • Maria rosa: No es podia anar a comprar recordo que tot havia de ser amb intercanvis, jo et dong patates tu em dons oli de menjar a les botigues no n’hi havia. I hi havia un eslògan que era: Franco Franco nos prometiste pan blanco si ahora nos das serrin preferimos a Negrin ( Negrin era un cap comunista) .
  • Lluis : Jo tenia un oncle que era molt fumador que canviava els puros per menjar i també recordo que el pa era groc perquè es feia amb el blat de moro no estava fet amb farina normal i quan per primer cop en molt de temps vaig veure pa blanc em va sorprendre molt, semblava que no podia ser.

Podríeu explicar alguna anècdota de la guerra?

  • Maria rosa: Jo es que era molt petita i no recordo gairebé res
  • Lluis : Jo si, me’n en recordo com alguns veïns a la nit quan ja estava tothom dormit sortien amb l’escopeta per matar a els de l’altre bandó. I també vaig veure passar un camió carregat de cadàvers que e dirigia cap al cementiri per deixar-los allà enterrats allò hem va causar molta impressió.

Quina va ser el record que mes us va marcar?

  • Lluis : A caldes u dia hi havia uns avions que s’amatrellaven entre ells i se que me germana, l meu germà jo ens vam posa arrambats en una paret amb un pal a la boca perquè deien que si tiraven bombes era mes difícil que t’esclates el timpà o et fessin mal les orelles i molt espantats. Allò hem va quedar gravat en el record.
  • Maria rosa: Jo va er ja cap al final de la gerra que teníem una veïna que era de les nacionals de les nacionals que cua van entrar el franquistes a sortir el carrer i li v començar a donar la ma tots els generals i me mare i jo que estàvem a terrat de casa pensàvem: ha pobre senyora Lola nomes falta que no sigui els franquistes que la mataran.

Qui anava a lluitar?

  • Maria rosa: Els homes que tenien mes de 16 anys, però molts van morir en la batalla de l’Ebre perquè els mataven perquè no volien creuar o simplement perquè s’ofegaven
  • Lluis : Els homes, tot i que alguns tenien 16 anys ( la quinta del biberó)

Coneixeu algú proper que va participar activament a la guerra?

  • Maria rosa: Doncs al front a lluitar nomes hi anaven es homes. El meu pare que el van cridar a files per quintes i ja no va poder tornar va morir amb 30 i pico d’anys. Va anar a la guerra quan estava a punt de acabar a la batalla de l’Ebre va venir d permís un dia i es meus germans encara no caminaven. El meu avi va escriure cartes per dir que estava malalt que li havien de donar u permís. Tot això ho feien per amagar-lo perquè si hagués tornat de lla guerra amb un permís l’haguéssim amagat allà on haguéssim pogut i així no tingué que tornar, però ja no va venir mai mes.
  • Lluis : Els meus oncles, ja que jo no i podia anar perquè era un nen petit. I conec una anècdota de un amic meu que també estava participen a la guerra que quan s’anava a escapar un dels oficials el va seguir per a veure on anava i si tenir intenció de marxar matar-lo i ell es va treure els pantalons con si hagués de anar de ventre perquè va veure al que el seguia i quan va acabar se’n va tornar com si res tot i que ell anava amb la idea de escapar-se, i quan el que l’anava a matar ho va veure va tornar sense dir res.

Entrevista de la postguerra

Com vas viure la postguerra?

  • Maria rosa: Doncs amb molta gana, moltes necessitats i amb molta por.
  • Lluis : Doncs a casa meva no vam passar gaire gana ni necessitats ja que proveníem d’una família mitjanament rica però amb molta por.

Encara hi havia repressió?

  • Maria rosa: Si respecte als republicans els franquistes en van matar a un tip, i el català nomes es podia parlar a casa, els que parlaven català fora de casa podien ser empresonats.
  • Lluis : Si però a casa meva com es parlava Castella i eren de dretes pràcticament o vam suportar be.

