login
Inicia sessió

register
Registra't

Història oral

Mariona Maeso. La guerra civil i la postguerra


INTRODUCCIÓ HISTÒRICA:


El 17 de juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit, entre ells Franco i Mola, van protagonitzar un cop d’Estat. Amb aquest fet va començar la guerra civil, una guerra en la que principalment hi van participar població civil. Hi va haver un enfrontament entre els sublevats o franquistes i els republicans. Franco va ser nomenat Caudillo de España i tot el poder requeia sobre ell. Va imposar el model franquista, una dictadura basada en l’oposició al comunisme i a la democràcia liberal, defensant el tradicionalisme i la unitat d’Espanya.

La guerra civil va causar moltes morts, ja sigui durant el combat o amb la repressió. Tots els que es mostraven contraris a la ideologia de Franco eren perseguits.

En el conflicte també van intervenir els aliats de Franco, l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Aquests dos països van intervenir bombardejant algunes ciutats. Els republicans no tenien cap aliat, però van rebre ajudes de les Brigades Internacionals.

L’exèrcit sublevat va anar avançant pel territori espanyol. El 1938, Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. Catalunya va organitzar una ofensiva a l’Ebre per aturar als sublevats. Després de durs combats, els republicans van haver de retrocedir i van perdre la batalla. El 26 de gener de 1939 els sublevats van ocupar Barcelona. Al febrer, van ocupar Madrid i va finalitzar la guerra. Milers de persones van emigrar, sobretot a França.

La guerra va causar una davallada demogràfica, molta misèria i fam. Franco va imposar el model d’autarquia i l’intervencionisme de l’Estat en la producció de béns. Això va provocar un estancament de l’economia.

A causa de la pobresa, es racionaven els aliments repartint cartilles de racionament. Es va crear l’Auxilio Social per ajudar als més necessitats.

Amb el franquisme, la dona va quedar sotmesa al marit i a la llar, dedicant-se només a cuidar la casa i formar una família.

Durant la postguerra hi va haver una dura repressió. Milers de persones vans er empresonades, torturades i assassinades. La llengua catalana es va prohibir en l’àmbit públic.

La oposició es va reorganitzar i es van impulsar moviment socials. Als 70 hi va haver una crisi econòmica i el 1975 va morir Franco. Després es va tornar a la democràcia.


TREBALL DE HISTÒRIA ORAL: LA GUERRA CIVIL I LA POSTGUERRA


Entrevista al meu avi, IMM, nascut el 1927, a la Beguda Alta, un petit poble situat a l’Anoia. Quan va acabar la guerra va anar a viure a Terrassa, on ha viscut fins ara.


- Quants anys tenies quan va començar la guerra? De quin bàndol érets?


Jo era petit, tenia nou anys. Jo i la meva família érem republicans.


- Com veu viure la teva família i tu l’esclat de la guerra?


Ens arribaven notícies que deien que els oficials de dretes feien costat a Mola, de l’aixecament militar per part de Franco i Mola, de que l’exèrcit sublevat avançava. La guerra havia dividit Espanya en dos, i l’exèrcit franquista avançava. A més, l’exèrcit d’esquerres estava confrontat, la FAI i el POUM. Van sorgir lluites als carrers, i pel que explicaven a les ciutats les lluites eren molt més nombroses i cruels. Hi havia moltes morts, va ser mol trist que molts es matessin entre germans i familiars per diferents ideologies. Als pobles petits era on hi havia més barbàries, el franquistes mataven a la població, només per pensar diferent que ells. Els primers dies de la guerra es va perseguir al clero perquè alguna part s’oposava al règim, i la meva àvia, que anava a missa cada diumenge i era una dona de fe, era perseguida.

Al poble, la situació era venjativa. Els veïns es xivaven coses, s’amenaçaven els uns als altres, feien pactes entre ells, i delataven a persones per enveja o deutes, feien coses així perquè els matessin.


- Vas viure algun bombardeig de prop? Com us amagàveu?


