login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Articles de la categoria: quart B 2012

Berta Ruiz: Anys de patiment

INTRODUCCIÓ

L’entrevistat és el meu tiet avi, en Martí Lloveras. Va néixer al 25 de Juny de 1933, és a dir que a l’esclat de la Guerra Civil tenia només 3 anys i un mes, per ser exactes. Tot i haver passat la guerra sent realment petit, ell encara conserva molts records d’aquests tres anys tant durs, que ha pogut anar complementant al llarg del temps amb altres fets i històries que els seus pares li han explicat. El que si que ens pot explicar detalladament són els controvertits anys de la postguerra ens els que la dictadura franquista va ser la protagonista fins a l’arribada de la democràcia.

ENTREVISTA

  • A l’inici de la guerra, quina era la vostra situació familiar?

Bé, doncs vivíem en una casa unifamiliar de Terrassa. Érem els pares i jo com a únic fill en aquell moment. Podríem dir que érem una família de classe mitja dintre del que seria Terrassa, propietària d’un petit negoci familiar en el ram tèxtil, en el que treballaven el pare i la mare juntament amb 5 o 6 empleats.

  • Per començar, m’agradaria saber quin és el bàndol que defensava la teva família.

A casa meva la única cosa que se sabia fer era treballar. Mai havia sentit a casa converses de tendències polítiques.

Catalunya, com ja deus saber, va quedar englobada en el bàndol dels rojos, és a dir, la major part d’habitants eren d’esquerres. La meva família per el fet de tenir negocis, va ser expropiada de totes les seves pertinences. A conseqüència d’això si hagués de dir en quin bàndol es van posicionar, hauria de dir que el seu desig era recuperar allò que havia estat fruit del seu treball i esforç. I això era el que teòricament prometia el bàndol nacional.

  • Consideres que la gent de Terrassa també donava majoritàriament suport al mateix bàndol?

Definitivament no. A terrassa casi tothom era d’esquerres. Cosa totalment comprensible ja que es tractava d’una ciutat industrial amb un gran nombre de treballadors empleats, els quals combregaven amb la propaganda dels partits d’esquerres en el sentit de repartiment de béns, col·lectivització, etc.

  • L’esclat de la guerra va suposar molts canvis en la manera de viure i forma de fer?

És clar que si, perquè ens van col·lectivitzar el negoci, tot era de tots. Gràcies encara que la mare era de plantilla i cobrava setmanada. Les persones que tenien un petit negoci, ho tenien tot a perdre, perquè van passar a ser un treballador, com tots.

  • Tot i així, a casa mai veu arribar a passar gana, no?

No, ben bé gana, no. La gana es va passar més aviat després de la guerra. Era un país destrossat, no hi havia collites, no hi havia res. Durant la guerra, més o menys vam anar tirant, però gana no hi havia.

  • Quins eren els aliments més habituals durant aquesta època?

En aquesta època no es menjava gaires delicadeses, moltes sopes de pa i encara gràcies. Moltes patates, mongeta, patates i mongeta i molta vianda i cansalada. Excepte a la festa major, que portaven unes plates de carn, pollastres, carn de xai...de tot. Però la resta de l’any sempre el mateix.

  • Durant la guerra, la relació entre familiars, veïns i coneguts va canviar en algun aspecte?

No, no. Els que no opinàvem igual, doncs callàvem, i no hi havia problema. La majoria dels amics i veïns eren d’esquerres, però no van oblidar mai que érem veïns de tota la vida i la relació entre nosaltres continuava sent la mateixa. És més, moltes vegades ens protegíem i ajudàvem entre nosaltres, el que posava de manifest que les persones estàvem per sobre de les idees polítiques.

Tot i que també és cert que en algunes famílies si que hi havia conflictes, però no va ser el cas.

  • Durant la guerra vas perdre a alguna persona estimada?

No, per sort no. Les pitjors coses que van passar a la família van ser l’empresonament de la meva mare, dona forta de caràcter, que un dia treballant a la fàbrica, fastiguejada dels abusos, va fer algun comentari que va provocar que una de les operàries la denunciés per “feixista”, el que va provocar el seu ingrés a la presó. I cap al final de la guerra, el meu pare, encara que era cap de família, va ser reclutat obligatòriament , però afortunadament no va patir cap mal físic.

  • Quin és el record que més t’ha marcat de tot aquest període?

Home, doncs la veritat és que no m’agradava massa haver-me d’amagar sota del matalàs quan sonaven les alarmes dels bombardejos...Els pares em feien estar-me allà sota, i encara recordo la sensació d’ofegar-me, de no poder respirar per tenir el matalàs de llana a sobre.

Un altre record que vaig tenir és que vam anar amb el meu avi a passejar. Anàvem per Terrassa, exactament per la carretera de Martorell. I allà baix a una riera que baixava hi havia un pont. Aquell pont l’estaven minant, estaven fent els forats per posar les mines i volar el pont. Jo, sense saber què feien, li vaig dir a l’avi: “Avi, avi, què fan aquests homes?” I ell em va respondre: “Res, res, anem maco, anem.” Vàrem marxar d’aquella zona.

El que feien era anar explotant tots els ponts de les carreteres perquè les tropes enemigues no poguessin avançar.

  • Quan vas anar a l’escola, hi havia alguna cosa que us fessin fer relacionada amb la dictadura?

Havíem de cantar “Cara al sol”. Deia així: “Cara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste no se que...jajaja! Banderas victorioses..” Era una formació politicomilitar orientada cap al règim.

Hi havia una assignatura que es deia “formación del espiritu nacional”.

Als escolapis hi havia dues classes d’alumnes: “permanencias” i “no permanencias”. Els que pagàvem érem “permanencias” i els que no, eren “no permanencias” i érem grups separats. Però al curs equivalent al que seria actualment batxillerat, ja si que anàvem tots junts.

  • Consideres que la vida de la gent que vivia al camp i de la que vivia a la ciutat era molt diferent?

Doncs si, a les cases del camp no tenien ni electricitat ni aigua. Anar al camp era tota una aventura. No calia anar massa lluny per trobar-se en aquestes circumstàncies. Recordo que nosaltres anàvem a una casa de Senmenat en la que havies de treure l’aigua del pou, no hi havia llum elèctric, i ni tan sols hi havia lavabo. Una de les coses que em cridava més l’atenció era una mena de fusta enganxifosa que penjava del sostre del menjador i en la que quedaven enganxades les mosques; resultava una mica fastigós acostumat a casa nostra a Terrassa on disposàvem de més comoditats.

  • Em podries parlar una mica sobre els maquis?

Els maquis eren gent d’esquerra que no van arribar a anar-se’n a França i es van quedar per les muntanyes, i que van continuar lluitant contra els nacionals un cop aquests havien conquerit el territori. Aquella pobre gent malvivien a la muntanya menjant el que podien, arrels si convenia. En molts casos van ajudar a travessar la frontera francesa a moltes persones que havien de fugir del nou règim del Franco. En alguns casos se’ls va considerar com a lladres i gent de mala vida, però realment robaven per sobreviure i van ajudar a molts companys seus a fugir d’una mort casi segura.

CONCLUSIÓ

Cada vegada que ens diuen de fer un treball per mi és un pes més, no és gens agradable... Amb aquest treball, al dir-nos que l’havíem de realitzar, la reacció no va ser diferent. Però a mesura que l’he anat fent he vist que aquest ha estat diferent, que m’ha servit per comprendre moltes coses que llegint-les simplement en els llibres no les pots arribar a comprendre, no et pots imaginar com va arribar a ser de dura aquella realitat no tan llunyana com ens sonava abans.

El fet de poder escoltar totes les històries viscudes, els fets passats, la forma de viure, els problemes... moltíssimes coses a afrontar que va suposar aquest període, explicades des de primera persona, te n’adones dels mals anys que van arribar a passar. Així és quan realment aprens més.

