login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Articles de la categoria: quart A 2012

Jordi Grau: “No et fanatitzis mai amb res”

Mirada a la Guerra Civil

Irene Cuartero, nascuda l'any 1931, va viure la seva infantesa a la ciutat de Terrassa on va créixer i on viu actualment. Va viure de primera mà els problemes de la postguerra civil espanyola. En el començament de la guerra ella comptava amb només 5 anys. He tingut la sort de que em dediqués aquesta entrevista i així immortalitzar els seus records de la postguerra. Així descobreixo a mesura que creix els punts de vista que agafa la història.

“No et fanatitzis mai amb res”

Quina edat tenies quan va acabar la guerra?

Doncs, 8 anyets. Jo de la guerra només recordo els meus germans que anaven a la guerra. El meu germà Josep i el Ton, que va marxar amb 18 anys i va tornar amb 27. I quan ja s'havia acabat la guerra li dèiem “què Ton, quan et llicenciaràs (en el servei)?" I ens contestava que tal dia i quan arribava mai era. El meu germà Josep va ser ferit amb un tret al cap i un dels tancs que va passar el va recollir quan un dels soldats afirmava que era mort però al final era viu. Això ens ho expliquen els que el van recollir.

Quins records et queden de la postguerra?

La meva germana Maria, com que estava en edat de creixement, quan anava a buscar al pa, que era una pa sec sense farina, s'agafa un ganivet i en tallava uns tros quan li donaven perquè així li donessin un tros més. Ella, pobra, estava que es moria de gana. La meva germana Ramona es despertava per la nit de la gana que tenia. El meu pare feia intercanvis amb els moros i els pobles pagesos. Quan aquí a Terrassa va acabar la guerra el 26 de gener del '39, el meu pare va decidir que dormíssim els 4 germans que érem a casa, ell i la mare a la cuina, per si havia un bombardeig. La tieta Ramona cosia pantalons per l’exèrcit i un dia quan els va anar a tornar va sonar una bomba i és clar tots patint. Va tornar per sort i anava amb un munt de pantalons més.

Que et va deixar marcada de la guerra?

En aquest barri tots érem de la cooperativa i tots amics, però ni havia del POUM, CNT-FAI, UGT... tots eren d'esquerres, però no es podien ni veure. A un del barri el van matar aquí al costat de casa. El van matar els del partit de davant de casa seva. L'home aquest era de la Generalitat, no havia fet mai mal a ningú. Ma mare si que ens va ensenyar una cosa “no sigueu mai de cap partit” perquè els uns es mataven als altres. El meu pare no era d'en lloc. Ni esquerres, ni dretes, ni esglésies... Només de jove havia cantat a l’església d’aquí del barri, a la coral, que encara hi és. Però, és clar, ell era encarregat de la fàbrica de mitges JR i quan sentíem parar un cotxe davant de casa sempre patíem perquè no l'agafessin a ell. Llavors als rics els agafaven i si tenien fills de 18 anys també i els mataven al mateix carrer o a la carretera. Ja de pas saquejaven les cases. Els “chiquillos de Pedro”van anar a buscar el meu pare i és per això que teníem tanta por. Les guerres civils són el pitjor que hi ha.

Què feies per menjar?

Anàvem amb els germans a un menjador i allà ens donaven cigrons i carn molt bona, però jo no em menjava mai la carn perquè era molt maniàtica i el meu germà després de renyar-me se l'acabava menjant ell. Recordo el dia de Nadal que amb el meu germà ens van donar un tros molt petit de torró que avui en dia no donaries ni a una persona de tan petit que n'era i el vam guardar i el vam portar a casa i el vam tallar en trossos molt petits per a tots... Hi haurà gent que no se’n recordi de la guerra però jo si, no vulguis saber que va passar a la meva mare. Ens deia que no en fanatitzéssim mai amb ningú, ni religions ni en res, que féssim la nostra vida i no féssim mal a ningú.

Que en treus de tot això?

Jo penso que ara hi ha tot això, que si no tens feina i el govern t'ajuda, però, pensa que qualsevol pobre d'ara té més que un ric d'abans. A menys que el pobre passi gana, que és molt trist, amb les rentadores i la calefacció i cuines que ens han facilitat molt la vida, viu millor que una persona rica d'abans. Així que hem de valorar el que tenim perquè tot i en crisi vivim molt millor que no pas una persona amb cèntims de fa 60 anys.

Com vas viure el final de la guerra?

Quan el meu germà marxava a la guerra, el dia abans la meva mare es feia la forta dient-li que tot aniria bé, però jo ja veia que no n'estava convençuda tot i que jo encara no entenia gaire les coses perquè era petita. Quan ja havia marxat es feia uns tips de plorar, pobra dona.

On erets quan van dir que havia mort Franco?

Estava a casa amb el meu marit, però deixa'm que et digui una cosa, tot el que va fer va ser horrorós i no era just, però qui ens va fer patir més, i més ens va preocupar van ser els fanàtics dels partits que vivien a Terrassa perquè ells anaven casa per casa, la dels seus propis veïns, matant gent innocent que no tenia cap culpa de res, simplement que tenien la ideologia anarquista o del POUM... Aquests van fer més mal que Franco. Recordo que alguns ho celebraven, jo personalment no em va fer un efecte perquè tampoc havia vingut ningú a buscar-nos a casa. I els dels barris que saquejaven cases, que els van castigar? En la vida només hi ha dos partits, els que són bons i els que són dolents. A mi la seva mort no em va significar massa, però si que va provocar que ens apinyéssim per anar en una direcció, sense fer mal a ningú, per sortir de la guerra.

Conclusions

En la meva opinió, el que més podem aprendre d'aquesta entrevista és el missatge concret de no fanatitzar-se mai amb res. M'ha sorprès que culpes més de les seves desgracies els veïns dels partits polítics d'esquerres (que això no vol dir que no estigui completament a favor de la república) però això ens demostra fins a quin punt la intolerància pot ser destructiva. Així doncs, em quedo amb aquesta ensenyança i el record d'algú que ha tingut que viure una tragèdia que no li toca viure a cap persona.

Comentaris (1)25-06-2012 11:37:27quart A 2012

Jaime Cabezas: la postguerra

LA POSTGUERRA

Jo he fet l’entrevista al marit d’una dóna que coneix la meva mare. El seu nom és Isidro Tort Puigrodó nascut l’1 de desembre de l’any 1933. A la postguerra ell tenia com 4 o 5 anys, per tant, la informació que he aconseguit és limitada. Ell és originari de Terrassa i va viure i viu a Terrassa encara.

Doncs comencem, per ser directes què recorda de la postguerra?

És una bona pregunta, però si et sóc sincer no recordo molt. Era tant petit que de lo que més me’n recordo és que la meva mare deia que en aquells temps passàvem més gana i que teníem pocs diners.

Vivia amb algú més a part dels seus pares?

Sí, vivia amb els meus dos germans grans, els quals en aquella època treballaven cadascú pel seu compte, en canvi el meu pare treballava en un taller que havia construït ell mateix a casa. Era petit però molt útil.