Sí. Abans de que els nacionals entressin al poble, van bombardejar Masquefa, el poble veí. Com que jo era un nen bastant entremaliat i no tenia por de res, després de sentir un soroll molt fort vaig sortir de casa per anar a veure el que passava. Vaig veure un núvol de pols negra. Vaig anar corrents a explicar-ho a casa meva. El meu oncle i el meu cosí estaven amagats en una barraca de pagesos amb un veí, enmig d’uns camps. El meu cosí era jove i fort, i no volia anar a lluitar perquè sabia que el reclutarien, igual que el meu oncle. La meva mare em va dir que anés corrents a buscar-los i a avisar-los de que els nacionals havien arribat a Masquefa. Quan tornàvem de la barraca, per uns camps segats, van aparèixer uns avions i als nostres peus vam sentir les bales rebotar a la terra. Vam córrer cap a un torrent ple d’esbarzers, ens era igual. A baix del torrent vam veure un oficial i ens va dir que podíem tornar al poble, que no hi havien llançat cap bomba.

Al poble, els pagesos havien excavat un túnel subterrani per amagar-se. Jo, l’àvia i la tieta vam tancar la casa i ens vam anar a amagar al túnel. Quan érem a dins, a l’entrada del túnel hi va entrar metralla d’un morterasso que va explotar. Jo vaig anar a tocar la metralla, i encara bullia. Després d’això hi va haver un moment de pausa i silenci. Les dones van sortir a mirar i a fora hi havia un nacional. Una d’elles es va desmaiar perquè es pensava que els mataria a tots. Al final va resultar que el nacional era català, de Badalona, i ens va deixar tornar a casa. Mentrestant, la batalla seguia.


- Algun cop has explicat que portaves menjar als que estaven amagats a la barraca. Com ho feies perquè no et trobessin?


Jo portava menjar al meu oncle, el meu cosí i un veí, els tres estaven amagats a la barraca. L’entrada i la sortida del poble estaven controlats per guàrdies. Jo, com que era nen i havia nascut al poble, em sabia de memòria tots els trencalls i dreceres. De nit, entre les vinyes que envoltaven el poble, vaig portar un pa ben gros a la barraca perquè no passessin gana.


- Durant la postguerra, què menjàveu? Què fèieu per no passar gana?


Teníem cartilles de racionament, però al ser un poble la gent feia el que podia, s’alimentava del menjar que produïen. Jo personalment no vaig passar gana, però l’objectiu de la gent per subsistir era aconseguir menjar. Era molt car, perquè per comprar un pa es necessitaven els diners d’una setmana sencera. A més, el pa de racionament era mol dolent, era com un totxo. Teníem targetes amb cupons, i també es va originar l’estraperlo. La gent anava a buscar pa per vendre’l, però sortia molt car i era perillós. Es feia el possible per aconseguir menjar, era l’objectiu de tothom.

Hi havia gent que transportava el menjar a peu, a grans distàncies, patint molt i passant molta gana. Per alguns, sopar peles de patata ja era molt.


- Tu érets un nen. Quin era el teu punt de vista de la guerra?


Ara penso com un nen que s’ha fet gran i ho ha conegut, ha conegut la història. Va ser molt tràgic, la gent es matava entre famílies, entre germans, persones de la mateixa sang. Vist amb temps, és esgarrifós. Trobo esgarrifós que el mateix govern republicà enviés nanos a l’Ebre, sense instrucció, i els franquistes els mataven com conills. Sé que allà hi havia nanos cridant a la seva mare, eren només nens. Va morir molta gent.

En aquella època, els nens vam tenir una infància de privacions, de robar per necessitat. Va ser una infància molt espavilada perquè les circumstàncies ho obligaven.

Per exemple, per fer pilotes per jugar a futbol amb els amics, aprofitàvem quan passava un carro que portava fossades amb fil. Els agafàvem sense que ens veiessin i en fèiem pilotes.


- Tens alguna anècdota curiosa?


I tant! Moltes. El meu oncle, com que jo era un noi molt entremaliat, va pensar que jo podia fer de barber dels nacionals. Van ser els primers diners que vaig fer. També vaig ser aprenent de fuster. Fent de barber, guanyava més en propines que amb el que cobrava.

Un dia, ens van dir que en un lloc hi havia moltes galetes. Vam anar allà, i hi havia una caixa. A sobre la tapa de la caixa hi havia tot de llaunes buides, per fer soroll si algú intentava obrir la caixa. Vam obrir la caixa i van caure totes les llaunes al terra, fent molt soroll. Van venir els nacionals però nosaltres vem aconseguir escapar am les galetes.