Com eren les escoles? quans anys i vas anar?

  • Maria rosa: Jo quan es va acabar la guerra ja no anava a l’escola la vaig deixar als 9 anys.
  • Lluis : Jo quan es va acabar la guerra també ja m’havia posat a treballar.

De que treballaven la majoria de gent? I tu?

  • Lluis : A caldes la majoria de gent treballava o de pagesos o en la industria Textil, i jo treballava en una empresa Textil.
  • Maria rosa: Es treballava o de pagesos o en la industria jo treballava a la industria Textil.

quan vas tenir el teu primer aparell de televisió? I el teu primer cotxe?

  • Lluis :El primer aparell de televisió el vaig tenir al voltant dels 40 anys i el cotxe que era un Seat 600 als 42 o així.
  • Maria rosa: El primer aparell de televisió que ven tenir va ser per l’any 67 i el cotxe un parell d’anys mes tard.

Com veu viure la mort de Franco?

  • Lluis :Indiferent jo no desitjo la mort de ningú. A part vam passar alguns bons anys. Es mes a l’època del Franco havia fet la mili i si algun dia havia acabat de fer un servei a les 2 de la nit anava caminant a casa me germana que estava a les afores a sant Andreu ara no o faria perquè tindria por.
  • Maria rosa: Jo també indiferent ja que en aquella època ja tothom s’havia adaptat a la forma de fer de aquell govern.

Documents de l’època

(No són originals, estan extrets d'Internet per complementar l'entrevista)

Conclusions

El que he pogut extreure amb aquest treball a sigut moltes coses mes que no si ho hagués treballat nomes amb un llibre de text. Realment no ens en adonem però la historia forma part de nosaltres i de les nostres vides i al fer aquesta entrevista m’he adonat que no es una cosa molt allunyada de tots nosaltres sinó que va marcar a tota una generació, la dels nostres avis.

Realment li agraeixo molt als meus avis el fet que m’ho hagin pogut explicar i he tingut sort al tenir dos histories tant diferents entre si.

M’espanta pensar tot el que han viscut que si la guerra, els bombardejos, la gana, el front, tantes coses que no puc entendre com hi ha gent encara que desprès de veure tot el mal que van fer encara tingui la mateixa mentalitat.

M’hagués agradat tenir mes documents de l’època però al serà llavors uns nens no han conservat res, l’únic son trossos de diaris que e extret d’Internet.

Ara crec jo que es menys complicat per mi imaginar el que van tingué que viure els meus avis durant aquells anys tant durs en que es va passar de la preguera una etapa feliç i de color de rosa a la guerra civil on molta gent va morir al front fins a la postguerra on molta gent va morir però aquest cop de gana.

He trobat que ha estat un treball genial per tal d’enriquir-me culturalment d’una forma diferent a les habituals.

Mar Casas-Salat Agudo

Comentaris (1)02-06-2011 23:42:46quart A

Alicia Gómez Mediavilla. Història oral: la Guerra Civil i la postguerra

Introducció

Per realitzar aquest treball, he entrevistat a dues persones, els meus avis, Jaime Gómez Benito i Isabel López Márquez, que van viure la Guerra Civil, encara que durant aquesta època eren molt petits.

Tots dos, al començament de la Guerra Civil, tenien 2 anys, i no recorden molt bé com va anar tot.

En Jaime Gómez Benito va néixer el 12 de gener de 1934.

L’ Isabel López Márquez va néixer el 26 de maig de 1934.

Tots dos, quan van emigrar a Catalunya es van conèixer, i finalment es van casar.

Juntament amb aquestes dues entrevistes, també hi ha documents de l’època, i, finalment, unes conclusions sobre el què he après de la Guerra Civil gràcies a aquests dos testimonis.

Entrevista a Jaime Gómez Benito

  • Te’n recordes de com era la teva vida abans de la Guerra Civil?