Aquest treball m’ha ajudat molt a fer-me una idea de com eren aquells temps i m’ha atorgat molts nous coneixements.

DOCUMENTACIÓ

Comentaris (1)17-07-2012 14:51:54quart B 2012

Arnau Raventós: LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

LA HISTÒRIA DE TOTA UNA VIDA

La història de la meva família materna, del meu besavi i la meva besàvia.

El meu besavi es deia Tomàs i va néixer el 1895 a Castellfort (Castelló), vivia en un poble petit, de camperols, en aquest poble no es podia progressar, vivies del que tenies, del camp. Amb la revolució industrial i les immigracions als nuclis urbans, ell i la seva família, van decidir emigrar cap a Catalunya, concretament a Terrassa. El 1910 quan ell tenia 15 anys juntament amb 11 germans i la seva mare van agafar un carro a la seva població natal tirat per una mula i van marxar cap a Terrassa (lloc on es desenvolupa tota l’historia familiar per part de la mare). En arribar aquí el germà del meu besavi i ell van trobar feina, eren els més grans dels germans i poc a poc van anar independitzant-se. Ell va trobar feina en una fàbrica tèxtil de Sabadell.

Paral·lelament a la vida del meu besavi, quan ell tenia 5 anys, en un petit poble del Baix Aragó, va néixer la meva besàvia a Nonasp, un poble al peu del riu Matarranya (que és un afluent del riu Ebre), el seu poble també era un poble de conreu. La seva família estava formada per 7 germanes, ella era la gran, i va decidir anar al món industrial, a la ciutat, així que ella sola, va venir aquí a Terrassa i va començar a treballar de minyona a la Masia Freixa.

Les vides dels meus besavis es van trobar una mica abans del 1922, i ja en aquest any es van casar.

La meva besàvia un cop es va casar, va tornar al poble a buscar la seva germana petita per donar-l’hi la possibilitat de portar una vida diferent que la que tenia allà . Tal es així que van tornar aquí i van anar a viure (el meu besavi, la meva besàvia i la seva germana) a una casa molt propera a l’estació del Nord. El meu besavi seguia treballant a la fàbrica i va fer una gran amistat amb l’amo, tot i que ell era analfabet, la comptabilitat la dominava moltíssim, i va esdevenir la seva mà dreta. El meu besavi, alhora va començar a treballar en un bar per portar més diners a casa. La seva feina no era de cambrer en el bar. En la planta baixa jugaven els homes al domino sobre taules de marbre (les fitxes lliscaven més) i en la segona planta tenien un lloc reservat i il·legal de joc, per tant ell era una espècie de crupier i repartia les cartes; la seva missió principal era aconseguir què gairebé sempre guanyés “la casa”. Aquest local se’n deia Bar Estellador. Al tenir més diners la meva besàvia podia anar a comprar al Mercat modernista de la Independència (construït el 1903 per ordre de l’alcalde Pelegrí Matalonga). Llavors ja estaven més acomodats i tenien suficient com per viure modestament, van tenir dos fills. La meva avia, va néixer el 1927 i el seu germà l’any 1931.

Cinc anys abans de que nasqués la meva avia, al 1922 va néixer el meu avi, en un poblet de València conegut com Enguera. Però no serà fins després de la Guerra que arribarà a Terrassa.

El meu besavi va comprar al 1933 una masia amb terres a les afores de Terrassa (actualment és el barri de les Arenes) on anaven a estiuejar. El meu avi no es va implicar en política. El que l’hi interessava era el benestar familiar i portar el sou a casa. La família recorda els fets polítics més rellevants de l’època: la Dictadura de Primo de Rivera, els diferents règims de govern que es van succeir (Monarquia, República...) i els diferents canvis de moneda, que en cada període hi havia. Tot i que des del 1868 les monedes eren les pessetes, canviava el material de que estaven fetes; per exemple, durant la segona República les pessetes eren de bronze, de plata i d’or (les de 100 pessetes). Però es van canviar per paper ja que la gent les guardava a casa i les treien de circulació (a causa de que el material del que estaven fetes tenia més valor que el que valien per comprar productes). En el seu temps lliure, que era poc, perquè el meu besavi sempre estava treballant per tirar la família endavant, sortien a veure pel·lícules als cinemes de Terrassa: el cinema Recreo, el Rambla i el Dore, la entrada costava 70 cèntims de pesseta. Els diumenges feien ball al Gran Casino i quan podien també hi anaven.

La meva avia va anar a una bona escola de l’època, a Cultura Pràctica, igual que el seu germà. Van iniciar els seus estudis en llengua catalana fins acabar la guerra, que es va imposar l’ensenyament en castellà. Van estudiar bastants anys fins a obtenir el títol que es donava en aquell temps, el del comerç, obtenint el títol es podia accedir al Batxillerat.

De la família del meu besavi, un dels seus germans va ser reclutat obligatòriament per anar a la Guerra del Marroc. Un altre dels seus germans era Carlista.

El 17 de juliol del 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola.

La meva família, una setmana abans, va mudar-se a la masia per poder passar la guerra millor a les afores de la ciutat: allà tenien els camps per conrear. El germà carlista del meu besavi formava part dels Requetès, i va anunciar a tota la família que havia de marxar a Melilla perquè s’estava preparant un cop d’Estat, així la meva família no l’hi va venir de nou l’esclat de la Guerra el 17 de juliol del 1936, i va poder preparar-se millor.

El començament de la Guerra no va ser gaire mogut a Terrassa, però si que és veritat que hi van haver molts moviments dels sindicats, manifestacions pels carrers i aldarulls. En la ciutat directament no hi va haver lluites armades perquè la gran majoria de la població era republicana. Si que es van produir assassinats i desaparicions de persones riques o molt conegudes a la ciutat. Persones importants com fabricants, comerciants, polítics... van ser assassinats per part dels republicans amb la idea de que no proliferés el Cop d’Estat també aquí a Terrassa.

Durant els dos primers anys de la Guerra (fins el 1938) la meva avia i el seu germà van seguir anant a l’escola, tot i que pels carrers no s’hi respirava la mateixa tranquil·litat d’abans. El meu besavi va deixar la feina del bar perquè era perillós seguir tenint dues feines i va decidir treballar a la fàbrica i conrear les terres de la masia, tal és així que la meva família durant la guerra no va passar gana, és veritat que no tenien molta varietat d’aliments, però gana no en van passar.

A partir del 1938, quan els nacionals avençaven cap a Catalunya, ja van començar a notar-se moviments de tropes i reclutaments de més soldats i a ser més conflictiva la situació. Per això es va limitar la meva família, a quedar-se a la masia i només sortia el besavi per anar a treballar. A mesura que anaven guanyant territori les tropes nacionals, la situació era més preocupant; a més com que just davant de la masia hi ha la via del tren, i molt a prop estava la fàbrica de l’AEG (en aquell moment era una fàbrica de tancs republicans, com moltes altres fàbriques que havien canviat la seva producció per armament, municions i uniformes militars per a la República), allà podien veure com els avions nacionals bombardejaven la via del tren i la fàbrica de l’AEG. Quan s’acostaven els avions a la fàbrica sonaven les alarmes antiaèries, llavors des de la masia les sentien i a la meva família els hi donava temps de sortir al camp i estirar-se al terra mossegant un pal o alguna cosa per tal de que les bombes no els hi rebentessin els timpans. Altres fets que van viure durant la Guerra van ser el saqueig de les esglésies de Sant Pere i el Sant Esperit i la cremada d’imatges religioses.

Un fet quotidià durant la Guerra era que a les 7 de la tarda es tallava l’electricitat de tota la ciutat, això dificultava l’organització de reunions clandestines, alhora va provocar un descens de la producció a les fàbriques, ja que no funcionaven les maquines fins les 7 del mati de l’endemà. Durant la Guerra Civil, l’amic del meu besavi (l’amo de la fàbrica on treballava) seguia fent vida normal, amb això vull dir que anava a estiuejar a Sant Sebastià com havia fet sempre, però al haver de passar per territori nacional, havia d’aconseguir els “salvo conductes”, uns papers que li donaven permís per travessar el territori.