Quan els nacionals van entrar al poble, hi havia molt material de guerra abandonat. Jo tenia un equip de soldat complet (cartutxeres, fusell, uniforme...). Com que no sabíem fer anar l’arma, vam posar munts de palla i disparàvem allà. Els nacionals ens van veure i ens van enganxar de ple. Ens van portar davant d’un tinent, i ens va fer reflexionar sobre les armes, que eren perilloses. Després ens van portar a un hospital en una casa senyorial, on hi havia nens amb ferides de bales. A dalt de tot del hospital, hi havia una pianola, dels alemanys. Els alemanys sempre tenien les millors coses. En un racó de la sala hi havia unes pomes molt maques, que feien molt goig, i vaig agafar-les.

Un dia, vam veure una bomba italiana i vam anar a avisar els soldats, perquè ens havien dit que si trobàvem bombes o armes els aviséssim. El soldat, des de lluny, va començar a disparar a la bomba, i no explotava. Al final va resultar que només era la carcassa de la bomba, i la van utilitzar com a tinter, cosa molt comú.

Al poble, després dels nacionals, van arribar els presoners, que arreglaven obres. Jo els vaig veure entre uns arbres. Estaven al costat d’un camp de cebes, i un presoner en va arrencar una. El nacional li va fer tornar a plantar la ceba. Quan el nacional va marxar, vaig anar a agafar la ceba i li vaig donar al presoner.


Quan es va acabar la guerra, la meva mare em va venir a buscar i em va dir que què volia fer, perquè els meus oncles volien que em quedés amb el meu cosí, que era fill únic i jo era com un germà seu. Jo vaig voler tornar a casa. Des de la Beguda vam anar amb carro fins a Martorell, i vam fer 23 km a peu de Martorell a Terrassa, cap a casa. Anàvem caminant carregats de menjar i es va posar a ploure. Jo, de mal humor, portava un abric gruixut i em calava l’aigua. Vam sentir passar un cotxe. Jo que n’estava fart d’aquella pluja, em vaig posar al mig de la carretera per fer-lo parar. El cotxe es va parar, pobre home. Li vam preguntar si ens podia portar a Terrassa. Ell ens hi va portar. Era un cotxe petit, i la meva mare estava preocupada perquè li mullaríem els seients del cotxe al pobre home. L’home es deia Badiella de cognom, la meva mare sempre ho havia recordat. Ens va deixar a l’entrada de Terrasa.


- Com era la posició de la dona durant el franquisme?


La Carmencita Polo, la dona de Franco, deia que la dona havia d’ocupar-se de la família i que no havia d’estudiar, perquè no servia de res. La dona treballava a casa, cuidava dels fills, i si treballava, tenia un sou molt inferior al del home.


- Com va ser la teva escolarització?


Vaig anar pocs anys a l’escola, vaig fer només la primària. A l’escola, abans de la guerra, ho fèiem tot en català, i com que era un poble molt petit, tots els nens i les nenes del poble anàvem a la mateixa classe. Amb la guerra, el mestre que teníem el van mobilitzar a Barcelona i ens vam quedar sense escola un temps. Mentrestant, el jefe de l’estació de tren, que era culte, ens va fer classes particulars a mi i al meu cosí. Després va venir una senyoreta de Barcelona que va ser la nova mestra. L’escola era laica, i encara en temps de guerra podíem anar nens i nenes a la mateixa classe.

Com a anècdota, quan jo tenia 11 o 12 anys, vaig fer una brometa a classe i tots van riure. La mestra es va enfadar molt i em va castigar. Em va tancar a la classe mentre els altres anaven a dinar. Van avisar a la meva tieta de que m’havien castigat de seguida. A mi em va semblar molt injust perquè el que havia fet no era tan greu, i vaig començar a pensar la manera de sortir d’allà. Vaig anar al balcó (era un primer pis), i vaig pensar en penjar-me per sota la barana i saltar, perquè així la distància era menor. Van poder més les ganes de sortir que el seny, i vaig saltar. Quan vaig arribar a terra, de l’impuls, la meva barbeta va arribar fins als genolls. Vaig mirar si m’havia fet mal, i no. Vaig anar als camps a buscar gotims de raïm per menjar. Es va disparar l’alarma quan els alumnes i la mestra van arribar a la classe i estava buida. Van anar a casa meva i jo no hi era. Tots els nens de l’escola em van buscar pel poble, però no em trobaven. Em vaig amagar en una sanja d’un camp, i quan van haver passat vaig tornar a casa. La meva tieta em va apallissar, però m’ho mereixia...