No recordo molt bé com era la meva vida abans de la Guerra Civil, ja que era molt petit. L’única cosa que puc arribar a recordar, i que sé és que la meva família sempre ha viscut molt bé. Sempre hem tingut botiga i personal al nostre servei. Per tant, gràcies a l’esforç dels meus pares, dels meus germans i el meu, mai ens ha faltat res.

  • Quina relació tenies amb els teus pares abans de la Guerra Civil?

No ho recordo, era un bebè. Però sempre hem tingut molt bona relació tots plegats.

  • Quan te’n vas adonar que havia començat la Guerra?

Dons jo pràcticament no em vaig adonar que havia començat la Guerra Civil perquè era molt petit. Jo em vaig adonar quan van començar a passar cosses dolentes, com quan ens van robar moltes coses que teníem a casa, o quan ens van robar a la botiga. Llavors jo vaig trobar a faltar certes coses, i el meu pare i la meva mare em van explicar el per què de tot allò.

On vivies durant aquell temps?

Jo vivia a la província de Conca, a un poble anomenat La Peraleja.

  • Com es va viure al teu poble l’inici de la Guerra Civil?

Et podria dir que jo no recordo res de l’inici de la Guerra. Només sé que la gent estava atemorida, tenia por.

  • Quan llençaven alguna bomba, com actuàveu?

La veritat és que no recordo cap bomba que hagi caigut al poble. Sincerament crec que no en van tirar ninguna. Nosaltres podíem sentir com els avions sobrevolaven el nostre poble, i tiraven alguna bomba, però no al nostre poble, perquè allà no va morir ningú a causa de les bombes. Els avions tiraven les bombes a les ciutats.

  • Us alimentàveu bé durant la Guerra Civil?

Sí, a casa meva sí. Mai em tingut problemes d’aquest tipus.

  • Tu creus que era una situació més dolenta pels pobles o per les ciutats?

Jo crec que per a les ciutats. Perquè al meu poble, gent amb una situació molt dolenta mai els hi va faltar un tros de pa. En canvi a les ciutats tot era diferent.

  • Cantaves ‘Cara al Sol’? Quan?

Jo, igual que les altres persones del meu poble, estava obligat a cantar el que em deien. I, efectivament, si que cantava Cara al Sol. Ho cantàvem a l’escola, allà ens obligaven.

  • De quin bàndol polític eren els teus pares?

Els meus pares, al ser de les persones riques del poble, eren de dretes. El meu pare mai ha estat molt ficat en la política, encara que els seus germans si que estaven molt ficats en la política, i ells eren republicans. Degut a això el meu pare va ser detingut, encara que sense cap motiu, perquè, com ja he dit, no es ficava en temes de política. Però la meva mare era molt de dretes, i el meu pare estava amb la meva mare.

  • El teu pare va estar lluitant al front?

No, el meu pare mai va estar lluitant al front.

  • Com vas viure el final de la Guerra Civil?

El final de la Guerra Civil va ser bo per a tot el poble. Nosaltres durant la Guerra no havíem passat gana, però hi havia moltes famílies que s’havien trobat en situacions extremes, i el final de la Guerra va ser el final de tot aquell sofriment.

  • Com vas viure la postguerra? En què va afectar en la teva vida?

La postguerra va afectar bastant a tota la meva família. El meu pare va ser empresonat, ja que s’havia començat a posar a favor dels seus germans, que eren d’esquerres. I a aquests pobles tan petits, per qualsevol relació que hi hagués tant amb família com amb amics en contra del franquisme, o a favor d’esquerres, t’empresonaven. Allà es decidia a qui s’havia d’empresonar o matar, llavors arribaven els milicians i se’ls emportaven. Jo coneixia a varies persones que van ser afusellades injustament.

  • Fins a quina edat vas anar a l’escola?

Jo vaig anar a l’escola fins als 14 anys.

  • Quina importància tenia la religió en aquesta època?

La religió era summament important. En aquella època era el clero qui manava. Actualment el clero també mana, però molt poc.