Vaig llegir que a la postguerra, les persones amb negocis propis els “reclutaven” per ajudar a fer millores, és cert això?

Sí, és cert. Com t’he dit el meu pare tenia un taller petit a casa, de fusteria, i van venir agents de l’Estat i li van confiscar les eines dels seu taller i li van dir que treballaria per a l’Estat en un taller més gran però amb més gent. Guanyava molts pocs diners, però subsistíem amb el que podíem, a més dels diners que portaven els meus germans a casa. Després de la postguerra, cada propietari de les seves eines, màquines o lo que fos, s’ho emportava a casa i llavors el meu pare va tornar a obrir el seu taller.

Com va afectar la postguerra als seus estudis?

M’agrada aquesta pregunta perquè és una història molt llarga. Vaig començar a estudiar en una escola, que tenia un sol propietari, que era el mateix mestre, que no tenia ni títol de mestre, però a la postguerra, Franco va ordenar això. Hi havia un mestre per a totes les assignatures i me’n recordo que només teníem un llibre per a tot també. A la meva classe érem més o menys quaranta nens, perquè no hi havia nenes, elles anaven a una altre escola i érem nens de totes les edats, el noi més gran que hi havia tenia quinze anys. El nostre professor era bo amb nosaltres, però jo no sabia que era falangista, els meus companys ho sabien i m’ho van dir, però com era petit, per dir-ho així, no m’assabentava molt de les coses (rialles). Jo em sembla que tenia cinc anys en aquell any. Als vuit anys vaig entrar a l’escola Cultura Pràctica, hi vaig estar-hi fins als setze. Me’n recordo que tenia bones notes i vaig voler fer batxillerat, però no ho vaig aconseguir. El dia de la prova d’ingrés al batxillerat no vaig poder fer-la per motius personals. Un amic meu que sabia on estava jo aquell dia, s’ho va dir al professor i ell mateix em va dir que anés a parlar amb els directors per veure si hi havia possibilitat de fer-la al dia següent. Em van dir que no i per tant, vaig haver de posar-me a treballar.

Hi havia algun partidari de Franco a la seva família o algun conegut seu?

No, però vaig conèixer un policia secreta que em va donar classes després de que acabés l’escola per seguir estudiant, que a la fi els vaig deixar perquè volia fer el batxillerat, però sent sincer a casa no hi havia tants problemes de menjar i el treball va anar millorant poc a poc, i ningú no es queixava de Franco en realitat. No érem partidaris però no ens queixàvem.

A casa, quin bàndol recolzàveu?

Érem com indiferents amb aquest tema, a més jo només me’n recordo que els meus pares i germans grans parlaven molt de política i que jo escoltava les seves paraules i no entenia res (rialles).

Vas arribar a parlar amb els teus pare sobre com van passar la guerra civil?

Sí, però recordo que la primera conversa que va ser amb el meu pare, va ser bastant impressionant. Ell em va explicar que van tenir molts problemes amb Franco i que ell va estar a punt d’estar al front, però no ho va fer perquè justament vaig néixer jo, i la meva mare estava dèbil i necessitava algú per ajudar-la apart dels meus germans.

CONCLUSIONS:

Parlar amb aquest senyor m’ha obert moltes portes per saber com va ser la postguerra des de el punt de vista d’un nen. No he obtingut massa informació degut a la seva edat, que ja està bastant gran i que no recorda massa. Però es veu que no tothom ho va passar igual i no tothom pensava igual. Ha sigut una experiència bastant satisfactòria, encara que jo ja coneixia a aquest senyor, mai havia parlat amb ell sobre aquest tema i m’ha semblat sorprenent. M’agrada més fer això perquè aprenc directament d’una persona que ho va viure i ho va veure amb els seus propis ulls. Van ser temps difícils per a tothom, però es veu que ho ha explicat d’una manera de superació.

Comentaris (1)25-06-2012 10:59:41quart A 2012

Ferran Forrellat: entrevista

Introducció

He fet l'entrevista al meu avi patern Josep Mª Forrellat Lanaspa. Va néixer a Terrassa el 5 d'abril del 1929, ara té 83 anys. Tenia 7 anys a l'inici de la Guerra. Al acabar-la, els falangistes el van obligar a ser “fletxa” i cada diumenge, uniformats, feien la instrucció militar a la Casa del Poble. Quan de jove estudiava una carrera, per estalviar-se els dos anys de mili, va allistar-se a l’I.P.S. (Institut Premilitar Superior) i va sortir-ne alferes de complement.

Quants anys tenies a l'inici de la Guerra Civil del 1936? On vivies?

Tenia set anys i vivia amb els meus pares i dos germans: el Jordi, que en tenia tres, i el Tomàs, el més petit, que encara mamava. La nostra llar era un pis de lloguer de Terrassa, al carrer de la Rasa, davant mateix de la Plaça del Mercat actual, que ja hi era. El maig d'aquell any, jo havia rebut la meva primera comunió, i a mitjans de juny ens vam traslladar a Can Farrés, una casa de pagès prop de Matadepera. Era un mas (avui encara existent) situat on ara si ubica la urbanització Les Pedritxes; aleshores, era una zona boscosa amb només dues cases. El mas era administrat per uns masovers: un matrimoni i el seu fill Jaume que tenia uns divuit anys. Hi anàvem per a passar l'estiu i “prendre el sol i l'aire, i fer salut amb tranquil·litat”. Això ens ho deia cada dia el meu pare.

En poques setmanes, també vaig aprendre les labors d'aquella pagesia. Com que em vaig fer molt amic del Jaume, i ell gairebé ho feia tot, vaig convertir-me en el seu ajudant. L'ajudava a agarbar la sega, collíem junts les hortalisses, donàvem menjar a la verra i als deu porquets i, jo tot sol, sempre omplia amb garrofes i alfals la menjadora de l'haca: un cavall de poca estatura, però molt vigorós, que tant el fèiem servir per llaurar el camp com per tirar d'un carro; era el vehicle que utilitzàvem per tot. Fins hi tot anàvem de passeig o a missa a Can Roure. Però això sí: jo era un desastre munyint la cabra i, més complicat encara, les mamelles de la vaca. Mai m'havia sentit tant content i feliç. Tots érem feliços! En ple juliol, però, un vespre, tornant el meu pare de la feina, molt espantat va dir a la mare:

—Al Marroc, l'exèrcit s'ha revoltat, i a Madrid hi ha molt merder! No sé què passarà…!

Aquella nit el meu pare no va dormir. I els següents dies, no va anar a treballar. Des de llavors, res va ser com abans. Jo no sabia què ocorria. Només mirava, escoltava i no preguntava res. Però, de tant en tant, venien persones de no sé on, que li explicaven histories, coses… i gairebé a cau d'orella. Veient-li només la cara, ja m'adonava que la cosa anava cada cop pitjor. Com que la carretera de Terrassa a Talamanca passava a uns dos-cents metres de la casa, hi vèiem tot el que hi transitava. Un d'aquells matins, mentre jo m'entretenia a comptar-hi els vehicles, vaig adonar-me que un cotxe, era de color blanc i descapotat, deixava la carretera i venia directe cap el mas. A mes del xofer, el muntaven tres homes molt encarcarats, que portaven escopetes. De pressa i molt espantat vaig dir-ho al pare

—Mira papa! Aquell cotxe ve cap aquí!!