Després de la guerra vaig fer de barber, perquè amb la necessitat que hi havia necessitàvem diners.


- Vau patir algun tipus de repressió? Coneixes algun cas de maltractactament?


Nosaltres no. Els meus oncles eren religiosos i no van tenir problemes. Els pagesos van anar fent i cultivant.

Quan va acabar la guerra, cada poble tenia els seus polítics falangistes, i es dedicaven a perseguir famílies d’esquerres. Les famílies falangistes dominaven la política local, i portaven a les famílies d’esquerres a uns locals on els apallissaven perquè diguessin coses o delatessin a algú. A alguns molt significats els afusellaven, sobretot a Barcelona, al Camp de la Bóta, on les parets estaven plenes de sang i de impactes de bala.

No vaig patir repressió, però pels pobles estava ple de cartells franquistes, ‘Arriba España!’, ‘Franco caudillo de España’.

Un dia, jo era a Terrassa. Quan senties l’himne nacional, havies de parar-te fossis on fossis i saludar aixecant el braç, la salutació franquista. Hi havia un home molt vell, que el pobre no va fer res quan va sonar l’himne. Un nacional jove, va anar cap a l’ancià i li va clavar una bufetada molt forta, sense escrúpols.

Al cine, també tocaven l’himne abans de la pel·lícula i havies d’aixecar-te i saludar. En les pel·lícules hi havia molta censura, no deixaven que es veiés ni un lligacama. També censuraven els diaris i les novel·les.


- Com vas viure el fet de que es prohibís el català, la teva llengua?


Durant molts i molts anys el català no es va sentir en cap ràdio. Per la ràdio, algun programa s’arriscava i parlaven una mica de català. Hi va haver molt endarreriment cultural, perquè tota la cultura existent va ser substituïda per la cultura falangista i religiosa. Un dia un guàrdia em va sentir parlar en català, i em va dir: <> .


- Què en pots explicar de l’exili?


Tota persona que durant la guerra s’havia mostrat en contra del franquisme va haver d’exiliar-se. En conjunt, els exiliats eren persones molt vàlides culturalment, i Mèxic, gràcies als exiliats catalans, va tenir un fort desenvolupament. Allà els acceptaven molt bé perquè sabien que eren gent amb cultura. Es van fer noves fàbriques on treballaven molts catalans. Argentina també és un cas semblant a Mèxic.


- Com es va anar recuperant la gent de la guerra i la postguerra?


En mica en mica, a base de treballar molt, la gent es va anar refent, i es van anul·lar les cartilles de racionament. Després es va començar a obrir el mercat. Les coses eren encara molt cares perquè no eren abundants.

La gent estava tan tipa de tantes matances que ja no reaccionava, volien estar tranquils. Es van tornar molt submisos, només volien aconseguir diners per menjar. Molts van prescindir dels seus ideals i van quedar-se a casa. Els únics revolucionaris eren els maquis, i creien que el poble s’aixecaria, però la gent es va desenganyar molt de la política. Sempre n’hi van haver alguns que tenien desig de venjança

A les ciutats va costar molt posar en marxa la indústria. Es necessitava molta gent. La gent feia moltes hores extra, i les fàbriques treballaven durant tres torns de vuit hores, tot el dia, i fins i tot treballaven els dissabtes i alguns diumenges.


- Vas veure alguna desfilada de Franco?


Sí. Franco organitzava desfilades i es feia rodejar del seu exèrcit, que tots eren marroquins. Els de la Legión eren coneguts perquè eren molt feroços. Fins i tot, a un assassí el perdonaven per poder ajuntar-se a la Legión. Els Regulares eren forces d’espanyols però vingudes d’Àfrica. Eren tropes molt dures. A Barcelona, quan venia Franco, es feia acompanyar de tota la guàrdia perquè tenia por dels atemptats. Ara s’ha sabut que Franco va patir diversos atemptats, però van ser discrets i tampoc van voler que es sabés.