  • Com es vivia en aquella època sense cap tipus de tecnologia i electrodomèstics?

Jo vivia en un poble molt retardat en avenços, es vivia com es podia. Allà els tecnicismes no existien. Allà agafaven un gall, el mataven i se’l menjaven. Al poble no es venien les coses, sinó que hi havia intercanvi de productes. La meva família i jo vivíem gràcies als intercanvis d’articles de la nostra botiga per productes.

  • Creus que els avenços tecnològics i científics que hi ha actualment han servit per derivar en un món millor o pitjor?

Home, dons jo crec que si, per suposat. Jo estic convençut, no vaig viure molt el període de la Guerra Civil, però crec que sí. Encara que també crec que la gent ha emigrat molt a les ciutats i molts pobles s’han destrossat. Fa poc temps vaig estar de visita al meu poble i em va fer pena, no hi havia ningú pels carrers. Al meu poble no han arribat els tecnicismes en absolut.

  • Quan vas tenir la teva primera televisió?

La primera televisió que vaig tenir ja va ser aquí, a Catalunya. Quan jo estava ja casat amb la meva dona i va néixer el meu segon fill, al 1964, ella estava a la clínica i jo li vaig comprar per donar-li una sorpresa.

  • I quan vas tenir el teu primer cotxe?

Vaig tenir cotxe molt ràpid. Jo no el vaig comprar, van ser els meus pares, que com ja he dit vivien bastant bé. Tot el que tenien al poble ho van vendre, van venir aquí, a Catalunya, i van muntar unes botigues i han viscut sempre molt bé. El primer cotxe que vam tenir crec que va ser per volts dels 60.

  • Com vas viure la mort de Francisco Franco i Bahamonde?

Dons a mi pràcticament la mort de Franco no em va afectar per res, ni per bo ni per dolent. Encara que ara em costi dir-ho, perquè el meu pare va ser una de les persones perjudicades, jo vivia amb més tranquil·litat amb Franco que actualment. Abans deixàvem les portes obertes i ningú entrava a robar. Actualment a nosaltres ens han robat varies vegades a les botigues.

  • Per què tu i la teva família veu decidir emigrar a Catalunya?

Nosaltres vam emigrar a Catalunya perquè allà les coses cada cop es posaven pitjor. Molta gent del poble va començar a emigrar. Llavors ens vam quedar molt poca gent. A l’inici de la Guerra Civil érem unes 1000 persones al poble, i al final de la Guerra vam quedar sobre uns 150 habitants. Ens vam veure obligats a marxar del poble, encara que vam ser dels últims.

  • Moltes gràcies per haver compartit les teves experiències personals amb mi, ja que aquestes han fet possible l’elaboració d’un treball.

Entrevista a Isabel López Márquez

  • Com era la teva vida abans de la Guerra Civil?

No recordo la meva vida abans de la Guerra Civil perquè jo vaig néixer al 1934, i quan va començar la Guerra Civil només tenia 2 anys, per tant no recordo res del temps anterior a la Guerra.

  • On vives?
  • Jo vivia amb els meu pares a la província d’Almeria, a un poble anomenat Pechina, que estava molt a prop de la ciutat d’Almeria. Jo era la germana gran de cinc fills.
  • Quan et vas adonar de que havia començat la Guerra Civil?

Jo no em vaig adonar de que havia començat la Guerra Civil fins que vaig tenir sis anys, que jo ja tenia una germana. Una nit de molta lluna, la meva mare i algunes veïnes va sortir corrent als carrers. Nosaltres ens vam amagar a un lloc on hi havia ombra i era difícil veure’ns. Hi havia avions sobrevolant el nostre poble. Estaven bombardejant Almeria. La veritat es que al nostre poble no van tirar cap bomba.

La meva família, els amics i veïns, com jo era petita i no parava de plorar, em deien estigues tranquil·la i callada.

  • La resta del poble com va viure l’inici de la Guerra Civil?