L’1 d’abril del 1939 es va acabar la Guerra Civil Espanyola.

Un cop acabada la Guerra, la germana de la meva besàvia va casar-se i va anar a viure al Centre de Terrassa amb el seu marit. La meva avia va acabar l’escola elemental i llavors va començar a treballar d’encarregada i dissenyadora per una empresa de confecció de Terrassa, ella va arribar a fer de model i tot. Fins que es va veure obligada a deixar la feina perquè es va posar malalta i no es va recuperar fins al cap de sis anys. Els medicaments que necessitava per curar-li la malaltia van ser portats expressament de França (la penicil·lina) ja que aquí en la postguerra no se’n podia aconseguir. Un cop recuperada, va conèixer el meu avi i s’hi va casar.

El meu avi, va arribar a Terrassa al 1940 i va estar treballant a la fàbrica tèxtil Vallhonrat del carrer Cervantes. Ell va viure la Guerra Civil al seu poble (Enguera). Allà va passar molta fam perquè tot i ser un poble rural, el menjar que es produïa, se l'emportaven per a l’exèrcit. Ell cada dia només menjava una arengada que se l’havia de partir entre els seus 8 germans; l’últim que arribava s’havia de menjar el cap. Va venir cap a Terrassa juntament amb 8 germans seus, un d’ells va marxar aviat a viure a França.

Un bon amic de la família, procurador de la ciutat de Terrassa, va haver d’exiliar-se a França. Allà, en esdevenir la 2a Guerra Mundial, va ser capturat pels nazis i el van portar al camp de concentració austríac d’Austwich. Aquest senyor, va aconseguir escapar-se del camp de concentració. La seva vida sempre va restar marcada per aquesta etapa, i l’hi van quedar seqüeles visibles com la gran pèrdua de pes (quan va arribar a Terrassa de nou, només pesava 40 quilos), les lesions que va patir i les marques a la pell.

L’any 1939, quan els nacionals van guanyar la Guerra, van canviar el nom del carrer de la masia i va anomenar-se “Calle de los Héroes de Codo”, en honor a una victòria important en el front de l’Ebre per part dels franquistes. Amb l’ arribada de la democràcia el nom del carrer va canviar pel de Passeig 22 de Juliol, que recorda els fets de la tercera guerra carlina (22 de juliol de l’any 1872) on van morir dos terrassencs per defensar els diners de la vila quan 600 carlins es van presentar per cobrar “la contribució”.

El germà de la meva avia era paleta, llavors ell, desprès de la destrucció de molts edificis durant la Guerra va tenir molta feina i es va guanyar bé la vida. Tota l’escalinata de marbre que hi ha al Cinema Catalunya (al centre de Terrassa) la va construir ell quan van edificar aquest cinema desprès de la Guerra.

A causa de la gran escassetat de mà d’obra, hi va haver un gran augment de l’emigració de gent del sud d’Espanya i és per això que Terrassa va passar de tenir 40.000 habitants el 1936 a tenir-ne més de 70.000 l’any 1950.

Tota la meva família va seguir treballant en les seves respectives feines menys la meva avia. Llavors van decidir quedar-se a viure a la masia (tot i que conservava l’altre casa) perquè en aquell moment la família era formada pel meu besavi, la meva besàvia, la meva avia, el germà de la meva avia, i el meu avi (més endavant naixeran la meva mare i la meva tieta).

Després de la Guerra i fins aproximadament l’ any 1945 es va establir el racionament, cada família només tenia dret a accedir a una determinada quantitat d’aliments que eren assignats pel règim franquista, normalment no era suficient per viure, per tant la gent s’havia de buscar maneres il·legals per sobreviure, és aquí quan va sorgir l’anomenat estraperlo. L’estraperlo es tracta d’intercanviar béns i productes al mercat negre. Com a gairebé totes les famílies de l’època, la meva família també va recórrer a això per tenir bàsicament oli i bestiar. El meu besavi, li regalaven mantes de llana a la fàbrica, i ell les agafava i anava amb tren cap a Lleida i l’Aragó per tal de vendre o canviar les mantes per arròs, oli i porcs. En els marges de les vies de tren es trobaven cadàvers de soldats i ell recollia els seus documents per enviar-los als familiars. Més d’un cop l’hi havia requisat els productes la Guàrdia Civil. Una altre cosa que feia el meu besavi és que en les cartilles de racionament també li donaven tàbac, i com que ell no fumava, guardava el tàbac i el venia. Els que fumaven guardaven les restes sobrants, les desfeien i tornaven a lligar el tàbac, així en tenien més per vendre o pel seu consum.

Al voltant de l ‘any 1950, la meva família va decidir posar en funcionament una granja i explotar les terres de la masia, a més de seguir treballant cadascú en la seva respectiva feina. Van obrir tres botigues per vendre els productes que produïen en la masia, una d’elles estava dins el mercat de Sant Pere de Terrassa o Plaça de Dalt; l’altre estava situada just al davant del mateix mercat i la tercera i última botiga en la pròpia masia. De la parada de dins del mercat s’ocupava la meva besàvia; de la de fora s’ocupaven la meva avia i el seu germà a estones: i de la de la masia qui estigues per allà, perquè el meu avi s’ocupava de la granja i el meu besavi de l’ hort. Venien aviram, conills i porcs (vius i morts, sobretot vius, perquè en aquella època la gent volien matar els animals ells mateixos), ous i productes de l’horta.

La granja va produir molts diners, la meva família va prosperar i va arribar a tenir 3 minyones a casa quan va néixer la meva mare. L’any 1962, van començar a anar a estiuejar la meva mare, la tieta i l’avia (mentre la resta de la família s’encarregava de la granja), a Berga i al Figueró en un hotel. La meva mare a l’escola va fer l’ensenyament en castellà i els hi obligaven a cantar “Cara al sol”.

L’any 1962 Terrassa va patir les greus rierades (la masia esta a 200 metres de la riera) que van afectar a molta gent. A causa de l’emigració, el que al costat de la masia havien estat sempre boscos i camps van passar a ser barris d’emigrants del sud d’Espanya. Els mateixos emigrants es van construir les seves cases com van poder i per tant la riera va causar grans danys a les vivendes. La meva família va ajudar a molts dels seus veïns perquè ells no tenien aigua, llum ni menjar i en canvi a la masia hi havia dos pous d’aigua. Després d’aquesta tragèdia, Franco va venir de visita a Terrassa, i la meva mare amb la seva escola va a anar a rebre’l.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco. Aquest fet marca la fi de la postguerra espanyola. La notícia va ser molt ben rebuda per la família, sobre tot per part del meu avi que era el qui pitjor ho havia passat.

La meva mare va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a Bellaterra el dia de la mort de Franco (ella estava allà quan va saber la notícia), a partir d’aquell moment s’iniciaren molts canvis socials, polítics i econòmics (els moviments polítics catalanistes, la nova cançó, el moviment hippy... ). Era el naixement d’una nova etapa de la història : la Democràcia .

Encara avui podem trobar, passejant pels carrers de Terrassa, records d’aquells anys tant dolorosos per la meva família i anteriors a ells i tot.

Comentaris (2)17-07-2012 13:41:45quart B 2012

Núria Oliva: Tot es perd en una guerra

Tot es perd en una guerra

Jo he decidit fer-li l'entrevista a la meva àvia (Margarita Camps), que té 73 anys, i encara que nasqués just l’últim any de guerra, en sap moltes coses i recorda perfectament els anys de postguerra, que van marcar molt la seva vida i la de tots els que la van viure.

  • Quants anys tenies durant la guerra? I quants germans éreu?

Jo tenia només un any, i no recordo la guerra evidentment, però m’ho han explicat tot sobre la guerra, i és clar, vaig viure tota la postguerra.