(En la foto gran de l’inici del tema 12 al llibre se socials, on es veu una desfilada militar, els militar marroquins són els de la dreta que van vestits de blanc)


- Què n’opines de l’obertura d’Espanya en temps de Franco?


El gran triomf de Franco va ser que vingués Eisenhower. Penso que no hi ha dret perquè els americans, sent una democràcia, no ens van ajudar i van ajudar a Franco. Els EUA feien costat a Franco perquè com ells, anava en contra del comunisme.

França i Gran Bretanya tampoc no ens van ajudar perquè van veure els Partits Popular i van creure que acabaria sent un país comunista i això no els interessava. La URSS, per compensar l’ajuda que havien oferit a la República, es van quedar amb totes les seves reserves d’or. Aquestes reserves eren d’or provinent de les Amèriques.

Això va fer que en part millorés l’economia. Jo vaig tenir un dels primers sis-cents, perquè el número de fabricació era el 503 o el 505. Després va augmentar la producció.

Com que no hi havia benzina suficient, es van inventar els gasògens, que amb llenya i carbó feien funcionar els cotxes.


- Tens alguna altra cosa a explicar? Com vas viure la mort de Franco?


Sí. Quan es va acabar la guerra, hi havia molta misèria. Van haver-hi moltes morts, i van sorgir epidèmies com la tuberculosis. Franco va fer construir el sanatori de Matadepera. Bàsicament, allà morien els malalts, pocs es curaven. També va haver-hi el mal de les guixes, un gra que es menjava. A la gent que menjava guixes, les cames se’ls hi quedaven mortes. D’això hi va haver una plaga.


El meu pare, abans d’acabar la guerra, el van mobilitzar a Barcelona perquè era paleta, per anar a fer construccions.


Jo tenia un veí que va anar a la guerra. Quan ell era a la guerra, va anar a socórrer a un home casi mort. El va aconseguir salvar, però això li va marcar molt. Quan va tornar de la guerra, ja no era el mateix, tenia la mirada perduda, reia sol, havia mig embogit. Feia cosa mirar-lo, la seva mirada no era brillant, era apagada, mirava per la finestra i reia sol.


Una família de Terrassa tenien un fill únic. Es deia Manel, i va anar a la guerra. Quan va acabar, ningú en sabia res d’ell. No l’havien vist ni viu ni mort. Els pares van preguntar als que van tornar, i res de res. Els va arribar una notícia de que a l’Àfrica hi havia un camp de concentració on havien portat alguns soldats de la guerra. El pare, amb l’esperança de que el seu fill encara fos viu, va viatjar fins a l’África i va anar a buscar un oficial, que li va dir que allà no hi havia cap camp de concentració d’aquests. El seu fill havia mort. La guerra només va causar que famílies trencades.


Diuen que Franco signava les penes de mort mentre esmorzava. La seva dona era igual de dolenta que ell, li donava suport en tot.


Quan va morir Franco, en part em vaig alegrar, però vaig sentir pena; no perquè hagués mort, sinó pel mal i les morts que havia causat, per com un home havia estat capaç de cometre tants crims, de fer matar a tantes persones només per pensar diferent que ell.


Entrevista a la meva àvia RMFV, nascuda el 1944. En l’entrevista, principalment explica la història del meu besavi, IFA, nascut el 26 de juny del 1915. Ell va lluitar a la Batalla de l’Ebre, i va estar empresonat. Va morir el febrer d’aquest any, a l’edat de 95 anys, i sempre ens havia explicat vivències seves durant la guerra i la postguerra. La meva àvia també explica alguna vivència seva durant la postguerra, com a nena.


- Història d’IF:


- Quants anys tenia quan va esclatar la guerra? De quin bàndol era?


El meu pare tenia 21 anys quan va esclatar la guerra. Era molt catalanista, republicà. Quan va esclatar la guerra, ell estava fent el servei militar. Va anar a Lleida a fer la instrucció, concretament a la Seu Vella, la Catedral Antiga de Lleida. Va fer la instrucció durant tres mesos, preparant-se per la guerra. Va esclatar la guerra i el van portar cap a la batalla.


- Va lluitar al front d’Aragó. On va estar concretament?


Va estar concretament a Valdeconejos. Van anar allà i van esperar a que els nacionals ataquessin. Dormien com podien, en pallers.