Dons igual. Quan sentíem un soroll d’avions que sobrevolaven el poble, o sorolls de bombes tots sortíem als carrers a amagar-nos a camps, sota els arbres, o a qualsevol lloc on hi hagués ombra i no se’ns veiés. Se sentien avions i bombes molt sovint, perquè el meu poble estava molt a prop d’Almeria, i Almeria va ser molt bombardejada.

  • Com era l’escola durant la Guerra Civil?

Jo vaig començar a anar a l’escola amb 5 anys, és a dir, quan no feia molt que havia començat la Guerra Civil.

  • Fins a quina edat vas anar a l’escola?

Jo vaig anar a l’escola fins als 8 anys. La meva mare havia d’anar a netejar la casa dels senyors per què els seus fills poguéssim menjar. Mentrestant el meu pare estava a la Guerra, al front lluitant.

  • Cantaves ‘Cara al sol’? On i quan?

Clar que ho cantava, quan estava a l’escola. Ho cantàvem sempre quan s’acabava el pati. Ens obligaven a cantar-ho. Si no ho cantaves et pegaven.

  • És a dir, que el teu pare va estar lluitant al front?

Sí, el meu pare se’n va anar de voluntari a lluitar al front.

  • La teva família i tu us alimentàveu bé?

No, la veritat és que ens alimentàvem bastant malament, per no dir molt malament. Vam passar molta, molta gana. No teníem pa, no teníem farina, no teníem sucre, l’oli era molt car... No teníem res. Els pocs diners que la meva mare guanyava ens ho portava a casa, o directament portava algun entrepà o una llesca de pa. També, al poble hi havia menjadors socials. No recordo quin dia donava el menjar, però si que recordo que ens donava un tros de pa sec i una sardina.

  • Tu creus que era una situació més dolenta per als pobles o per a les ciutats?

Jo no visitava la ciutat perquè era molt petita. Però si que recordo que per al poble era una situació fatal. Recordo que al poble la meva àvia anava a agafar herbes dels camins que hi havia a la finca amb una petita navalla. Llavors s’emportava les herbes a casa, allà les bullia i se les menjava, sense cap tipus d’oli i sense cap tipus d’acompanyament.

  • De quin bàndol polític eren els teus pares?

El meu pare sempre havia pensat que ell era d’esquerres. Ell creia que els d’esquerres l’ajudarien a mantenir la seva casa. Però no el van ajudar. Jo no estava d’acord amb la seva ideologia política.

  • Hi ha algun fet de la Guerra Civil que hagi marcat la teva infància?

Dons que jo recordi no. El meu pare va tornar de lluitar al front quan jo tenia 3 anys sa i estalvi. Va estar uns quants mesos perdut, no teníem cap tipus d’informació d’ell i la meva mare creia que l’havien matat.

  • Quan es va anunciar el final de la Guerra Civil quina reacció va haver-hi al poble?

No ho recordo. Es buscaven els uns als altres, era una situació de pànic i de felicitat a la vegada. Recordo que al meu poble va haver-hi un home amagat molts mesos en la xemeneia del foc a terra, i el van buscar per totes parts però no el van trobar. Quan es va acabar la Guerra Civil va sortir d’allà.

  • Com es va viure la postguerra al teu poble i com la vas viure tu personalment?

Es va viure tot fatal. No hi havia menjar. Anaves a botigues i els sacs d’arròs, llenties, cigrons... estaven buits. Recordo que els senyors tenien animals i la meva mare també s’encarregava de cuidar-los. La senyora sempre ens donava un porc a l’any, encara que sempre era el més sec i el que es trobava en pitjors condicions.

  • Quina importància tenia la religió en aquella època?

Sí, a l’escola era molt important. A l’escola et donaven un catecisme i te l’havies d’aprendre de memòria perquè el professor o professora més tard te’l preguntava. Però la religió no sortia de l’escola. Si teníem pares que no creien en la religió a casa no es practicava i només es feia a l’escola.