—Cony, són uns milicians! —exclama en veure'ls—. Sé que estan registrant els masos… He de fugir de seguida i tu vindràs amb mi.

I amb una revolada es posa l'americana i m'arrossega fins la porta del darrera, la de l'establa. Abans, però, de deixar la casa, demana a tots els presents que estiguin atents i que callin tant com puguin. I corrents, vam escapar-nos bosc amunt per cercar empara en uns matolls. Hi estiguérem una llarga estona aguaitant molt atents, fins que els milicians van deixar la casa. Al retornar-hi nosaltres, tots ells estaven esporuguits i la mare mig plorosa.

—Ens han fet posar de mans enlaire i a mi m'apuntaven el pit amb una arma —va dir el masover, el pare del Jaume—. Sort, que mentre ho escorcollaven tot, només em feien preguntes a mi…, i amb molt mala bava, això sí… Jo diria que busquen a algú…

Aquell ensurt ens va deixar molt tocats a tots. Els dies següents, van ser de molt neguit; i el meu pare, que es movia molt inquiet, de tant en tant exclamava: “és que no sé què haig de fer…”. El matí del dia 24, era un divendres, els tres homes de la casa, molt intranquils, no es movien de l'era. Una senyora de Can Roure que havia vingut la nit abans, no sé que els devia haver dit i semblava que se sentien més segurs observant la carretera que restant a casa. En tot el matí, no va passar res, però vam dinar allí fora mateix amb un entrepà i un trago de vi. De cop i volta, el Jaume, sempre vigilant, ens avisa d'un soroll de motors, i tots ens posem drets per veure del que es tractava: tres cotxes, un darrera l'altre, circulaven carretera amunt. De les finestres d'un d'ells, emergien el que semblava unes escopetes.

—Podrien ser uns caçadors —va comentar el masover al perdre'ls de vista—. O potser van a fer un tec amb els de cal Barata…

—Em fa molt mala espina —va replicar nerviós el meu pare—. M'ha semblat veure-hi una bandera vermella… La de la FAI, vull dir! Que no ho enteneu?!

I durant una llarga estona se seguiren aventurant conjectures fins que, de lluny, vam sentir un munt de trets d'arma de foc; com d'una traca de poca durada. I tot seguit, uns altres; aquest però, més secs i espaiats. Després, tot silenci.

Jo, és clar, amb set anys, ho ignorava tot i no suposava res. Els presents, que sí ho van entendre, esglaiats van tapar-se la cara amb les mans, imaginant el pitjor. Ningú, però, es va moure, esperant el que havia d'ocórrer uns minuts més tard. Els tres vehicles ja estaven de tornada, passaven davant dels nostres ulls i desapareixien.

—Putes malparits!! —va cridar el Jaume, amb tota la ràbia.

—Són uns brètols assassins!! —va afegir-hi el meu pare.

El Jaume, però, impacient, agafava amb presses la bicicleta per anar-hi…; el seu pare volia impedir-ho, però…

—Vull saber què ha passat! —respongué el Jaume—. Tornaré de seguida!

La tornada del Jaume es va allargar més de mitja hora. Venia fotut, destrossat i les paraules no li sortien.

—Han matat el senyor Joaquim Barata…; un de cal Salvans… ; el senyor Badia, el notari de Can Prat i… cinc homes més que no he conegut. Els han deixat dessagnant-se a la cuneta, prop de la font de l'Olla.

Més tard, el Jaume, d'amagat se'm va acostar per mostrar-me el que tenia a la butxaca.

—Mira! (eren cinc casquillos de bala); els més grans —va dir— són de fusell i els més petits, de pistola. No ho diguis a ningú, eh!

L'endemà, també vam conèixer el nom i cognoms dels vuit executats.

Eres molt jove; com et va afectar personalment aquesta experiència? I en la família?

Després d'aquella tarda infausta, mai he pogut saber quan de temps vam romandre a Can Farrés. Un dia, però, la meva mare va portar-me a Terrassa perquè jo pogués veure l'estat del nostre pis. Havien rebentat la porta; alguns mobles i quadres estaven destrossats; tot tirat per terra… El missalet de la meva primera comunió, estripat en dues parts i la creueta d'or que m'havien regalat, havia desaparegut. Després, quan ens en vam anar, la mare va explicar-me que: si no haguéssim estat a Can Farrés, el pare ja seria mort; però que ell, ara ja sabia segur que el perseguien; tot i que n'ignora el perquè. I per acabar, va afirmar: “fins que no s'acabi tot això, el pare no viurà amb nosaltres. I mai més tornarem en aquest pis”.

Unes setmanes o, qui sap, si mesos després, em vaig trobar vivint en una casa de La Rambla. Érem: la meva mare; el Tomàs, que encara mamava, i un servidor, que, amb set anys, era l'home més gran de casa. El Jordi, el segon, es va quedar a viure amb uns oncles de Barcelona. A canvi, venia a viure amb nosaltres, una monja, la Pepeta li dèiem. A més d'amagar-la a casa (les monges també eren perseguides), ens ajudaria a tots nosaltres. I així vam viure durant els dos anys i mig de guerra. Jo gairebé em passava tot el sant dia al carrer, fent mandrons, caçant ocells i… Alguns veïns em titllaven de feixista i m'amenaçaven. Però jo era fort i en les baralles, si calia els guanyava a tots.

No passàvem gana, perquè el meu pare ens enviava diners de tant en tant. Però el pa que menjàvem era negrós, en deien 'de blat de moro' o de no sé què… Però si trobàvem alguna farina millor, ens el fèiem nosaltres mateixos. Les farinetes (una mena de cuscús magrebí de baixa estofa) era l'aliment més popular. El sabó, sovint, també l'elaboràvem a casa; calia comprar sosa, oli i altres potingues. Però la llet, això sí, era jo qui l'anava a comprar, i gairebé cada dia, en una vaqueria de Sant Pere on me la venien d'amagat. En deien llet d'estraperlo…; que volia dir del 'mercat negre'; però aquella llet era força blanca i molt bona.

Així anàvem tirant, però el juny del 1938, a Barcelona, quan menys ens ho esperàvem, van enxampar el meu pare. Va ésser un cop molt fort per la mare; tot i que ella ho dissimulava com podia. Ella, cada mes l'anava a visitar a la txeca de Can Elies. Van ésser cinc mesos de reclusió. Per sort, el final de la guerra s'acostava i a primers d'octubre el van absoldre. Tot va acabar en un llarg però penós ensurt. (disposo de tots els retalls de diari que anunciaven la detenció, com també, els que publicaren el judici absolutori).

De quin bàndol eres?