- Com va ser la seva experiència durant la guerra?


A ell, com que tenia estudis, el van destinar a transmissions. Havia estudiat enginyeria tècnica, i sabia llenguatge Morse. Ell s’encarregava d’enviar missatges. Portava una espècie de motxilla on hi havia l’aparell que utilitzava per enviar missatges. Ens havia explicat que el feia funcionar amb una manivela. Algunes vegades també havia hagut de llançar granades. Quan les tirava, amagava el cap, era una cosa que no li agradava gens. Va tenir sort que no el van ferir mai. També havia explicat que quan li tocava disparar ho feia des de darrere d’una roca, traient només el fusell i sense mirar cap a on disparava.


- Després de perdre la batalla, què va fer?


Després de perdre, a la retirada, ell i més soldats anaven caminant cap a França per exiliar-se. Van anar a peu fins a Sant Hipòlit de Boltregà (Vic), on els van capturar i el van fer presoner. A ell, l’havien nomenat sergent de l’exèrcit. Formava part de la divisió 42 de l’exèrcit. Ell, a Sant Hipòlit, va amagar el nomenament de sergent entremig d’unes pedres d’una masia, perquè l’agafessin com a soldat ras i no tingués tant càstig. Els van portar presoners a la Universitat de Cervera, i va estar allà durant tres mesos. Allà passaven molta gana, i casi cada dia, quan es llevaven, hi havia algun company mort. Per menjar, cada dia els donaven un tros de pa, una llauna de tonyina i aigua. Això en tot el dia.

Els soldats de la República anaven ben vestits i els franquistes no. Quan els republicans morien, els franquistes els prenien les botes. A ell li van prendre les botes mentre era presoner.

A Cervera, la seva cunyada va anar cap a la universitat amb la seva filla, que era una nena. El meu pare, des de dalt de l’edifici, va llançar una corda. Des de baix, la nena lligava menjar i el pujaven des de dalt. Amb això va poder anar passant. Els nacionals van enganxar a la nena lligant menjar, i com a càstig per la mare, que feia anar a la filla allà, la volien rapar al zero.

Un altre dia, la meva àvia (la seva mare), va anar a Cervera, i va fer un pacte amb uns coneguts que vivien a una casa propera. Els de la casa li deixarien fer truites i pa a canvi de diners. El meu pare, per sortir de la universitat convertida en presó, va parlar amb un electricista d’allà, que era presoner però al ser electricista el deixaven sortir. Ell va colar com a ajudant de l’electricista, i es va enrotllar un munt de fils elèctrics pel cos, com anaven els electricistes en aquella època. Va sortir i va anar a la casa dels coneguts de la seva mare, i allà el van fer menjar molt. Es va amagar menjar per tot el cos, entremig dels cables, i així no es veia. Va tornar a la universitat.

Com que li encantava llegir i era un home molt culte, per no avorrir-se, es va atrevir a saltar per una cúpula/claraboia , d’amagat, jugant-se la vida, per anar al pis de sobre seu on hi havia la biblioteca de la universitat. Va robar un diccionari, ni que fos per poder llegir qualsevol cosa. Així s’entretenia. Encara conservem aquest diccionari.


Després de tres mesos a Cervera, els van traslladar a Mallorca, concretament a Santanyí, i allà hi van estar casi dos anys. Allà, a molts els pegaven i els maltractaven, però a ell no. Com que tenia estudis, el van posar a càrrec del magatzem del menjar, portant els comptes. Un oficial d’allà li va dir: “Mira F: t’oferiran fer-te alguns diners per quan tornis a canvi de que els donis menjar destinat als presoners”. Ell no ho va fer mai, tot i que li van oferir múltiples vegades. Allà a Mallorca van poder menjar sempre. Al cap de dos anys, el van alliberar, i va tornar cap a Barcelona en vaixell. Hi va haver molta mala mar, la majoria van acabar vomitant.


- Què va fer quan va tornar de la guerra?


Quan va tornar de la guerra, tenia polls, i de la misèria li havien caigut unes berrugues que tenia les mans.

Va arribar a Navarcles, el seu poble natal, i ell i la seva família vivien en una fàbrica. El seu pare va morir jove, i com que el pis on vivien no era seu, van haver de marxar. Quan va morir el seu pare, els seus quatre fills estaven a la guerra. A l’enterrament no hi havia cap fill, i hi va haver d’anar un cosí seu.