Jo tenia 3 germans més grans, i vivíem tots junts, amb els meus pares.

  • De quin bàndol eres? Hi havia algun tipus de baralla entre la família a causa dels diferents bàndols o diferents ideals?

Dels nacionals, i tota la meva família també, anàvem a favor de Franco, que era d’extrema dreta. El comunisme, i els nostres adversaris eren els de la República (que va començar el 1931), que es van revoltar. Eren els del proletariat, que no tenien seguretat social, ni la pensió de jubilació, i estaven molt abusats, eren molt pobres i volien més igualtat i van matar i perseguir a frares, monges, capellans, van cremar esglésies, ja que anaven tots en contra dels ideals que imposava la religió, perquè odiaven les classes altes, llavors van presentar-se a les eleccions, van guanyar i van revoltar-se, i van matar a molts rics. Llavors els militars, a favor de Franco es van preparar per anar en contra de la República i frenar-la, i això va generar tal conflicte que es va dur a terme el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

A casa no hi havia cap tipus de conflicte que fos originat pels bàndols o pels ideals, tots teníem la mateixa ‘base’ d’ideals, tots havíem sigut educats de la mateixa manera i no ens enfrontàvem entre nosaltres per temes nacionals. Estàvem tots molt units, ja que o ens uníem o ens quedàvem sols i sense res, i vam tenir la gran sort de portar-nos bé, a diferència d’altres famílies que tenien conflictes a causa dels diferents ideals.

Recordo que el meu pare em va explicar que un amic seu que era militar del bàndol nacional estava fent de guàrdia pel bosc, i es va trobar a un antic amic seu, també militar però del bàndol republicà. Al veure’s apuntant-se l’un a l’altre amb l’escopeta i donar-se compte de que eren amics i allò no podia ser, van decidir anar un per un camí i l’altre per l’altre i fer veure que no s’havien vist mai, i així ho van fer.

  • Vas anar a l’escola? I els teus pares?

I tant que vaig anar a l’escola! Vaig acabar tots els estudis i tinc una carrera d’empresarials.

Els meus pares, tant el pare com la mare també van anar a l’escola i també tenien una carrera. Els dos provenien de la mateixa classe social, tenien de tot, no els faltava res, eren de classe mitja/alta, i tenien bastants diners. El meu pare era una persona molt culta, et sabia parlar de tots els temes, tant d’economia, com de societat, com d’història, tenia dues carreres, una d’advocat i una altre d’economia (amb les oposicions de cap d’hisenda), i la meva mare tenia la carrera de mestre, el que ara se’n diu carrera de magisteri.

  • Com eren les escoles? Segons quins ideals us educaven?

Doncs a les escoles per començar ens separaven els nens de les nenes, en escoles completament diferents. No fèiem cap tipus d’activitat amb nens, mai ens barrejaven.

Els ideals eren segons Franco va imposar, segons la seva dictadura manava, anant a missa i amb les professores monges que si et portaves malament o no feies el que tocava fer et castigaven, o bé et pegaven (que tenien tot el dret) o bé et posaven càstigs durs.

  • Com us va canviar l’economia durant i desprès de la guerra?

Doncs, a la meva família li van robar tot, perquè van entrar a casa dos cops i s’ho van endur tot, tant diners, com joies, com totes les coses de valor que guardàvem a casa.

Però també és cert que després de la guerra, al cap d’uns anys de recuperar les coses bàsiques, era molt fàcil muntar un negoci si eres una mica espavilat, així que moltes persones (com el meu marit, el teu avi) van aconseguir de muntar un negoci i tirar-lo endavant, i en el cas del teu avi que va muntar una agència de viatges (aquí a Terrassa) o d’altres que muntaven altres coses, com que eren bastant úniques doncs anaven bastant bé i es van poder refer les vides anteriors a la guerra.

  • Vivíeu amagats durant la guerra? Veu tenir que emigrar cap a algun altre lloc?

No vivíem amagats, al revés, vivíem en una gran casa al mig del poble de Toledo, però com que el meu pare era un intel·lectual el van venir a buscar per empresonar-lo, però vam aconseguir amagar-lo i no el van descobrir, just després d’això, ens vam donar compte de que el meu pare estava en perill, i vam decidir de emigrar cap a un poble a les muntanyes (cap a França), en una torre on hi vam viure uns anys fins que va acabar la guerra i ens vam instal·lar aquí a Catalunya.

  • Qui ho passava pitjor, els petits o els adults?

Doncs, jo crec que tant durant la guerra com la postguerra qui ho passava pitjor eren els adults, tot i que els petits no vam tenir la infància que ens mereixiem, però els adults van ser els que van passar de tenir-ho tot a no tenir res, van sofrir intensament la mort de molts éssers estimats, van veure la seva pròpia casa derrumbant-se, van viure moltes traïcions entre familiars i amics, va ser com si de cop els haguessin matat a tots amb tant de sofriment que van haver de passar, en canvi, els petits s’havien acostumat a no tenir res i a conformar-se amb el que tenien, per això no van trobar a faltar res, i de les morts si eren molt petits no se’n adonaven, i si se’n adonaven doncs ja ho veien diferent perquè també ho veien com normal.

  • Com et vas sentir en veure a molts familiars i éssers estimats desapareguts o morts?

Doncs, haig de reconèixer que els desapareguts eren els que més feien patir, perquè de morts n’hi va haver molts, i ho passàvem molt malament, però els qui havien desaparegut no sabíem el que teníem que fer, perquè si els buscàvem i ens fèiem esperances podíem estar-nos quasi tota la vida i ens enduríem moltes decepcions, i donar-los per morts et feia remoure la consciència pensant que potser els podries haver salvat de la mort.

  • Què menjàveu durant la guerra? I Desprès?

Durant la guerra, com que hi havia molts pocs recursos i aliments menjàvem patates bullides i coses que poguéssim conrear nosaltres, aprofitàvem al màxim tots els menjars, i fins i tot menjàvem les pells de les patates, les bullíem i les amaníem.

I després de la guerra tot va quedar destrossat, quasi no hi havia menjar, i per això hi havia las ‘Cartillas de racionamiento’, que eren unes cartilles on et donaven aliments per sobreviure, però era bastant escàs. Aquestes es dividien en 3, la dels més necessitats, la mitjana i la dels que no ho necessitaven tant. Nosaltres teníem la mitjana. En aquestes cartilles tenies dret a mongetes, cigrons patates, oli, pa, sucre, etc. (però sense excés) et donaven les coses mínimes, i per aquest motiu van sorgir els estraperlos, que eren les persones que no se sap com (amb màfies) aconseguien el menjar que no estava inclòs en las cartilles, i si n’era el mateix era de mes bona qualitat. Aquests estraperlos estaven perseguits, però es sabien amagar molt bé. Els seus productes tenien un preu alt, però és clar, corrien un gran perill amb aquest negoci, i tot i així els hi anava bastant bé a la gran majoria. A la meva família anàvem a comprar algunes coses a casa dels estraperlistes, com per exemple la llet i altres productes necessaris.

Normalment entre setmana menjàvem més llegums, i els diumenges podíem menjar pollastre, o per Nadal canelons.

Els qui ho tenien millor en aquests casos eren els pagesos, que tenien el menjar que ells conreaven i el tenien més o menys assegurat. Llàstima que aquest no era el meu cas.

  • Com va governar Franco desprès de la seva victòria?

Doncs, va governar segons una dictadura, ell manava per sobre de tot, tractava molt malament als Republicans ja que anaven en contra seu i mataven a tots els rics. Però en canvi als qui anaven a favor seu doncs no els tractava tant malament.

Franco com que estava molt enfadat amb la República va censurar moltes coses, començant pel català, va quedar completament prohibit el seu ensenyament, les seves institucions, les seves publicacions, el seu ús de tot.