Durant la guerra civil, a un banda existia el franquisme (compost de diferents dretes: el clero catòlic, l'exèrcit, l'empresariat, la gent rica (?)…); i a l'altra, tots els antifranquistes que unia les esquerres de tota mena; en deien rojos o republicans, però eren els obrers, els sindicats de treballadors, els anarquistes, els anti-règim, etc. En principi, per 'parentesc' amb el meu pare, em tocava ser de dretes, però mai he lluitat a cap bàndol ni he sigut de cap partit. De més gran, vaig considerar que l'acció de Franco va ser un perllongat cop d'estat de 40 anys; i del qual, la nostra dèbil democràcia, avui encara n'està pagant les conseqüències. Ja sabem que, els rojos i els republicans de veritat, al ser vençuts o ocupats per Franco van fugir del País per sobreviure. Però, la resta del poble, que patia fam, també per sobreviure, s’autoproclamava franquista; Franco n'era el salvador. Després però, de tants anys de dictadura, va haver-hi unes dretes i també unes esquerres, que lluitaven contra el franquisme. Tot plegat fa, que sigui molt complicat parlar de bàndols. I encara ho és avui. I més a Catalunya.

Com vau viure el temps de Franco?

Vaig coincidir amb el seu règim, des dels 10 fins els 46 anys; l'època més interessant i productiva de la meva vida. Vaig tenir treball, vaig casar-me, tinc quatre fills i deu nets; i tu ets el que fa set. Però res va ser fàcil. I et contaré un petit detall: El teu pare, encara ara ens fa retrets de quan anava a l'escola; se'ns queixa que els pantalons de gimnàs que duia, eren comprats al mercadillo i no eren gaire macos. “Això, em va marcar molt”, ens diu sempre.

De quina manera et vas assabentar de la seva mort? Com la vau afrontar?

Per la Televisió, la vam viure gairebé en directe. La seva mort era tan desitjada, que va ésser una alegria per a tots els de casa. L'esperança d'una vida lliure i millor per a tothom, era molt gran. Però va caldre posar-hi fe i molt d'esforç.

Podries explicar alguna anècdota curiosa?

Durant la guerra, a la casa de la Rambla, vivíem en uns baixos i gaudíem d'un gran pati, amb arbres i tot. Un dia, jo tot sol i molt a prop d'un mur, cavava la terra amb un magalló. Volia plantar-hi un arbret. Tot fent forat, vaig picar en un cosa dura; potser una pedra. Torno a picar més fort, i: plofff!! com si explotés el terra, van saltar un munt de monedes de plata que s'escamparen per aquell sot. Sorprès, pico un altre cop, i en surten encara més… He descobert un tresor!, vaig dir-me. Però no sabia què fer. Jo coneixia aquelles monedes, sobretot les de una i dues pessetes; però hi abundaven les de cinc pessetes: els duros. Eren iguals com les que hi havia hagut a casa abans de començar la guerra i amb les quals ho compràvem tot. Però, és clar, tot allò amagat allí, no era meu; algú n'era el propietari, i jo estava força espantat. Així que, vaig decidir no dir res a ningú. Vaig agrupar-les totes juntes, i després de protegir-les amb unes rajoles, les vaig deixar colgades tal com estaven. Què va passar després…?

Quan els franquistes, anomenats nacionals, s'acostaven per a conquistar Terrassa, a les cases no hi havia un pa a la post. Foren pocs dies, però amb molt de soroll: els obusos de l'artilleria franquista, queien sobre la ciutat, i de més lluny, el ta-ta-ta-ta-ta de les metralladores no parava. Però, mentrestant, les fleques i botigues de queviures, eren assaltades i espoliades. Els soldats i la gent roja es feien escàpols i s'ho enduien tot. Allò, era un caos poc menys que infernal. I quan els nacionals entraven, amb ells, venien una colla de galifardeus amb la cara molt morena, tots vestits amb gel·laba i una gorra vermella amb una borla. En dèiem 'paissas', però eren uns moros que venien carregats amb rajoles de xocolata, pots de llet condensada, galetes…; coses que amb la guerra, havien desaparegut del tot. I venien a fer el seu agost, aprofitant-se de la nostra misèria. Per cada duro de plata ens donaven un pot de llet “La Lechera”. Algú va titllar-los amb encert d'Alí Babà i els quaranta lladres… Aleshores, precisament, es quan vaig haver de confessar a la mare, la meva troballa en el pati de casa. I és clar, aquella plata va pal·liar amb escreix, la fam que tots arrossegàvem. I també la d'alguns veïns. Però que consti, sortosament, mai ningú va reclamar aquell petit tresor.

L’any 1952, quan jo tenia tenia 22 anys, vaig ser protagonista d'un fet per a mi, curiós i irrepetible. El 9 de juny, el general Franco i alguns ministres, venien a Terrassa per inaugurar La Ciudad Sanatorial, (avui anomenat Hospital del Tòrax). Als que érem alferes, l'alcaldia va demanar-nos que hi féssim acte de presència. Jo i alguns companys vam acudir-hi amb l'uniforme de gala, la gorra de plat i sobretot amb el sabre. Després d'esperar-lo dempeus més d'una hora, en un d'aquells interminables passadissos, vaig veure que per fi, s'acostava la comitiva; i quan passava davant meu, Francisco Franco Bahamonde, el Generalísimo de todos los Ejércitos', ell, en persona, va separar-se de l'acompanyament per venir a saludar-me, i per dir-me: “Los alféreces sois el futuro de nuestra Patria España”, i mentrestant, la seva mà dreta estrenyia la meva amb molt d'entusiasme. Jo només vaig contestar-li: “¡Pero gracias a usted, excelentísimo general!”

El punt real i més rellevant d'aquell fet, i el més singular, fou que: aquella mà que va estrènyer la meva, era la mateixa mà, que durant 40 anys, va anar signant 'nombrosíssimes' sentències de mort. Que no eren poques…

Opinió personal

Fer aquest treball m'ha servit per saber una mica més el què passava en aquells temps, no des d'un punt de vista objectiu sinó des d'un punt de vista real, com es vivia en l'interior de les cases i el què passava, els sentiments que se sentien. Va ser una època on la gent ho va passar bastant malament, espero que a la nostre generació no ens passi cap cosa igual.

DOCUMENTACIÓ

PRESONERS DE SANT ELÍES

Sentència de Joan

JUDICI CELEBRAT

DIÀRI DE L’ÈPOCA

Comentaris (1)25-06-2012 10:30:25quart A 2012

Bernat Casals: Els temps propers a la guerra civil i tot el que va succeir...

Els temps propers a la guerra civil i tot el que va succeir...

narrat per testimonis de la mateixa

Treball història oral

Pere Bastús Farràs

Introducció:

Pere Bastús Farràs vivia a Isona, un poble prop de Tremp, al Pallars Jussà. Havent anat un any a escola va deixar els estudis perquè la Guerra Civil va arribar a Catalunya. Va passar la guerra civil en la infància i el 1940 se’n va anar a viure a Sabadell.

Entrevista:

-Quan va arribar la Guerra Civil al Pallars, què vau fer?