Van marxar a viure a un altre lloc, i van anar a viure a la casa d’uns consogres, a Navarcles. La consogre de la seva mare era llevadora, i quan ell va tornar, ella li va dir que allò era casa seva, que s’hi podia quedar i que el poc menjar que tenien se’l repartirien entre tots.

Ell es va trobar sense feina, perquè per ser del bàndol republicà no li donaven feina enlloc. Ell sabia del tèxtil, i en aquest sector no l’acceptaven. Va haver d’anar al bosc a tallar llenya per guanyar diners.


- On va aconseguir trobar feina?


Després li va sortir feina a Barcelona, a Sant Andreu, com a contramestre de telers, l’any 1941.

Ell, a la postguerra, anava a fer més hores a El Clot, i la meva mare treballava a Can Fabra i Coats. Tenien moltes penúries, guanyaven pocs diners. Es van casar a Navarcles, i com que no tenien gaires diners van anar de viatge de nuvis a Tortosa. Allà van comprar unes mongetes seques d’estraperlo, i al tren de tornada, va entrar la policia, va registrar el tren i els van prendre un sac de mongetes que portaven a la maleta. La meva mare sort que portava un saquet de mongetes al braç amagat sota la jaqueta. Una dona al tren deia als policies, amb accent tarragoní: “ Però que no veieu que son jovencells, que s’acaben de casar? Què vol que tinguin?”


A Barcelona van passar moltes penúries. Un dia, la seva mare, viuda, va anar a comprar oli, i al arribar a casa se li va trencar l’ampolla. L’oli era molt car, i ella, plorant, va dir que preferia que li haguessin tallat un braç abans que trencar l’ampolla d’oli.

S’alimentaven de moltes farinetes. A casa de la meva mare, no van passar gana perquè el seu pare era carreter i feia carros pels pagesos. En comptes de demanar diners a canvi, demanava menjar. Allà es menjava bé. La meva àvia no havia vist mai un bitllet de 1000, dels verds, i els va veure a la casa del carreter, en una capsa a dalt d’un armari.


- Anècdotes i records de RMF:


- Vas néixer el 1944. Com vas viure la postguerra com a nena? Pots explicar alguna anècdota?


Quan jo vaig néixer, la meva mare no tenia llet, i jo plorava de gana. El meu pare, sortint de treballar, havia d’anar per les farmàcies de Barcelona, després de treballar dotze o tretze hores, a buscar Heledón, llet en pols. Entre això i llet de vaca rebaixada amb aigua, vaig anar creixent.

A on treballava el meu pare, Can Portabella, els amos eren belgues, i per Reis ens donaven unes nines molt maques. Els de Can Fabra i Coats, on treballava la meva mare, donaven regals de Reis als nens en el camp de futbol del Sant Andreu.

Quan jo anava a l’escola, cada matí ens feien cantar el “Cara el sol”. El parvulari on anava es deia Bernardo Boil. El porter de l’escola, el ‘señor’ Juan, de la misèria tenia una cabra lligada en un arbre i la feia pasturar pel pati de l’escola.


La meva mare va ser del Partit Comunista, i quan va acabar la guerra tenia por que l’agafessin. Se’n va anar a França amb una germana seva i el seu nebot, que era molt petit. Van anar-hi dins d’un camió, fins a Chateroux, a prop de París. Allà van estar-hi uns mesos, i el Ricardet, el nebot, va agafar el tifus. Se’n van sortir com van poder, es va curar. Quan van tornar, el nen el van posar a guardar vaques en una casa de pagès, i de la gana que tenia es menjava els ous del galliner, acabats de pondre.


Jo no vaig passar mai gana, amb els esforços dels meus pares vam poder menjar.


Durant la postguerra hi havia molts analfabets, i el meu pare va ensenyar a llegir al marit d’una companya de feina. Jo, amb tres anys vaig aprendre a llegir, perquè el meu pare me’n va ensenyar. Ell em llegia llibres del Folch i Torres en català. Sempre ens havia explicat que un fill de Josep Maria Folch i Torres havia mort al seu batalló.


- Què fèieu durant la postguerra per estalviar diners?