  • Quina opinió tens sobre els avenços tecnològics i científics que hi ha actualment?

Avui dia es viu bastant millor que en aquella època, encara que ara estem en una greu crisi i hi ha molt atur. Però confio en que s’arreglarà.

  • Quan vas tenir el teu primer televisor?

Quan vaig tenir el meu segon fill, el meu marit em va regalar un televisor com a regal.

  • I el cotxe?

Jo tenia uns sogres que maig havien passat gana i que vivien molt bé. Per això el primer cotxe que vam tenir ens el van comprar ells.

  • Com vas viure la mort de Francisco Franco i Bahamonde?

La vaig viure molt malament, amb molta por. Perquè el meu fill gran estava a la mili i em vaig espantar molt perquè pensava que passaria alguna cosa. Jo pensava que els meus fills eren molt joves i que se’ls emportarien, i tenia molta por.

  • Per què vas decidir emigrar a Catalunya?

Al meu poble no es vivia molt bé. La meva mare sempre estava a casa dels senyors. Els senyors ens coneixien a tots els meus germans i a mi. El senyor va decidir que jo viuria a casa seva i que la meva germana s’aniria amb una filla del senyor. Els meus pares es van negar i a partir d’aquell moment vam haver de marxar. Vaig venir a Barcelona amb 18 anys amb la meva germana, perquè ens havia trucat un familiar. Després d’estar ja aquí, vaig començar a treballar a una fàbrica. Aquí a Catalunya també vaig passar gana. Recordo que els nostres companys de la fàbrica a vegades ens portaven alguna cosa per menjar. Més tard vaig tenir nuvi, amb el qual em vaig casar 7 anys després del festeig.

  • Moltes gràcies per haver compartit les teves experiències personals amb mi, ja que aquestes han fet possible l’elaboració d’un treball.

Documents de l’època

Diaris de l'època

Gent que s’ exiliaa França al 1936.

Llibre de família.

Conclusions

Aquest treball m’ha permès tenir una idea completa de què va ser la Guerra Civil i la postguerra. També he pogut viure amb els meus dos avis les seves experiències.

Gràcies a l’ajuda dels meus avis he pogut realitzar aquest treball i els hi estic molt agraïda. Se que per a ells recordar aquells moments no és fàcil, o bé perquè eren molt petits, o perquè en aquells moments ho passaven malament...

Però gràcies al seu testimoni he après com vivien els dies, com ho vivia la seva família i els seus veïns, què es feia a l’escola, al poble o a casa, i quines eren les seves ideologies polítiques i les dels seus pares.

Entre tots dos puc observar certes semblances, com la seva ideologia política, tots dos eren de dretes, la seva infantesa durant la Guerra Civil, la por a que els hi passés qualsevol cosa a ells o als seus familiars, tots dos van decidir emigrar a Catalunya perquè al seu poble ja no podien viure més... Però també tenien certes diferencies, i la més notable és la diferent forma de vida que portaven. El meu avi, en Jaime Gómez Benito, tenia una vida bastant bona, els seus pares tenien treball i mai els hi va faltar menjar. En canvi, la meva avia, na Isabel López Márquez, no tenia molt bona vida, la seva mare treballava molt i sempre els hi faltava menjar.

Només he pogut aconseguir un document de l’època, que és el llibre de família dels meus avis. Els altres documents es van perdre quan fa uns anys es van traslladar de casa. Tampoc tenen cap tipus de foto de quan ells eren nens, tot va desaparèixer.

Crec que gràcies a aquestes entrevistes ja puc imaginar-me molt millor el món que van passar els meus avis i més persones. A més, gràcies a la claredat i la veritat de les històries dels meus avis és com si hagués viscut alguna part, i aquesta història l’he fet meva, i tinc la sensació de que prenc part en tot això.

Alicia Gómez Mediavilla

Comentaris (1)02-06-2011 20:18:49quart A