A finals de 1937, quan era petit, un dia havíem carregat un carro per anar al Nord amb els pares i els avis al poble de La Rua, a 12km d’Isona. Tot i això se’ns va fer tard aquell dia i vam dir als avis que hi aniríem l’endemà al matí. L’endemà al matí va haver-hi un bombardeig al poble; tots comptàvem que havien estat els rojos ja que ningú va prendre mal, van bombardejar els afores.

-Què va passar després del bombardeig?

Els del poble vam sortir cap a diversos pobles com Biscarri o La Rua. Al dia següent hi havia enmig del poble els fronts dels dos exèrcits.

-I a partir d’aquell moment?

Durant molt de temps, des de llavors, els dos exèrcits es van distribuir: els nacionals a la muntanya de San Corneli i els republicans al Montsec. A la Rua hi teníem la rereguarda i a casa nostra hi teníem l’Estat major, el centre de comunicacions dels rojos.

-Teníeu algun familiar o conegut amagat?

A prop de la Rua hi teníem alguns familiars amagats en un forat d’una roca, i moltes altres famílies també ho feien. Allà, refugiats hi havia tant desertors de l’exèrcit com càrrecs eclesiàstics. Quan venia l’exèrcit s’havia de fer el que deien perquè en aquells temps mataven a la gent com si fossin animals. Per exemple, un dia van venir els rojos i van avisar que l’endemà requisarien bona part del ramat. Vam preparar el ramat més malmès i vell i vam amagar tota la resta al bosc. L’endemà se’l van endur els rojos. A un d’allà que es va negar a donar el ramat el van matar i es van endur el ramat.

-Com era la infància en aquella situació?

Com que estàvem envoltats de militars agafàvem el material bèl·lic que deixaven en els punts per on passaven i jugàvem amb aquell material. Més d’un va perdre braços o fins i tot va morir jugant amb allò. Després de la guerra tot aquest material estava tot escampat .

-Els productes de primera necessitat d’on els trèieu?

A dalt del turó hi havia la Intendència, un magatzem de menjar, sucre, cafè...; que la gent podia anar a comprar.

-Quin tipus de relació teníeu amb els soldats?

De vegades venien els soldats a berenar a casa, i si algú que normalment anava amb ells no hi era, al preguntar-los-ho, no responien perquè ja s’havia mort.

-Quan els soldats es van retirar què va passar?

Els soldats tenien un arsenal d’armes a prop d’on eren i abans de marxar van fer volar aquest arsenal. També van fer explotar una roca per ralentitzar el pas dels nacionals. Els soldats franquistes van entrar en carrera al poble perquè ja no trobaven resistència.

-I quan van entrar l’exèrcit nacional?

L’alcalde del poble i d’altres apoderats del poble van anar a rebre l’exèrcit franquista perquè els rojos ja s’havien retirat de la zona. Quan van anar a rebre’ls, anaven amb motius franquistes tot i ser d’esquerres. Amb això es van trobar un esquadró roig que anava de retirada i els rojos al veure’ls van matar-los a tots.

-I un cop acabada la guerra al Pallars?

El 1940 quan la Guerra Civil s’havia acabat a tota Espanya, vaig venir a viure a Sabadell. A Sabadell hi havia molta tranquil·litat i, tot i haver-hi sous molt baixos i menjar racionat, hi havia treball per tothom. Anàvem amb cartilla de racionament fins el 1952.

-Com us ho fèieu per accedir a més productes alimenticis?

Hi havia força gent que venia amb tren i portaven aliments des del camp, per vendre’ls a l’estraperlo. De vegades la guàrdia civil registrava els trens i si trobaven menjar el requisaven. Un familiar també venia menjar que prèviament portava del camp per vendre’l.

-Realment es passava gana?

Gana se’n passava qui volia, perquè sempre es podia menjar mentre treballessis, i de feina no en faltava. En realitat la falta d’aliments es devia al fet que els exèrcits arrasaven amb els ramats, que eren els que treballaven el camp. Amb l’escassetat dels ramats es feia la feina del camp més dura, complexa i dificultosa.

-Quins impostos pagàveu?

La collita tenia unes taxes del 35% que s’havia de donar al govern per un preu molt baix. Els impostos a pagar eren molt petits, i els diners de l’Estat sortien de les contribucions. En part era perquè els sistemes de govern no buscaven l’excés, sinó cobrir el bàsic i necessari amb poc pressupost. Tot es feia mica en mica, pas per pas.

-Què passava amb aquells que anaven a la presó?

Normalment s’hi podien quedar una bona temporada o acabar afusellats, depenent del que haguessin fet. A Sabadell tot i així hi havia una senyora de molt pes polític que si li demanaves ajuda perquè algun familiar estava a la presó de Sabadell, ella mirava els expedients que tenia aquella persona i si no havien fet res realment dolent els feia alliberar

-I abans de la guerra en saps alguna cosa de com anava tot?

A més del que tothom sap sobre els afusellaments de republicans per part dels franquistes, sé, sense haver-ho vist personalment, que a Barcelona hi havia les txeques•1, uns llocs on torturaven i mataven empresaris rics, càrrecs eclesiàstics i simpatitzants de la dreta. També hi havia els qui feien el “xivataso” d’aquells que eren amics seus que abans de la Guerra Civil denunciaven per ser de dretes i després de la guerra per ser d’esquerres.

Informe de dades complementàries extretes

d’un document redactat (paraules textuals):

Jaume Mercadé i Vergés

Nascut al barri d’Hostafrancs, Sabadell el 6 d’octubre de 1922

“Quan va esclatar la guerra, tenia 14 anys i anava al col·legi dels Escolapis. Vivia al carrer de l’Estrella, tocant a l’escola, i ja feia dies que es parlava d’un alçament nacional. La guerra va esclatar el 18 de juliol i el 19 de juliol ho va fer aquí, a Catalunya. A Sabadell es van formar uns escamots de requetès tradicionalistes i falangistes, gent de dretes, que van intentar apoderar-se dels quarters de Sant Andreu. Hi van anar per recolzar l’Exèrcit, però el Front Popular es va revolucionar i va acabar vencent.

Llavors va venir la represàlia, i es va buscar a tot aquell que fos de dretes i religiós, i els van perseguir i els anaven eliminant. Recordo que el dia que va començar la guerra tots estàvem tancats a les cases, perquè se sentien espetecs pel carrer, hi havia elements incontrolats. Van matar a força gent a Sabadell. Vaig veure com els religiosos dels Escolapis saltaven la tanca i passaven corrent per davant de casa meva, amb els espetecs de les pistoles i els trets, se sentien bales, i els perseguien cap als horts de ca l’Estruc. Van poder arreplegar el pare Joan Soler, que havia estat el meu mestre, que era vell i no podia córrer, i el van metrallar a la Riereta. Al president Sotorra també el van anar a buscar, perquè havia estat president de l’Acadèmia Catòlica, només per aquest sol fet.

Pràcticament, els que de veritat potser eren una mica culpables de caciquisme i tirania amb els treballadors, de tots aquests, no en van matar ni un, tots van marxar abans.

Van matar els pobres que feien els Pastorets, tots els que tenien un tuf de clericalisme, tots aquests... Dels de més diners de Sabadell no en van matar ni un.

Hi va haver descontrol. Eren venjances i saqueig. Perquè llavors hi va haver els que es van aprofitar d’això. Com que els tirànics que van marxar havien deixat les cases, les van saquejar. Tenien una arma i ja es veien amb poder.

Amb el meu pare, anàvem cap a Sant Quirze a veure si trobàvem menjar, a una casa que hi teníem amistat, i a la carretera de Sant Quirze hi havia una rastellera de morts i assassinats a la cuneta.

Llavors d’allò se’n deia consells de cuneta•2

Hi va haver un fenòmen que pràcticament ens va afectar a tots els que vam viure aquella època: arribava un moment que érem insensibles a les coses. Dèiem: ‘Mira, aquest l’han matat’ o ‘Han matat a aquest altre’.

La qüestió era sobreviure. Cada persona és egoista: mentre jo estigui viu…

Jo no vaig passar gana, sinó fam. Hi havia moments que anàvem quasi sense roba, i en comptes d’espardenyes portàvem sacs embolicats als peus.

Es va passar misèria, sobretot cap al final de la guerra.

Amb la manca de menjar es van fer uns menjadors populars. N’hi havia un, davant del cine Euterpe, on donaven uns tiquets i podies anar a buscar l’àpat diari, i el Cafè Campos també el van habilitar com a menjadors infantils.

Als 15 anys em vaig apuntar a la borsa de treball, i em van demanar com a auxiliar de comptable a l’empresa del gendre de cal Turull.

I, saps què va passar després, amb això, quan va acabar la guerra? Doncs que van entrar les tropes nacionals i també va tornar el senyor Turull, vestit de coronel.

A Sabadell quasi no en vam patir, de bombardejos. Aquí estàvem salvats, ja que Sabadell estava considerat com a zona industrial, on es feia indústria de guerra, i el Franco va donar ordre que aquí no es destruís cap fàbrica, perquè els serviria a ells quan guanyessin.

La guerra, per a mi, va ser una confrontació entre germans que no hauria hagut de passar mai. Aquí van prevaler odis, venjances, injustícies…

Aclariments

•1Txeques: La Txeca, terme creat per Lenin el 20/12/1917 és l’organització encarregada de perseguir els opositors al règim als quals considerava o bé contrarevolucionaris o bé desviacionistes; posteriorment va ser adaptada pels rojos durant la guerra civil amb les mateixes afinitats ideològiques.

2Consells de cuneta:Persones executades durant la guerra civil per motius ideològics, polítics, religiosos, passionals, venjatius, d’apropiació de béns o d’enfrontaments interns.

Imatges:

Google imatges:

Imatges cedides per Pere Bastús Farràs:

Comentaris (1)19-06-2012 11:05:58quart A 2012

Mar Canal: Records d’un exiliat

records d’un exiliat

Jo he decidit fer l’entrevista al meu avi és diu Josep Bastús té 89 anys, va néixer l’any 1923 a La Pobla de Segur on encara hi viu. Pel que he vist té molta memòria de la guerra i li encanta explicar-la a tothom. Com la va viure i què va fer durant tot aquell temps. Aquesta època a ell el va marcar molt i en parla sovint .

Quants anys tenies quan va començar la guerra?

Què quants anys tenia el padrí quan va començar la guerra? A veure... si la guerra va començar el 36 i jo vaig néixer el 23... hummmm... tenia 13 anys.

Amb qui vivies a casa teva?

Amb el meu pare, la meva mare, els meus dos germans mes petits i la meva germana que era més gran i també els meus padrins que eren els pares del meu pare.

Com vas reaccionar quan et van dir que començava una guerra?

No vaig pensar en res, perquè era canalla, nomès tenia 13 anys i no sabia ben bé el que era una guerra.

Anaves a l’escola en aquell moment?

Sí, anava a l’escola de La Pobla. Estàvem organitzats per classes mixtes i cada vegada érem menys nens a la classe, perquè com que van bombardejar la central de La Pobla la gent tenia pànic i es quedaven a casa seva. I al cap d’un temps ningú va acabar anant a l’escola.

Què va passar quan va començar la guerra?

Quan van arribar els nacionals, molt a prop de aquí, van anar pujant i pujant, i com que el meu pare era republicà i va ser alcalde de aquí a La Pobla, tenia por de ser perseguit pels nacionals i va decidir marxar cap a França emportar-se’n a mi perquè era el més gran dels germans.

Com vas arribar a França?

Vaig passar per el port de la Bonaigua amb una furgoneta a l’any 38. Vam marxar a les 2h de la tarda i a la nit vam arribar a França.

Què van fer la teva mare i els teus germans?

Quan van arribar els nacionals a Pobla van agafar a la meva mare, els meus dos germans petits i la meva germana gran i els van evacuar a la plaça de toros de Pamplona.

Qui es va quedar a la casa on vivíeu?

Hi van quedar una cosina del meu pare que es deia Antonia Bastús i el meu padrí Francisco.

Que vas fer quan estaves a França?

A França vam arribar uns 50 homes espanyols, ens van portar a un poblet de uns 2.500 habitants que es diu Neuvy Saint Sepulchre i allà ens van portar a viure a unes cases de camp. Un dia que sortia pel poble vaig conèixer a un noi francès que treballava a una carnisseria, em va dir que l’ajudés a l'escorxador i més endavant em va portar a berenar a casa seva. Vaig conèixer a la mestressa que es deia Armantine, era molt bona dona, em va donar uns patés boníssims i l’endemà aquella senyora va voler que l’ajudés amb la carnisseria. Al cap de 2 mesos, sempre dinava a casa seva i a la nit tornava a dormir al camp.

I el teu pare que va fer?

Van dir que els espanyols que havíem arribat allà es busquessin feina. El meu pare era sastre, però, allà va treballar de pagès i de varies coses diferents. Més endavant ell va llogar una casa al poble.

Com vas aprendre el idioma?

Als 6 mesos parlava el francès correctament sense anar a l’escola. I t’explicaré una anècdota de quan un dia vaig estar a una casa de uns francesos de Neuvy. Em van preguntar d’on era i vaig dir de Catalunya i em van dir: escolti, el francès el parla millor que nosaltres. Més tard vaig saber que al lloc on jo estava era el lloc on es parlava el millor francès de allà, de França.

Vas fer molts amics un cop estaves allà? Que fèieu?

Molts, quasi tot el poble, i si un dia vas allà, tothom parla del Josep Bastús. Jugàvem a futbol, anàvem als cafès i sempre fèiem cosetes. Fins hi tot havíem fet teatre i cantàvem, i quan hi havia algun fet important em cridaven sempre a mi per cantar.

Després de la guerra veu tornar a reunificar la família?

Sí, els meus germans petits van venir l’any 40 quan s’havia acabat la guerra i allà van aprendre de sastre. Es van quedar a França i al 47 va venir ma mare i es va quedar amb el meu pare.

I quan vareu marxar de França?