A nosaltres el meu pare ens arreglava les sabates per no haver de pagar els arreglos. Compràvem les sabates a Can Segarra, al carrer Pelai, on la majoria de gent anava a comprar-se sabates, perquè no eren cares.

La gent, a Barcelona, aprofitava els balcons i allà hi tenien gallines i conills per alimentar-se.

Al meu pare li encantava anar al mercat dels Encants de Barcelona per comprar llibres vells. Hi anàvem en tramvia, i de Sant Andreu a casa anàvem a peu per no haver de pagar autobús. Ell era un home molt culte, i pel camí sempre em feia preguntes sobre història o geografia, el que més li agradava. Sabia qualsevol illa diminuta del Pacífic i sabia les dates de qualsevol fet històric.

Amb la guerra, tots els diners de la República van haver de ser entregats. Encara tenim el document que diu que vam entregar els diners. Hem demanat aquests diners a l’Estat però no ens els han tornat mai. Hi ha una associació que reclama que els diners de la República que van ser entregats siguin retornats. Tot i així, ells tenien bonus de l’Estat, i aquests sí que van valer. Amb els diners dels bonus van poder pagar algunes coses.


- Què en pensava ell de Franco? Com va viure la seva mort?


Ell a Franco li deia “el Francisquet”. Els diumenges al matí, mentre s’afaitava, cantava cançons republicanes. Això, durant la postguerra, era arriscat. Entremig de les cançons republicanes cantava la Internacional i la Marsellesa. De tant en tant cantava el Cara al sol per si de cas.

Ell va viure la mort de Franco molt alegrement, ho va celebrar. Va dir que ja hauria de fer anys que s’hagués mort, que ja era hora.


CONCLUSIONS:


Fent aquest treball he après moltes coses. He après com va viure la gent la guerra i la postguerra, i m’ha fet entendre moltes coses sobre el present.

Penso que el franquisme va ser molt dolent per Espanya, va provocar moltes morts, patiment, fam, pobresa, repressions, endarreriment del país... Les ideologies radicals mai són bones, no aporten res, perquè no són tolerants amb ningú. El franquisme va prendre llibertats a tota la població, i va portar un procés de retrocés cultural, sobretot a Catalunya, País Basc i Galícia, on es va prohibir l’ús de les llengües autòctones.

Les persones que van viure la guerra i la postguerra han vist molt patiment al seu voltant.


El meu besavi sempre ens havia explicat anècdotes de la guerra, i com que en sabia tant d’història sempre ens n’explicava moltes.

Penso que ell va ser un home que va lluitar per la seva terra, perquè s’estimava molt el seu poble, Catalunya. No va tenir una vida gens fàcil, però va ser capaç de tirar endavant i sobreviure.


El meu avi era un nen quan va esclatar la guerra, i ho va viure des d’un altre punt de vista. Un nen no ho veu tot com un adult. Ell es va adonar de la gravetat del que va passar a mida que es va anar fent gran. Va tenir una infància no infeliç però sí dura, perquè havia de robar menjar per necessitat.


Penso que la història oral és una part molt important de la història, perquè en els llibres d’història només surten els noms dels generals de l’exèrcit i dels càrrecs alts. Penso que la població civil va tenir un paper importantíssim en la guerra, i crec que se’ls hauria de recordar més sovint i homenatjar-los, perquè van lluitar pels seus ideals, defensant la seva terra. S’hauria d’homenatjar tant als caiguts com als que van sobreviure i ho han pogut explicar.


La guerra civil ha estat un dels períodes mes cruents de la història d’Espanya. Va morir moltíssima gent innocent. La gent no tenia llibertats, perquè havien de seguir el model franquista per no jugar-se la vida.


Aquest treball m’ha servit també per conèixer històries dels meus avis o besavis que desconeixia, i també per deixar escrites moltes anècdotes i vivències seves, cosa que no s’havia fet.


MARIONA MAESO DEITG

Comentaris (2)03-06-2011 20:31:09quart A

MontcauMontcau blog, 03-06-2011 20:33:26

Quines vides més interessants! Llàstima no hagim pogut incloure el material gràfic! Crec que has après tant com jo. Entrevista molt ben construïda.

(Anònim), 29-02-2012 23:33:32

una història molt emotiva

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: