LA POSTGUERRA
Jo he fet l’entrevista al marit d’una dóna que coneix la meva mare. El seu nom és Isidro Tort Puigrodó nascut l’1 de desembre de l’any 1933. A la postguerra ell tenia com 4 o 5 anys, per tant, la informació que he aconseguit és limitada. Ell és originari de Terrassa i va viure i viu a Terrassa encara.
Doncs comencem, per ser directes què recorda de la postguerra?
És una bona pregunta, però si et sóc sincer no recordo molt. Era tant petit que de lo que més me’n recordo és que la meva mare deia que en aquells temps passàvem més gana i que teníem pocs diners.
Vivia amb algú més a part dels seus pares?
Sí, vivia amb els meus dos germans grans, els quals en aquella època treballaven cadascú pel seu compte, en canvi el meu pare treballava en un taller que havia construït ell mateix a casa. Era petit però molt útil.
Vaig llegir que a la postguerra, les persones amb negocis propis els “reclutaven” per ajudar a fer millores, és cert això?
Sí, és cert. Com t’he dit el meu pare tenia un taller petit a casa, de fusteria, i van venir agents de l’Estat i li van confiscar les eines dels seu taller i li van dir que treballaria per a l’Estat en un taller més gran però amb més gent. Guanyava molts pocs diners, però subsistíem amb el que podíem, a més dels diners que portaven els meus germans a casa. Després de la postguerra, cada propietari de les seves eines, màquines o lo que fos, s’ho emportava a casa i llavors el meu pare va tornar a obrir el seu taller.
Com va afectar la postguerra als seus estudis?
M’agrada aquesta pregunta perquè és una història molt llarga. Vaig començar a estudiar en una escola, que tenia un sol propietari, que era el mateix mestre, que no tenia ni títol de mestre, però a la postguerra, Franco va ordenar això. Hi havia un mestre per a totes les assignatures i me’n recordo que només teníem un llibre per a tot també. A la meva classe érem més o menys quaranta nens, perquè no hi havia nenes, elles anaven a una altre escola i érem nens de totes les edats, el noi més gran que hi havia tenia quinze anys. El nostre professor era bo amb nosaltres, però jo no sabia que era falangista, els meus companys ho sabien i m’ho van dir, però com era petit, per dir-ho així, no m’assabentava molt de les coses (rialles). Jo em sembla que tenia cinc anys en aquell any. Als vuit anys vaig entrar a l’escola Cultura Pràctica, hi vaig estar-hi fins als setze. Me’n recordo que tenia bones notes i vaig voler fer batxillerat, però no ho vaig aconseguir. El dia de la prova d’ingrés al batxillerat no vaig poder fer-la per motius personals. Un amic meu que sabia on estava jo aquell dia, s’ho va dir al professor i ell mateix em va dir que anés a parlar amb els directors per veure si hi havia possibilitat de fer-la al dia següent. Em van dir que no i per tant, vaig haver de posar-me a treballar.
Hi havia algun partidari de Franco a la seva família o algun conegut seu?
No, però vaig conèixer un policia secreta que em va donar classes després de que acabés l’escola per seguir estudiant, que a la fi els vaig deixar perquè volia fer el batxillerat, però sent sincer a casa no hi havia tants problemes de menjar i el treball va anar millorant poc a poc, i ningú no es queixava de Franco en realitat. No érem partidaris però no ens queixàvem.
A casa, quin bàndol recolzàveu?
Érem com indiferents amb aquest tema, a més jo només me’n recordo que els meus pares i germans grans parlaven molt de política i que jo escoltava les seves paraules i no entenia res (rialles).
Vas arribar a parlar amb els teus pare sobre com van passar la guerra civil?
Sí, però recordo que la primera conversa que va ser amb el meu pare, va ser bastant impressionant. Ell em va explicar que van tenir molts problemes amb Franco i que ell va estar a punt d’estar al front, però no ho va fer perquè justament vaig néixer jo, i la meva mare estava dèbil i necessitava algú per ajudar-la apart dels meus germans.
CONCLUSIONS:
Parlar amb aquest senyor m’ha obert moltes portes per saber com va ser la postguerra des de el punt de vista d’un nen. No he obtingut massa informació degut a la seva edat, que ja està bastant gran i que no recorda massa. Però es veu que no tothom ho va passar igual i no tothom pensava igual. Ha sigut una experiència bastant satisfactòria, encara que jo ja coneixia a aquest senyor, mai havia parlat amb ell sobre aquest tema i m’ha semblat sorprenent. M’agrada més fer això perquè aprenc directament d’una persona que ho va viure i ho va veure amb els seus propis ulls. Van ser temps difícils per a tothom, però es veu que ho ha explicat d’una manera de superació.