Tothom qui era desobeït per Franco, es portava malament o no feia el que li tocava fer era perseguit i empresonat. I si feies la teva vida com la tenies que fer sense portar cap problema i sense posar-te en contra de Franco podies viure bé.

Al carrer ningú tenia por de les altres persones, els uns confiaven en els altres, deixaven les portes de les cases obertes, no hi havia delinqüència ni maltractaments.

  • Com et vas sentir al sorgir totes les noves tecnologies com les televisions, els ordenadors, etc.?

Bé doncs primer de tot vam passar dels carros tibats per cavalls a els cotxes, que això va ser un fet impressionant, en que els cotxes eren tots com el 600 i després van evolucionar molt ràpidament! Després van aparèixer els primers televisors (en blanc i negre, és clar) que va ser impressionants per a nosaltres, ja que mai havíem vist una imatge en moviment, desprès van evolucionar, i van sorgir els ordenadors, les càmeres de filmar, els mòbils, etc. Tot em va semblar fascinant, que la tecnologia havia fet un canvi brutal, però en realitat la meva generació tot això no ho necessitem, estem acostumats a viure sense això i per nosaltres no és necessari, i ens és molt difícil d’aprendre com funciona i és inútil per nosaltres.

FOTOS

Comentaris (1)17-07-2012 13:03:54quart B 2012

Anna Molins: Entrevista guerra civil

Entrevista

AVI: Lluís Corominas

Durant la guerra civil no hi havia res, la canalla anàvem als menjadors socials i allà ens donaven menjar, al matí al ``Euterpe ’’ a Sabadell i on donaven llet de pols i al migdia anàvem als ‘’campus’’ que aleshores eren uns menjadors i allà hi havia discussions per qui agafava el crostó de pa perquè pensàvem que era més gran. Hi havia una pista de patinatge i anàvem a fer cua fins que et tocava, tant si plovia com si nevava... va començar cap allà el 37, a la meitat de la guerra. Del 36 al 37 encara hi havia una mica de menjar, sortíem al camp a buscar tripons, unes plantes que fan unes fulles grosses i les cols per els animals, ho bullíem i ens ho menjàvem.

Anàvem a l’ escola però no hi estàvem gaire estona, amb una hora que hi anéssim ja n’hi havia prou, hi anàvem perquè ens donaven un tros de pa i després marxàvem a fer cua per anar a buscar menjar. Jo vaig començar a anar a escola als 11 anys, el 1939 quan ja es va acabar la guerra, es va acabar la guerra per allà a l’abril però a Sabadell van entrar els nacionals per allà al gener.

Els meu pare el van cridar per anar a la guerra i la meva mare anava a treballar a la `` España industrial´´ una fàbrica de filatures. El meu pare era paleta i el van destinar al port de Barcelona a fer feines al port. Va tornar caminant fins a casa. Un cop acabada la guerra s’havien de presentar als nacionals perquè els portessin a camps de concentració, el meu pare va tenir sort perquè ell a la guerra de l’Àfrica, la del 21, el desastre a Melilla, havia estat sergent i es va trobar a un conegut seu i quan hi havia d’anar li va arreglar els papers.

El meu pare va anar a la guerra perquè el van cridar, mentre estava fent la “mili” perquè abans era obligatori. Va anar la guerra i per mèrits el van fer sergent. Jo també vaig anar a la “mili” perquè encara era obligatori.

Durant la guerra també m’ho vaig passar be, ho vaig passar malament per la gana però sempre jugàvem a guerra.

Quan els republicans van marxar van deixar camions amb armes, i nosaltres les varem amagar a un refugi i jugàvem a ‘’ alto manos arriba’’ amb pistoles de veritat i un dia tirant trets, amb un nen li van disparar al canell i llavors tots enfadats amb ell perquè varen haver de portar-lo al dispensari, després van venir i ens van prendre totes les pistoles i tot.

A la postguerra no va millorar la situació, varem passar més gana que a la guerra.

Els pagesos, que eren els que tenien menjar no et volien vendre menjar per pessetes perquè no els hi servia per res, ells el que volien era canviar-lo per tabac, joies...

A la post guerra ens feien anar a la Falange, un sindicat del Franco i ens feien anar tots uniformats a fer instrucció. Quan passava alguna persona important de la Falange per Sabadell l’havies de saludar.

Varem passar més gana perquè tot estava destrossat, anàvem amb les targes de racionament, que te`n donaven una cada mes i anaves a buscar sucre, oli... i un cop ja ho tenies feien una marca perquè no hi poguessis tornar. De menjar ens en donaven en molt poques racions. Amb el pa també anaves amb la targeta de racionament, feien un pa que pesava molt i et feia mal d’estomac.

El que menjàvem eren farinetes de blat de moro, que ho bullíem i ens ho menjàvem.

Els que passaven menys gana eren els pagesos per això l’avia va anar a Mollerussa a passar la postguerra que allà tenien família.

A Sabadell tenien cèntims però no menjar i a Mollerussa tenien menjar però no cèntims.

Durant la època del Franco, si parlaves en català el primer que et deien era: “hablame en cristiano”.

Quan jo vaig començar l’escola ho fèiem en català, perquè era abans de la guerra però desprès a la època del Franco tot era amb castellà.

Durant la dictadura anava molt en contra els catalans perquè deia que érem uns rojos i dictava lleis contra Catalunya. Ara... que Franco va salvar el meu pare a la guerra de l’Àfrica perquè va haver una batalla que va morir molta gent i es va quedar uns quants tancats a dins d’un lloc, només eren 19 i el meu pare era un d’ells. El Franco va anar a salvar-los.

Recordo que el dia que van entrar els nacionals a Sabadell ens van donar una tassa de arròs i un tros de cansalada i que quan van bombardejar Sabadell la meva mare es va posar histèrica perquè jo m’ho estava mirant.

Els nens jugàvem a pistoles i a vegades jugàvem a futbol allà al carrer i a plantats, varem passar molta gana però també jugàvem molt.

El meu pare es va posar a treballar a la “Tabacalera” i quan tiraven cases avall la meva mare hi anava i es posaven a dins dels cabassos paquets de tabac i tenien el que volien els pagesos.

El pitjor de la guerra va ser el matar gent, en van matar a molta, a Sabadell sobretot van perseguir a molts capellans i a Tarrassa als fabricants. El meu tiet va salvar a un capella i per això el van condemnar a pena de mort. Ell va portar a un capellà a l’estació de tren i el va portar a França, quan van preguntar per el mossèn van dir que el Corominas va ser l’últim que el va veure, quan va tornar a Sabadell li van dir que el sr. Coromines estava en pena de mort per haver-lo matat amb ell, va fer passos per treure’l de la presó. Quan el meu tiet estava a la presó feien la saca, deien els noms del qui anaven a matar i cada dia estaven morts de por perquè es pensaven que mataven a molta gent.

AVIA: Maria Rosa Humbert

El meu pare era molt catalanista, va anar a la guerra a lluitar a Guadalajara. Els meus pares havien de casar-se el dia 18 de juliol, el dia que va esclatar la guerra, ells ho tenien tot preparat i no es van poder casar per l’Església perquè els capellans havien fugit i es van casar per el jutjat.

El meu pare va anar a la guerra i va venir amb un permís i em van fer a mi perquè vaig néixer al 37 i ells es van casar al 36. Vaig néixer jo, es va acabar a la guerra i el meu pare va anar a la presó per catalanista, però tenia un cusi que era molt de la banda del Franco, i la meva mare va anar a parlar amb ell i li va dir que de moment no podien fer res perquè tot estava molt calent i que si remenaven algú el podien jutjar i donar pena de mort, ho van deixar estar , però van sortir tots. Volien buidar presons perquè les tenien molt plenes, les cases grans les van convertir en presons.

Llavors, a Sabadell no hi havia menjar, la meva mare tenia 5 germans i tots estaven a la guerra i es van posar tots a viure a casa l’àvia, la mare de la meva mare, els marits estaven tots a la guerra perquè els hi tocava per edat. Hi havia la quinta del “Biberón” que van anar tots a la guerra a l’edat de 20 anys. Les noies vivien a casa de la meva àvia que estava davant de la via del tren i anaven a Mollerussa i portaven menjar i quan eren a davant de casa l’avia el tiraven perquè si arribaven a l’estació els hi prenien. Les avies i els nens petits anaven a entrar el menjar a casa l’avia i després no els hi prenien.

Després varem anar a Mollerussa perquè hi havia menjar. A l’edat de 10 anys vaig tornar a Sabadell per fer la comunió que ja m’havien preparat a les carmelites.

El meu pare a Mollerussa va posar una fusteria i la meva mare treballava al camp. Jo no vaig passar gana perquè a Mollerussa no hi havia diners però si menjar.

La situació de passar gana va millorar cap allà al 45 o 46, del 39 al 45 anàvem amb targes de racionament.

Jo ja era grandeta però no podia anar a buscar menjar , anava amb la tieta, l’avia, la mare i a mi em feien anar a fer cua, ens distribuíem per tot arreu i quan ens tocava venia la mare i ho demanava. Ens tocava molt poc menjar.

El pa era molt dolent, era negre, groc, pesava molt, hi havia gent que li sortien llagues a l’estomac.

Hi havia l’estraperlo, sort de l’estraperlo. Hi havia dones que tenien moltes coses, tenien influencies, i les venien.

Els cèntims que tenia era per anar a buscar estraperlo, compràvem oli, pa, xocolata...

Per berenar sempre hi havia pa amb xocolata o pa amb oli i sucre.

Hi havia molta barreja de olis i hi havia el mal de les guixes, que feia la gent no li aguantessin els genolls. Les guixes es posaven a estovar i es coïen amb oli de màquines, hi havia molta gent coixa i deien que era de les guixes.

A casa la meva mare durant la guerra com que tots els homes estaven al front tenien les targes de racionament del tabac i feien intercanvis amb els pagesos i després tenien més menjar.

Anna Molins.

Comentaris (2)26-06-2012 14:00:32quart B 2012

Marc Ejarque:- “El clima socioeconòmic que es viu ara, és el que hi havia abans de començar la guerra”-

- “El clima socioeconòmic que es viu ara, és el que hi havia abans de començar la guerra”-

Miguel Galindo Alba, 74 anys

Manifestació dels treballadors, Guadalajara, 1918

Moviment 15M a Plaça Catalunya, Barcelona, 15 de maig de 2011

ENTREVISTA

Els meus avis de nuvis.

Entrevistats: Avis materns:

Joaquina Ramírez Molina, Campillo de Arenas, Jaén, 2 de gener del 1939.

Miguel Galindo Alba, Nacimiento, Almería, 24 de desembre de 1937.

Casats des de fa 50 anys.

Com vau viure la postguerra?

Per comprendre la postguerra, s’ha de entendre què és el que va passar, perquè realment, el clima que hi havia llavors, abans de començar la guerra, és el que hi ha ara, el que passa és que ara hi ha molts països involucrats i és molt difícil que una Guerra Civil es torni a produir. Perquè la Guerra Civil, en el seu principi era “els pobres contra els rics”. La guerra es va desencadenar perquè la República volia repartir els béns per a tothom i els rics no hi estaven d’acord. Degut a això hi havien diferents sindicats, l'UGT, CNT... Hi havia molts partits, POUM... i no es posaven d’acord. Llavors és quan va venir el cop d’Estat. El cop d’Estat va estar finançat per un contrabandista de Mallorca, March, que era el que tenia els diners i era el que li va pagar tots els vaixells, el “dragon rapide”, que van fer servir des de Anglaterra fins a Tetuan, on ells tenien el desplegament, i a partir de aquí es quan es va desencadenar la guerra i aprofitant totes aquestes revoltes, s’hi van afegir els independentistes, i tot això es va anar complicant i el desencadenant va ser la Guerra Civil. Aquesta Guerra la va guanyar qui estava organitzat. Franco era militar, sabia d’organitzacions i, lògicament, van guanyar ells. Després de la guerra van venir les “represàlies”, els que es van voler fer amos i propietaris de les terres (els treballadors), quan va entrar Franco els hi va tornar als seus propietaris. Es van carregar “tots els que li feien nosa” Això va ser el principi de la postguerra. Després es van viure anys molt dolents de fam i de pobresa, d’ immigració… nosaltres, quan vam venir aquí, a Terrassa, varem trobar un canvi tan enorme, perquè a la meva terra, Andalusia, no passava gana, i aquí sí. Allà no passava gana perquè els meus avis tenien terres i allà menjàvem tota la família. I aquí no hi havia menjar. Aquí hi havien possibilitats de guanyar diners i es vivia millor en quan a feina. Tot el que guanyaves a la fàbrica, t’ho gastaves a la botiga, i no et recuperaves. Al cap dels anys, “el Règim” va anar essent més flexible i es van anar arreglant les coses.

No tots els militars eren dolents. Aquí hi havia un alcalde que quan la meva mare havia d’anar a buscar el menjar a fóra, a cases de pagesos, quan arribava el tren els esperava la guàrdia civil per prendres'l-hi el que duien, i és clar, nosaltres ho fèiem per menjar, però altres ho feien per l’estraperlo” i no estava permès. Doncs, aquest alcalde feia afluixar la marxa al conductor del tren per tal de que les mares poguessin llençar el que duien i els fills els esperàvem allà per recollir-los.

Vam anar creixent i vam començar a treballar i vam viure bé, el “règimn” es va anar flexibilitzant, els Americans van muntar a Torrejón una base militar i es van anar obrint les fronteres i al anar obrint va anar tot més bé. Tot això es va anar solucionant… podies fer allò que volies, però, no podies entrar en política. Això és el que, fent una gran síntesis, va ser la guerra civil i la postguerra.

Sobre l’any 46, tothom havia d’ anar a l’escola. Teníem dos mestres que ho feien tot, classe a, b,c. Era molt curiós, perquè nosaltres teníem 12 anys i no sabíem el què era, però un dels professors ens feia cantar El Virolai, i l’altre ens feia cantar El Cara al sol, i nosaltres no ho sabíem, perquè erem molt ignorants i massa joves. Al cap del temps ens vam adonar que un era nacionalista i l’altre catalanista.

Coneixes algú que es va exiliar o que el matessin?

Joaquina:
Allà al poble, tindria 5 o 6 anys hi havien molts “vermells”, comunistes. A molts els van posar a la presó, a molts els coneixia. Per exemple, a una família de tendència política esquerrana, li van fer pelar el cap, saps, vull dir que els van rapar a tots els membres de la família, els van encadenar i els van passejar pels carrers emmanillats.

He sentit dir que a molts del poble se’ls emportaven “de paseo” i no tornaven. Els anaven a buscar a mitja nit, els despertaven i els mataven.

Miguel:

Jo coneixia algú, que quan Franco venia a Terrassa, els revolucionaris els empresonaven perquè no fessin atemptats contra Franco.

Era molt difícil exiliar-se del país perquè no et donaven el passaport. Abans, per anar a Andorra, havies de demanar un permís.

Joaquina:

Quans anys tenies quan vas venir a Terrassa?

Vaig venir a Terrassa amb 18 anys.

A Andalusia tenies terres?

No, els meus pares tenien un taller de carros, els feien. Jo no vaig notar mai a faltar de res, a casa meva érem de classe benestant, mai m’ha faltat de res. Teníem porcs, gallines… jo tenia una “Cartilla de racionamento” per ser menor i anava a buscar el pa que em donaven. Jo vaig venir a Terrassa perquè la meva germana es va casar amb un home de aquí i, com que el meu pare havia mort, ens vam venir tots a viure aquí.

Miguel:

Va trobar molta diferència amb el preus?

Uf, sí, perquè l’ estil de vida era més alt, els salaris eren millors, però els preus de les coses també eren més elevats.

Tot anava en consonància, no per guanyar més anaves millor, perquè l’estil de vida pujava i els preus també. O sigui mai arribaves a que et sobressin els diners.

Els vostres pares van anar a la guerra?

Avi: El meu pare sí, però no era ningú important, era un soldat ras. I quan va acabar la guerra, era molt curiós, perquè per tornar a casa feien tries, dels que eren d’ideologies contràries era molt difícil que els deixessin marxar, i als altres, si els hi queies bé, et deixaven tornar a casa. S’ha acabat la guerra, al camp de concentració.

Avia: El meu pare no perquè estava malament del cor i no va anar-hi. I els meus germans tampoc perquè eren el cap de família.

El meu pare no podia treballar i només portava els comptes.

Amb quants anys vas començar a treballar?

Joaquina:


La meva àvia al col·legi

Als 18 anys, quan vaig arribar a Terrassa. Jo al poble vaig anar-me’n del cole. Hi havia 1r, 2n i 3r i quan vaig arribar a 3r s’havia de estudiar molt, i a mi se’m donava molt malament. Llavors vaig deixar de anar a l’escola. Al cap de uns dies va venir la professora i va anar a parlar amb la meva mare i la professora va dir: “Mire usted, la niña no quiere estudiar, ella ya sabe leer y escribir y poner su nombre, y ya tiene bastante”, i no vaig tornar més al cole. Quan em vaig posar a treballar aquí a Terrassa vaig anar 2 o 3 mesos al “Genescà”, perquè em donessin el graduat escolar. M'hi van enviar els de la fàbrica ( perquè per entrar-hi el necessitaves ). Vaig anar-hi 3 mesos i me’l van donar.

Amb 19 anys, ja podia treballar a la fàbrica.

A quina fàbrica vas treballar?

Treballadores de la fàbrica de la meva àvia.

A “Manufacturas téxtil” de Juan Marqués. Estava al carrer de la Rasa.

A quina part de la fàbrica treballaves?

Jo estava a la secció de “acabados” empaquetant, al principi. Vaig estar-hi 3 anys. Mentre durant aquests anys, vaig anar a casa de una senyora que donava cursos de “cosidora d’errades” a arreglar les peces que sortien amb algun fil mal passat. Al cap de aquests 3 anys, vaig anar a parlar amb el director de la fàbrica, en Pep, i li vaig demanar que si em podia traslladar a la secció de cosidores, perquè estava asseguda masses hores i jo patia molt de la circulació sanguínia i les cames se m’inflaven massa. També li vaig dir que m’havia format per poder estar en aquesta secció.

Quan va tancar la fàbrica?

Va tancar bastants anys després 10 o 12 anys després.

Estava ben pagat?

Pagaven conforme el nivell de vida que hi havia. Jo vaig començar guanyant 75 pessetes, i vaig estar-hi 7 anys. Al cap dels anys, vaig arribar a guanyar 312 pessetes. Després vaig demanar l’acomiadament voluntari. Em vaig comprar una màquina, i a casa meva treballava. Hi havia molta confecció, no és que paguessin molt bé, però si en feies molta, guanyaves més que a la fàbrica. Guanyava 10.000 pessetes aproximadament, i era molt més. Al cap del temps, vaig contractar a una noia que m’ajudava perquè teníem molta feina, i fèiem més peces. Però al cap dels anys va anar afluixant la feina perquè hi havia molta gent que podia comprar-se una màquina de cosir i la feina va començar a anar malament. Hi havia molta demanda i l’oferta cada vegada era menor.

Miguel :

Amb quans anys vas començar a treballar?

Amb 5 o 6 anys, vaig començar a treballar de manyà. Després ja vaig començar a treballar com a mecànic de bicicletes i després com a mecànic de motos. Vaig acabar tenint una empresa pròpia.

Miguel i Joaquina:

Seat 600 de la meva tieta-àvia, 1960

El vostre primer cotxe quin va ser?

El nostre primer cotxe va ser un "Delfín" i ens el vam comprar el 1968. Abans, però, havíem tingut motos. La primera, una Montesa.

Algú de la nostra família es va comprar un SEAT 600 quan va sortir?

Sí, la germana de la teva àvia. Anàvem cap a Castelldefels i potser anàvem 7 o 8 al 600.

Delfín dels Meus avis

Quan vau tenir la vostra primera televisió?

Va ser al 1964, però les primeres “teles” que hi havien van ser del 1950. Al poble les noies deien “Franco tiene una ràdio que se ve”.

Miguel:

Tu parlaves català?

Sí, el parlava. Sobretot a la feina. Però jo mai m’he trobat en cap problema de que un guàrdia civil em poses una multa…

Es cert que amb la televisió, vau poder veure el que passava per la resta del món. Les diferents democràcies que hi havien?

Sí, però nosaltres encara estàvem molt tancats en aquest règim, i per poder veure una pel·lícula “una miqueta forta”, hi havia gent que s’anava a Perpinyà, però nosaltres mai ho vam fer.

Franco va crear la seguretat social, com la trobeu?

Molt bé, perquè ara estem cobrant uns diners que sense això no cobraríem, així què és una de les úniques coses, si no la única, que Franco va fer bé.

Franco mirava molt pel treballador, va crear el “SOVI”, que si no, jo ara no cobraria res.

Ell tenia les seves idees però, dintre de tot, algunes coses van ser positives, per exemple, va crear molts pantans,… i va ser dolenta la dictadura de Franco però alguna cosa bona va deixar.

Joaquina i Miguel:

Quan Arias Navarro va dir per la televisió “Españoles, Franco ha muerto”, que vau sentir?

La veritat és que, el que li tenia odi o ràbia, se'n va alegrar. Nosaltres no estàvem gaire posats en política i ens va semblar igual, a més que ja feia molt temps que estava malalt, així que tampoc va ser una gran sorpresa. Però sí que volíem un canvi en la forma de governar Espanya, i, al cap dels anys, ha estat així. La democràcia va ser un gran pas endavant. Per fi, els ciutadans, teníem alguna cosa a dir.

La mili del meu avi:

Cartilla de abastecimiento:

Conclusions:

Franco va ser un dictador però, m’ha sorprès, que, en algun moment, els meus avis apuntaven que havia impulsat un tracte “a favor” dels treballadors. Almenys ells, i suposo, que molta de la població que vivien aquell moment, així ho sentien. Però la dictadura, en realitat, va matar molta gent innocent, va eliminar diferents cultures i llengües com la catalana, arrasar amb les institucions pròpies d’una comunitat autònoma (a Catalunya, la Generalitat, el Parlament,…)

La postguerra va ser molt dura. Els meus avis van ser afortunats i van poder treballar i guanyar diners per sobreviure a la greu crisi de la postguerra,… tot i que van tenir petites faltes d’ aliments, això sí, han lluitat molt per estar on són.

Escoltar les vivències dels meus avis sobre uns fets històrics, ha estat molt entenedor, ja que ho fa més proper i real perquè són successos que, realment, van passar.

Els meus avis, van formar part de la població treballadora i per sort van poder sobreviure i per tant, el seu relat és més proper a la gent humil.

T’adones que el moment de història que et toca viure t’influeix en la manera de ser i de pensar i de gaudir de certs privilegis. La nostra generació, tot i que ara viu un moment socioeconòmic complicat, està en un moment de la història del capitalisme (a on lo material i els diners tenen molta importància).