El 48 jo vaig tornar a Catalunya. Primer per explorar el terreny de Pobla. Els meus pares i germans mentrestant estaven a França i s’estaven a casa del meu pare. Però, al cap d’un any van arribar a La Pobla.

Com vas arribar a La Pobla?

Vaig agafar el tren fins arribar a l’estació de França de Barcelona. Un cop a Barcelona vaig agafar l’Alzina Graells amb direcció a La Pobla de Segur.

Què va passar un cop vas arribar? Que et deia la gent? Que vas fer?

Vaig trobar gent que coneixia i em van atendre molt bé i tothom em preguntava pel meu pare i quan tornaria. I més endavant vaig decidir muntar una carnisseria on el meu pare hi tenia la sastreria. Tothom em deia que en sabia molt i jo sempre deia que vaig aprendre a un país que en sabien moltíssim.

Vas trobar a faltar França?

I tant! Vaig estar dos anys que volia tornar a marxar, però a casa meva volien que em quedés perquè ens anava bé econòmicament muntar la carnisseria.

Has tornat alguna vegada a Neuvy?
Sí, hi vaig anar quan es va morir la mestressa de la carnisseria. Vaig llogar un taxi per arribar-hi més ràpid i tothom estava content de que estés allà perquè m’estimaven molt i jo també hi tinc un bon record.

Conclusió:

El meu padrí va estar exiliat durant 10 anys a França, varen ser uns anys difícils on la família va estar trencada i reunificada en diverses ocasions.

La seva estada francesa va coincidir amb la 2a Guerra Mundial, apartat que en aquesta entrevista no hem tractat, però que aquesta catàstrofe bèl·lica el va marcar fortament.

Ara bé, malgrat això, el record que guarda de tota aquella època és molt bo, hi va passar l’adolescència i joventut, etapes vivencials afavoridores d’aquest gran record!

Va tenir molta sort amb la família que el va acollir ja que el van integrar com un membre més i li van ensenyar l’ofici que li ha permès treballar tota la seva vida.

IMATGES

Aquest es el meu padrí quan Tota la familia abans de El padrí amb els seus

tenia 16 anys la guerra a la Pobla de Segur de França


A França quan tenia 20 anys A l'entrada de la carnisseria A una Festa Major de Neuvy

Ajudant a l'escorxador Els tres germans a França jugant a futbol


Tota la familia reunificada a frança

Comentaris (2)19-06-2012 10:49:22quart A 2012

Roger Casajoana: Recordant la misèria

Roger Casajoana i Guàrdia:
Introducció de l’entrevista

He entrevistat el meu avi (Joaquim Casajoana) i la meva àvia (Carme Matencio). Els dos vivien a Castellar però amb edats diferents. L’avi tenia 6 anys mentre que l’àvia només 1 en esclatar la guerra. Això fa que els seus records siguin més escassos i en algunes preguntes he decidit ajuntar els dos testimonis i redactar les respostes com una de sola.

Entrevista

Els vostres pares tenien afinitat política?

JC: El meu pare era d’ERC. En el moment de la II República va estar de regidor a l’Ajuntament de Castellar. A casa tots érem d’esquerres.

CM: Els meus pares també eren d’esquerres.

Vau tenir algun familiar lluitant?

JC: No, ningú va anar a lluitar.

CM: El meu pare va anar al front, on morí a Balaguer al 23 de desembre de 1938 per culpa d’un obús. Era durant la batalla de l’Ebre.

Vau pensar mai en l’exili?

JC: A la família, es va haver d’exiliar la meva germana. Va anar a parar al camp d’Argelers perquè no es volia quedar amb la dictadura. El meu tiet, que era capellà i per tant donava suport als franquistes, se’n va anar a Roma.

CM: No, perquè nosaltres érem molt petits.

Com es vivia la guerra a Castellar? Van bombardejar el poble alguna vegada?

JC i CM: Durant la post-guerra no hi havia menjar, vivíem molt malament. Els republicans del poble van treure les imatges de l’església i les van cremar. A dintre l’església hi van posar una peixateria. Recordo que vam amagar durant un temps un soldat de les Brigades Internacionals que va marxar quan es va acabar la guerra. A Castellar no van bombardejar mai tot i que hi havia un camp d’aviació. Des de Castellar es podia veure com bombardejaven Barcelona.

Com us van afectar els anys de la immediata post-guerra?

JC: Anàvem amb les targetes de racionament i havíem d’anar a buscar el menjar a l’Ajuntament. El meu pare era rajoler i per construir el camp d’aviació li van comprar els terrenys amb uns diners que posteriorment no van servir per res. Vam quedar sense cap cèntim.

CM: La meva mare era vídua d’un soldat republicà i es va quedar amb un fill de 8, un de 5 i jo de 3. I no cobràvem la pensió perquè érem del bàndol perdedor. Vivíem amb els diners del treball a la fàbrica i amb el que trèiem d’un hort que teníem.

Com vàreu notar l’arribada dels feixistes en l’àmbit escolar?

JC i CM: Va canviar tot. Aixecaven una bandera espanyola i havíem de cantar el “ Cara al sol” formant en files. Al vespre baixaven la bandera i tornem-hi a cantar. Durant el mes de maig havíem de dir el rosari cada dia, per la Setmana Santa havíem d’anar a confessar, el diumenge a missa i el dilluns passaven revista per veure si hi havíem anat. Havies de ser catòlic a la força. El col·legi era separat segons sexe.

Per por dels bombardejos, durant la guerra, fèiem classe entre els arbres, al bosc.

No vestíem uniformes perquè ens faltaven els diners i a l’hivern passàvem molt fred perquè no hi havia estufa.

Com passàveu el temps lliure?

JC: Jugant al carrer, passejant pel poble,... A l’hivern anàvem a caçar ocells. També anàvem a buscar bolets, empaitar papallones,...

Jo, a més, havia d’ajudar el meu pare amb la vinya.

CM: A les nenes no ens deixaven sortir tan fàcilment al carrer soles. De tant en tant anàvem a berenar a una font amb l’àvia. En general, havia de seguir la meva mare allà on anés.

Com va rebre la vostra família la imposició del castellà com a llengua oficial?

JC i CM: Molt malament. A l’Ajuntament hi havia un rètol que deia: “ Aquí se habla en español y solamente en español”. A casa, quan no et sentia ningú parlàvem en català perquè no es perdés.

Vau viure alguna situació en que les vostres vides van estar en perill?

JC: Jo no, però recordo que el meu pare el volien empresonar perquè durant la guerra havia estat secretari del Sindicat de Pagesos de Castellar però sort que tenia algun amic influent que el va salvar.

Us provoca tristesa mirar cap al passat?

JC: Sí i no. Perquè son coses que ja han passat. Jo era feliç perquè jugava molt i no m’adonava massa del que passava al meu voltant. Però em fa ràbia si haig de mirar pel que li van fer al meu país, a la meva terra.


Les imatges són extretes d’Internet per complementar l’entrevista

Conclusió:

Amb aquest tipus de treballs són amb els que t’adones de la veritable importància del que estudies a l’aula. Sovint penses: “ uf, quin pal, una guerra més”.

Acabat aquest treball m’adono que quan penso això estic faltant el respecte a totes i cada una de les persones que van viure aquella època i que mereixen que almenys, els hi prestem una mica més d’atenció. L’oportunitat de conèixer de primera mà dos testimonis de la guerra més important que ha patit Espanya i Catalunya en l’últim segle no té preu. També t’adones que potser, la guerra més cruel és aquella que separa famílies, una guerra entre germans, una guerra civil.

Hauríem de ser prou intel·ligents de, com diu el tòpic, aprendre dels errors o no portar les diferències ideològiques als extrems i basar totes les negociacions o discrepàncies en la tolerància i el respecte.

Comentaris (1)06-06-2012 09:39:02quart A 2012

Marina Miró: Memòries d'una Guerra

Tàrrega

Marina Miró Alsina

INTRODUCCIÓ

He escollit al meu avi matern per fer l’entrevista. El meu avi va néixer el 1932 així que va estar present a la guerra civil. Tot i que era molt petit se’n recorda molt bé de tot el que va haver de passar. Van ser uns anys molts durs, ja que no era una família amb molts diners, però se’n va sortir prou bé i va aconseguir tirar endavant.

ENTREVISTA

A quin any vas néixer ? Quants anys tenies quan va esclatar la guerra ?

  • Jo vaig néixer el 6 d’agost del 1932. Tenia 4 anys i a l'acabar la guerra 7.

Recordes la teva vida abans de la guerra civil?

  • Si, me’n recordo bastant per lo petit que era, jo vivia amb el meu pare, la meva mare i dos germanes petites en un poble molt petit.

On vivies durant la guerra civil?

  • Vivia a Artesa de Segre, però, al esclatar la guerra varem tindre que fugir i vam caminar ma mare i jo amb les meves germanes 30 km i finalment ens varem refugiar al poble d’Urpí a Igualada, en un refugi. I finalment al final de la guerra varem poder llogar una casa i viure a Tàrrega.

Algun familiar va marxar a lluitar?

  • El meu pare va marxar a la guerra durant 3 anys, i ens varem quedar les 2 germanes, la meva mare i jo soles.

Vas perdre algun familiar?

  • Si, tenia una germà petit de 3 mesos que va agafar la grip i el varem portar a el metge (republicà) i ens va donar un remei per curar-lo. Va funcionar bastant bé, però va tornar a caure malat i quan varem anar a veure el metge, els franquistes l’avien matat i no teníem diners. Varem intentar salvar-lo, però sense cura de cap metge va morir.

Edifici de Tàrrega destruït, tret d’un llibre del meu avi del 1985, foto feta al 1939.

Com va afectar la guerra a la teva família ?

  • Va créixer la misèria, el pare era pastor i no sabia ni llegir ni escriure fins que va anar a la mili. La mare tenia una mica d’estudis, però la guerra li va destrossar tot. I sola, tenint que cuidar tres fills va ser difícil.

Com vas viure el final de la guerra civil?

  • El vaig viure a Tàrrega, vaig estar content de que s’acabés la guerra. Però, si volies viure havies de renunciar a alguns aspectes de la teva vida, havies de ser falangista i anar a missa.

Vas poder acabar els estudis?

  • Als 8 anys vaig començar a anar a la escola, vaig anar 3 mesos a un col·legi nacional i finalment als escolapis. Jo volia triomfar, sabia el que volia a la vida, així que vaig anar a estudiar “empresarials”i vaig marxar de Tàrrega.

Vas tornar a sentir-te segur desprès de la guerra?

  • No em vaig sentir segur, no veus les cosses igual. Tot i que Franco ens va donar “benestar” i treball i més o menys podíem anar tirant.

Vas passar gana?

  • Sí, vaig passar molta gana. Per viure al temps de la guerra teníem que prendre pa, demanar menjar als soldats, teníem que anar als horts i robar verdura i me’n recordo quan estàvem a missa i els mossèn ens deixava sols ens menjàvem el vi i les hòsties de la gana que teníem.

Hi havia molta repressió de la llengua catalana?

  • No molta, pura política. Pels carrers podies parlar català i amb la família també, l’únic que al col·legi havies de parlar castellà i cada dia a les 8h del mati havies de anar a missa i al sortir a cantar Cara al sol i desprès entraves a classe.

Com eren les relacions familiars a la postguerra?

  • Molt diferents d’ara, hi havia més companyerisme, però alhora també hi havia odi i enveja, eren unes circumstancies diferents.

Vivies en un poble o ciutat? Per tu que creus que era més dur?

  • Vivia en un poble de 5.000 habitants aproximadament. No coneixíem la capital, nosaltres vivíem al nostre món, jugàvem pels carrers, etc. Fins ser més gran no vaig anar a Barcelona.

Hi ha alguna imatge que no has pogut borrar de la memòria?

  • Depèn com ho vegis, però m’agradaria poder oblidar tots els records de la guerra. Un que me’n recordo molt bé va passar a la edat dels 6 anys més o menys. Jo i ma mare varem anar a un hort a collir menjar i de cop i volta passa un avió sobre nostre i comença a disparar amb la metralladora. Jo pensava que em moria i en un instant tenia a ma mare a sobre protegint-me de les bales. Finalment l’avió va passar i no ens va tocar cap bala, però va anar de ven poc.

Creus que va servir d’alguna cosa la guerra?

  • No. Era un odi entre germans, matar per odi o venjança, per egoisme polític, tothom volia el poder.

Com et vas espavilar a la postguerra?

  • Primer vaig tindre que ajudar els pares amb aquella situació precària. Vaig tindre que fer molt treballs ja que jo era el germà gran i ajudava a portar diners a casa. Vaig fer de xofer sense carnet fent contraban d’olives i blat de moro, venia gel i gasosa pel carrer, saltàvem i pujàvem d’un tren en marxa per poder anar a Barcelona a vendre productes, venia de tot.

Que pensaves?

  • Des de petit vaig tenir un somni de fantasia on volava, estava tranquils pels aires i de cop i volta uns fils d’electricitat em feien mal i queia. Jo no sabia que volia dir i la tenia sovint, fins a mesura que em vaig fer gran. Vaig entendre que volia sortir de la misèria, però les circumstancies m’ho impedien així que quan vaig ser més gran vaig poder fer un negoci i poder fer la meva vida tranquil·lament.

CONCLUSIONS

Aquest treball ha estat interessant, és diferent dels que havíem fet fins ara. Ha estat un treball on he pogut sentir realment ha una persona explicant-me coses de la guerra que ha viscut, que no és un simple llibre de text. Ha estat un treball per reflexionar, per entendre que no tot és tan fàcil com ara, tu arribes amb gana quan arribes de l’escola i berenes un entrepà, els avis si tenien gana s’aguantaven. He comprès lo difícil que eren aquells temps i també t’ajuda a comprendre com són els teus avis.

Tàrrega, foto treta d’un llibre del meu avui del 1985.

Comentaris (1)05-06-2012 12:21:55quart A 2012