Comentaris (1)21-06-2012 12:41:14quart B 2012

Pau Antón: Entrevista: Història Oral

“Només desitjo que els nostres fills no hagin de viure el que vam haver de viure nosaltres”

Jo vaig anar a fer la entrevista a una residencia de Terrassa. Les vetlladores em van portar a una sala on es trobaven la gent gran en millor estat de salut. Hi havia uns 12 avis i avies en aquella sala però principalment vaig fer la tertúlia de la entrevista amb 3 persones. Un senyor, José García Pinto, sevillà, que porta des de 1946 a Catalunya, era el principal interlocutor. Després 2 senyores que també parlaven però més breument, Mercedes Luna i Ramona Banderas, les dos també de fora de Catalunya. El primer que em van dir quan em van veure va ser que els hi encantaria tornar a la joventut, que es canviaven la seva edat per la meva. Això em va impactar, la guerra els hi va treure la infància i la joventut, quasi mitja vida, ells estan bojos per poder tornar a viure la vida. De coses com aquestes un es dona conte de la sort que té.

Nom: José García Pinto / Ramona Banderas / Mercedes Luna

Data de naixement: 30-7-1924 / 30-8-1920 / 12-5-1928

Edat: 88 / 92 / 84

Lloc de naixement: Sevilla / La Carolina (Jaen) / Sevilla


-¿Que és el primer que li ve al cap quan pensa en la guerra civil?

Bàsicament recordem els mals moments, sobretot la gana que vam passar nosaltres i tota la gent del país en general, també la misèria que vam patir durant tant de temps perquè tot això no només va durar durant la guerra civil sinó també després de que acabés. Recordo tots aquells anys com anys d’amargura. Recordo de trobar-me a un home bastant jove en mig d’un camí mort amb un tros de pa a la boca. La gent moria de gana. Les epidèmies i malalties també eren molt freqüents i se’m van quedar gravades. Recordo que vivia el camp i cada vegada que passaven els avions els nens corrien i corrien pels camps intentant refugiar-se de les bombes, tots ens amagàvem mentre sentíem els avions que sobrevolaven pel cel.

-¿Quines eren les seves idees polítiques? ¿Amb quin bàndol anava?

Durant la guerra nosaltres érem petits i no ens vam decantar per cap bàndol. Però més endavant, a la postguerra, quan ja érem més grans, la veritat es que si que ens vam decantar per la dreta franquista; bàsicament perquè la nostra família anava amb el règim imposat i els nostres pares i germans grans van lluitar amb el bàndol nacional. També era una qüestió d’evitar-se problemes, la guerra havia acabat i els rojos eren perseguits així que això també va influir molt, si eres nacional estaves com més “protegit”.

-Llavors, ¿es va decantar per el costat franquista?

Doncs si, ami el règim no em va fer res, ni Franco tampoc. Ara tothom el critica però crec que si ara estigués aquí, el país aniria d’una altre manera. La seva política va ser impecable però el que es cert es que no va ser del tot bo, va assassinar a moltes persones, nosaltres vam veure com afusellaven a gent innocent, gent que només intentava sortir-se’n i va acabar mort. Això es una cosa que mai s’oblida.

-¿Com recorda al general Francisco Franco?

Era molt estricte i autoritari, tothom el respectava. Com ja he dit, mai em va perjudicar en res, fins i tot m’agradava però era una persona molt orgullosa i va assassinar a molta gent. Franco no era el causant de totes les desgràcies que passaven ni de tots els assassinats. Recordo com van assassinar a un noi només per posar-se la permanent, com cremaven els rosaris de les esglésies... però això va ser durant la guerra i era l’exèrcit, no Franco qui feia aquelles coses. Els rojos també van matar a molta gent i no per mandat del general.

-¿A què es va dedicar després de la guerra?

Després de la guerra encara que la situació era molt desoladora vaig aconseguir fer-me amb un treball de carter, era molt jove tenia 18 anys.

-¿Com recorden l’escola en aquella època?

Durant la guerra no hi havia escola, era impossible. Recordo els nens amagats en tots llocs esperant que no els matessin, plorant que sempre estaven. No es podia sortir de casa. Després d’acabar la guerra va trigar una mica però es va acabar posant un altre cop l’escola. Els capellans eren qui donaven les lliçons, eren molt de dretes.

-¿Recorden algun moment feliç en aquells temps?

(riure nostàlgic) moment feliç... no la veritat es que no. Molta gana sobretot. Pel matí amb la cartilla de racionament ens donaven un mínim de menjar i amb això passàvem el dia. 24 hores sense menjar. Vaig estar casi tot el temps a les mines i quan va acabar la guerra em vaig casar i després vaig anar-me’n a Almeria a la finca dels meus sogres perquè ens van dir: deixeu de passar gana, veniu aquí. Allà sembràvem el trigo, el pa i vam poder salvar-nos una mica de passar gana. Recordo que l’any 31 van fer fora el rei i la meva mare va anar a votar, hi havia moltes revoltes i manifestacions i al final Franco va donar el cop d’estat. Quan va acabar la guerra anaven a la mina els camions i treien als homes per portar-los a la presó i després per afusellar-los. Recordo que la postguerra va ser pitjor que la guerra en si.

-¿Va morir algun familiar vostre en la guerra?

El meu germà va morir durant la guerra aquí a Tarragona. Un altre familiar va ser assassinat per anar a curar a ferits republicans. Allò ho vaig trobar injust, ell només volia curar-los. Però sobretot recordo algun familiar mort de malalties i d’epidèmies després de la guerra. Els soldats venien carregats de polls i de moltes infeccions. No hi havia qui els treies. Va ser com una malaltia de la guerra. Va trigar molt a normalitzar-se tot.

-¿Que n’opinaven els seus familiars de la guerra?

Si erets roig en aquells temps estaves condemnat. La meva família es va decantar més per el bàndol nacionalista. Recordo un tiet meu que era roig i es va passar tota la postguerra amagat perquè el buscaven. Nosaltres a vegades li donàvem de menjar amagats per que no el veiessin. Al final va morir perquè crec que li va entrar una solitària que era com un insecte en els intestins.

-Quan va acabar la guerra civil va començar la segona guerra mundial a Europa. ¿Que recorden?

Si es veritat. Van anar moltes nacions d’arreu d’Europa però Espanya no va anar, estava destrossada per la guerra civil. Franco va fer bé en no participar-hi, Espanya estava enfonsada i gràcies a això va a començar a sortir treball, no com ara que no hi ha. Jo tinc 7 fills i uns quants estan aturats, l’únic que espero es que al final no hagi de viure el que vam viure nosaltres i que tinguin treball. Alemanya era del millor que hi havia. Cap a l’any 80 la meva filla es va casar i al seu marit li van oferir un treball a alemanya, gràcies això van poder viure bastant millor.

-¿Recorden algun cas d’exili a la vostre família?

No a la meva família no, però si que hi va haver-hi molts casos d’exili cap a l’estranger amb moltes famílies. Sobretot molts polítics d’esquerres s’exiliaven cap a França o algun altre país. Mes tard vam venir nosaltres aquí a Barcelona a buscar treball.

-¿Després de la guerra i la postguerra ja van poder refer les seves vides amb normalitat?

Si, encara que va trigar vaig poder casar-me i tenir fills i tornar a viure i ser feliç que durant la guerra això era impensable.

-¿Com funcionava això de la cartilla de racionament?

Cada dia venia al poble un camió i tota la gent es passava la nit fent cua amb la cartilla. Hi havia vegades que s’acabaven els subministres de camió i la gent que s’havia passat tota la nit fent cua per agafar dinar, aquell dia es quedava sense. Quan et tocava et donaven el mínim de menjar possible, t’ho marcaven a la cartilla i amb això havies de passar 24 hores.

-¿Com estava distribuïda Espanya? Es a dir, per quines zones predominava la influència nacionalista i per quines zones hi havien rojos?

Era impossible saber-ho, per tot arreu hi havia de tots els bàndols. No es podia distingir per zones. Fins i tot també entre famílies havia discrepàncies ideològiques o entre veïns. Havies d’anar al tanto tenies les mateixes possibilitats de trobar-te amb un republicà que amb un nacionalista.

Pau Antón 4ESO-B

Comentaris (1)19-06-2012 08:46:10quart B 2012